El meu ventre és el món. De fora estant
vetllo el creixent d’amor que ara l’habita.
Cels sense orgull maduren la collita,
hort clos de fruita oberta al meu voltant.
Sé que hi ha arrels clavades al foscant.
Laberint d’hombra i set. I sé la fita.
Sal revolta, trasbals on tot em cita
cap on roda el futur vestit d’iman.
L’hora foscant, la que ara em serva el pou
n’ha d’esfondrar brocal i ombra cansada
perquè es confonguin arbres, cel i rou.
I, covat per tanta aigua trasbalsada,
del cor nou d’aquest ou naixerà nou
un altre món amb la fruita badada.
QUI SÓC i PER QUÈ ESCRIC? Sóc algú -una dona que escriu: aquesta frase ja insinua una única resposta per a la doble pregunta que encapçala aquest text. Evidentment, no sóc només això, però l’escriptura ha estat, és per a mi una activitat vertebradora. Tot i que molt sovint se m’ha fet, des de fora, la pregunta “Per què escric?”, espontàniament a mi se m’ocorre més aviat de demanar-me per què no escric quan passo gaire temps sense fer-ho. Durant molts anys he escrit només, o fonamentalment, poesia, i la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d’ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l’imprevist desencadena… Com el mirall on es reconeix, unificada i dotada de sentit, per un instant, la vivència fragmentària i sense forma. També, potser, com una segona memòria.