Vaiverejant pel món – Xina                   Mercè Rigo i Grimalt

Dilluns, 13 de juliol de 2009

La butaca cada dia més estreta del Boeing KLM Amsterdam- Beiging, m’ha deixat com un quatre,  mentre l’ holandès del meu davant,  alt com una torre i cames llargues,  s’ ha arrepapat tota la nit amb el respatller estirat sobre el meu cos.

La T.V. diu que falta una hora per arribar a Pekin.  El mapa assenyala que passem per damunt del desert de Gobi a una temperatura de -48º C. No és estrany que m’hagi passat la poca nit amb els peus gelats, i embolicada com un cuc amb la manta blava.

El xinès que portem a la finestreta, l’ha obert quan només feia dues hores que dormíem i ha entrat la plena llum quan en el meu rellotge només eren les dues de la matinada. El xinès que m’ha desvetllat en ple son, té tots els atributs de l’ home de negocis del seu país: edat indefinida,  mitjana alçada, cabells molt negres i rebels que semblen escapar-se a qualsevol intent de pentinat,  i un vestit d’americana i pantalons negres amb camisa blanca.

Vinc aquí fascinada pel llibre de Jung Chang, que ha viscut una de les etapes més canviants i impressionants del segle XX a la Xina, i que ha plasmat en el seu llibre de memòries : “Cignes salvatges” Ed. Circe, la història de tres generacions de dones de la seva família.

L’ àvia Yu Fang, (1909- 1969) concubina d’un general dels senyors de la guerra, a qui va vendre el seu pare perquè era una bellesa singular; era encara de la generació de dones a qui les mares reduïen els seus peus a vuit centímetres, embenant-lo s’hi amb una llarga bena i trencant-li els ossets amb una massa, “pel seu bé”; perquè fos, amb els seus peus petits, de joveneta, l’ objecte del desig, amb la seva part del cos erotitzada, per a tots els homes que la festejaven.

La seva mare Bao Quin/ Den- Hong (1931) va ser una activista de Mao, amb càrrecs importants dins la Revolució i casada amb Wang Yu (1925-75), guerriller al costat de Mao a les muntanyes de “Yan’an, participant de La Gran Marxa i funcionari honest d’ alt nivell del Partit Comunista, fins que van ser defenestrats per la Revolució Cultural.

I l ‘autora Jung Chang (1952), guàrdia roja i metgessa descalça que va emigrar a la Gran Bretanya l’ any 1978 i ara és professora a l’ Escola d’ estudis Orientals i Africans de la Universitat de Londres.

Aquest llibre, llegit en un temps llunyà i que ara he rellegit amb avidesa, em va despertar el cuquet per a descobrir un país del que tenim molt poca informació: misteriosa política, medicina mil·lenària i el tercer país més gran del món de 1.300 milions d’ habitants.

He vingut a la Xina, com feien els mongols, a mirar el cel. A veure l’eclipsi total, que aquest any, podrà veure’s des d’ una franja de la Xina, a la ciutat de Buhan i avui, amb els ossos encara entumits per l’aixafament de l’holandès, torre, i el canvi d’ horari, arribem a Beiging (Pekin) i anem tot d’ una a veure “l’ Observatori Antic”, prop de l’ Hotel Marriott, on ens hostatgem.

Construït sobre les runes de les velles muralles de Pekín, l’ any 1437, tenia funcions astronòmiques i astrològiques dirigides en una època pels musulmans i després pels jesuïtes.

El pare Verbiert, un jesuïta belga que va arribar a la Xina el 1659 va ensenyar a predir l’ eclipsi. El dia de l’ eclipsi, els membres de la Junta tocaven els tambors per furetejar el drac que estava apunt de menjar-se el sol. “Shi” ,eclipsi en xinès, també vol dir “menjar”.

