En marxa… Petites espurnes

Ja fa dues setmanes que treballo diferent a l’aula amb els nois i noies de 1r d’ESO.

Diferent? Com de diferent?

Pràcticament tot és diferent: els objectius a l’aula, la disposició dels alumnes, la dinàmica de treball, les activitats…

He intentat fixar què volen aprendre. Així ja sé què els he de demanar. Així que això és el que fan. No és només coneixements. És molt més.

El primer que constato és que avancem molt lentament en els conceptes. No m’importa. Desitjo que encara que sigui més lent, al mateix temps sigui més profitós. Lent, slow. Slow food. Slow life. Slow travel. Slow education. Sento que hi ha quelcom que m’atreu del concepte Slow. Lent, tranquil, viscut, sentit, real… Lent en contraposició a la velocitat de vertigen a la que estem sotmesos tot plegats en aquesta societat desenvolupada d’occident.

Ara intentaré explicar el que hem anat fent aquests darrers dies.

1. OBJECTIUS:

L’objectiu durant l’hora de classe és aprendre.

Fins ara, per assolir aquest objectiu, era jo que parlava principalment. És cert, que intentava d’establir un diàleg amb ells i que fossin els alumnes que m’anessin contestant les preguntes, que dirigia cap a l’objectiu final. Què feien els alumnes? Principalment, escoltar. Normalment, només participaven tres o quatre alumnes. La resta sovint tenia la impressió que no escoltaven, o no entenien i no preguntaven. Jo mantenia el control de “tot” el que passava a classe. A cada moment, només parlava una persona. Així aprenien? No puc saber quants m’entenien, però no aprenien realment. Podia controlar tot allò que passava al voltant dels alumnes, però no allò que el passava dins d’ells. Sense accés a allò que fan amb els seus pensaments, a allò que realment significa aprendre…

Un altre objectiu important que tinc, però que no he explicitat encara als alumnes, és que ells s’empoderin del seu propi procés d’aprenentatge. Fa molt de temps que penso que aquesta és la clau. Per tal de reforçar aquesta idea, els he demanat que expliquin el que van fent i només escriguin al full allò que han entès. Si no ho entenen no poden escriure-ho. Han d’actuar per tal d’aconseguir comprendre-ho. Ho poden preguntar als seus companys, a la família, cercar informació a Internet o preguntar-me a mi. Empoderament i autoregulació. Només si són capaços empoderar-se i d’autoregular-se podran avançar, en el seu aprenentatge de les matemàtiques o en qualsevol aspecte de la seva vida. Val la pena intentar-ho!

2. DISPOSICIÓ DELS ALUMNES I DINÀMICA DE TREBALL:

Per tal d’augmentar les interaccions (és a dir, la participació), i per tant, l’aprenentatge, he fet grups de treball de quatre o cinc persones. Els membres del grup han d’assegurar-se que tots van avançant i entenen el que han de fer. Si algun alumne no ho entén, tots s’aturen i miren d’ajudar-lo. Sovint em demanen ajuda a mi directament, però només en el cas que no se’n surtin com a grup, els he ajudat. De vegades, els contesto amb una pregunta per tal que reflexionin i continuïn parlant-ne.

És imprescindible que expliquin el per què fan cada operació o donen una solució. D’aquesta forma intento donar valor al procés i al raonament, i no tant al resultat final, si n’hi ha.

Amb aquests dinàmica vull aconseguir:

  • que expliquin les seves idees i argumentin els seus raonaments.
  • que facin servir la terminologia matemàtica durant les converses.
  • que siguin més lliures d’expressar els seus dubtes. És més fàcil dir a un company que no entén quelcom que a la professora.
  • fer-los conscient del seu propi aprenentatge, de què entenen i què no (ja que no poden escriure allò que no entenen).

Llavors, com em situo a la classe?

  • el que faig és passejar per l’aula i estar atenta a situacions on els alumnes necessiten ajuda.
  • com que no estan acostumats a treballar d’aquesta forma, cal que els recordi la dinàmica de treball. Que no treballin individualment, que no excloguin ningú, que expliquin el que fan…
  • és cert que he perdut el control de què diuen als grups (si són raonaments correctes o no, si perden el temps o no,…). Però, de què em servia aquest control? Ara parlen constantment. El soroll de les converses omple l’aula.
  • Només he de llegir el que han escrit per saber si estan entenent o no els conceptes que s’estan treballant.
  • Si un alumne em pregunta, el remeto al grup. Si un grup pregunta, intento guiar-los, sempre donant-los l’ajuda mínima necessària per tal que el grup continuï avançant. Una pregunta. Un comentari. En un futur, quan les dinàmiques estiguin ja establertes, els proporcionaré una tauleta per tal que puguin fer consultes puntuals. Això implicarà més autonomia i per tant més empoderament.

