Selectivitat

COM PLANTEJAR L’EXAMEN DE SELECTIVITAT DE FILOSOFIA (Ramón Alcoberro professor de UdG)
1.- De què va un examen de filosofia a la Selectivitat?
Cal tenir present que l’examen de Selectivitat en filosofia gira sempre al
voltant d’un problema filosòfic i que aquest problema es concreta en una obra
i en uns arguments plantejats per un autor.
Sempre es parla dels «autors» que surten al Selectivitat; però com a perspectiva des
de la qual preparar l’examen de filosofia no convé considerar-lo com una llista més o
menys llarga d’autors que cal saber-se més o menys de memòria. L’important per tenir
èxit a l’examen és ser capaç de vincular l’obra d’un autor amb el problema que aquest
autor planteja o discuteix.
Si en un text s’ha entès:
· “Què”, s’argumenta,
· “Com” s’argumenta, i
· “Per què” s’argumenta
la resta de l’examen consisteix en un pur problema de claredat expositiva en la
redacció i d’una mica d’estratègia en la presentació i en la discussió dels arguments. El
fonamental és entendre quins arguments fan que un determinat problema i uns
determinats raonaments resultin significatius i oberts al debat en un autor concret. En
aquest document et recordem algunes estratègies bàsiques per a l’examen de
Selectivitat de filosofia.
2.- Saber utilitzar temps limitat
L’examen de filosofia dura una hora i mitja i consta sempre de dues opcions d’autors
diferents, però no necessàriament d’èpoques històriques distintes. Cal triar
obligatòriament una (només una!) de les dues opcions i desenvolupar les preguntes pel
mateix ordre i cadascuna per separat. Amb unes tres cares de full en lletra clara i ben
escrites n’hi ha prou generalment per a treure bona nota.
La distribució del temps és la primera estratègia que cal dominar. Convé portar sempre
un rellotge i calcular el temps; cal que no sobri temps ni en falti i –especialment –és
MOLT important que ningú no s’aixequi de l’examen sense haver repassat curosament
el text lliurat a l’examinador. Concentrar-se en la pròpia feina és essencial per a un
bon resultat.
Si es treballa amb concentració el període de redacció estricta de l’examen pot durar al
voltant d’una hora o potser una mica més. Com que el temps global de l’examen és
d’una hora i mitja convé reservar al voltant d’un quart per a fer una bona lectura inicial
dels textos i fins i tot un esborrany de la redacció.
3.- Entendre l’rgumentació del text és central per decidir quina opció es tria
El més important a l’hora de triar quin autor comentem en l’examen de Selectivitat de
filosofia és comprendre clarament la problemàtica explícita i implícita del text què se’ns
proposa i, per tant, saber què se’ns demana com a resposta. Cal estar segur de quines
preguntes ha proposat la coordinació de les proves i de què cal respondre-hi.

D’aquesta manera evitem el que baixa més punts a Selectivitat: dir coses sense sentit
o presentar arguments que, tot i ser part del pensament de l’autor, no estan ni es
poden suposar implícits en el text.
Un examen no és mai el lloc per demostrar que es tenen idees pròpies sobre un autor,
sinó per desenvolupar correctament la seva visió més convencional, la que figura als
apunts i al llibre de text. No s’ha de ser ni tan «original» que el corrector no
comprengui l’argumentació que l’alumne està fent, ni tampoc tan «groller» que s’empri
un vocabulari mal definit.
Un cop s’ha triat una opció de comentari de text no es canvia; cal oblidar-se
absolutament de l’altra. Per això cal prendre’s el temps que calgui a decidir l’opció.
Quan tenim decidit el text que comentem cal preparar un esquema dels arguments que
es volen destacar en la resposta a cada pregunta, ordenant els coneixements de
manera que la redacció final sigui clara i que no hi hagi repeticions ni s’acabi derivant a
qüestions secundàries, o parlant de temes o idees que no tenen res a veure amb el
text que se’ns presenta a examen.
És bàsic reservar al final uns deu minuts per a una última lectura de conjunt, que ha
d’incloure la revisió ortogràfica i cal estar ’segur que no hem redactat d’una manera
absurda (amb subordinades mal posades, etc.). Un examen amb moltes faltes
d’ortografia resta puntuació.
Aquestes operacions són bàsiques i MAI no s’ha de redactar “en tromba”, sinó
reflexivament, tenint molta cura a emprar de forma adient la terminologia filosòfica i,
molt en especial, el vocabulari de l’autor.
4.- Bona tria i presentació clara
Organitzar amb cura el bon desenvolupament de la redacció ajuda a donar una millor
estructura a l’examen.
En la redacció també és bàsic tenir cura de la presentació. Una escriptura deixatada,
lletra petita i il?legible, manca de marges, paràgrafs massa extensos i frases mal
puntuades predisposen negativament a la lectura i a la correcció per part de
l’examinador.
5.- Saber argumentar amb cura.
L’examen de filosofia dóna una importància central als procediments i a la maduresa
en l’argumentació. A través de la redacció cal mostrar a l’examinador que s’ha capit el
sentit del text comentat, que se sap situar el text proposat en el pensament de l’autor i
que s’és conscient de la seva significativitat en el conjunt del pensament occidental i
en la modernitat.
Una redacció ha de tenir una introducció –prèviament preparada en esborrany– uns
arguments clars que desenvolupin les idees que es volen explicar i una conclusió lògica
que es derivi de l’argumentació.
L’argumentació pot prendre –en filosofia i en totes les ciències socials– la forma d’una
demostració o la d’una deducció.
1.- La demostració és un raonament que mostra l’acord i la no-contradicció del que

s’afirma amb el que s’ha establert prèviament. Pot tenir la consistència d’una prova
lògica.
2.- La deducció consisteix a extreure la conseqüència –o les conseqüències– del que
prèviament s’ha afirmat. Tot i que aquest tipus d’argumentació garanteix la coherència
lògica del discurs, no sempre és segur que ajudi a la seva correcta fonamentació.
Per a donar crèdit a la teva redacció es poden posar exemples que il?lustrin
l’argumentació. Un exemple clar i explicat al lloc que toca, mostra que t’esforces a ferte
entendre i concreta la teva afirmació. Els exemples parlen a la imaginació més que a
l’enteniment però poden ajudar a progressar en la redacció –sobretot quan es vol
defensar arguments molt abstractes. L’exemple no serveix mai de prova però pot
ajudar a ressaltar i a fer comprensibles els elements d’un problema o d’un concepte.
Cal, però, que els exemples siguin concrets, proporcionals al que es diu –no massa
rebuscats ni increïbles.
Per aprofundir en l’argumentació pot ser necessari esmentar altres autors que han fet
afirmacions similars o que han tingut influència sobre l’autor (Parmènides i Sòcrates en
el cas de Plató, Hume i Bentham en el cas de Mill, etc). Fer comparacions amb altres
autors no implica necessàriament referir-se a obres concretes, sinó a tesis compartides
o discutides amb ells. Evidentment mai no s’ha d’esmentar autors que no es coneixen
prou o tesis que no siguin molt representatives. Referir-se a altres autors ha d’ajudar a
completar l’explicació de l’autor o de la problemàtica que estudiem. Tota referència o
comparació ha de ser precisa, motivada, ben argumentada i no ha de trair el
pensament de l’autor.
És correcte posar exemples i referències a altres autors que no siguin de l’àmbit
filosòfic, però convé que pertanyen a l’àmbit de les ciències humanes i de la història de
l’art: es pot usar algun text de Galileu o un quadre de Rembrandt [La lliçó d’anatomia]
per a explicar el mecanisme cartesià, no està de més recuperar Popper i Kuhn quan es
parla del problema de la inducció en Hume, o resulta interessant relacionar l’òpera de
Wagner amb Nietzsche per exemple. Fins i tot Blade Runer serveix per a parlar de
Descartes i de les idees innates. En tot cas convé no abusar dels exemples i les
comparacions. Seria possible mostrar les semblances i les diferències entre Mill i
Bakunin; però per seguir amb el mateix autor resultaria més complicat vincular els
prerafaelites a Mill.
