Dia 23 de juliol 2009

Avui també tenim un dia molt mogut. És l’ultima visita a un temple budista, passarem per la fàbrica de seda i els jardins més bonics de la Xina.
A la tarda espectacle d’acrobàcia i passeig pel port.

Hem visitat tants temples que se’n fa difícil singularitzar. Aquest últim és en record al buda de jade blanc. De mida petita, però el material, li dóna caràcter. El comerç pels turistes no podia faltar. Un cal•lígraf ens ha fet l’escrit personal per l’Esteve. Posar el nom i el missatge que li hem demanat no ha estat fàcil però ha estat maco veure amb quina professionalitat ho resolia. Deu fent tants cal•lígrafs al dia que la mà li funciona sola.
La campana de bronze del centre del pati ha servit per entretenir-me i fer fotografies de grafismes xinesos.
La Yang descansava en un banc al pati del temple. Deu haver portant tanta gent a quest lloc que li serveix per fer una pausa de descans mentre tots nosaltres observem les curiositats que hi ha al nostre voltant.
Marxem cap a la fàbrica de la seda.
El procés d’elaboració que fa el cuc de seda i la transformació d’aquesta és una més de les riqueses que ens proporciona la natura. També em sembla admirable com l’home ha anat aprofitant tots els recursos que té a l’abast per a fer més confortable la seva vida.
El vi, l’arròs, la seda, el coure, la terra, tants i tants recursos naturals a l’abast de l’home per transformar-los i gaudir-los. Els xinesos hi posen un valor afegit, la inesgotable feina i paciència fins a obtenir allò que volen, sense morir en el recorregut ni en el desànim.
El dinar ha estat especial si pensem que era un bufet lliure i els productes eren molt occidentalitzats.
Ha vingut de gust retrobar alguns dels sabors de la nostra terra. Un bistec a la planxa s’ha posat molt bé. El menjar xinés ja em comença a ser reiteratiu.
Marxem cap al jardí més gran de la Xina.

Ens diu el guia que aquests són els jardins més bonics de la Xina. Quasi com un laberint, estaven col•locats tots els elements necessaris per a descriure i identificar un jardí: aigua,estanys amb peixos, pedres, arbres,ponts per passar d’un lloc a l’altre, habitatges etc etc

El guia ens comenta que els jardins xinesos conserven l’ordre anàrquic i harmònic que té la natura, al contrari dels jardins versallesos de França. Aquest detall, ens l’havia fet adonar el professor de la Universitat que ens donava la matèria d’espais i jardins.
Una xafogor quasi asfixiant ens ha acompanyat en tot el recorregut. Les cares de fantasma pintades a totes les teules de les estances, sembla dir-nos que marxéssim. Estava ple a vessar de gent. La pluja queia de forma suau com si ens volgués ajudar en la transpiració del cos.
Acabada la visita , ens espera un espectacle d’acrobàcia.
L’espectacle és de gran nivell. Habilitat i suspens tant en els exercicis esportius com en els de demostració mecànica. El número estrella és el de les motos. Cinc motoristes , moto en mà, feien curses de forma estrepitant , ratllant quasi al risc d’accident, dins un gàbia esfèrica de mides relativament petites..
La tensió era brutal, el suspens s’anava creant cada cop que entrava una moto a l’espai esfèric, que era sempre el mateix. Fantàstic i terrorífic alhora.
El nivell de l’espectacle era excel•lent. Alguns des exercicis em recordava als del “Circ de Solei” però el seu nivell gimnàstic i acrobàtic, justificava tornar-ho a veure.
Varem acabar el dia fent un passeig en vaixell pel port. Part de la ciutat generosament il•luminada estava davant dels nostres ulls a tall de comiat. Tota aquella lluminària semblava la carta de presentació cap als turistes.
Edificis, gratacels i torres de comunicació es reflexaven a l’aigua del port donant un espectacle tan efímer com impressionat. Darrera aquesta imatge de conte, queda una altre ciutat de color gris que dia a dia fa possible l’aparador d’un Shanghai mundialment conegut.
Acabada la passejada, anem cap a l’autocar. Infinitat de venedors ambulants intenten vendre’ns qualsevol record per poder completar el sou del dia i així poder subsistir.
Ja a l’hotel, organitzem un petit acte de comiat per la Yang amb l’objectiu d’oferir-li l’any demà. És l’ultima nit que passarem a la Xina.

24 de juliol 2009

Plou amb ganes. L’autobús a peu de la porta de l’hotel, ens facilita la sortida per no mullar-nos. Abans però, acomiadem a la Yang amb la cançó de “ l’hora dels adeus” i la que ella ens ha ensenyat aquest dies a l’autocar.
L’anada fins l’aeroport serà amb tren magnètic. Ha estat interessant . Aquest transport ens ha permès veure un paisatge diferent de Shangai en l’abandonà la ciutat. Petites cases amb el seu hort, barraques amb la seva gent, canals d’aigua entre altres coses, s’han anat seguint una darrera l’altre durant tot el trajecte dibuixant un paisatge diferent. Un paisatge fora ciutat que reafirmava ser un país com tants d’altres i malgrat la seva identitat, sembla estar obligat a conviure amb el paisatge de gratacel que impera l’actualitat i que impressiona als turistes.
Són les 14,45 h del 24 de juliol de 2009. En aquests moment estem sobrevolant pel desert del Gobi. Qui m’ho havia de dir!!!
Passaran 14 hores fins que arribem a casa. Aquest viatge ha estat com un petit gran somni.

Veure les fotos