Avui el drac també s’ha enfurismat amb el sol. Plou sobre els sextants, quadrants i aparells que miren les estrelles. El cel, que en l’ antigor creien que era circular i la terra quadrada, cau com el plom sobre nosaltres i sota els paraigües, contemplem la grisor dels gratacels de Pequin que volen arribar fins les estrelles.

Beiging

Pequín, l’ actual Beiging, la ciutat del Nord, és una ciutat enorme de dotze milions d’ habitants censats, cinc milions de flotants que provenen del camp i dos milions d’ aventurers. El vertigen d’ aquestes xifres s’entén quan s’arriba a aquesta ciutat, on milers de xinesos han abandonat les bicicletes per moderns cotxes convertint la ciutat en un infern de circulació, on no es respecta cap norma de trànsit i a on miraculosament no hi he vist cap accident.
Gratacels de línees futuristes, d’arquitectes reconeguts estrangers, escalectrics d’autovies, autobusos i taxis nous de trinca i una gran netedat en els W.C públics i en els carrers, han trencat tots els meus esquemes de prejudicis amb els que hi havia vingut. Diuen les males llengües que els Jocs Olímpics de l’any passat, 2008, varen canviar la imatge de la ciutat amb la construcció de nous edificis i grans Avingudes; netejant-la de les imatges indesitjables i educant a una gran part de xinesos dels costums d’escopir al terra que embrutien la ciutat.
Sortir de Beiging, és, perdoneu l’ eufemisme, “una feina de xinos”. Grans quantitats de xinesos es desplacen cada dia, a gran distància a la feina, amb bicicleta,cotxe, tren, metro o autobús, on uns professionals de l’empenta, es dediquen amb guants blancs a encabir-los en aquests últims vehicles, perquè no quedi ni un petit espai desaprofitat.
Les distàncies són tan grans i les multituds de persones tan nombroses, que asseguda en l’ autocar on em desplaço em sento tan imperceptible com un petit punt dins de l’ univers. Circulo pel carrer de la Pau Eterna que divideix Beiging de Sud a Nord, de cinquanta km de llargada.

La nostra guia la senyora Yang, té el caràcter enèrgic i tenaç (jangqiang) que les guies turístiques diuen que té la dona a Xina.
Ens porta decidida amb el seu paraigua rosat i una banderola groga, (que més endavant hi afegirà la catalana per desig del nostre grup), sota un cel amenaçador, per l’ immens parc de 267 ha, on els xinesos s’ hi poden passejar per 60 Yuans a l’ any (uns 6 euros), fins trobar “ El Temple del Cel” de la Dinastia Ming. Aquí s’ hi feien els rituals que unien el vincle diví entre el Cel (Tian) i el seu Fill (Huangdi) que portava la Llei Eterna a la terra. El temple del Cel era domini real i estava prohibida l’ entrada a la gent comú. Els xinesos estimen la simbologia i tenien molta cura en orientar la geometria dels temples en l’ eix sud- nord i est- oest.
La sala d’ Oració de les Bones Collites, deien els geomàntics que era el punt exacte que unia el cel i la terra. El seu teulat de tres pisos de ceràmica, puja cap el cel com símbol de ser el màxim estament. Cobreix una preciosa sala amb quatre pilars (les estacions) i dotze més que representen els mesos i les divisions horàries del dia de vint-i-quatre hores.
La Volta Imperial del cel es presenta ala nostres ulls amb la seva sala circular decorada de rajoles blaves. A l’ Altar Circular, on s’hi elevaven pregàries quan hi havia catàstrofes naturals sol•licitant misericòrdia del cel, avui ningú no ha recitat cap clemència, ni ha fet cap sacrifici a “les nou capes del cel”.
Una tromba d’aigua acompanyada de llamps i trons, ha caigut sobre la gran multitud de turistes xinesos i sobre nosaltres, refugiant-nos espantats sota els ràfecs del temple. En mig de l’estretor i esquivant els paraigües, que ells porten per al sol, que no ens foradessin cap ull; hem aguantat la tromba del cel mentre els xinesos aguantaven estoicament, sense perdre la rialla, que en un tres i no res la gran esplanada dels temples quedés inundada i les escales de marbre es convertissin en una cascada.
. La Volta del Cel, que ha continuat amenaçadora, ha permès que xops, nedéssim sobre la mar, que rodejava “el Temple del Cel”, per allunyar-nos definitivament cap la terra.