6.- Errors sovintejats en el comentari de text
Hi ha alguns errors molt habituals a l’hora de plantejar i desenvolupar el comentari de
text de filosofia a Selectivitat i a les avaluacions que es poden evitar si es dediquen
uns minuts a pensar com es respondran les preguntes i s’organitza un mínim esquema
previ. Sovint l’examen fracassa per cinc senzilles errades fàcils de prevenir:
1.- No llegir amb calma les preguntes o no entendre el vocabulari del text:
primer que tot cal entendre què t’han preguntat. Cap pregunta no es respon amb un
“si” o amb un “no”. Cal respondre adaptant-nos al que se’ns demana i tenir clar què
signifiquen els mots clau. Així, per exemple, la paraula “raó” en un text es pot usar
com a sinònim de “racional” (per oposició a “irracional”), de “raonable” (una persona
“raonable” és una persona moderada), o de “propi de la raó” (per oposició a
l’experiència, per exemple).
2.- El desordre: un comentari no consisteix en una sèrie d’afirmacions més o menys

lligades per alguna associació d’idees. Com tota redacció un comentari es composa
d’una introducció, un desenvolupament dels arguments i unes conclusions. Un
comentari de text s’ha de presentar ordenat, avançant pas per pas i no en una pura
juxtaposició d’idees. Per això és bàsic tenir un esborrany abans de redactar.
3.- La paràfrasi del text: sempre resta puntuació la repetició del que ja es diu al
text, encara que es faci amb altres paraules –i generalment menys adients. Tot
comentari és sempre una interpretació que pretén desvetllar el significat intern d’un
text. Per això és bo l’exercici mental de reformular el text en paraules més senzilles.
En tot comentari cal explicar què es diu i per què es defensa allò i no una altra tesi: no
és acceptable una pura repetició del text, feta de forma mecànica i sense interpretació.
Per a evitar la paràfrasi val més citar entre guionets la frase que volem ressaltar del
text
4.- La divagació: el que més perjudica un comentari de text és dir coses sense solta
ni volta i que no tenen a veure amb la temàtica o amb l’autor estudiat. El text no és
cap “pretext” per a fer consideracions generals que no venen al cas. L’error més “car”
que pots cometre en termes de nota és el d’omplir molts fulls sense dir res. Un
examen de Selectivitat no és lloc adient per proposar una “nova” interpretació d’una
filosofia o d’un autor. El que s’ha de mostrar és que l’examinat domina la tradició
interpretativa i res més.
5.- La memorització: En ciències humanes no es pot explicar mai un text sense
prèviament haver entès en profunditat el raonament de l’autor –i si cal també els
raonaments dels seus adversaris. No n’hi ha prou amb aprendre i recordar les tesis
bàsiques de l’autor sobre el qual t’estàs examinant. Això és necessari però no suficient.
La comprensió és essencial: cap text de filosofia mai no es llegeix “en diagonal”, s’ha
de reflexionar a poc a poc i evitar la temptació d’aplicar mecànicament sobre el text el
que s’ha estudiat sense fer l’aplicació al cas en concret. Cal pensar sempre “què vol dir
el text”, és a dir, capir el sentit: no pas repetir mecànicament els apunts o el llibre de
text, sinó aplicar-los.
RESUM Les sis regles d’or d’un examen
1. Concentració en la feina i claredat en l’exposició.
2. És bàsic tenir un pla de redacció i comprendre els arguments que cal exposar.
3. Cal conèixer i saber explicar el vocabulari de l’autor amb els mots justos i adients.
4. No es pot usar neologismes, ni barbarismes, ni mots que no comprens, ni dir coses
que signifiquin “passar-te d’original”.
