ESCOLA SAAVEDRA

“Mentre les grans ràdios imposen la seva agenda, la ràdio comunitària proposa altres temes perquè els té i els treballa de manera directa”

Per Eduard Boada / El d’Alexander Hernández és un caràcter que traspua vitalitat, com vital i dilatada és la seva experiència en el món de la ràdio. Comunicador social, Alexander Hernández va néixer a Maracaibo –al nord-oest de Veneçuela– i és professor de ràdio a la Universitat del Zulia. Va formar part de l’equip de producció de Radio Fe y Alegria a Maracaibo durant 13 anys, va ser director de Luz Radio (2008-2011) emissora de la Universitat del Zulia, va pertànyer a l’Equip Llatinoamericà de Formadors de l’Associació Llatinoamericana d’Educació Radiofònica, ALER. Actualment és a Tarragona realitzant els estudis de doctorat al Departament de Comunicació de la Universitat Rovira i Virgili. I a Tarragona -a la cèntrica plaça de la Font- hem volgut anar a prendre un cafè per parlar de ràdio, de ràdio comunitària.

– Ràdio comunitària, ràdio lliure, ràdio popular, ràdio educativa…? El nom fa la cosa?

Aquesta “altra ràdio” que s’ha desenvolupat a Amèrica Llatina des dels anys 40 ha rebut molts sobrenoms i noms. Molts destaquen algunes de les seves característiques, mentre que d’altres, són termes despectius que han estat utilitzats per aquells que no estan d’acord amb la democratització de la comunicació. En general, el terme ràdio popular va ser el més estès entre les dècades del 70 i 80, i venia molt lligat a les ràdios educatives que neixen amb Radio SUTATENZA a Colòmbia i que es desenvoluparan especialment en els països més pobres amb el suport de l’església catòlica, fins i tot als anys 70 es va crear una organització que les aglutinava, l’Associació Llatinoamericana d’Educació Radiofònica, ALER.

Aquestes ràdios prendran noms segons la seva dinàmica, per exemple a El Salvador en diuen ràdios participatives, essent la clau principal la participació de la gent en la programació, i així arribem al terme comunitària, que prendrà força des de l’impuls donat per l’Associació Mundial de Ràdios Comunitàries, AMARC. En certa mesura el sobrenom et dóna ja una idea del que ets. Si ets una ràdio comunitària, entendrem que el teu àmbit d’acció és la comunitat, que l’equip de treball és gent de la comunitat, que es parla del dia a dia de la gent, de les seves lluites, les seves alegries i frustracions. El que fa comunitària a una ràdio comunitària és estar enmig de la gent.

-A Llatinoamèrica les ràdios comunitàries van ser les primeres a donar veu a persones que no tenien accés, no ja a la ràdio sinó als mitjans de comunicació. Quin paper van jugar a l’hora d’utilitzar les llengües autòctones d’Amèrica?

Al principi el control dels mitjans per part de les grans corporacions de la comunicació era –i ho segueix sent– de tal magnitud, que la consigna era poder obrir una bretxa en aquest mur i “donar veu als que no tenen veu”, en això molta gent hi va treballar, com per exemple Monsenyor Oscar Arnulfo Romero d’El Salvador. Avui s’està treballant no en donar la veu, sinó més aviat en les formes viables perquè la veu ressoni al món. Per això les ràdios populars i comunitàries comencen a fer petites fissures en el control mediàtic.

A l’Amèrica Llatina l’oralitat és el vehicle fonamental per a la vida; en part per això, la ràdio ha tingut tant d’èxit i segueix poderosament viva. A la ràdio popular i comunitària hi va entrar l’oralitat de cada comunitat, fins i tot hi ha ràdios on es parla en tres o quatre idiomes. Conec una ràdio a Mèxic, Ràdio Huayacocotla a la Serra de Veracruz, que fa la seva programació en castellà mexicà, tepehua, nahuatl i otomí. O per exemple el gran projecte de la Xarxa Kiechwa Satelital de l’ALER, que es transmet per satèl·lit i on ràdios del Perú, Equador i Bolívia s’interconnecten amb programes produïts pels quítxues i els kichwas, és la xarxa més gran en idiomes originaris d’Amèrica.

– Dins del món de les ràdios, les comunitàries són les que més s’acosten al que avui anomenem periodisme ciutadà?

Jo crec que més que periodisme, les ràdios comunitàries intenten fer comunicació popular. El periodisme té les seves regles, els seus gèneres i formats. Encara que el periodisme ciutadà és més lliure que el de les escoles de comunicació; també té els seus formes que s’han anat modelant des de fa temps. En les ràdios comunitàries existeix més la llibertat expressiva que obeeix també a aquesta estètica comunitària dels pobles.

La comunicació popular ha tingut a Llatinoamèrica grans inspiradors com el gran Paulo Freire, Mario Kaplún, Luis Ramiro Beltrán, Daniel Prieto i tanta gent que des de cada comunitat ha lluitat per obrir espais d’expressió. Encara que la ràdio com a mitjà de comunicació tingui una forma i en certa manera un llenguatge propi, en el cas de la ràdio comunitària, hi ha una àmplia possibilitat per dialogar, comunicar-se o transmetre els missatges del que es vol explicar.

