Potser passa desapercebut, però el protagonista d’aquest poema és la natura ,que, amagada sota una metàfora deixa pas a una tipologia textual bastant comú en la poesia de Joana Raspall, la qual ja us en parlaré més endavant. Hi ha poemes com “La rateta” on es veu qui són clarament qui són els protagonistes, els animals, al contrari que en aquest cas, on s’ha d’entendre la metàfora per esbrinar qui obté el paper protagònic. No s’ha de ser músic per entendre aquest poema.
El cirerer és un poema descriptiu perquè dins la metàfora t’està explicant, sense ser un text instructiu, la manera de collir cireres. A més a més cal recordar que ens està parlant de la natura i, tenint en compte l’autora que estem llegint, estranyament, pot ser un poema amb una tipologia textual narrativa o instructiva.
La rima és lliure, és a dir, no hi ha cap. Tot i que si ens hi fixem podem trobar alguna assonant, com verd i despert o vermelles i ulleres, però aquestes cal nombrar-les com a excepció ja que, ni tan sols tenen un ordre fix.
Pel que fa el ritme crec que és ràpid, la puntuació és escassa i la mínima llargada dels versos empren a llegir el poema amb molta fluïdesa.
En aquest cas només utilitza un recurs del llenguatge, la metàfora, el més destacable d’aquest poema, ja que gira envers d’ella. Penso que aquest recurs és l’element que aporta la dificultat al cirerer. Pots saber el que és un pentagrama, també el que són les notes, i no entendre de què t’estan parlant, un cirerer.
L’enigma d’aquest poema és clarament la metàfora. Com és format per una, al lector no li queda més remei que buscar la relació que hi ha entre les diverses expressions exposades com, pentagrama o notes vermelles i el cirerer. Una vegada més Joana Raspall ha volgut mostrar-nos i transmetre’ns l’encant de la natura i de conviure amb ella. Aquesta autora no escriu perquè els nens creixin amb un mon artificial en el qual només aprenguin lliçons, és una poetessa natural que escriu el que viu, veu i pensa.
Miranda Fenoy Olivares
