APUNTS PER UNA ESCOLA DE LA CREATIVITAT

Gianni Rodari

Les dues qualitats que l’escola ha cultivat tradicionalment en els seus alumnes són l’atenció i la memòria. És el que coneixem com a nocionisme.

Això és coherent amb la funció classista de les institucions, i el seu caràcter selectiu i autoritari. Si l’objectiu de l’escola no és el ple alliberament i realització de l’individu, sinó la formació dels quadres dirigent, i de l’altra banda, de masses d’executors i de súbdits, llavors són les qualitats de l’executor les que estan a primera línia: ha d’estar atent a les instruccions que rep i ha de recordar a la perfecció allò que li ha estat ordenat. A la cadena de muntatge no es necessiten personalitats de tipus creatiu, sinó de tipus repetitiu.

La que ha posat en crisi els vells models educatius ha estat la democràcia, que ha denunciat aquesta funció classista de les institucions, fins i tot de l’escola. L’escola tradicional ha entrat en crisi quan la demanda de democràcia ha posat en crisi la societat basada en la discriminació i la repressió de classe.

Només les classes i les forces interessades en una radical renovació social poden fer seves les exigències més avançades de les ciències educatives, des de la pedagogia fins a la psicologia. A la demanda d’un ple alliberament de l’home social, li correspon el d’una educació plenament alliberadora.

Neix el dret de tothom a una educació omnidimensional, no repressiva, no limitadora, no programada des de fora o des de dalt, no orientada a objectius estranys a la personalitat del subjecte de l’educació. No s’acaba només la primacia de l’atenció i de la memòria: s’acaba la primacia dels programes, dels reglaments de centre, de la burocràcia escolar.

A l’escola tradicional no hi ha lloc per a la imaginació. La primera cosa que s’aprèn (…) és a cedir als altres la plena autoritat sobre l’ús del seu temps i el seu espai. Queden fora de l’escola el joc i les joguines, el dret al lliure descobriment, els amics, la varietat de les relacions humanes, el somni, el plaer d’inventar-se l’espai i el temps, l’harmonia amb el propi cos (…) la seva llibertat n’és, doncs, exclosa com la seva pilota.

Volem partir del nen i de la seva llibertat per ajudar-lo a fer d’ell mateix allò que pot i que vol ser. La molla principal que cal accionar en la seva personalitat durant la formació és aquella que el distingeix principalment dels cadells d’altres espècies i és LA CREATIVITAT.

Cal que el nen a l’escola continuï jugant: amb objectes, amb paraules, amb el propi cos, amb els companys. Cal que a l’escola hi hagi joguines, espai per jugar, materials per manipular, per inventar nous jocs, i ensenyants capaços de jugar amb els nens i d’utilitzar amb ells el joc com un instrument extraordinàriament dúctil, elàstic, omnicomprensiu, per experimentar la realitat. Hi ha moments en que es fa difícil distingur el nen que juga i el científic que experimenta. Naturals són els passos del joc al treball, i és incumbència de l’ensenyant descobrir en el joc els fils que puguin guiar més lluny en el laberint.

En el joc s’esdevé la primera formació cívica del nen, el descobriment de la democràcia i de les seves regles.

On neix la comunitat dels nens, a més del joc, és en la conversa. Cal que la conversa a l’escola sigui l’hora més important i interessant del matí, en la qual tots aprenen de tots, les experiències de cada nen es troben i així se sumen i multipliquen. Les energies de tots esdevenen energies col·lectives i la llibertat i la tolerància de cadascú es converteix en el projecte de tots.

A l’escola tradicional un parlava, des de dalt de la càtedra, i els altres escoltaven. A l’escola democràtica aquell que abans era l’únic que parlava ha de ser l’animador de la conversa comuna. No estem obligats a mantenir-nos sempre en el registre més seriós i rigorós: de vegades la novetat es manifesta rient, el descobriment arriba per casualitat.

Res no s’aprèn millor que allò que s’aprèn per un mateix. No expliqueu mai als nens una cosa que ells puguin descobrir sols, si estan en condició de poder-ho fer. Tot el que ha de fer l’escola és això: posar en condicions de, crear l’ambient, enriquir-lo amb estímuls adequats, … això val per a totes les anomenades “matèries”, que són només diverses claus per entrar a l’única mateixa matèria existent, que és la realitat. Es tracta de comprendre que aquestes matèries són totes creacions humanes i no contenen veritats absolutes sinó veritats humanes. Cada generació, cada home o dona singular, té el dret de descobrir aquelles veritats, alliberant-les de tota mena d’incrustacions; per exemple, de la ideologia que hi ha en la Història.

Això vol dir que no farà servir els llibres d’Història, quan aquests són indispensables, com a manuals o catecismes, sinó com a matèria primera, al costat d’altres fonts.

Cada camí és un llibre obert, cada objecte és un fil d’Ariadna. A Roma hi ha un monument, el castell de Sant Angelo, que és un museu, una fortalesa, etc., però també és un cilindre. Com es poden mantenir separades les matèries?

Jo crec que per enriquir l’escola s’ha de sortir sovint. Qualsevol sortida és una collita d’estímuls. Es torna a l’escola amb cent preguntes. Heus aquí el que ha de fer l’escola: no proporcionar respostes ràpides, sinó fer néixer preguntes, ajudar a concebre noves preguntes i, naturalment, noves respostes.

El nostre fi no ha de ser l’home que coneix totes les respostes, sinó l’home que se sap fer sempre les preguntes justes, que no té por de les preguntes.

(Perspectiva Escolar nº 30. Desembre de 1978. Barcelona, p.9-13.)