– Com més participació major possibilitat d’incorporar rumors i notícies sense contrastar?

La comunicació no està lliure de soroll. Però generalment, la tècnica del rumor ha estat aplicada per les corporacions de la comunicació o els grups polítics, que planifiquen, organitzen i introdueixen com un virus, paraules clau que solen activar riscos i pors.

A la ràdio comunitària s’està tan pròxim a la realitat, que el rumor es combat molt ràpid. Recordo que en una ràdio camperola, un dia va trucar un oient per avisar a una persona que la seva vaca s’estava menjant les flors de la plaça i que passés a buscar-la. A la ràdio van anar a la plaça i van constatar que la vaca de Seferino, efectivament s’estava cruspint un banquet amb les flors de la plaça.

Però no tot és tan bonic com sembla, la ràdio comunitària ha estat ficada en grans problemes, ha estat perseguida, destruïda i tancada. El poder dir el que pensa la gent, en el seu idioma i per la ràdio no és gaire ben rebut enlloc.

– A partir de la teva experiència en el procés d’elaboració d’informació, en què es diferencia una ràdio comunitària amb altres tipus de ràdios.

La informació en una ràdio comunitària, no és només el que coneixem com a notícia. En general la informació és tot el que comunica, la música que es col·loca, la llengua en que es parla, els comentaris, les pauses, les imatges sonores i les notícies.

En la majoria dels casos les ràdios comunitàries tenen un consell o una fundació comunitària, que són membres de la comunitat, que vigilen el desenvolupament de la ràdio i la seva relació amb la comunitat. Una ràdio comunitària debat la seva programació amb la gent i els programes són produïts per gent de l’entorn. Solen tenir incidència en un àmbit d’espai concret, en general no gaire gran i la seva sostenibilitat depèn en bona mesura de la gestió que realitzi la fundació.

– L’agenda informativa permet destacar o amagar una notícia. Les ràdios comunitàries, en ser poble, la construeixen des de baix. És realment així?

Hi ha de tot. Des de les ràdios comunitàries que semblen una ràdio comercial des de la perspectiva informativa, fins les ràdios que construeixen la seva agenda sobre la base de les necessitats fonamentals de la comunitat, però no es queden només en els laments, sinó que també propicien la mobilització i la ressonància de les accions comunitàries que busquen canviar les situacions de vida adversa.

És difícil anar contra el món, és un David contra Goliat. Mentre les grans ràdios imposen la seva agenda, la ràdio comunitària proposa altres temes perquè els té i els treballa de manera directa. L’altra opció té a veure amb els enfocaments: una cosa és com veu un tema una gran ràdio comercial i una altra, com ho veu una ràdio comunitària. Ambdues tenen lents diferents per mirar la realitat i interpretar-la.

També hi ha ràdios que s’autodenominen comunitàries però que han perdut la seva naturalesa i s’han convertit en projectes comercials o en ràdios de grups polítics i que promouen els seus interessos.

– Les ràdios comunitàries comencen a tenir una llarga trajectòria. Tot i que sempre és arriscat generalitzar, com creus que s’està integrant el repte de les noves tecnologies pel que fa a la participació de l’oient es refereix?

La realitat és diferent a cada país. Fins i tot en algunes comunitats la ràdio tot just comença a ser una nova tecnologia. El desenvolupament tecnològic ha permès que moltes ràdios comunitàries funcionin de manera més fàcil, la majoria tenen sistema mixt digital i anàleg, és a dir, elaboren la seva producció a través de gravadores digitals, edició no lineal però transmeten en ràdio anàloga. També algunes d’elles han optat per utilitzar el programari lliure, el qual els permet digitalitzar de manera més econòmica.

De totes les noves formes, és la telefonia mòbil la que ha vingut a influir en la participació de la gent a la ràdio comunitària. Per exemple, una persona pot participar des de qualsevol lloc i parlar per la ràdio, pot enviar missatges i sons, fins i tot pot enviar una entrevista, una conversa o una cançó prèviament gravada.

Conec una ràdio a la Guajira veneçolana, una zona que té diverses comunitats disperses, on abans es comunicaven amb la ràdio a partir de missatges escrits que enviaven a través d’alguna persona i ara es comuniquen amb una enorme facilitat a través del mòbil, i no només parlen sinó que envien diferents tipus d’informació.

L’ús de les xarxes socials també ha permès interactuar a través d’altres dinàmiques, com avaluar els programes o polsar l’opinió sobre els temes que hauria col·locar la ràdio per al seu debat. Però en aquest camí hi ha encara molt per aprendre, sobretot perquè la tecnologia avança ràpidament.

– Necessiten les ràdios comunitàries replantejar la seva raó de ser?

Penso que en línies generals el projecte del que és una ràdio comunitària està bastant clar, en la pràctica i en la teoria. Hi ha experiències molt interessants en tota Amèrica Llatina. El que si s’ha de plantejar constantment una ràdio comunitària és el seu projecte polític comunicatiu, és a dir: Què volem fer i com ho estem fent?, cap a on anem?, com participa la comunitat en la ràdio?, quines són les transformacions socials que aspira la comunitat i de quina manera la ràdio incidint en això? Aquesta ha de ser una pràctica quotidiana de la ràdio per estar en sintonia amb la comunitat.