Tian’anmen

A la plaça de Tiananmen cau un sol de justícia i una humitat que xopa fins els ossos. La senyora Yang amb la seva energia , sembla no sentir la inclemència del sol i ens porta a tota marxa amb la seva banderola i sota el seu para-sol rosat per la immensa plaça plena de xinesos turistes d’ altres províncies que també segueixen els seus guies . Compro a una venedora ambulant insistent, a qui regatejo com es fa sempre en aquest país per un euro, una ombrel·la on refugiar-me; i de sobte, em transformo en sa nina de la foto de color sèpia, davant de “el parque” de Felanitx, amb la mateixa ombrel·la de paper de seda i flors rosades, de quan em varen disfressar de xineta, amb na Maria Corralera, quan tenia cinc anys.

Satisfeta i protegida una mica del sol, circulo entre grans quantitats de persones que venen com jo a conèixer la plaça de Tiananmen.

El cor de la Xina, lloc de concentració de les manifestacions, on s’ hi va proclamar la Revolució Cultural l’ any 1966 i seu dels desfiles militars, avui com sempre és ple de xinesos que fan files llarguíssimes, esperant amb paciència de sants i molta disciplina sota un cel infernal, veure el cos momificat de Mao Zedong, que encara continua sent un mite. Des de “la Porta de la Pau Celestial” de color vermell, el color de la felicitat, color que antigament allunyava els mals esperits; Mao ens observa amb els seus ulls allargassats dins d’ un fons blanc que ressalta el mantra governamental: “ Llarga vida a la República Popular Xina” i sembla convidar-nos a entrar al recinte de “La Ciutat Prohibida”. Aquest món feudal que Mao va intentar destruir, símbol de l’aïllament de l’ Emperador del poble, és una gran ciutat de 9000 estances , encerclades per una murada color de púrpura, símbol com tots els colors en aquest país, de l’ estrella polar que es troba en el centre de l’ univers celestial, com l’ Emperador. Ciutat prohibida per al poble, conté 800 edificis separats per passadissos amb palaus de teulats de ceràmica trapezoïdals i punxes elevades cap el cel. Aquí l’ Emperador aïllat del món, manava un Imperi rodejat d’ eunucs i concubines que no podien sortir mai del recinte. “La Sala de la Suprema Harmonia” és una plataforma de tres pisos que durant molts anys va ser l’edifici més alt de Pekín i a qui els plebeus tenien prohibit construir cap edifici més alt, ni mirar per sobre de la seva alçada.

L’ últim emperador de la dinastia Qing, Puyi, posat aquí com titella pels japonesos quan van envair l’any 1931 la part de Manxuria, declarant-ne el falç regne de Manchukuo, i preparant-se per la invasió de tota la Xina; també va viure en aquesta gàbia d’ or. Puyi va ser tornat pels russos , quan ja hi havia la República Popular, a Mao. Empresonat i alliberat més endavant, va treballar en una biblioteca on va fer les seves memòries, però durant la Revolució Cultural, que va portar fins el límit l’ abolició de tot el que representava el feudalisme i fins i tot, quina contradicció! la cultura; va enviar a Puyi, com a “tots els enemics de classe”, a fer les tasques més humiliants: netejar les estances, fregar excusats, agrenar els carrers…

Les consignes que els al·lots estudiaven a l’escola: “El president Mao és el sol roig del nostre cor!”, varen substituir al déu de l’ Imperi, que tancat en la seva gàbia d’ or i diamants, ningú no podia mirar sota pena de mort.

Hutongs

El sol cau inclement, quan la senyora Yang contracta els ciclo-taxis que ens portaran pels carrerons antics anomenats “hutongs”.

