AQUI EN POTS TROBAL ALGUN, T’INTERESSA?
CANÇÓ DE CAGAR EL TIÓ
Popular
El dia de Nadal
posarem el porc en sal,
la gallina a la pastera,
el pollí, dalt del pi.
Toca, toca, violí.
Ara passen bous i vaques,
les gallines amb sabates
i els capons amb sabatons.
El vicari fa torrons.
La guineu els ha tastat,
diu que són un poc salats.
Marieta, posa-hi sucre,
que seran un poc millor.
Caga tió,
sinó et donaré un cop de bastó!
UN POETA XINÈS REMERCIA ELS SEUS DEIXEBLES
Joan Perucho
He escoltat els meus versos
en veus inconegudes.
Eren les vostres veus
prop d’un mirall de plata.
Retornen rosa, lotus,
anemone i clepsidra.
Floriran a la sang,
refloriran de sobte.
Estic content i canto,
feliç, a la vesprada.
Ara he vist la guineu
en el mirall de plata.
Recordaré aquests versos
quan mori a punt d’alba.
Certament, al meu cor
no hi nia la tristesa.
LA GUINEU
Josep Carner
-Eixim de nit sense fressa,
talment que ningú no ens sent;
tenim una llarga cua
i un morrot ben amatent.
Més ens plau d’estripar vides
que de dar-nos cap enfit
i, no fent remor de passes,
ens ignora fins la nit.
Si altra gent cuita de dia,
les guineus ho fem després.
El desig diu: -Si hi anava…-
Les tenebres diuen: -Vés.
Glotonies ens obliguen
a deixar, per tots costats,
nius desfets d’una grapada,
galliners ben ensagnats.
L’UNIVERS DE LES GUINEUS
Joan Vinyoli.
Sols et convidaria a una oliva
si sabés que després
m’obriries la finestra
i em deixaries escapar
però és que no ho fas
que amb els pinyols
que t’he arribat a regalar
l’únic que fas és una reixa
un mur de porcellana
fràgil però fort
perquè m’hi quedi
tota enllaunada
devora tu
tan lluny de mi…
i és dur l’espai!
i rasca!
i pica!
i cou!
fereix!
fa mal!
i crema!
m’enceta!
em nafra!
i un blau, un cop i un sangtraït
se m’hi dibuixen a dins la pell
la pell que és ja de porcellana
la pell que és ja un vell mirall
del meu dolor
del meu dolor
del meu dolor…
Com una calor immensa mesclada amb fum de xemeneia de casa vella d’absort indret i amb papallones volant amunt tocant el cel que també és baix i toca a terra fins al bolet que arrela endins de l’univers de les guineus furgant la terra la molt resseca però amb rierol esquitxa abelles voleia estels voleia llunes ramificades en aquell om devora bosc d’inferns altius desdibuixats en les esquenes dels bells follets que fan poemes i a sota el vers hi amaguen jecs que arriba el fred però jecs de seda del cuc de seda de la morera que escup la mora a dins la cova la del darrere del vell castell d’un senyor boig i enamorat que estén la roba menja aranyons i aviva el foc i es crema un dit i amb sense dit escriu la història la bella història de la follia dels picapolls que amb suc lletós els emborratxen tots aquells peixos de dins el riu que se’n va amunt i entra a la font que dóna a mar i l’espadat és un aixeta d’un gros fenici de cos immens de cor gegant de cap profund de veu intacte…
Així
deu ser
crec
suposo
diria
potser
el dolor
el dolor
el dolor…