5. No s’ha de repetir en un apartat de l’examen el que ja s’ha dit en l’anterior, ni
divagar: cada idea té el seu lloc adient.
6. Convé rellegir tot el que s’ha escrit, tenir cura de la presentació i de l’ortografia i no
deixar-se guanyar pels nervis, ni lliurar mai l’examen massa aviat.

LA PREGUNTA 5ª A L’EXAMEN DE SELECTIVITAT
DE FILOSOFIA A CATALUNYA
És habitual que una de les dificultats a l’hora de preparar l’examen de Selectivitat de
Filosofia a Catalunya correspongui a la pregunta que fa referència a l’opinió personal
sobre un tema vinculat al fragment comentat. Aquesta pregunta és la que fa
generalment més respecte als estudiants i acostuma a ser la menys valorada.
En la prova de Selectivitat l’opinió personal té un valor de 2 punts; apareix al final de
l’examen, en la pregunta cinquena, i la redacció serà aproximadament com aquesta:
“5.- Quines objeccions creieu que es podrien posar a la tesi de X segons la
qual el coneixement de P no pot obtenir-se mitjançant R? Expliqueu i
raoneu la resposta.”
Segons el coordinador de la matèria, aquesta pregunta correspon a una opinió
personal, en què es valora la coherència del propi raonament, que en tot cas mai pot
limitar-se a una qüestió de gust.
En altres paraules, l’important en la pregunta 5ª no és dir “què” penses, sinó
“per què” ho penses. No es valorarà si estàs o en desacord amb una tesi, sinó “per
què” hi estàs o no d’acord. No és significatiu si simpatitzes o no amb la idea o el text
que es proposa, sinó “per què” hi simpatitzes o “per què” la rebutges. El significatiu és
presentar una argumentació coherent, ordenada i expressada en el vocabulari adient, i
no l’opinió en si –a no ser que sigui del tot forassenyada o absurda.
No seria vàlida una resposta a la pregunta que pretengui plantejar una nova concepció
global del pensament de l’autor o una tesi mal justificada. L’examen no demana ser
“original” sinó consistent en l’argumentació. Això exclou el que generalment
s’anomenen “parides”. És evident la sopa d’all ja està inventada.
Una part de la nota es juga en l’expressió literària que es doni a la resposta: frases
sense subjecte, mal coordinades, mal puntuades, amb oracions subordinades poc
coherents condemnen a una mala nota. No es tracta de “farcir” un text sinó
d’argumentar-lo. Frases curtes i ben ordenades mostren una bona estructuració de les
idees i encara que filosòficament puguin semblar ingènues. El que es busca és que
l’alumne hagi entès el sentit de l’argumentació (el “per què”) més que la perfecció
formal.
SEMPRE la pregunta d’opinió personal en el comentari de text de filosofia necessita una
conclusió a manera de síntesi, que es presentarà per sistema i sense cap excepció en
un paràgraf a part.
MANERES DE PLANTEJAR LA PREGUNTA SOBRE OPINIÓ PERSONAL
Tot i que el sentit de la pregunta 5 sempre és valora l’opinió personal, en la manera
com es planteja la qüestió hi poden haver matisos. A grans trets són possibles 8
maneres d’enfocar una pregunta 5 per part de l’examinador, segons que es posi èmfasi
en un element o un altre, de manera que cal adaptar la resposta a allò que en concret
es demana en l’examen

1.- Primer tipus de temes: Qüestions clares i directes que fan referència a un
problema relativament senzill de determinar, perquè inequívocament han
sortit al programa del curs. Cal absolutament evitar tractar-les com un tema après
de memòria (p. ex.: “Creus que l’experiència és l’única forma de coneixement?” –
Hume / “Et sembla que la justícia és l’únic que pot assegurar la continuïtat d’una
societat?” –Plató).
