HE JUGAT AMB ELS LLOPS

Autor: Gabriel Janer Manila

Editorial: La Galera

Premi Joaquim Ruyra de narrativa 2009

“M’agradava excavar petites coves a la vorera del riu perquè hi entressin peixos. Llavors tapava la porta amb una pedra plana i la subjectava amb un tros de bastó, com si l’embarràs. Els peixos quedaven atrapats i pel forat que tenia fora de l’aigua els podia treure. No sabia que es diguessin peixos. Els deia animals d’aigua. No en coneixia el nom”

Vaig triar per llegir aquest fragment del llibre, perquè, tot i essent tan breu expressa el missatge que per mi és més important de la història que s’explica: la convivència amb la naturalesa, l’enginy de l’home per sobreviure i la mancança de la vida en societat que genera, entre altres coses el desconeixement del llenguatge.

He jugat amb els llops està basada en la història real d’en Marcos, un home nascut el 1946 que durant 12 anys de la seva infantesa (dels 7 als 19) va viure només a les muntanyes de la Sierra Morena (Córdova) després que el seu pare el vengués a un pastor perquè l’ajudés a fer-se càrrec del ramat de cabres. Després de la mort del pastor, Marcos es queda sol, amb l’única companyia dels animals, amb qui comença una relació d’amistat i de supervivència.

Fa 30 anys, Gabriel Janer Manila va tenir contacte per primera vegada amb la història d’en Marcos arran de la seva tesi doctoral basada en els nens que han viscut en estat salvatge. Ell va recrear-la de manera literària però adaptant-se molt d’aprop a la història real. Una història duríssima, però alhora emotiva i tendre.

Aquest any s’ha estrenat al cinema la versió cinematogràfica dirigida per Gerardo Olivares amb el títol d’ Entre Lobos, protagonitzada per Manuel Camacho i Juan José Ballesta en el paper de Marcos, nen i jove, respectivament.

Personalment, tant el llibre com la història m’han causat un gran impacte i m’han fet reflexionar sobre moltes coses: la relació de l’home amb la natura, les dures condicions de vida de no fa tant de temps a certes regions d’Espanya,… La història m’ha empès a la recerca de més informació relacionada amb els nens que han viscut de manera “salvatge” allunyats de la societat i concretament del personatge real d’aquesta història: Marcos Rodríguez Pantoja, al qual, admiro per la seva manera de sobreviure i el seu comportament, tant amb els animals de petit com, després, amb les persones.

En aquest enllaç es pot veure un documental sobre la història:

http://www.youtube.com/watch?v=k9LDf1Ifnfs

ALEX POSTIUS SALAZAR

IES MONTGRÍ 4B

EL PEATGE

Autor: Joseph Valls/ Joaquim Vidal

Editorial: Fundació Valvi

Estructura: 24 Capítols

Resum:

El senyor Joan Gayol, alcalde d’un petit poble imaginari de Girona anava a Perpinyà per assumptes de negocis. De camí es va aturar el peatge de Bàscara, i a la sortida del peatge una noia el va parar per demanar-li un favor urgent, si la podia portar cap a Perpinyà perquè que tenia un familiar en estat greu, a Perpinyà, i com que li venia de pas va acceptar. La noia no va tardar ni un segon a posar-se dins del cotxe. Quan ja portaven uns quants quilometres la noia li va demanar sí es podia parar a l’aparcament de l’àrea de l’Empordà, ja que era la que hi havia més a prop per poder anar al lavabo. Un cop allà en Joan va pensar que tardava massa estona, i va pensar que passava alguna cosa estranya. Quan la noia en va sortir anava amb un noi i li diuen que o els dóna quinze mil euros o la noia diria que l’havia violat. El senyor Jordi va cedir i els va entregar els quinze mil euros que va anar a treure a una entitat de la caixa de Figueres. Quan el senyor Jordi es pensava que ja havia passat, un dia es va trobar altre cop amb el noi i li va demanar cent mil euros. En Joan al final no va donar els diners i la noia el va denunciar. Però abans d’anar els jutjats ella va retira la denúncia perquè veia que els jutges no la creien, perquè no es podien ni imaginar com el senyor Joan, a més a més l’alcalde del Pla de Tudela, hagués pogut fer una cosa com aquesta. I al final gràcies a que els jutges no es van creure a la noia, en Joan no va haver d’anar al judici.

Fragment del llibre:

“Sense cap explicació ni presentació, va ser el noi qui li parlà primer. Devia tenir entre vint-i-cinc i trenta anys. Era corpulent, de rostre ample i enrogit. Anava abillat amb uns texans envellits, una camisa blava i una mena d’armilla de color imprecís, tirant a verd fosc. Venia directament cap a ell. Amb decisió i un bon punt d’agressivitat, li digué:

– Sabem qui ets, on vius, quina família tens, quins càrrecs i quins negocis. Ho sabem tot, de tu. Et seré clar, sense embuts: si no ens dones quinze mil euros aquest mateix matí, la meva amiga et denunciarà per violació. De manera que ara sortirem a Figueres, anirem al banc que tu ens diguis, trauràs els diners que t’he dit, en efectiu i en bitllets de cinquanta, ens els donaràs i oblidarem l’assumpte. Entesos? Si no ho fas així, aquest mateix matí ella et posarà una denúncia per violació.

