Una vegada hi havia un colom molt blanc que es passejava a la vora d’un rierol.
L’aigua del rierol era neta, clara… Fins i tot es podien comptar les pedres rodones que hi havia al fons. El colom com que tenia molta set, s’abocà sobre l’aigua per beure. Va ficar el bec a dins i després aixecà el cap enlaire per empassar-se l’aigua.
Hi havia una formigueta molt negra. S’estava passejant per l’altra banda del rierol i com que també tenia set, ella que si, es va enfilar en un bri d’herba que creixia prop de l’aigua, per poder veure millor… però amb tan mala sort que va caure a dins. I el rierol que baixava amb molta força se l’emportà lluny, lluny de la vora. La formigueta va provar de nedar, fent anar de pressa, de pressa les potes però l’aigua corria amb massa empenta i la formigueta no podia fer res.
Sort que el colom veié la formiga que estava a punt d’ofegar-se.
– Pobrissona! -es va dir-. L’ajudaré a sortir de l’aigua.
Però, com ho faré? Si l’agafo amb el bec tan gros que tinc, li faré mal. Ah! Ja ho sé, li acostaré un bri d’herba. Podrà enfilar-s’hi i tornar així cap a terra.
I ell que si, arrenca un bri d’herba verda i el llença molt a la vora de la formiga. El bri era molt llarg i tocava d’un costat la riba del rierol. La formiga s’hi enfilà i va córrer per sobre fins que arribà a terra. Llavors s’eixuga les potes ben eixugades, i va anar a donar les gràcies a l’amable colom.
La formiga estava molt contenta, i el colom també perquè havia salvat la vida a la formigueta. Es van dir adéu i cadascú se’n tornà a casa seva, la formiga cap al formiguer i el colom al colomar.
Però… vet aquí que mentre la formiga se n’anava cap al seu formiguer va veure un home que venia per la vora del rierol. Era un caçador. Duia una escopeta, penjada a l’espatlla, per matar ocells. El caçador va veure el colom i ell que si, agafa l’escopeta i es prepara a disparar.
-Noi -va pensar-. Que bé! Ja tinc carn per poder menjar demà amb l’arròs.
Però la formiga veia el caçador i veia l’escopeta a punt de disparar.
-Ui! -es va dir-. Cal fer alguna cosa perquè el caçador no mati el meu amic.
Corrents va anar cap a la vora de l’home, s’enfilà al seu peu i el picà ben fort al dit gros.L’home va fer un crit: Aiii! i tombà el cap per veure qui l’havia picat tan fort. Vinga mirar i torna a mirar, però no va veure res. La formiga era molt petita i a més es va amagar per sota l’herba.
Però el colom en sentir el crit, va adonar-se del caçador i se’n volà cel amunt, amunt, fins que es va perdre de vista. I quan el caçador va voler disparar ja no el va veure en lloc.