2.- Segon tipus de temes: Qüestions senzilles i fins i tot trivials que no tenen
cap lligam amb el programa i que sovint es poden resoldre traient conclusions
conceptuals a partir d’un exemple. (p. ex.: “Hi ha manera de saber si existeix la
veritat?”)
3.- Tercer tipus de temes: Qüestions que obliguen a respondre posant en
relació diversos autors i parts del programa i en què necessàriament han de
jugar amb el contrast de les opinions de diversos autors, tot i que no cal
esmentar-los directament. (p. ex.: “Té una història el concepte de veritat?” –això
obliga a argumentar des de Sòcrates i la sofística, Plató, Sext Empíric, Descartes,
Hume, Nietzsche… ).
4.- Quart tipus de temes: Qüestions que interroguen sobre el sentit últim o
sobre l’origen i el fonament d’un tema –elements que cal no confondre mai!.
(p. ex.: “Per què he d’obeir les lleis?”, p. ex.: quina utilitat té la inducció?”).
5.- Cinquè tipus de temes: Preguntes que posen en joc el verb “poder”, sigui
en el sentit de “capacitat” o en el de “possibilitat” –sentits que és important
no confondre! (p. ex.: “Hi pot haver una explicació del món en termes purament
mecànics?” –Descartes / “Poden oposar-se la llibertat i la felicitat?” –Mill).
6.- Sisè tipus de temes: Preguntes que ens conviden a elaborar la nostra
pròpia definició d’un tema, sovint –però no necessàriament– a partir d’un
autor. (p. ex.: “Quines coses et semblen de debò útils?” –Mill / “Què diries que
caracteritza un bon ciutadà” –Plató).
7.- Setè tipus de temes: Qüestions que ens posen davant d’una alternativa –la
més habitual, però de cap manera l’única, és la que confronta racionalisme i
empirisme. (p. ex.: “La deducció més útil que la inducció”). També es pot plantejar
entre idees defensades per autors contradictoris entre si (Plató/Nietzsche, Kant/Mill).
8.- Qüestions que, sense dir-ho de manera explícita, fan referència
implícitament a temes molt vinculats a un autor (p.ex.: suposant que ens
pregunten sobre si “La tragèdia és l’origen de la filosofia” inevitablement la resposta
haurà d’acostar-se a Nietzsche).
ÉS IMPORTANT saber que la pregunta d’opinió personal es pot respondre de
maneres molt diferents quan identifiquem com s’ha plantejat. D’aquesta
manera s’eviten redaccions purament subjectives, tipus: “jo crec que…”, “cria que…”.
En filosofia el mot “crec” hauria d’usar-se el mínim possible –les coses se saben o no
se saben; la creença pertany a un àmbit teològic. El mode hipotètic està també fora de
lloc, sembla que quan s’usa aquesta partícula algú es nega a fer-se partícip de les
conseqüències d’allò que afirma: mai no s’ha d’emprar la forma “diria que”, perquè
mostra vacil?lació, poc criteri propi i personalitat immadura: quan una cosa se sap, es
diu i s’argumenta.

Pd: Els autors esmentats als exemples ho són només com a orientació i
suggeriment. Seria del tot correcte respondre una pregunta 5ª sense fer
esment a cap autor i reprenent una visió més propera a la filosofia de primer
curs de batxillerat o usant exemples de l’àmbit de la literatura, l’art,
l’epistemologia, etc.
Els models de pregunta nº5 han estat adaptats del manual de consulta del
batxillerat francès Roger-Pol DROIT: Philosophie – Lycée. Éd. de la Cité, París,
2004.

LES TESIS BÀSIQUES DELS AUTORS DE
SELECTIVITAT DE FILOSOFIA
Aquests són, molt resumits, els punts centrals de cada autor de Selectivitat
que cal conèixer prèviament a l’estudi. A manera de resum poden ser útils per
a orientar el treball de lectura dels textos marcats per al curs.
Plató – Filòsof atenès (428 – 348/347 a. C.)
