Drauvil

Una tarda d’estiu, ja fa d’això molt de temps, un grup de treballadors s’afanyava per acabar l’escola més nova d’Esparreguera. De sobte, van fer una troballa insòlita: una pedra polida, blanca i enorme com un ou prehistòric. Van haver de marxar sense saber què era. Llavors, sabeu què va passar?

Doncs que la pedra es va començar a esquerdar. Bé, en realitat no era una pedra. Era jo, en Drauvil

A través de les esquerdes se sentien veus i veuetes. M’havia d’afanyar, així que vaig sortir corrents de l’ou. No savia què fer, tot era nou per mi, i em vaig amagar. Però amb aquelles veuetes vaig aprendre què era riure.

Vaig saber que les veus eren d’uns humans que es deien mestres. Els de les veuetes es deien alumnes. Què feien aquí tot el dia? Què era allò que duien a les mans i que en deien llibres? Picat per la curiositat també vaig aprendre a llegir.

Encara no volia que em veies ningú. Només sortia del meu amagatall a les nits, quan no hi havia els humans. Aleshores recorria l’escola, mirava els peixos i les tortugues i feia entremaliadures amb els hàmsters. Amb ells vaig aprendre a jugar.

No us penseu, però, que la meva vida ha estat fàcil, ni molt menys. Sempre hi havia gent a l’escola: mestres que es quedaven fins tard, pares i mares que organitzaven esports i d’altres activitats, senyores que netejaven… Uf! Més d’un cop he estat a punt de ser descobert pel conserge quan anava apagant llums. Però sort, els humans no veuen tan bé com jo. Però de tots ells he après què era l’esforç.

Molta gent hi treballava, però no tothom pensava igual. Fins i tot, de vegades els humans tenien opinions molt diferents sobre les coses. Jo no entenia per què això els feia distanciar-se. Potser era massa petit en aquella època per aprendre què significa la tristesa.

Cap a l’any 1984 (jo ja tenia quatre punxes i ja sabia comptar…) els més petits van començar una cosa que es deia immersió. Jo em pensava que anirien a la piscina i em vaig fer un banyador. Durant el dia m’apropava als humans d’amagatotis per sorprendre en les seves converses el lloc secret del bany. Passava les nits remenant llibres, aixecant cartells, obrint portes i calaixos…, però la piscina no aparegué. Això sí, de tant escoltar converses i remenar papers, vaig aprendre català.

L’escola es va anar fent gran. Vàries vegades s’hagueren de fer obres, doncs els nens ja no hi cabien. L’any 85 van venir uns nens d’una altra escola que es deia Colònia Sedó. A més de més gran, l’escola es va anar fent més maca. Cada any es plantaven arbres al pati. Alguns ara ja són força grans. En veure’ls créixer he après a estimar la natura.

Per l’escola he vist passar nens que aprenien molt de pressa i altres que els hi costava més. Nens treballadors i nens que no tant, bons dibuixants i d’altres amb facilitat per la música… He conegut gent que venia de molts llocs: de Barcelona i de Manresa, de Madrid, de Lleida i de l’Aragó, de França o de Xile, de l’Argentina, de Suïssa, del Marroc… En aquest ambient he après a respectar les diferències.

També he vist marxar, de vegades molt lluny, de vegades per sempre, gent que estimava. Llavors he sabut què era plorar.

He vist fer molts projectes diferents, alguns amb noms una mica estranys per mi: Ciència 6-12, Constructivisme, Filosofia, seminaris, taller de ràdio… i molts més que no us dic per no cansar-vos. L’escola s’ha anat fent per fora i per dins. I des dels meus amagatalls sento dir cada dia que queden tantes coses per fer encara… Al principi pensava que ho deien com cansats. Però després he pogut veure les cares dels qui ho deien i he comprés el que significava la il·lusió.

Bé, aquesta és més o menys la meva història i també la de l’escola Pau Vila, on he viscut amagat fins ara. No cal dir que estic content. Hi he après moltes coses. He après, per sobre de tot, a estimar l’escola, a sentir-me orgullós de la meva casa i dels seus habitants diürns: mestres, alumnes, pares i mares, les dones del menjador i de la neteja…

Ara que miro cap enrera i ja sóc una mica gran, puc veure les coses més com són. Puc intuir les coses que van bé i les que no van tan bé. Puc parlar amb orgull i amb humilitat: conec les virtuts i els defectes de l’escola millor que ningú… Hi passo tantes hores!

A partir d’ara comença la resta de la meva vida. I la vull passar entre vosaltres omplint els dies de color, buscant el sentit de les coses, gaudint de l’escalforeta dels cors, oferint la meva mà per a treballar.

Ben mirat, entre tots podem fer de l’escola una tasca apassionant.

Drauvil

Esparreguera, maig de 1991, en motiu del 10è aniversari de l’escola

Ignacio Andrés, mestre del Pau Vila