Category Archives: Taller Revestiments


LA CALÇ

Fins que arribà la revolució industrial i el descobriment del ciment el 1824 a Portland, Anglaterra, la calç ha estat el principal aglomerant emprat per la construcció en morters, revestiments i pintures.

Des de sempre, els constructors han emprat la calç disponible de les canteres i caleres més properes. Amb tot, la qualitat de la calç és diferent segons la roca d’extracció, diferenciant així la calç aèria de la hidràulica segons la proporció d’argiles que aquesta presentava.

La calç per tant, es pot diferenciar en funció de la proporció d’argila que conté:

CALÇ AÈRIA:

Provinent d’una roca calcària pura. Es denomina així perquè el fenomen de cristalització (la carbonatació), només es pot produir amb presència de l’aire. Això reverteix en la seva característica lentitud d’enduriment.

La calç aèria es divideix en dos tipus de qualitats:

calç grassa, la més blanca, resultant de la calcinació i apagat de la pedra calcària pura, o amb un 0,1 a 1 % d’argila. En contacte amb l’aigua reacciona amb gran desprendiment de calor (fins 90ºC).

calç magra, més esgrogueïda, resultant de la calcinació i apagat de roca calcària, però amb un 2 a 8 % d’argila. En contacte amb l’aigua reacciona amb poc desprendiment de calor.

La calç aèria té bones propietats bioclimàtiques cosa que la fa molt apta per al seu ús en aquelles construccions on s’hi pretén aprofitar al màxim els recursos naturals disponibles i minimitzar el seu impacte ambiental. A més, és perfectament apta per conservar-se en bon estat durant segles, a causa de que permet “respirar” el morter dels arrebossats a través dels seus porus, sense renunciar a les bones propietats d’impermeabilització que la caracteritzen.

CALÇ APAGADA. S’obté “calç apagada” quan s’aboca aigua sobre la calç viva fins a cobrir-la. L’apagat es exotèrmic: es desprèn una gran quantit de calor que evapora part de l’aigua utilitzada. Simultàniament la calç viva es desfà i s’expandeix. És pastosa i com que és càustica, no s’ha de tocar amb les mans nues. L’apagat de la calç viva es fa en un pou preparat a tal efecte o dins d’una pastera feta de fusta. L’entrada d’aigua ha de ser constant, mentre es remou en tot moment la barreja. Després, es cobreix amb aigua el producte obtingut per evitar que entri en contacte amb l’aire i es manté així, un mínim de sis mesos (si passen anys, millor).

EL MORTER. La calç apagada, lleugerament soluble amb l’aigua, es barreja amb sorra i aigua per fer el morter. Un cop integrada en el morter i estesa damunt el suport, la calç recupera el seu estat original a partir de l’absorció de l’anhídrid carbònic (CO2) prenent-lo de l’aire i es transforma de nou en carbonat càlcic (CO3Ca), desprenent-se de l’aigua que va assimilar en el procés d’apagat. Es diu que un morter és magre quan la proporció de sorra és superior a la de calç i gras quan és a l’inrevés.

Aquest procés sempre lent, és el fonament de l’ús de la calç per l’elaboració de pintures murals amb la tècnica del fresc. El morter de calç barrejada amb sorra i aigua de l’arrebossat, que s’ha estès com a base de les pintures, es va endurint progressivament. Durant el procés d’enduriment (la metamorfosi de la calç) aquesta recupera el seu estat original de pedra calcària, formant carbonat de calç, fixant així en el suport i per sempre, talment com un marbre acolorit, els colors del fresc.

CALÇ HIDRÀULICA NATURAL

Provinent d’una roca calcària que conté una proporció variable d’argila. Deu el seu nom al fet de que l’enduriment pot efectuar-se en un entorn aquós; és a dir, un morter fresc tot i que aglomerat amb aquesta mena de calç, pot submergir-se després d’haver-li donat forma sense que el seu enduriment es vegi interromput. Això només s’aconsegueix amb roques calcàries que continguin més d’un 8 % d’argila (entre un 15 i un 20%), doncs és precisament l’argila l’element que li proporciona aquestes propietats hidròfugues.

Com més elevat és el contingut d’argila i si abans o després del procés de cocció si han afegit substàncies diverses, la calç hidràulica natural passa a denominar-se calç hidràulica artificial.

En entrar en contacte amb l’aigua els diferents cossos que la componen volen formar hidrats insolubles, que és el que confereix a l’aglutinant el seu caràcter hidràulic. Per tant, el procés d’enduriment (la carbonatació), és degut a la reacció química dels seus propis components.

