Amb Percy Jackson arriba una nova generació d’herois. Fill de Posidó i d’una mortal el jove Percy acabarà descobrint el seu veritable origen i es veurà involucrat en un robatori, que el portarà per tota la geografia dels EUA, des de l’Hades fins a l’Olimp. Aquesta pel·lícula és un pretext per començar a estudiar la mitologia. Aquí comença la nostra segona tasca.
La llengua llatina continua estant molt present en els nostres dies, més del que molts es pensen. Com veureu, no està tan morta! Per això us encomano com a primera tasca la recerca del llatí en la publicitat. Us en poso alguns exemples, per veure si algú em sabria dir la relació entre el nom en llatí i el producte!
Pepa Plana estrena a la Muntaner el seu últim espectacle, ‘Penèlope’, a partir del relat homèric. Fa com intentarem fer nosaltres, la seva pròpia versió del personatge.
Com és la teva Penèlope?
És de creació, és diferent. He pres com a punt de partida el mite perquè, com que no hi ha paraules, el públic ja té una part d’informació. Treballo amb unes cordes que lliga i deslliga. Ella explica la seva història amb un fil vermell que es va estirant i fent gran.
I passa 20 anys amb el fil?
Mira: jo, aquesta història no la puc defensar. No puc entendre ni entendré mai, ni com a dona ni com a pallassa, algú que espera 20 anys un home. Jo pregunto: “Què passa quan estàs sol i la persona que esperes no arriba”. Tothom ha esperat: un amic, una feina, un familiar… És un drama profund de solitud. Intento explorar la solitud fent riure.
Penèlope està sola a l’escenari?
Bé, és que jo no sóc Penèlope, sóc la Pepa que fa de Penèlope i espero el Ramon, saps? Quan sóc la Penèlope és més xulo perquè no és de debò. En canvi, esperant el Ramon pateixo més, perquè no ve… És que la de Penèlope és una història pallassa. Com es pot guanyar una guerra amb un cavall de fusta? Com pot ser que uns homes tan valents van deixar-lo entrar? Explicar-ho és feina de pallassa.
Com és que t’ha dirigit la Nola, us coneixíeu d’abans?
Ha estat un regal de la vida! Ens vam conèixer al Festival de Pallasses d’Andorra i em va dir que volia fer alguna cosa amb mi. És perfeccionista al límit, és supertècnica. I quan ja ho controla tot, fa com una llista de la compra amb el que cal. No improvisa gens. Jo li vaig explicar la idea i ella em va donar unes pautes molt estrictes perquè pogués assajar sola. No és com una direcció d’actors, cap pallasso pot fer el que faig jo, no hi ha dos pallassos iguals. El mes de juliol va venir i em va deixar les portes obertes perquè retoqués. Veurem què pensa demà quan em vegi, perquè ara, l’espectacle ja l’he fet meu, ja he fet 17 funcions! No, segur que li agrada.
Quantes funcions necessites?
Sempre dic que 25. I les compliré a la Muntaner, que és com casa meva. Aquí vaig començar amb De Pe a Pa i encara la faig! Tot ho he estrenat aquí menys L’atzar, perquè estaven en obres. Però demà estrenaré unes sabates. Sóc la Imelda Marcos de les pallasses, ja en tinc sis parells per a l’obra!
Teniu escenografia?
Una màquina de cosir, un tamboret, els fils… Ah! I un ocell, el Xispa, que es pensa que és un gos. Substitueix una mica en Telèmac, el fill d’Ulisses.
Encara continues amb el primer espectacle? El deus actualitzar…
No, no. No ens cal. Als pallassos ens diuen Poetes en acció, perquè agafem l’essència de les coses. Un humorista diu noms i nosaltres fem gestos. Si un pallasso mata una mosca, està explicant totes les guerres. El pallasso commou. És imprescindible que toqui la fibra. Som fràgils, patètics, simples… I el públic s’hi veu reflectit. La Julietta té 10 anys i encara camina i ara fa poc he anat a Àustria amb L’Atzar. Cap espectacle té data de caducitat. A Viena vam coincidir amb la Nola i em va proposar fer La casa de Bernarda Alba, en versió pallassa. Però vaig dir que no, aquests en equip són diferents.
De fet, el teu últim treball va ser el de Blanche Dubois a ‘Un tramvia anomenat desig’. Com et vas trobar treballant amb altres actors?
Ho vaig disfrutar molt. Tenir rèpliques és… xulo! Però a mi m’agrada molt estar sola, hi estic acostumada. Als pallassos ens diuen excèntrics perquè si estem sols hem de fer d’August, de Contraaugust… Aquí no estic sola del tot. La Penèlope té molts pretendents, hi ha molts espectadors que em miren… Mira, la meva aventura va sola, però a la propera, faré un trio. I no estic sola: hi ha la Nola i un equip meravellós: el Lluís Cartes m’ha fet la música i fins i tot hi ha treballat el Mag Lari, que ha fet uns efectes que em sorprenen fins i tot a mi!
És un espectacle per a adults?
Sí, com tots els meus. Per a adults, però que poden venir amb nens o sense. La grandesa del pallasso és quan arribes a tots els públics, amb diferents lectures.
Cada anys pels volts de Sant Jordi assistim al bombardeig constant de novetats editorials, de propostes de lectures del moment, d’escriptors mediàtics o de no-escriptors tan sols, de productes fets només pel negoci d’un mes d’abril en què els llibreters fan l’agost. I és que sembla que només es llegeixi per Sant Jordi, o que la majoria dels mortals només comprin llibres per Sant Jordi. Sort que podem -si volem- escapar d’aquest consumisme que ha invadit també l’àmbit cultural i tornar als clàssics, als eterns reductes de cultura, a la literatura i si som més agosarats, a la poesia. Enguany us vull proposar un llibre que acaba de ser premiat amb el premi crítica 2010. Es tracta de l’Ombra roja dels dies, de Carles Miralles. A qui vaig tenir la sort de tenir com a professor de grec a la universitat. Mestre de mestres, Carles Miralles és poeta, hel·lenista i catedràtic de filologia grega de la Universitat de Barcelona.
Si la poesia és massa per a vosaltres, sempre podeu recórrer a una novel·la ambientada en època romana. A propòsit d’això, el Museu Nacional d’Arqueologia de Tarragona, inicia l’activitat “Llegim Tàrraco” per al Somni de Tàrraco, de Xulio Ricardo Trigo i per altres novel·les històriques. Pots consultar la informació aquí.
Després de l’èxit assolit amb Antígona fa tres temporades, Oriol Broggi torna a endinsar-se en una tragèdia grega, i aquest cop ens proposa Electra, de Sòfocles. Una producció feta conjuntament amb l’equip de les Q-Ars Teatre, que d’aquesta manera completen la trilogia sobre les heroïnes gregues que van encetar la temporada passada amb Les suplicants i Ilíada.
Electra, que viu presa del dolor per l’assassinat del seu pare Agamèmnon, rei de Micenes, planeja junt amb el seu germà Orestes venjar-se de l’assassina, la seva mare Clitemnestra. Com una lleona ferida, debatent-se entre la llei dels homes i la llei de la sang, Electra, l’arquetipus perfecte de l’heroïna tràgica, prepara una venjança que l’oracle d’Apol·lo fatalment ja havia predit.
Un text canònic i d’una força extraordinària i un repartiment de plenes garanties en un escenari envoltat de públic que acostarà els espectadors fins al mateix cor de la tragèdia. Ingredients que fan d’aquesta Electra, la primera tragèdia grega que el TNC ha produït, un espectacle indispensable.
L’espectacle tindrà lloc el diumenge 23 de maig al Teatre Bartrina a les 6 de la tarda, hi aniràs?
Qualsevol ocasió és bona per aprendre alguna cosa nova en grec. Avui escoltant aquesta cançó a veure si ets capaç de saber com es diu “feliç aniversari en grec. Per cert, Laura, moltes felicitats!feliç aniversari
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/oQrV9ax1wHI" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Una vegada més els amants de la mitologia estem d’enhorabona! Amb aquesta estrena, tot i que per adolescents, podrem gaudir de veure els nostres déus a la gran pantalla. Ja veureu que estudiar llatí i mitologia, sobretot, té efectes secundaris. Sort que a mi, no em passa el mateix que la professora del Percy! I mira que em passen coses estranyes… Podeu llegir aquest article de l’Avui sobre la pel·lícula. Algú l’ha vista??? Deixeu el vostre comentari.
Del 29 de gener al 16 de maig el MNAT ens ofereix la seva nova exposició sobre els Pirineus, més que com una frontera, com un lloc de trobada, de mestissatge ètnic i cultural, com un traçat d’unió, més que com una separació entre dos móns –l’ibèric i el gal–, organitzats de manera diversa. Molt nombroses als Pirineus centrals a causa de la proximitat de las pedreres de marbre, les ares votives ens permeten descobrir déus i deesses venerats en aquesta regió durant l’època romana i ens condueixen a l’encontre d’una població pirenaica multicultural, impregnada de tradicions locals i de cultura llatina. Una font d’informació per a l’estudi de les religions antigues però, també, per al coneixement de l’entorn social, econòmic i lingüístic de la població dels Pirineus en època romana.
Un any més… i per molt que passin els anys hi ha coses que romanen per sempre. En els nostres carrers, concretament en un carrer de Tarragona, trobem aquest meravellós i alhora curiós espectacle. Si t’hi fixes bé, la pedra té un missatge per tu!