Eric  Álvarez

3r d’ESO Optativa Revista

Els alumnes de 3r d’ESO hem llegit un text a l’hora de cultura i valors per reflexionar sobre el 8 de març, dia de la dona.

Il.lustració de Flor Murillo

A la classe de revista hem tornat a llegir el text i hem fet un breu comentari que adjunto darrere de l’escrit.

Aquest text ha estat redactat per Gemma Pasqual i Escrivà,  i ha estat publicat al diari digital Vilaweb (6/03/18)

El #metoo d’una xiqueta vestida de blau

«I jo em vaig fer dona en aquell despatx pudent.  Devia aquest ‘me too’, aquest ‘a mi també’, a una xiqueta saforenca vestida de blau turquesa»

Aquesta setmana del Dia de la Dona, la meva intenció era escriure sobre l’esquerda salarial, el sostre de vidre, de la vaga feminista… Però, arran del moviment #metoo, #jotambé, un missatge clar i ras: ‘A mi també m’ha passat, jo també he patit una situació d’assetjament sexual’, m’han vingut a visitar els fantasmes del passat.

Tenia tretze anys, aquell mes d’agost; d’amagat dels pares, els meus amics i jo vam decidir treballar repartint propaganda per guanyar alguns diners. A Gandia hi havia un home que es dedicava a produir espectacles musicals, i de seguida ens va facilitar un munt de paperets de colors per distribuir; pagava poc per molta feina, però per a nosaltres era una petita fortuna. Vam empaperar tota la ciutat i va arribar el dia del cobrament, en negre, és clar. Em vaig posar un vestit blau turquesa que m’agradava molt, em trobava bonica amb aquell vestit; era un vestit de nena, amb tirants, sense cap escot i per sota dels genolls. Em vaig arreplegar els cabells llargs amb una cua ben alta, em vaig posar set polseres finetes de plata que m’havia regalat la meva tia, a les orelles les arracades de la comunió, i em vaig perfumar amb la colònia Nenuco del meu germà petit. No em vaig pintar −en aquella època encara no ho feia−, era massa petita, segons la meva mare. Vaig fer una picada d’ullet al mirall, vaig agafar la bicicleta BH vermella, que m’acabava de comprar amb tots els diners que estalviava des de feia molts anys, i vaig sortir al carrer amb el somriure sense pintallavis dibuixat als llavis.

L’oficina d’aquell home era en un pis cèntric de Gandia. El problema eren les bicicletes. Encara no sé com ni per què, però vam decidir que el més pràctic era que pugés jo a cobrar els diners que ens devia. No en vaig dubtar ni un moment i decidida vaig trucar a la porta.

Feia molta calor en aquell pis convertit en oficina. Aquell  home −el nom del qual he esborrat de la memòria− em va fer passar al seu despatx i seure en un sofà. Anava tot suat, es va treure la camisa, em vaig paralitzar, no podia moure ni un múscul, tenia por; es va asseure al meu costat i va començar a tocar-me els pits. Ell parlava però jo no el sentia. Jo volia cridar però no podia, no em sortia la veu; volia moure’m però el meu cos no m’obeïa. De cop va sonar el timbre de la porta però aquell home no en feia cas, semblava que no l’havia sentit, capficat com estava en els meus pits de xiqueta. El timbre va insistir i jo vaig reaccionar, em vaig aixecar d’un salt i vaig córrer cap a la porta; ell em va seguir però era massa tard. Amb dificultat, maldestra, vaig obrir la porta, hi havia una dona palplantada en posició d’espera, no la vaig mirar, amb llàgrimes als ulls vaig fugir escales avall.

Vaig pujar a la bicicleta i, sense dir cap mot, vaig pedalar amb totes les forces; els meus amics, sense comprendre res, em seguien. Finalment em vaig aturar, no vaig respondre a cap de les seves preguntes, ells van desistir. I en veure el meu disgust van callar i em van abraçar; no havíem cobrat però a ningú no li importava; no sabien què m’havia passat però tampoc no importava.

En arribar a casa vaig dir a la meva mare que no em trobava bé. Em vaig dutxar en ple agost amb aigua bullent i vaig rascar la meva pell amb una esponja fins a fer-me mal. Em sentia bruta. Vaig amagar el vestit blau turquesa al fons de l’armari, en companyia de la meva innocència. Mai més no me’l vaig tornar a posar. I em vaig ficar al llit, em vaig tapar cap i tot per ocultar els meus sanglots. Mai no vaig explicar  res a ningú, em sentia culpable d’haver repartit propaganda sense permís dels pares, culpable de sentir-me bonica amb aquell vestit blau turquesa, culpable de no haver cridat, culpable de no haver reaccionat a temps, culpable pels meus pits de nena.

Encara avui, mentre us escric aquest article de cara a l’ordinador, després de vora quaranta anys, puc sentir la pudor de la suor d’aquell home i les seves mans fastigoses en els meus pits. Aquest no ha estat l’únic episodi d’assetjament sexual en la meva vida, però sí el que més m’ha afectat. Estic convençuda que moltes dones se senten identificades amb el meu testimoni.

Prou minuts de silenci, cridem ben fort: ens volem vives, valentes, ames del corral i dels carrers foscos, sense por. Volem polítiques i recursos per a aturar la violència masclista.

Som més de la meitat de la població mundial, intentem sobreviure en una societat patriarcal que ens maltracta, ens menysté, ens denigra, ens humilia, ens invisibilitza, ens mata. Més que una vaga feminista, cal una vaga general, cal una revolució.

Deia Simone de Beauvoir que no neixes dona, arribes a ser-ho. I jo em vaig fer dona en aquell despatx pudent. Devia aquest me too, aquest ‘a mi també’, a una xiqueta saforenca vestida de blau turquesa.

Gemma Pasqual i Escrivà

Comentaris dels  alumnes de revista:

Em sembla malament, perquè l’home no hauria de fer aquestes coses a cap dona i cap dona es mereix això.  

Eric Álvarez

 

El text ha estat molt bonic i molt ben pensat,  pel fet que moltes dones se sentiran identificades i amb això no se sentiran soles. No recolzo l’actitud de l’home en aquesta història, és una pena que en l’actualitat encara això succeeixi. 

Flor Murillo

No havia de tocar-la perquè no tenia cap dret, ja que només  volia guanyar diners per poder ajudar la seva família.  

Pamela Guance

Penso que és una vergonya tot el que encara passa a la societat i que una dona que només buscava treball li hagi passat una cosa així. Ella només volia guanyar uns pocs diners i era una noia innocent.  

Damaris Quiroz

 

Hauria d’haver-ho denunciat a la policia, almenys haver-li-ho dit a la seva mare. Perquè coses com aquestes no es poden deixar així com si res hagués passat i és que ara mateix les dones no som respectades. Estem en un món en el qual (almenys la majoria de vegades) si estàs amb un home, et respecten. Però, si una dona està sola, també hauria de ser respectada.  

Gemma Coronado

 

La meva opinió respecte aquest tema és que s’ha de respectar a tothom tan si és dona o home.  No hi pots fer a algú alguna cosa que aquella persona no vol o no li agrada. Si et diuen que t’aturis, atura’t!  Si a una noia o a un noi no li agrada que li toquis el cul, no ho facis. Has de respectar els altres per tal que et respectin a tu.  

Andrea Sánchez

 

Mai he estat en aquesta situació  i espero no ser-hi mai, lamento que tot hagi passat així.  La vida, a vegades, és molt injusta.  

Anastasia Starchenko

 

En conclusió, homes i dones mereixem el mateix respecte i cap persona s’hauria de trobar en aquesta situació.