El diluvi de la teva absència

El diluvi de la teva absència

No vull que siguis un record trist de diumenge,
ennuegar-me en la nostàlgia del teu buit
i no poder-la evocar enlloc,
i vessa dins el meu pit on encara vius.

Desitjaria congelar-la perquè romangui amb mi,

encara que pesi i m’angoixi,
i faci més fredes les nits d’abril
que escalfàvem amb moixaines i tendresa.

Tornaràs a ser esperada primavera,
esdevindràs flors verdes del meu petit jardí
que regaré amb l’enyor desfet del destí
quan la pena i la terra s’apoderin per fi de mi.

Prou condemna per una vida
aquest deliri de l’estiu que podríem ser,
cada diumenge, cada abril i cada primavera
sempre diluvien memòries inexistents.

Aixopluc

Aquest article ha estat publicat en Categoria 1, General, Poesia en català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *