tragèdia

Un dels més prestigiosos calendaris, el Pirelli, s’ha inspirat en els déus i deesses gregues per l’edició del 2011.Aquest any el dissenyador Karl Lagerfeld s’ha encarregat de dissenyar la poca roba que porten models i actrius famoses com Diane Lane, com la deesa Hera.  Ja veieu que la mitologia no passa mai de moda!

Antígona és una dona actual. Una saharaui que sobreviu com pot en un camp de refugiats. Una jueva que recorda el trajecte en tren que la portarà a la mort. Un cadàver oblidat en una voral de carretera. Una noia occidental que, des  que ha sortit al matí de casa, ha estat filmada. Antígona 18100-7 té nom de fitxa policial.

La versió lliure d’Aurelio Delgado sobre el text de Sòfocles, s’ha representat a l’ Espai Brossa fins el 12 de desembre i és també  una reflexió sobre la tirania, sobre el poder dels “Creonts” d’avui dia, a qui no som capaços de plantar cara. Com diu la crítica:

“Todos estamos en ese tipo de registros, esa tragedia de extrañarse de uno mismo, de ver la realidad como algo ajeno, como si lo externo estuviese al otro lado del cristal. Estas reflexiones son los interrogantes que lanzan los actores, que aparecen entre el público y que combinan el texto clásico con la pregunta directa, logrando una naturalidad que, aunque se sabe fingida, logra alcanzar un contexto de para-teatro. Da ganas de intervenir, y gritar, y decir que esto y aquello también nos ha pasado a nosotros. Nos sentimos re-presentados.”

article sencer

Amb Percy Jackson arriba una nova generació d’herois. Fill de Posidó i d’una mortal el jove Percy acabarà descobrint el seu veritable origen i es veurà involucrat en un robatori, que el portarà per tota la geografia dels EUA, des de l’Hades fins a l’Olimp. Aquesta pel·lícula és un pretext per començar a estudiar la mitologia. Aquí comença la nostra segona tasca.

Pepa Plana estrena a la Muntaner el seu últim espectacle, ‘Penèlope’, a partir del relat homèric. Fa com intentarem fer nosaltres, la seva pròpia versió del personatge.

Com és la teva Penèlope?
És de creació, és diferent. He pres com a punt de partida el mite perquè, com que no hi ha paraules, el públic ja té una part d’informació. Treballo amb unes cordes que lliga i deslliga. Ella explica la seva història amb un fil vermell que es va estirant i fent gran.

I passa 20 anys amb el fil?
Mira: jo, aquesta història no la puc defensar. No puc entendre ni entendré mai, ni com a dona ni com a pallassa, algú que espera 20 anys un home. Jo pregunto: “Què passa quan estàs sol i la persona que esperes no arriba”. Tothom ha esperat: un amic, una feina, un familiar… És un drama profund de solitud. Intento explorar la solitud fent riure.

Penèlope està sola a l’escenari?
Bé, és que jo no sóc Penèlope, sóc la Pepa que fa de Penèlope i espero el Ramon, saps? Quan sóc la Penèlope és més xulo perquè no és de debò. En canvi, esperant el Ramon pateixo més, perquè no ve… És que la de Penèlope és una història pallassa. Com es pot guanyar una guerra amb un cavall de fusta? Com pot ser que uns homes tan valents van deixar-lo entrar? Explicar-ho és feina de pallassa.

Com és que t’ha dirigit la Nola, us coneixíeu d’abans?
Ha estat un regal de la vida! Ens vam conèixer al Festival de Pallasses d’Andorra i em va dir que volia fer alguna cosa amb mi. És perfeccionista al límit, és supertècnica. I quan ja ho controla tot, fa com una llista de la compra amb el que cal. No improvisa gens. Jo li vaig explicar la idea i ella em va donar unes pautes molt estrictes perquè pogués assajar sola. No és com una direcció d’actors, cap pallasso pot fer el que faig jo, no hi ha dos pallassos iguals. El mes de juliol va venir i em va deixar les portes obertes perquè retoqués. Veurem què pensa demà quan em vegi, perquè ara, l’espectacle ja l’he fet meu, ja he fet 17 funcions! No, segur que li agrada.

Quantes funcions necessites?
Sempre dic que 25. I les compliré a la Muntaner, que és com casa meva. Aquí vaig començar amb De Pe a Pa i encara la faig! Tot ho he estrenat aquí menys L’atzar, perquè estaven en obres. Però demà estrenaré unes sabates. Sóc la Imelda Marcos de les pallasses, ja en tinc sis parells per a l’obra!

Teniu escenografia?
Una màquina de cosir, un tamboret, els fils… Ah! I un ocell, el Xispa, que es pensa que és un gos. Substitueix una mica en Telèmac, el fill d’Ulisses.

Encara continues amb el primer espectacle? El deus actualitzar…
No, no. No ens cal. Als pallassos ens diuen Poetes en acció, perquè agafem l’essència de les coses. Un humorista diu noms i nosaltres fem gestos. Si un pallasso mata una mosca, està explicant totes les guerres. El pallasso commou. És imprescindible que toqui la fibra. Som fràgils, patètics, simples… I el públic s’hi veu reflectit. La Julietta té 10 anys i encara camina i ara fa poc he anat a Àustria amb L’Atzar. Cap espectacle té data de caducitat. A Viena vam coincidir amb la Nola i em va proposar fer La casa de Bernarda Alba, en versió pallassa. Però vaig dir que no, aquests en equip són diferents.

De fet, el teu últim treball va ser el de Blanche Dubois a ‘Un tramvia anomenat desig’. Com et vas trobar treballant amb altres actors?
Ho vaig disfrutar molt. Tenir rèpliques és… xulo! Però a mi m’agrada molt estar sola, hi estic acostumada. Als pallassos ens diuen excèntrics perquè si estem sols hem de fer d’August, de Contraaugust… Aquí no estic sola del tot. La Penèlope té molts pretendents, hi ha molts espectadors que em miren… Mira, la meva aventura va sola, però a la propera, faré un trio. I no estic sola: hi ha la Nola i un equip meravellós: el Lluís Cartes m’ha fet la música i fins i tot hi ha treballat el Mag Lari, que ha fet uns efectes que em sorprenen fins i tot a mi!

És un espectacle per a adults?
Sí, com tots els meus. Per a adults, però que poden venir amb nens o sense. La grandesa del pallasso és quan arribes a tots els públics, amb diferents lectures.

Cada anys pels volts de Sant Jordi assistim al bombardeig constant de novetats editorials, de propostes de lectures del moment, d’escriptors mediàtics o de no-escriptors tan sols, de productes fets només pel negoci d’un mes d’abril en què els llibreters fan l’agost. I és que sembla que només es llegeixi per Sant Jordi, o que la majoria dels mortals només comprin llibres per Sant Jordi. Sort que podem -si volem- escapar d’aquest consumisme que ha invadit també l’àmbit cultural i tornar als clàssics, als eterns reductes de cultura, a la literatura i si som més agosarats, a la poesia. Enguany us vull proposar un llibre que acaba de ser premiat amb el premi crítica 2010. Es tracta de l’Ombra roja dels dies, de Carles Miralles. A qui vaig tenir la sort de tenir com a professor de grec a la universitat. Mestre de mestres, Carles Miralles és poeta, hel·lenista i catedràtic de filologia grega de la Universitat de Barcelona.
Si la poesia és massa per a vosaltres, sempre podeu recórrer a una novel·la ambientada en època romana. A propòsit d’això, el Museu Nacional d’Arqueologia de Tarragona, inicia l’activitat “Llegim Tàrraco” per al Somni de Tàrraco, de Xulio Ricardo Trigo i per altres novel·les històriques. Pots consultar la informació aquí.