Escena escolar, relleu d’un sepulcre del segle IV, Trèveris (Alemanya).
Estris d’escriptura, I dc.
En les famílies benestants el fill acabat de néixer es confiava a una dida que no solament l’alletava sinó que li ensenyava a parlar i contribuïa a la seva educació. Per això sovint era grega, perquè així el nen aprenia el grec de petit. Fins als dotze anys, el pedagog li ensenyava a llegir i a escriure. Els infants sovint vivien lluny dels pares, en una villa del camp. Això creava una gran distància entre pares i fills, fins al punt que aquests anomenaven domine al pare.
En canvi, les famílies menys riques portaven els fills a l’escola (schola, ludus) des dels set anys. Les escoles eren privades i consistien tan sols un local, habitualment al costat del fòrum, llogat pel mestre, que solia disposar d’algun ajudant esclau. En una única aula estaven barrejats els estudiants de diferents edats, sexes i nivells que acudien a la mateixa escola. El sistema d’ensenyament era basat en la memòria i la imitació. A més de llegir i escriure es feien aprendre textos de memòria i recitar-los. Els càstigs corporals hi eren admesos, tot i que alguns mestres els rebutjaven i preferien oferir recompenses. A més de les freqüents festes al llarg del curs, els escolars gaudien de vacances d’estiu des de finals de juliol a mitjans d’octubre. L’ensenyament estava distribuït en diversos graus:
L’escola primària estava a càrrec del ludi magister, amb qui aprenien a llegir, a escriure i a comptar amb els dits i amb l’àbac. Era l’única escola que acollia indistintament nens i nenes procedents de diferents classes socials. Això feia que l’alfabetització estigués bastant estesa, fins i tot entre les capes populars, si bé a nivells ben desiguals, ja que el seguiment dels estudis variava molt segons les possibilitats econòmiques. Així, als dotze anys, només uns quants arribaven al grau següent, l’escola del grammaticus. Allà estudiaven textos d’autors grecs i llatins, sobretot Homer, en l’original grec o en traducció llatina de Livi Andronic, i l’Eneida de Virgili. A partir d’aquests textos es donaven coneixements de gramàtica i també nocions de geografia, història, matemàtiques, física i, en especial, mitologia. Després el rhetor s’encarregava de l’ensenyament superior durant els dos o tres anys que durava. S’impartia des dels setze o disset anys i se centrava en l’eloqüència, que l’alumne exercitava per escrit i oralment. No hi havia, doncs, matèries utilitàries, sinó solament matèries de prestigi, que sobretot a través de les grans obres literàries donaven als membres de la classe dirigent els valors tradicionals romans -uirtus, pietas i fides- i una cultura diferenciada respecte dels estrats populars. De la mateixa manera el grec va esdevenir una llengua de classe i així l’educació es completava per als romans rics en centres grecs, sobretot Atenes i Rodes, on continuaven estudiant retòrica i filosofia. Per contra els ensenyaments tècnics com medicina, arquitectura o enginyeria eren impartits en escoles destinades a nois d’origen humil, i sovint fins servil.
En canvi, les famílies menys riques portaven els fills a l’escola (schola, ludus) des dels set anys. Les escoles eren privades i consistien tan sols un local, habitualment al costat del fòrum, llogat pel mestre, que solia disposar d’algun ajudant esclau. En una única aula estaven barrejats els estudiants de diferents edats, sexes i nivells que acudien a la mateixa escola. El sistema d’ensenyament era basat en la memòria i la imitació. A més de llegir i escriure es feien aprendre textos de memòria i recitar-los. Els càstigs corporals hi eren admesos, tot i que alguns mestres els rebutjaven i preferien oferir recompenses. A més de les freqüents festes al llarg del curs, els escolars gaudien de vacances d’estiu des de finals de juliol a mitjans d’octubre. L’ensenyament estava distribuït en diversos graus:
L’escola primària estava a càrrec del ludi magister, amb qui aprenien a llegir, a escriure i a comptar amb els dits i amb l’àbac. Era l’única escola que acollia indistintament nens i nenes procedents de diferents classes socials. Això feia que l’alfabetització estigués bastant estesa, fins i tot entre les capes populars, si bé a nivells ben desiguals, ja que el seguiment dels estudis variava molt segons les possibilitats econòmiques. Així, als dotze anys, només uns quants arribaven al grau següent, l’escola del grammaticus. Allà estudiaven textos d’autors grecs i llatins, sobretot Homer, en l’original grec o en traducció llatina de Livi Andronic, i l’Eneida de Virgili. A partir d’aquests textos es donaven coneixements de gramàtica i també nocions de geografia, història, matemàtiques, física i, en especial, mitologia. Després el rhetor s’encarregava de l’ensenyament superior durant els dos o tres anys que durava. S’impartia des dels setze o disset anys i se centrava en l’eloqüència, que l’alumne exercitava per escrit i oralment. No hi havia, doncs, matèries utilitàries, sinó solament matèries de prestigi, que sobretot a través de les grans obres literàries donaven als membres de la classe dirigent els valors tradicionals romans -uirtus, pietas i fides- i una cultura diferenciada respecte dels estrats populars. De la mateixa manera el grec va esdevenir una llengua de classe i així l’educació es completava per als romans rics en centres grecs, sobretot Atenes i Rodes, on continuaven estudiant retòrica i filosofia. Per contra els ensenyaments tècnics com medicina, arquitectura o enginyeria eren impartits en escoles destinades a nois d’origen humil, i sovint fins servil.
