Núm. 1

 Aquest és el primer número de la nostra revista. Espero que us agradi

Ahir , va morir  la Lynn MArgulis.  Una de les microbiólogues més important d’aquest darrer segle i que amb la seva Teoria endosimbiòtica va revolucionar el concepte de l’evolució .

Vaig tenir el gust de compartir una sessió amb ella com a estudiant de post-grau i realment l’experiència em va marcar. Tot i ser una de les grans…. va ser  molt propera i ens va mostrar com li agradava ensenyar . Les 3 o 4 hores que un petit grup vam compartir amb ella ( la resta feia un mostreig al Delta de l’Ebre) són difícils d’oblidar . Dona excepcional… Ahhhhh  que parlava català correctament .

” Pobre no es el hombre cuyos sueños no se han realizado, sino aquel que no sueña”

Marie Von Ebner Eschenbach

Gràcies per fer-nos somiar

Primero que todo

Me gusta la gente que vibra, que no hay que empujarla, que no hay que decirle que haga las cosas, sino que sabe lo que hay que hacer y que lo hace en menos tiempo de lo esperado.

Me gusta la gente con capacidad para medir las consecuencias de sus acciones, la gente que no deja las soluciones al azar.

Me gusta la gente estricta con su gente y consigo misma, pero que no pierda de vista que somos humanos y nos podemos equivocar.

Me gusta la gente que piensa que el trabajo en equipo, entre amigos, produce más que los caóticos esfuerzos individuales.

Me gusta la gente que sabe la importancia de la alegría.

Me gusta la gente sincera y franca, capaz de oponerse con argumentos serenos y razonables.

Me gusta la gente de criterio, la que no se avergüenza de reconocer que no sabe algo o que se equivocó.

Me gusta la gente que al aceptar sus errores, se esfuerza genuinamente por no volver a cometerlos.

Me gusta la gente capaz de criticarme constructivamente y de frente; a éstos los llamo mis amigos.

Me gusta la gente fiel y persistente, que no fallece cuando de alcanzar objetivos e ideas se trata.

Me gusta la gente que trabaja por resultados. Con gente como esa, me comprometo a lo que sea, ya que con haber tenido esa gente a mi lado me doy por bien retribuido

Mario Benedetti

Dedicat a tota aquella gent que com jo creu i l’apassiona la seva feina

 Els he vist moltes vegades. Són raros.
Alguns surten molt d’hora al matí per arribar a l’institut una hora abans; d’altres surten del mateix institut una hora més tard per què tenen entrevista amb pares que treballen i no poden anar-hi abans; d’altres recòrren cada dia 100 km d’anada i 100 més de tornada per què s’estimen el seu institut i la seva gent. Jo ho he vist, sovint.

Estan bojos.
A l’estiu els donen vacances, però no desconnecten del tot, pensen en les seves classes, preparen feines per al curs següent. A l’hivern parlen molt, sovint porten caramels de mel i llimona o una ampolla d’aigua per alleujar la seva gola sempre adolorida de tant forçar la seva veu, però segueixen ensenyant amb tot el seu carinyo i il·lusió.

Jo els he vist, no estan bé del cap.
Surten d’excursió amb els seus alumnes i s’encarreguen de gestionar autoritzacions, recollida de diners i responsabilitat extra. Regategen amb les empreses per aconseguir el preu més baix per a que tots els seus alumnes hi puguin anar. A la nit, de tant en tant, somien amb les classes, se’ls apareixen planetes, provetes, ecosistemes o personatges històrics. He sentit dir que arriben carregats de quaderns i exàmens que han corregit durant la tarda o la nit anterior a casa seva, en el seu temps lliure. Són homes i dones casats, solters, … de diferents edats, però tots amb una cosa única i fantàstica en comú, la passió per la seva feina, pels seus alumnes, per veure’ls créixer, per ajudar-los a convertir-se en ciutadans i persones competents i humanes.

Estan completament bojos, ho sé molt bé…
Tot i que es diu que viuen molt bé, han vist com els han retallat el salari una vegada rere l’altra, però segueixen treballant, fins i tot més que abans. La majoria no mira la seva nòmina per què la seva passió per l’ensenyament els fa cecs a les creixents retallades i dificultats que uns governants ineptes i interessats fan cada dia.
Gaudeixen del que fan, tot i que hi hagi pares que no els valorin ni els respectin, els critiquen i els resten autoritat. Fins i tot de vegades els agredeixen!, però ells i elles continuen endavant.

Encara algú dubta de que estan tocats de l’ala?
A la tarda es queden per a fer cursos de formació i no els importa perdre temps del seu oci o de la seva família per a reciclar-se. Diuen que són autocrítics i que fan balanç de les seves experiències educatives, que es frustren quan no surten les coses com s’esperaven i que s’alegren exageradament  quan els seus alumnes avancen.

Estan mal del cap, jo els he vist…
Diuen que alguns van ser molt importants, que sempre tenen paraules d’ànims; diuen que només són professors i que se senten molt orgullosos de ser-ho.

Estan rematadament bojos.

Ho sé perquè els veig cada dia, cada hora, …

Demà és el dia Internacional de l’Alzeimer . Vull dedicar aquest petit fragment (no sé l’autor ho sento) a tots aquells que per una raó o altre estem lligats a aquesta malaltia :

“Recorda els meus oblits, oblida que no recordo, abraça’m i somriuré, perquè somric : perquè t’estimo “