En mig de gratacels de vertigen, circulació caòtica i grans palaus, trobem un recinte amb un laberint de caminois molt estrets que serpentegen en mig de sots i bassals, i a on el nostre conductor hi fa curses de velocitat. Mentre jo m’agafo ben fort a la barra del “cabriol- bici” en els moments que sé ben segur cauré sobre el contrincant que frena en el punt just en la corba tancada, observo d’esquitllada els sostres de teulada baixa, parets grises i petits comerços amb xinesos asseguts al carrer i criatures que hi juguen. El temps s’ ha capgirat al revés i la Xina antiga aquí s’ ha immobilitzat. Grans patis emmurallats on hi viuen gran quantitat de xinesos ( hutongs: paraula mongola que significa passadís), perviuen encara, malgrat haver segut enderrocats molts d’ells i ser convertits en moderns apartaments i hotels.

L’ Emperador prohibia als plebeus del seu regne que pintessin les seves cases dels colors que ell tenia en els seus palaus i així, les cases dels seus súbdits es convertiren en cases de baixa alçada (recordem que cap casa podia ser més alta que els palaus de l’ Emperador) i grises com el fum, símbol del no-res de l’ésser humà, exclòs de l’ Emperador.

Els “hutongs” que durant segles varen ser la vivenda habitual del país, avui en dia són molt apreciats i pagats a preu d’ or. Amb patis comunals interiors sense teulada que deixa passar la llum i vivendes edificades en les parets dels quatre costats hi viuen comunitats senceres amb façanes decorades amb motius xinesos que són vertadera poesia: carreró de la pluja, de la llum, de la sort, de la felicitat , dels crisantems, del sèsam negre…

El taxista-ciclista que per fi ens deixa sans i estalvis en un carrerany poc pulcre, aparca i ens espera a la l’ ombra d’un redol, al costat dels seus companys, mentre nosaltres entrem a dinar a una casa particular “ hutong” que antigament tenia 22 habitacions. Ens dona el dinar un xinès, també d’ edat indefinida, però prou jove per no haver viscut més que els temps de la República Popular, que ens serveix un gran bol d’ arròs, verdures agre-dolces , pollastre fregit i una síndria dolcíssima com la mel. Nét de funcionaris, estament important a la Xina abans de la Revolució, els hi expropiaren la vivenda, però li varen ser retornats 150 m ² en els anys 1980, quan es varen començar a restituir les propietats confiscades. Avui es fa un sobresou amb les agències estatals, que com la nostra, mostra als turistes els restes d’ un passat que encara sobreviu en mig d’ una civilització cada vegada més capitalista.

El “cabriol- bici” suïcida, ens deixa de tornada altra vegada en el present i l’ autocar espera i circula pel caos circulatori intentant després de recórrer grans distàncies fins una casa de massatges.

Pels que somriguin al llegir-ho, aclariré que els massatges eren als peus, però l’ efecte era d’un plaer infinit. Encabits en petites cambres de llum tènue i estirats en una gandula flonja, apareixen una taringa de xinetes precioses amb posat de geisha, i caminar eteri, semblant a l’ època dels peus embenats que en xinès es designen com : “lliris daurats de vuit centímetres”. (San-tsun-gin-lian)i que vol dir “caminar com un salze jove i tendre agitat per la brisa de la primavera”. Amb un somriure tímid i amb la bellesa de l’ harmonia, concepte tan arrelat a la Xina, abillades iguals amb vestit de seda rosat, ens escalfen els peus fatigats dins d’un brou d’ algues, posades en una galleda de bambú i ens fan un massatge d’ àngels en els punts exactes, apresos del seu saber mil·lenari, mentre ens serveixen per beure aigua tèbia que ens allibera les toxines.

No sé si ha segut el massatge, l’ alliberament de les toxines o les xinetes que amb un vaivé de cap dansarí, ens saluden; que al sortir, el meu cos levita pel cel, sobre els teulats de ceràmica punxeguts dels palaus de l’ antic Emperador de la Ciutat Prohibida , per sobre dels carrerons laberíntics dels “hutongs” i sobre una gran multitud de xinesos que enquibits en metros, autobusos i cotxes intenten arribar després de llargs trajectes al seu domicili.

La Gran Muralla

La Senyora Yang, la nostra guia, és una dona perfecta. Té 62 anys, enèrgica i resolutiva. Amb un cos estilitzat com tots els xinesos, es belluga amb vitalitat juvenil i amb un rostre on les arrugues de maduresa semblen no trobar-hi cap indici. Parla un castellà elaborat, après a la Universitat de Beiging, sense sortir quasi bé del país. Ha segut intèrpret de grans convencions, ha treballat per al Govern i és depositària d’ una gran cultura. Ens instrueix amb paraules indispensables en el xinès mandarí: Gràcies, adéu, no ho vull (imprescindible amb els venedors ambulants), cervesa (boníssima i de poc grau), hola i bé. A més és la directora d’ una coral i ens ensenya amb la seva preciosa veu de soprano, la famosa: “Cançó d’amor o la ciutat de Kanti”.
Avui refugiats de la inclemència del sol dins l’ aire refrigerat de l’autocar, sentint la seva melodiosa veu i les nostres repeticions musicals maldestres; ens porta a 70 km de Beiging, a “la Gran Muralla” (Wanli Changcheng) de 6.340 km de llargada. Serpentejant pel nord de la Xina i travessant-la des del mar fins el desert de Gobi, és la representació de l’ esforç sobrehumà per a defensar-se de la seva mateixa espècie, destructora de la humanitat.
La seva construcció va començar en el segle VII a. C., però va començar la seva envergadura amb la dinastia Qin que va unificar la Xina (221-210 a. C.). Els pagesos, soldats i presoners, que la construïren i que hi moriren de cansament i desnutrició, no sabrien mai que varen donar la vida per una tasca inútil, que no va lliurar als xinesos de les invasions dels mongols, de la gent de la Manxúria, ni més tard de les potències occidentals.
El que si queda com a resta, és la imatge de la bogeria dels homes i poder contemplar un obra descomunal que serpenteja muntanyes, escala per pendents costeruts i acaba amb l’ alè del turista més expert sota un sol que crema ses pedres i una humitat que s’arrapa per tot el cos.
Jo, sota la meva ombrel•la de xineta, de paper de seda i flors rosades que em vaig comprar a la plaça de Tiananmen, esbufego i respiro profundament mentre pujo els esglaons irregulars, contra natura. Plens de turistes xinesos, arribo, després d’ una pujada esgotadora, a la primera torre de vigilància on contemplo després de recuperar la respiració, el preciós horitzó de verdes muntanyes on es perd la Gran Muralla. Decideixo no jugar-me més el físic, poder tornar a la meva ciutat natal sense entrebancs, i baixar a prendre’m un refresc en “el bareto guiri de souvenirs”, on s’ hi disfressen d’ emperadrius i emperadors, els turistes que volen una foto davant de la Gran Muralla.
Els “souvenirs”, que formen una part fins i tot necessària en els viatges, també
són indispensables en les rutes turístiques xineses. L’ autocar ens porta a dinar a un menjador situat en una fàbrica de porcellana xina, on unes noies molt joves fan una labor artesanal de molta precisió, incrustant petits relleus de dibuixos en estris de coure que posteriorment es convertiran en preciosos gerros de porcellana fina, que uns altres artesans pintaran amb la delicadesa i exquisidesa de l’ art xinès.