No podia ser. Estava somiant. Allò era una broma, allò era impossible. I tan sobtat. La noia no havia dit ni un mot. Seriosa i nerviosa sí que ho semblava, i es mig amagava darrera el noi.

No sabia que dir-hi ni que fer, estava en blanc. Passada una estona, s’adona que tenia el mòbil a la mà. Intenta marcar un número. Com un llampec, el noi li arrabassa el telèfon, alhora que amb un to ara molt més amenaçador li deia:

-No facis cap animalada. El mòbil me’l quedo jo. Puja al cotxe i fes tot el que jo et digui, o ho passaràs molt malament.”

Comentari:

En aquest fragment del llibre la noia surt del bany amb el noi que amenaça el senyor Joan, que es posa molt nerviós per la situació. La noia no ho veu gaire clar ja que no s’atreveix a dir res.

He triat aquest fragment ja que és el moment en què comencen els problemes i es desenvolupa tota la història.

Opinió Personal:

És un llibre bastant entretingut però al mateix temps és molt simple i arriba a avorrir en alguns moments, ja que la història es repeteix molt tot i que el final és inesperat. El llibre resumeix que no pots confiar en ningú.

Aquest llibre jo el recomanaria a la gent que li agradin llibres que tracten sobre problemes reals i d’intriga.

Eloi Lorente Peraferrer

FITXA BIBLIOGRÀFICA Agnès Ramió 4B

Nom:Els jocs de la fam

Autor:Suzanne Collins

Número de pàgines: 397

Editorial:Estrella Polar

Personatges:

protagonista: Katniss

germana: Prim

amic: Gale

estilistes: Vènia i Octàvia

ajudants: Haymitch i Peeta

Resum: La història d’aquest llibre passa en un país que està dividit en 12 districtes la majoria d’ells pobres però n’hi ha un que és especialment ric. Aquest, mana sobre la resta i organitza un concurs on dos persones de cada districte són elegides arbitràriament per anar al Capitoli a fer els jocs de la fam. Aquests consisteixen en què han de lluitar entre ells fins a que només en quedi un de viu. Aquest aconseguirà fama i fortuna, i ja mai més tornarà a ser pobre.

Els elegits no s’hi poden negar i durant els jocs, en Capitoli té càmeres instal·lades a tots els llocs per fer-ne un programa televisiu d’entreteniment.

Comentari del fragment: Mentre no comencen els jocs, els concursants, anomenats tributs, s’esperen en un edifici. En el fragment que jo he escollit, la protagonista està comparant el deliciós menjar del Capitoli que els hi donen mentre s’esperen amb el poc menjar que havia vist sempre, ja que ella era del districte número 12 (el més pobre).

Fragment:

“Pollastre i talls de taronja cuinats amb una salsa cremosa sobre un llit de baies blanques que semblen perles, uns pèsols verds minúsculs i cebes, uns panets en forma de flor i, per postres, un púding color de mel.

Miro d’imaginar-me que faig aquest plat a casa. Els pollastres són massa cars, però ja faríem amb un gall dindi salvatge. Hauria de caçar un segon gall dindi per bescanviar-lo per una taronja. La llet de cabra substituiria la crema. Podríem plantar pèsols al jardí. Hauria d’aconseguir alls salvatges als boscos. No reconec les baies, les nostres tessel·les només ens permetrien aconseguir unes farinetes marrons d’aspecte gens agradable. Per fer aqeusts atractius panets hauria de portar alguna cosa al forner, potser un parell o tres d’esquirols. Pel que fa al púding, ni tan sols puc sospitar què hi ha dins. Suposaria dies de caça i recol·lecta només per aquest àpat i tot i així seria una pobra substitució de la versió del Capitoli.

Com deu ser, em pregunto, viure en un món on el menjar apareix en prémer un botó? Com passaria les hores que ara dedico a rastrejar els boscos per poder mantenir-nos si fos tant fàcil d’obtenir? Què fan tot el dia, aquesta gent del Capitoli, a més de decorar-se els cossos i esperar una nova remesa de tributs que surtin a escena i morin per a la seva distracció?”

El llibre està escrit en primera persona i és intern; és un narrador protagonista. El punt de vista també és intern. L’estructura és básicament lineal però hi ha molts moments en què recorda com ha arribat fins on és i tot el que li havia passat abans de ser escollida per anar als Jocs de la Fam.

Opinió personal: He escollit aquest llibre perquè me l’havien aconsellat tres amigues. Després vaig llegir la part del darrere i em va encuriosir. És un llibre amb un vocabulari fàcil tot hi que té paraules com Capitoli, tributs… etc que s’ha inventat l’autor però que surten molts cops i són fàcils de recordar. És llarg però molt ràpid de llegir. No és gens avorrit perquè constantment passen coses. El recomano a tots aquells que els agradi llegir llibres d’acció. Tot i així, a mi no m’agraden gaire i aquest també m’ha agradat. És un llibre diferent i crec que per això agrada tant.