Per la semiòtica les imatges es poden estudiar com a elements de comunicació. Per tant, com a signes estan constituïts de significant o forma i significat o contingut. Per fer-ne la seva interpretació hem de diferenciar-ne dos nivells, la denotació i la connotació.

1. Denotació: quan fem una descripció dels elements que percebem, d’allò que hi reconeixem i que hi veiem representat, ja siguin formes i colors o persones i objectes. També consisteix en una descripció de les tècniques i els materials utilitzats per l’artista. Però sobretot hem de fer una anàlisi morfològica dels elements visuals, com ara la forma, el color, la textura, les om­bres… I una anàlisi dels elements com­positius, com ara l’ordenació, l’equilibri, l’harmonia, la representació de l’espai.

Segons Ernst H. Gombrich, si observem la història de l’art veiem que sempre és un nou contingut el que determina noves formes, mai al contrari. Les formes d’art, un cop creades, posades a prova, i assumides per als espectadors, tenen un caràcter molt conservador. És a dir, es converteixen en modes, en tradicions i es resisteixen a canviar. Fins i tot quan s’oblida el significat màgic origi­nal d’una obra d’art o una manifestació cultural, la gent s’aferra a les formes antigues amb un respecte sagrat. Ja siguin formes verbals, pictòriques o coreogràfiques (per exemple: la sardana era una dansa en honor al Sol, té 24 compassos com les 24 hores del dia, i el flabiol simula el cant del gall).

2. Connotació: quan busquem un significat o contingut d’acord amb els nostres coneixements i els codis utilitzats pel creador. El contingut no és tant allò que representa una obra sinó més aviat la manera com ho presenta. La lectura connotativa demana més atenció i més temps. Hem d’anar més enllà de l’aparença de de les coses, per tal de buscar associacions d’allò que hem vist amb altres experiències perceptives personals. Podem reconèixer-hi símbols determinats i relacionar la imatge amb les idees de l’autor i de la seva època.