· Primer autor del qual conservem totes les seves obres exotèriques (Diàlegs). A
través dels diàlegs, conduïts per Sòcrates, es tracta d’arribar a la veritat del
concepte gràcies a la maièutica (del verb “maieuo”: donar a llum”, “ajudar a
néixer”), fent avançar pas a pas els interlocutors en el coneixement de la veritat
· Amb la teoria de les idees, Plató divideix el món en dos àmbits o nivells: el “món
sensible” en què viuen els homes, sotmès a la degradació i on tot són opinions i el
“món intel?ligible” que és l’essència immaterial, el model o Forma pura de les
coses.
· La forma de conèixer les idees no és amb els sentits corporals, sinó que cap fer-ho
amb l’intel?lecte. Allò més important de l’home és tenir cura de la seva ànima,
perquè tan sols ella ens permet arribar a les Idees (“Fedó”).
· La idea de Bé està al cim del món de les Idees: dóna sentit a totes les altres i les
“il?lumina”: el Bé és l’únic accés possible al coneixement i es descobreix a través
del perfeccionament intel?lectual. El Bé defineix des del punt de vista moral el
model de totes les coses i és l’objectiu a assolir. La filosofia platònica és un
idealisme objectiu.
· En política el Bé s’identifica amb la Justícia. Plató defineix al diàleg “La República”,
l’essència mateixa de la justícia. Descriu la gènesi de la Ciutat i després elabora en
detall el pla d’una ciutat ideal en què saviesa (Homes d’Or), valor (Homes de Plata)
i temprança (Homes de Bronze) es fonen en un tot; de la unió d’aquestes tres
virtuts en neix la Justícia.
· Plató mostra que l’equilibri de la Ciutat és semblant al de l’individu. La Justícia
significa, tant per a l’home com per a la Ciutat que cadascú resta al seu lloc i fa allò
que convé i que deriva de la seva naturalesa (de la seva “ànima”). Plató divideix el
homes en tres menes: governants (dominats per l’intel?lecte –la raó), guardians
(dominats pel cor –la voluntat) i obrers (dominats pel ventre –els apetits, les
passions). Una ciutat justa (“kalípolis”) ha de ser governada per un Filòsof-rei que
ha dedicat la seva vida a l’estudi de la idea de Bé i que, per tant, la coneix en
profunditat.
René Descartes – Filòsof francès (1596-1650)
· Està en l’origen del Racionalisme modern; la filosofia cartesiana s’adreça al
problema del fonament del coneixement. Cerca un criteri indubtable de veritat
capaç de superar el dubte escèptic. Aquest criteri s’anomena “cogito” i es formula
“jo penso, ergo existeixo”. És una primera veritat indubtable perquè per a dubtar
em cal pensar i no podria pensar si no existís. Abans d’arribar a la primera veritat
cal fer l’experiència intel?lectual del dubte (“dubte metòdic” / “geni maligne”).

· El “Mètode” cartesià no vol ser útil només per a la filosofia sinó per al conjunt del
coneixement –també per a la ciència i deriva del model mecànic i geomètric de
Galileu.
· La paraula “mètode” en grec significa camí i per a Descartes un mètode són “regles
certes i fàcils” per a assolir el coneixement de la veritat. Segons Descartes hi ha
quatre regles metòdiques que serveixen per a conduir la ment de forma correcta.
La regla metòdica bàsica és la d’evidència: tot allò que no sigui evident
metodològicament ha de ser considerat fals.
· El “cogito” és la primera veritat indubtable que es pot descobrir per reflexió interna.
Constitueix el fonament del pensament cartesià perquè és una idea innata
absolutament evident en ella mateixa. Les idees innates són totes indubtables i ens
porten al coneixement del Jo, de Déu i de l’existència del món físic.
· Descartes inaugura una versió del dualisme en diferenciar entre “substància
pensant” (“res cogitans”) i substància extensa (“res extensa”), de manera que
planteja el problema de la relació entre la ment (ànima) i el cos. La matèria
segueix les lleis mecàniques (es comporta com una màquina que consumeix
energia i produeix treball) i és per la seva naturalesa radicalment diferent de la
ment.