Bàsicament la calç hidràulica es comporta, si s’usa en la construcció, com un ciment portland blanc però amb pitjors resultats.

La calç hidràulica és hidròxid de calç, però la calç viva en aquest cas no és apagada en pous, sinó que ho està parcialment i en condicions curosament controlades. L’òxid de calç ha de rebre una quantitat estrictament necessària d’aigua, obtenint així un hidròxid en pols seca, que s’ha de moldre finament. La calç hidràulica es troba al mercat en bosses de material impermeable. Les seves particularitats més evidents són:

Aplicació immediata, doncs no necessita del període de repòs dins l’aigua.

Pot endurir en indrets humits i inclós dins l’aigua

Secatge superficial força ràpid i major resistència inicial

ELS REVESTIMENTS

Per als revestiments exteriors és força recomanable emprar la calç hidràulica, ja que aquesta presenta una més gran capacitat d’adherència mecànica al suport, millor resistència als agents climàtics i a les agressions mediambientals i també millor impermeabilitat.

Els revestiments interiors, menys complicats pel que respecta a l’entorn, poden estar compostos de calç hidràulica natural en el primer arrebossat i acabats després amb una o vàries capes d’un arrebossat més gras (més fi en definitiva) de calç aèria, que proporciona un acabat més curós.

Amb tot, la calç hidràulica no és recomanable per ser usada en el fresc a causa del seu secatge excessivament ràpid, que impedeix una correcta fixació del pigment ni tampoc en la restauració de pintures antigues.



L’esgrafiat

La paraula esgrafiat prové de l’italià sgraffiare, és a dir, fer incisions o rascar amb un estri especial anomenat grafio.
És una tècnica molt antiga que ja utilitzaven les civilitzacions del IV mil·leni adC. Els romans empraren també aquesta decoració amb dibuixos senzills. Des del segle XII al XVI són nombroses les ceràmiques esmaltades esgrafiades i recobertes després amb una capa vidriosa. Tenen gran difusió a Itàlia.
En el món musulmà hispànic es practicava la tècnica del manganès esgrafiat que consistia en extendre una capa elaborada amb òxid de manganès per esgrafiar després i deixar al descobert la terracota.
Durant el Renaixement italià els arquitectes ampliaren els temes de la decoració esgrafiada en els grans palaus edificats en aquell moment. Més tard, s’iniciaren les primitives manifestacions de la moderna escola de l’esgrafiat que s’extengué especialment i sobretot durant el Modernisme, a Catalunya. És per això que es troben a Barcelona i d’altres ciutats moltes mostres d’aquesta tècnica.
Sobre el mur, es realitza amb els mateixos materials que per al fresc, calç aèria i sorra de marbre al 50% aprox, però el pigment es barreja amb la calç per separat per obtenir el que es denomina tinta, aquesta tinta (color) serà convenient que es passi per un procés de garbellat per tal d’eliminar els grumolls de gransa (calç poc apagada i amb molt mordent).
El procés consisteix en estendre un primer arrebossat (anomenat trepa), es deixa endurir i, un cop ja sec i passat un temps prudencial (preferiblement dos o tres dies), s’estén una altra capa fina del mateix color (s’anomena defensa). Tot seguit i encara tendre, s’estén el morter de diferent color. Es solen donar dues capes i generalment es deixa uniformement rugós per mitjà d’un remolinat o bé un enlluït (aplanat) que es fa amb la tinta de calç i molt poca sorra (o gens) realitzant una capa de gruix mínim.
Més tard, quan el material ho permet, s’estargeix el cartó amb el dibuix i amb l’ajut d’un estilet (o navalla) es talla el dibuix i s’elimina allà on convingui la capa superior, anomenada contratrepa i fent aparèixer a sota el color de la primera capa.

Adreces d’algunes empreses d’esgrafiats de Barcelona i rodalia

ORIOL GARCIA S.L.
Taller: c/ Polònia, 27 (08024 Barcelona)
Despatx: c/ Polònia, 8 (08024 Barcelona)
Telèfons: Taller: 93 – 219 19 85
Despatx: 93 – 210 61 08
Correu electrònic: estucsoriolgarcia@estucsoriolgarcia.com

JOAN SOLÉ
Procediments murals
Alfons XII 29,
08006 Barcelona
Telf.: 627 41 07 67 – 93 200 80 98
Fax: 93 237 79 48

ESTUCS CAMPRECIOS S.L.
Torrent, 3
08960 Sant Just Desvern
Telf.: 93 371 94 68 – 651 99 33 81
Fax: 93 372 48 01
Correu electrònic: info@estucscampreciossl.com