Dissabte vaig llegir a La Vanguardia aquest article:
I no em vaig estranyar gens perquè són diversos els casos que he conegut i conec que hi encaixen a la perfecció. Casos que m’han arribat tant des del meu entorn (familiars, veïns…) com professional (alumnes).
Sobta que s’atorguin premis, que es constatin suïcidis i processos depressius i que no es prenguin iniciatives significatives.
– Obligar als instituts que facin fer als seus alumnes una comissió en defensa del bullying, formada per aquells voluntaris/àries que estiguin sensibilitzats i pels psicopedagogs.
– Fer alguna mena de curset de sensibilització a aquella porció del professorat que davant aquests casos opina que hi ha una sobreprotecció per part dels pares i que l’alumne/a ha d’aprendre a “espavilar-se” (ells sí que són uns espavilats).
– Afavorir horaris que permetin l’atenció individualitzada dels alumnes per part dels tutors, molts dels quals haurien de reconsiderar el que vol dir això: ser tutors .Que no: no vol dir vigilar que totes les notes estan posades el dia de l’avaluació (mireu el diccionari).
– Les víctimes no hi serien si no fos pels artífexs. Cal sensibilitzar l’alumnat, però també cal ser intolerants amb aquestes actituds i aturar-les de seguida, encara que sigui amb amenaces i càstigs.
No em vull estendre més, així que només afegiré una anècdota: la meva conversa amb un col·lega professor, amb el qual vaig coincidir en un curset, com va treure ferro al fet que m’havia arribat a les orelles que al seu centre un grup d’alumnes feien caure per les escales a aquells que podem considerar víctimes de bullying.
Personalment, també m’agradaria prendre alguna iniciativa sobretot perquè la majoria de víctimes s’ho mereix: són persones sensibles i amb motivació per estudiar. Aquest ‘post’ és el primer pas.