· Descartes és considerat el pare de la filosofia moderna perquè no es planteja “què”
coneixem sinó “com” coneixem. El cartesianisme està en la base de l’idealisme
modern (cogito), però també en la del materialisme mecanicista (res extensa).
David Hume – Filòsof escocès (1711 –1776)
· Cap de fila de l’empirisme britànic en què també figuren Locke i Berkeley. Va
combatre a fons les teories del racionalisme del XVII. Va negar l’existència de les
idees innates i la significativitat dels conceptes de Jo, Déu i Món. Se’l considera el
creador de l’escepticisme modern i de l’ètica emotivista.
· Defensa el que s’ha anomenat “principi de la còpia” segons el qual les nostres idees
no són altra cosa que representacions (percepcions febles) de les nostres
sensacions (percepcions fortes o vives). Tot el coneixement humà és produït per
l’experiència sensible. Quan no se sap de quina percepció prové una idea, aquesta
idea (Déu, per ex.) ha de ser considerada falsa.
· Per a Hume en el coneixement hi ha “relations of ideas” (les matemàtiques, la
física…) i “matter of facts” (els coneixements del món empíric, pràctic, etc.)El
contrari de qualsevol qüestió de fet també és possible, de manera que cal negar
valor a la inducció com a criteri de coneixement.
· Mentre que en la tradició filosòfica el concepte de “causa” tenia un sentit de
fonamentació objectiva i necessària, Hume defensa un empirisme escèptic que el
porta a reduir el principi de causalitat a una mera associació d’idees deguda a
l’hàbit o el costum.
· Mentre que per a Descartes el “Jo” és una idea innata, per a Hume és un “un feix
d’impressions i idees” que coneixem degut a processos psicològics (psicologisme).
Per a Hume la ment és un pur “teatre filosòfic

· Hume és el primer a considerar que el fonament de l’ètica són els sentiments o
emocions. L’ètica no és ni “relation of idea” (no és matematitzable) ni “matter of
fact” (el contrari de qualsevol fet no sempre és possible). El sentiment moral més
significatiu i que ens impulsa a obrar més sovint és el de la “simpatia”.
John Stuart Mill – Filòsof anglès (1806 –1873)
· Defensa l’utilitarisme, teoria segons la qual l’acte just és el que aporta més
benestar (més plaer i més satisfacció) a més gent –i en aquesta mesura és el més
útil. En una altra versió, la utilitat més gran és la que aporta menys insatisfacció o
menys dolor entre les accions realment possibles en una situació donada.
· L’utilitarisme és conseqüencialista: un acte ha de ser jutjat per les seves
conseqüències, per la “felicitat agregada” que produeix. Això l’enfronta a Kant per
al qual un acte ha de ser jutjat segons la seva intenció, és a dir, pels principis que
l’inspiren. Mill considera que la seva teoria renova els pressupostos de l’hedonisme
moderat d’Epicur en la mesura que també proposa un “càlcul de plaers” i considera
que el millor plaer és el natural i necessari.
· Es pot calcular la felicitat (“càlcul felicitari”) que produeix una acció o una regla
moral i comparar-la amb altres possible accions o regles quan se sap com la gent
millora la vida, el benestar, la felicitat, les expectatives, etc. en adoptar
determinats models de vida. Hi ha formes de vida millors que altres perquè les
seves conseqüències són també millors.
· Cal distingir entre “felicitat” (activa, creadora, solidària) i “contentament” (el simple
estar d’acord passivament amb la vida que hom porta). Un esclau podria estar
content, però no ser feliç. Per a la assolir la felicitat cal la justícia social.
· L’utilitarisme moral que defensa, especialment al seu llibre “Utilitarianism” té en
compte la utilitat del benestar col?lectiu que sempre “suma” més que el pur
benestar individual. Per això el sacrifici de l’individu en ares del bé comú és la més
alta de les virtuts perquè és susceptible d’augmentar la suma total de la felicitat.