La Ciutat Prohibida

La Ciutat Prohibida Púrpura de Pequín (Beiging amb xinès) va ser ordenada construir per l’ Emperador Yongle, l’ any 1406. Tercer Emperador de la Dinastia Ming, va portar la capital a Beiging “la capital del nord”. La capital va ser construïda en direcció sud-nord, segons la filosofia del “fengshui”, filosofia oriental Confuciana en que l’ orientació d’espais i la combinació dels colors eren cabdals en l’ estat d’ ànim de l’ emperador que sempre havia d’estar serè i amb pau per a poder dirigir els afers d’ Estat del gran Imperi.
Els corrents d’ aire, mai no podien pertorbar el seu estat ni la seva clarividència i la combinació dels colors: blanc del marbre de les terrasses, balustrades i escales; fusta pintada de vermell, teulades de color groc, verd del bambú dels jardins i el blau del cel de l’ aigua que circulava pel canal, conegut pel “riu de les aigües d’ or”, contribuïen a crear l’ ambient de la suprema Harmonia que els xinesos comparaven amb l’estrella polar, centre de l’ Univers.
El baix relleu de la “Sala de la Preservació de l’ Harmonia”, un bloc de marbre blanc de tres-centes tones, van tardar vint-i-vuit dies d’ hivern en portar-lo, ja que els pobres esclaus , cada cinc-cents metres, havien de fer pous per obtenir aigua subterrània per a regar el camí i fer lliscar el bloc de pedra pel gel.
Davant del palau més gran del món, m’he preguntat si els vint-i-quatre emperadors ( catorze de la dinastia Ming i deu de la dinastia Qing) que el varen habitar, varen aconseguir l’ assossec i la placidesa que la filosofia •”fengshui”, preconitza. Per a les més de 9000 concubines i eunucs que mai no varen poder sortir de “la Porta de la Puresa Celestial”, que separava la part pública de la part absolutament privada, i els pobres esclaus que la varen construir, les paraules com s’ anomenen els palaus, portes i jardins: “Palau de la Bondat i la Tranquil•litat”, “Porta de l ‘ Harmonia Suprema”, “Palau de la longevitat serena”… els hi devien sonar com una part del suplici a qui el cel els havia condemnat.

Avui passegem per la gran “Avinguda dels Esperits”, la gran via per on el taüt de l’ Emperador arribava a la seva última morada , a “Les tombes Imperials” a 48 km de Beiging. Flanquejada de monumentals estàtues d’ animals i guerrers de pedra, travessa un pont de set arcades sobre les aigües i després s’obre en ventall, evitant les línees rectes proscrites pel “fengshui” . Aquí s’ hi troben enterrats tretze emperadors de la dinastia Ming, que creien que l’ or, l’argent, la porcellana i altres riqueses i la franja d’aigua que els allunyava dels esperits, perpetuarien l’ Harmonia pels segles dels segles. Els geomàntics que varen dissenyar el seu lloc idoni, tenint en compte el “fengshui” dels turons i rius propers, no varen adonar-se que l’ estrella polar de l’ Emperador, no estava fixa enmig de l’ Univers. Milers de dissortats, miserables i malaurats de la història varen anar profanant i furtant, sovint per a sobreviure, les riqueses que l’ Emperador se’n volia emportar fins el cel per a preservar la seva Harmonia.

Tant ens hem sentit imbuïts pel “fengshui” i pels seus Emperadors, que sentint-nos plens d’ harmonia, anem a assaborir un menjar dels déus: “l’ ànec lacat”.
Mentre unes angelicals xinetes ens regalen belles melodies antigues tocant instruments ancestrals, altres candoroses criatures de posat solemne i vestit de foc, ens serveixen un ànec deliciós.
“L’ ànec lacat”, el plat estrella dels xinesos, es condimenta amb all, salsa de soja, pebre negre, anís i api i pintat de mel es penja tota una nit. Al dia següent i amb la paciència de sant, cal tornar-lo a repintar i rostir-lo al forn durant tres hores a foc moderat, mentre se’l va acolorint amb la mel contínuament.
Si una xineta de quimono de foc amb cara de porcellana i posat innocent ens el serveix, l’ ànec es converteix en “el Manà”, el pa de mel del cel, que els àngels enviaven als israelites quan se n’anaven a la Terra Promesa.

