LA CALÇ

Fins que arribà la revolució industrial i el descobriment del ciment el 1824 a Portland, Anglaterra, la calç ha estat el principal aglomerant emprat per la construcció en morters, revestiments i pintures.

Des de sempre, els constructors han emprat la calç disponible de les canteres i caleres més properes. Amb tot, la qualitat de la calç és diferent segons la roca d’extracció, diferenciant així la calç aèria de la hidràulica segons la proporció d’argiles que aquesta presentava.

La calç per tant, es pot diferenciar en funció de la proporció d’argila que conté:

CALÇ AÈRIA:

Provinent d’una roca calcària pura. Es denomina així perquè el fenomen de cristalització (la carbonatació), només es pot produir amb presència de l’aire. Això reverteix en la seva característica lentitud d’enduriment.

La calç aèria es divideix en dos tipus de qualitats:

calç grassa, la més blanca, resultant de la calcinació i apagat de la pedra calcària pura, o amb un 0,1 a 1 % d’argila. En contacte amb l’aigua reacciona amb gran desprendiment de calor (fins 90ºC).

calç magra, més esgrogueïda, resultant de la calcinació i apagat de roca calcària, però amb un 2 a 8 % d’argila. En contacte amb l’aigua reacciona amb poc desprendiment de calor.

La calç aèria té bones propietats bioclimàtiques cosa que la fa molt apta per al seu ús en aquelles construccions on s’hi pretén aprofitar al màxim els recursos naturals disponibles i minimitzar el seu impacte ambiental. A més, és perfectament apta per conservar-se en bon estat durant segles, a causa de que permet “respirar” el morter dels arrebossats a través dels seus porus, sense renunciar a les bones propietats d’impermeabilització que la caracteritzen.

CALÇ APAGADA. S’obté “calç apagada” quan s’aboca aigua sobre la calç viva fins a cobrir-la. L’apagat es exotèrmic: es desprèn una gran quantit de calor que evapora part de l’aigua utilitzada. Simultàniament la calç viva es desfà i s’expandeix. És pastosa i com que és càustica, no s’ha de tocar amb les mans nues. L’apagat de la calç viva es fa en un pou preparat a tal efecte o dins d’una pastera feta de fusta. L’entrada d’aigua ha de ser constant, mentre es remou en tot moment la barreja. Després, es cobreix amb aigua el producte obtingut per evitar que entri en contacte amb l’aire i es manté així, un mínim de sis mesos (si passen anys, millor).

EL MORTER. La calç apagada, lleugerament soluble amb l’aigua, es barreja amb sorra i aigua per fer el morter. Un cop integrada en el morter i estesa damunt el suport, la calç recupera el seu estat original a partir de l’absorció de l’anhídrid carbònic (CO2) prenent-lo de l’aire i es transforma de nou en carbonat càlcic (CO3Ca), desprenent-se de l’aigua que va assimilar en el procés d’apagat. Es diu que un morter és magre quan la proporció de sorra és superior a la de calç i gras quan és a l’inrevés.

Aquest procés sempre lent, és el fonament de l’ús de la calç per l’elaboració de pintures murals amb la tècnica del fresc. El morter de calç barrejada amb sorra i aigua de l’arrebossat, que s’ha estès com a base de les pintures, es va endurint progressivament. Durant el procés d’enduriment (la metamorfosi de la calç) aquesta recupera el seu estat original de pedra calcària, formant carbonat de calç, fixant així en el suport i per sempre, talment com un marbre acolorit, els colors del fresc.

CALÇ HIDRÀULICA NATURAL

Provinent d’una roca calcària que conté una proporció variable d’argila. Deu el seu nom al fet de que l’enduriment pot efectuar-se en un entorn aquós; és a dir, un morter fresc tot i que aglomerat amb aquesta mena de calç, pot submergir-se després d’haver-li donat forma sense que el seu enduriment es vegi interromput. Això només s’aconsegueix amb roques calcàries que continguin més d’un 8 % d’argila (entre un 15 i un 20%), doncs és precisament l’argila l’element que li proporciona aquestes propietats hidròfugues.

Com més elevat és el contingut d’argila i si abans o després del procés de cocció si han afegit substàncies diverses, la calç hidràulica natural passa a denominar-se calç hidràulica artificial.

En entrar en contacte amb l’aigua els diferents cossos que la componen volen formar hidrats insolubles, que és el que confereix a l’aglutinant el seu caràcter hidràulic. Per tant, el procés d’enduriment (la carbonatació), és degut a la reacció química dels seus propis components.

Bàsicament la calç hidràulica es comporta, si s’usa en la construcció, com un ciment portland blanc però amb pitjors resultats.

La calç hidràulica és hidròxid de calç, però la calç viva en aquest cas no és apagada en pous, sinó que ho està parcialment i en condicions curosament controlades. L’òxid de calç ha de rebre una quantitat estrictament necessària d’aigua, obtenint així un hidròxid en pols seca, que s’ha de moldre finament. La calç hidràulica es troba al mercat en bosses de material impermeable. Les seves particularitats més evidents són:

Aplicació immediata, doncs no necessita del període de repòs dins l’aigua.

Pot endurir en indrets humits i inclós dins l’aigua

Secatge superficial força ràpid i major resistència inicial

ELS REVESTIMENTS

Per als revestiments exteriors és força recomanable emprar la calç hidràulica, ja que aquesta presenta una més gran capacitat d’adherència mecànica al suport, millor resistència als agents climàtics i a les agressions mediambientals i també millor impermeabilitat.

Els revestiments interiors, menys complicats pel que respecta a l’entorn, poden estar compostos de calç hidràulica natural en el primer arrebossat i acabats després amb una o vàries capes d’un arrebossat més gras (més fi en definitiva) de calç aèria, que proporciona un acabat més curós.

Amb tot, la calç hidràulica no és recomanable per ser usada en el fresc a causa del seu secatge excessivament ràpid, que impedeix una correcta fixació del pigment ni tampoc en la restauració de pintures antigues.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *