Punt central…

El punt central. El punt on sóc ara. Ara i aquí. Sense oblidar el punt de partida. Sense oblidar el camí fet.

Aquest serà el meu espai de reflexió. No serà quelcom rigorós. No serà la veritat. Seran simplement pensaments que m’ajudaran a ordenar-me a mi mateixa. Espero que ningú se senti ofès.

Si sorgeix i et ve de gust, podem parlar-ne mentre fem un cafè. Et convido.

A l’aula, mentre miro els meus alumnes, tinc petites intuïcions, sentiments, pensaments. Molts són fantàstics. No hi ha res més preciós que el tracte amb els alumnes. Si els mirem de veritat, veiem que cadascun d’ells és especial. Tots es mereixen aprendre a ser feliços. Una felicitat que passa necessàriament pel coneixement. Perquè només podem estimar allò que coneixem, allò que comprenem. Temem tot allò que ens és desconegut i la por ens paralitza. Per aquest motiu, aspiro a proporcionar a cadascun dels meus alumnes l’oportunitat d’aprendre, aprendre a autoregular-se, a conèixer-se, a conviure, i a aprendre matemàtiques. Aprendre matemàtiques des de la curiositat, sense por a equivocar-se, sense posar-se límits a ells mateixos.

Però, de vegades, aquestes intuïcions són alarmes de quelcom que no va bé… El Joan, que té bon rendiment, s’està avorrint. La Laia no escolta, no li interessa. La Maria mira, escolta, però no entén, no pregunta. El Roger no participa… Però què faig? Hem d’acabar de treballar aquest concepte. Hem d’acabar de corregir aquells exercicis. Segueixo…

Hem treballat divisibilitat durant més d’un mes. Hem repassat amb calma tots els conceptes. Al final, constato que la majoria no ha après. Cinc setmanes… Quinze hores a l’aula més el que han dedicat a casa… Més les hores que van dedicar-li a primària. Només tres o quatre alumnes han estat capaços d’integrar aquests conceptes. Llavors em faig mil preguntes. Llavors recordo aquells instants fugissers d’alarma al meu cap. Llavors recordo a tots aquells que he sentit durant anys explicant les seves experiències. Aquells que estimen els alumnes i la professió de mestre, que han après dels savis i de la neurociència i que s’han atrevit a actuar diferent per obtenir resultats diferents.

Ara ja ho he decidit. Crec que ara ja sé què he de fer. He d’atendre a les meves intuïcions, a les meves alarmes. És l’alumne que ha de dedicar l’estona de l’aula a pensar, a discutir amb els seus companys, a prendre decisions, a explicar-se, a demanar ajuda, a donar-la… El meu paper ha de ser el de proporcionar-los activitats que els donin l’oportunitat d’aprendre, que els facin pensar i que construeixin el nou coneixement sobre allò que ja saben. Em toca qüestionar les seves afirmacions no raonades. Em toca fer de guia. Parlar poc. Deixar de ser el centre. Deixar que passin coses diferents a l’aula. Deixar de tenir aquesta sensació de control il·lusòria.

L’alumne al centre. Ensenyar per emancipar. Aprenentatge competencial. Aprenentatge cooperatiu. Aprenentatge basat en problemes. Materials manipulatius. Comunicar els processos de pensament propis. Avaluació formadora. Avaluació entre iguals. Aprenentatge per projectes.

Ho faré. M’equivocaré. Però ho seguiré intentant.

Per acabar, vull donar les gràcies a tots els que heu compartit les vostres experiències i els vostres coneixements sobre aquest meravellós ofici de mestre. Especialment, agrair a tots els alumnes que he conegut des de fa més de vint anys, que m’han ensenyat molt i m’han ajudat a créixer.

 

Deixa un comentari