L’Emperadriu vídua “Cixi “
L’Emperadriu vídua “Cixi “ ( ( 1835-1908) que vol dir “maternal i portadora de sort”. coneguda pel poble a Xina, com a Emperadriu vídua de l’ Oest (西太后), a la fotografia ja és una dona madura, però sense els trets de la pell marcida, miracle de la genètica del poble xinès. Té una mirada dura i es contempla en un mirall com la madrastra de la Blanca Neus. Porta ungles esmolades d‘ urpa, dos pomells de flors al cap, un vestit de seda color de lotus amb flors rosades de núvol del capvespre i sembla dir-li al mirall que ella és Guanyin, la vertadera deessa de la Pietat :“Buda la bella”.(1)
Però Cixi no ha passat a la història per res que tingui que veure amb la compassió. Concubina de l’ últim Emperador de la Dinastia manxú Qing, que va morir sense fills legals i a qui li va donar un hereu, va regnar cinquanta anys a la mort d’ aquell, des del pavelló Oest de “La Ciutat Prohibida” , rodejada d’ eunucs que vetllaven darrera d ‘una cortina, els possibles intents de reforma del seu fill, el malaurat Tongzhi. Tongzhi, diuen els mals llenguts, que la sífilis, va acabar amb la seva vida fruit de les seves tresques amb prostitutes, a l ‘edat de 19 anys, mentre que la notícia oficial va ser que la mort li sobrevingué d’una pigota que no va poder resistir.
El cert és que la Cixi la de les ungles llargues, va continuar les seves intrigues rodejada d’ eunucs i va posar com hereu al fill del seu nebot, Guangxu de tres anys amb el qui va repetir la mateixa història i a qui va prohibir tot intent de reforma i occidentalització.
Gungxu tancat en el palau d’or i fruit d’ una profunda depressió o enverinat per ordre de Cixi, va morir un dia abans que l’ Emperadriu, tancant la història
d’ una tradició que la invasió de les potències estrangeres i el comunisme, faria desaparèixer.
A la Cixi li agradava quan arribava el bon temps anar al “Palau d’ estiu”, dins dels temples, palaus i jardins situats a la vora del llac Kuming. Aquí a la “sala de la Benvolença i Longevitat”, l’ Emperadriu s’asseia en el seu tron, s’ esmolava les ungles i decidia amb ma de ferro el destí del seu país.
Navegava llargues estones per les aigües del llac sota “el pont dels disset Arcs,” fruint de la llum crepuscular, anava a pregar al “Temple del Rei Dragó” quan no plovia, i en el gran teatre del “Palau de la Virtut i l’ Harmonia” , es delia per
l’ òpera de Pequin, mentre a la cuina, cent vint cuiners li preparaven les millors viandes. Aquí, segurament la Cixi de les ungles llargues, intentava oblidar els constants aixecaments dels pagesos, el record dels espolis estrangers i les indemnitzacions a pagar als països europeus i al Japó.

Al “Palau d’ Estiu” a només onze km de Beiging i situat als vessants del “Turó dels deu mil anys” , avui hi fa fresqueta. Una brisa suau ens acompanya mentre naveguem en una góndola de fusta de colors vius, sostre de pagoda i estil imperial, per entre els pavellons de “els cinc Dracs” que va fer construir la Cixi. Les grans fulles arrodonides de lotus i flors rosades, que ella també va fer plantar, ens acompanyen pel llac, en un passeig deliciós que acaba en un moll, on un gran vaixell de marbre, joguina extravagant de la Cixi, hi resta atracat. Un vaixell immòbil, de portes rígides que no pot navegar. Immòbil, com la civilització tradicional xinesa de vint-i-quatre emperadors, Fills del Cel, que la Cixi, amb totes les seves intrigues va voler conservar.

(1) Cixi era coneguda pel poble xinès com: “Buda la vella”