Tony Judt és un dels historiadors que més admiro, per la seva professionalitat i la seva independencia. Considero “Postward” el millor i més complert llibre d’història contemporània d’Europa que he llegit.

En aquestes reflexions seves, que comparteixo, m’hi sento molt identificada.

“Jo prefereixo veure les coses des del marge: allí on països, fidelitats, afinitats i arrels s’entretopen inconfortablement, on el cosmopolitisme no és tant una identitat com una condició normal de la vida. Abans, de llocs així, n’hi havia una pila. Ja en ple segle XX hi havia moltes ciutats que acollien multiples comunitats i llengües, sovint antagòniques, que de vegades xocaven, però que al capdavall coexistien. (…)
Sens dubte, hi ha una certa autoindulgència en l’afirmació que un es trova sempre al voral, a tocar. Es tracta d’una condició que només està a l’abast d’una mena de gent que gaudeix de privilegis singulars. (…) Fins i tot en una democràcia oberta, cal una certa tossuderia per actuar voluntàriament contra allò que és el moll d’una comunitat, especialment si és petita.
(…)
I al llarg dels anys aquestes aferrissades lleialtats incondicionals –envers un país, un déu, una idea o un home- han acabat aterrint-me. El vernís tènue de la civilització s’estén sobre allò que ben bé podria ser una fe il•lusòria en la nostra humanitat comuna; però tant si és il•lusòria com si no ho és, potser convindria agafar-nos-hi. Sens dubte aquesta fe –i les restriccions que imposa al comportament humà- és el primer que se’n va en orris en temps de guerra o de malestar social.
(…)
En aquesta nova centúria espaterrant enyorarem els tolerants, els fronteres: la gent del marge. La meva gent

Tony Judt: “El refugi de la memòria” 2010