3. ACTIVITATS:

  • De moment, hem fet dues activitats. Les he dissenyat per tal que generin coneixement i desenvolupin habilitats a partir del que ells ja saben. Les dues activitats han estat amb materials: un tangram i un dòmino.
  • Cada dia, en començar, reflexionem en veu alta sobre els conceptes descoberts o treballats el dia anterior. Però no fem la correcció. Aquí el protagonisme és meu. Tot plegat no vull que duri més de 10-15 minuts. Tot i que, al grup en què hi ha més dificultats d’aprenentatge, algun dia s’ha allargat una mitja hora (degut a les seves preguntes).
  • A continuació, escric a la pissarra tot el que han de fer durant aquella sessió. Només si no ho acaben, els hauran de fer a casa. Per tant, no els poso deures extra.
  • Penso que caldrà que faci activitats per a reforçar els coneixements apresos, com jocs o exercicis més clàssics, sense materials i que requereixin un nivell més elevat d’abstracció. Una possibilitat és fer servir el 1-2-4 (primer treball individual, després per parelles i després en grups de 4).
  • Cada activitat l’han de fer en un full a part. La correcció no la faig en veu alta. Recullo els fulls i me’ls emporto per corregir-los. Durant els passejos per l’aula els vaig donant idees si veig que no avancen en la direcció correcta. Més endavant, buscaré la forma que es puguin autocorregir ells mateixos les tasques. També hi ha la possibilitat de donar-los la correcció en un full, per tal que la consultin en moments puntuals. Ja ho valoraré més endavant.
  • La correcció: la correcció no és numèrica per a ells. Intento que sigui formativa. Els comento el que han entès i el que no els ha quedat clar i han de treballar més. He seleccionat un parell de competències bàsiques i he fet tres nivells a cadascuna. També he tingut en compte si han entès o no els continguts que havien de treballar durant l’activitat. Poden ser dos o tres continguts. Al final, m’ho anoto i poso a la meva llibreta una nota numèrica. De moment, no he sabut fer-ho diferent. Sento que aquest és el punt més fluix de tot el procés.

Què he pogut observar en aquests dies? Quin ha estat el feedback dels alumnes?

El treball en grup els costa. Hem de fer una transició del treball individual al treball col·laboratiu. Alguns alumnes em mostren el seu descontent a treballar en grup. Haver d’explicar als altres els resulta una càrrega. No li veuen el profit i ho viuen com una pèrdua de temps. No cal oblidar que, a matemàtiques, la competència 10 i 11 fan referència a compartir i comunicar el coneixement matemàtic i la construcció del coneixement matemàtic a partir del treball cooperatiu. Aprendre a treballar col·laborativament serà un objectiu cabdal dins de l’aula. Caldrà que hi hagi algunes sessions, en pocs dies, en què tots posem aquí el focus.

Aquells alumnes que tenen dificultat per a la interacció social, se senten una mica més perduts. Per a ells aquest és un repte més gran que pels seus companys. He de tenir especial atenció en integrar-los i que el grup els acullin i ajudin.

A alguns alumnes els costa concentrar-se. No és quelcom que no passés abans. He de tenir especial cura en què no desconcentrin els seus companys i a poc a poc vagin entrant en la dinàmica de treball.

Però el més satisfactori de tot és veure que a la segona setmana alguns dels alumnes demanen apropar-se a la pissarra per tal d’explicar un concepte a un company. Evidentment els ho he permès. L’objectiu seria que cada grup es pogués moure lliurement sense demanar permís, fent servir qualsevol recurs de l’aula, per tal d’aconseguir entendre allò que es plantegi.

Alguns nois i noies, sentint-se insegurs, m’han demanat exercicis extra per fer a casa. Els he donat unes fotocòpies que em podran entregar en acabar i/o fer-me les preguntes que vulguin. És important atendre les necessitats i inseguretats individuals dels alumnes. Només així se senten valorats i els dono l’oportunitat de continuar endavant amb seguretat.

Aquests dies he vist com un parell d’alumnes que habitualment estaven passius, han començat a agafar protagonisme dins del seu grup. Abans els mirava i sentia que no estaven entenent, que no se sentien bé… i desconnectaven. Ara els he vist participar, expressar allò que entenien i inclús explicar un concepte a un altre company. Si us he de ser sincera, jo mateixa no m’ho hagués imaginat mai.

Per acabar, una petita-gran satisfacció. Aquest matí una alumna s’ha apropat a mi i m’ha dit: “Ara sí que estic entenent les matemàtiques”. Un parell d’hores després, una alumna d’una altre grup em diu: “És la primera vegada que entenc les matemàtiques”.

Les emocions són inherents a l’ésser humà. La neurociència ha demostrat que les emocions positives són imprescindibles per a l’aprenentatge. La visió que els alumnes tenen sobre ells mateixos, influeix directament sobre els seus aprenentatges. Per això, els comentaris d’aquestes alumnes són realment importants!

Potser això només són petits detalls. Potser no és quelcom generalitzat. Potser no és cap tendència. Potser només durarà uns pocs dies. Però potser no. Potser estem obrint una petita finestra. Hauré de mirar de continuar obrint-la. Hauré de tenir cura que una ventada no la torni a tancar. Allà seguiré. Atenta a la finestra. Allà… al costat dels alumnes.

One thought on “En marxa… Petites espurnes

  1. ctribo2

    M,ha agradat molt com t’expliques. Crec que s,ha de treballar així.

Deixa un comentari