· Mill defensa l’utilitarisme “de la regla”: allò de debò útil són les regles morals,
especialment les que regulen el comportament públic –que han de caracteritzar-se
per la seva imparcialitat. Per a Mill la utilitat és, doncs, qualitativa: d’aquí la seva
frase: “Val més ser un Sòcrates insatisfet que un porc satisfet”. Això el diferencia
del seu mestre Bentham que defensava que la utilitat havia de ser calculada per a
cada acte en concret.
· Per a Mill, la llibertat individual és la condició prèvia i imprescindible de la felicitat o
benestar: no és un fi en si mateixa sinó l’instrument per a poder portar una vida de
creativitat i de plaer. La llibertat crea diversitat i la diversitat fa una vida més digna
de ser viscuda. La llibertat ha de ser defensada tant davant l’Estat, que tendeix a
controlar la vida del ciutadans, com davant la tirania de l’opinió pública que tendeix
a viure de tòpics i llocs comuns.
Friedrich Nietzsche –Filòsof alemany (1844 –1900)
· L’obra de Nietzsche és la més controvertida de la història del pensament perquè vol
repensar el sentit de la filosofia des de l’inici i per haver estat vinculat, més o

menys erròniament, amb el nacional-socialisme. La teoria del Superhome i la idea
de la “bèstia rossa” (Genealogia de la Moral) van ser usades per Hitler.
· Nietzsche fa una filosofia de la vida que vol girar del revés el platonisme de la
cultura occidental. Per a Nietzsche l’error de la tradició socràtico-platònica,
kantiana i utilitarista és haver confós l’ésser amb les idees (amb la vida teòrica,
abstracta) posat les idees per sobre de la vida creadora, sense adonar-se que “la
vida no és una idea”.
· Per a Nietzsche, Occident està malalt de nihilisme, d’incapacitat de crear. El
nihilisme és el fruit de la decadència europea que separa les idees de la vida. Cal,
doncs, una transvaloració de tots els valors expressant la voluntat de poder.
Transvalorar és dir “el gran si”: el si a la vida sense condicions, com un joc, com
una festa.
· Transvalorar fa necessari assumir com a criteri la “voluntat de poder”: considerar
que la vida no és un concepte sinó una força que va fins i tot més enllà de la forma
individual de la seva presència.
· Dionís –un antic déu grec de la vinya, del vi i del teatre– és el símbol de la
transvaloració i de la voluntat de poder per oposició a Apol?lo, déu de l’ordre, de la
mesura i del seny que és un símbol del nihilisme. La moral és l’eina que els febles,
els ressentits, els negadors de la vida han usat per a imposar el seu domini sobre
els forts. Crear “mala consciència” és l’estratègia que han usat els febles per a
sotmetre els forts.
· La creació del concepte de “Déu” i del sagrat és un instrument per a fer triomfar la
moral com a criteri aliè a la vida. Però ara (en la modernitat) “Déu ha mort” i, per
tant, no hi ha valors superiors.
· El Superhome hauria de ser entès com “el més enllà de l’home”: l’home és allò que
ha de ser superat i el Superhome és el símbol del creador de valors. El Superhome
no és l’hereu del Déu mort perquè els déus surten del més enllà, de la por i de
l’angoixa, mentre que el Superhome és el sentit de la terra.
· Cal distingir el Superhome (creador) de l’últim home (ressentit, angoixat, incapaç
de crear). L’últim home és el qui sap que els valors tristos del nihilisme no tenen
sentit però és incapaç de deseixir-se’n. Però, alhora, qui no ha estat últim home i
no ha experimentat la misèria de la seva condició no pot decidir-se a fer la
transvaloració i arribar a Superhome.
· La condició per a esdevenir Superhome és afirmar “l’etern retorn”: acceptar que la
força de la vida és capaç d’aturar el temps i de reinterpretar-lo.