Arxiu d'etiquetes: mitologia

Lectures d’estiu XIII: Sira de María Dueñas

General, Novel·la, , , , ,

Què va ser primer, el llibre o la sèrie? Us he de confessar que ara mateix no tinc clar si vaig tenir el primer contacte amb el prersonatge de Sira Quiroga a través de la novel·la El tiempo entre costuras de María Dueñas (2009) o l’adaptació televisiva que en va fer Antena 3. Sigui com sigui, és un personatge que em va captivar en els dos formats i tenia desat en un racó plaent de la meva ment, al costat de Penèlope, Nausica o la mateixa Medea, tot salvant les distàncies.

A partir d’aquí he anat fent el seguiment dels altres personatges femenins, tots ells empoderats a la seva manera, que han anat sorgint de la imaginació de l’autora: Misión Olvido (2012); La Templanza (2015) també versionada a televisió per Amazon Prime; i Las hijas del Capitán (2018). A part de l’atractiu d’aquestes dones que s’enfronten amb valor i gosadia a les dificultats de la vida, aquestes novel·les m’han transportat a moments cabdals de la història contemporània, creuant oceans i travessant les fronteres més dispars. A l’apartat de fonts es fa evident que l’autora s’ha hagut de documentar profusament sobre els llocs, entorns, personatges i esdeveniments esmentats.

[Font: Planeta de libros]

Doncs bé, en les meves visites estiuenques a la biblioteca m’he trobat amb una nova publicació de María Dueñas, del 2021, que desconeixia: Sira. Així, a seques, m’assabento del retorn del personatge, adormit a les golfes del meu record; ara com a Sira Bonnard, un enèssim canvi de nom que ja no sorprèn. A ella ja la coneixem, una lluitadora, supervivent nata, però l’entorn històric-geogràfic de la primera part (1947) res no té a veure amb els del primer llibre. Passada la Segona Guerra mundial, el món bullirà pels processos de descolonització a l’Àfrica i a Orient, i la nostra protagonista es troba a Jerusalem sota el Mandat britànic de Palestina. El terrorisme hebreu contra els britànics fins que aquests abandonen el territori, les tensions entre israelians i palestins que desemboquen en guerres inacabables i més terrorisme, ¿us sona tot això? Com som, els humans, que encara no s’han pogut resoldre els conflictes en aquell racó de món? Feu recerca i expliqueu l’estat s’aquesta mateixa zona en l’actualitat.

Del primer capítol d’aquesta 1a part ubicada a l’Orient mitjà, aquí teniu un llatinisme d’àmbit jurídic per desenvolupar. Per contraure matrimoni amb la nostra protagonista, Marcus, l’espia dels serveis secrets britànics, en el seu paper de nuvi “presentó documentación bona fide, un pasaporte diplomàtico a nombre de Mark Bonnard, su verdadera identidad.” (I, 1)

María Eva Duarte de Perón (Evita, popularment) el 1948

A la segona part del llibre trobem el Londres de postguerra, on el vencedors del conflicte han de fer grans sacrifics per superar el desgast i renéixer de les cendres. De fet, el mateix trobem a la tercera part, quan Sira torna a Espanya, on a les penúries postbèl·liques s’afegeixen la censura, la repressió i la manca de llibertat. Els episodis contextualitzats en el nacional sindicalismo del Gran Caudillo se centren en el periple d’Eva Perón, esposa del president d’Argentina, per diferents ciutats d’Espanya el juny del 1947. Continuem repassant la història recent: Quines ciutats va visitar i quin era l’objectiu del viatge? Fes un recull de pel·lícules i musicals a l’entorn d’aquesta dona, que va esdevenir una icona, gairebé un mite heroic, com passa sovint amb els persontages carismàtics que moren joves de manera dramàtica. Ve’t aquí algunes referències clàssiques de diferents àmbits que hi he trobat perquè les desenvolupeu.

  • Sira demana a les modistes d’Evita que li expliquin detalls del seu inacabable vestuari i elles no ho fan fins que “el peluquero dio al final su plácet con una breve inlinación de cabeza.” (III, 43)
  • Alberto Dodero, magnat que organitza el seguici de l’argentina, distribueix el vol de Madrid a Granada de l’expedició i crida a Sira perquè vagi amb ell. Era Alberto Dodero quien me llamaba: como organizador y factótum, andaba repartiendo las últimas órdenes al personal de la embajada que quedaba en tierra. (III, 48)
  • Mireu com se sentia Sira als barris alts de l’Eixample barceloní: Una rara avis, eso era yo en medio de la selecta verbena que marcaba el inicio del verano, la huída de todas esas familias a sus casas en las payas, los bronceados, los helaos, la indolencia. (III, 60)
  • Ja sabeu que al centre de Madrid hi ha dues escultures molt famoses amb referent mitològic. Desenvolupeu la referència i relacioneu-la amb els dos equips de futbol de la capital, a més de posar l’enllaç de la ubicació i una foto de les dues.

Circulábamos casi solos por el paseo de la Castellana […]. Atrás habíamos dejado ya la plaza de la Lealtad y a Neptuno con su tridente, saludamos a Cibeles […]. (III, 46)

  • Les peripècies de Sira en aquesta part recorden molt les intrigues rocambolesques d’El tiempo entre costuras, amb fugides, recerques, amagatalls…, coses d’espies, vaja! En aquest cas s’encarrega de cercar i tornar a la seva propietària la Gran Cruz de Isabel la Católica que Franco havia concedit a Evita i que podria haver comportat una crisi diplomàtica de campionat. La descripció que es fa d’aquesta condecoració evidentment inclou les tres referències clàssiques que conté i que caldria desenvolupar.

[…] sobre las perlas de las puntas, los pequeños brillantes y rubíes, la inscripción Plus Ultra y el esmalte de las columnas de Hércules. Bordeaban el centro del emblema una corona de laurel y una leyenda: […] (III, 51)

Gran Creu d’Isabel la Catòlica [Font: Wikimmedia]

La novel·la acaba en una altra de les ubicacions de la primera entrega, al Marroc, concretament a les ciutats de Tànger i Tetuan, i Sira torna a dedicar-se a la confecció. En aquest cas se’ns presenta un nou personatge femení, carismàtic però a la vegada tràgic, Barbara Hutton, una hereva multimilionària Nord-americana que va passar per set matrimonis i va tenir un final també trist, molt trist. Precisament buscant el palau que aquesta estava restaurant a Tànger el 1948, Sira descriu les principals activitats dels turistes de l’època a la ciutat marroquina, entre les quals un referent ja esmentat abans. Confesso que he hagut de buscar informació del lloc perquè no hi he estat mai, feu-ho també vosaltres i a veure si coincidim. 

Éstos se quedaban en los balnearios de la playa y en las piscinas de los hoteles; como mucho alcanzaban a ver las grutas de Hércules […] (IV, 69)

En fi, crec que no trigarem gaire a tenir la segona temporada de la sèrie televisiva i, tot i que pensava que l’autora pretenia tancar el cercle fent tornar la protagonista als seus inicis, el paràgraf final em fa veure una porta oberta al següent conflicte que va marcar la història de la humanitat: la Guerra freda. Sabeu en què va consistir?

El mundo se preparaba para una guerra heladora y por él necesariamente habríamos de transitar unos y otros, entre costuras o entre ondas. (Epíleg)

No creieu que amb aquestes paraules finals la trilogia està servida? De fet, al final de l’entrevista que segueix l’autora no hi tanca la porta.

Lectures d’estiu V: Atlántida de Javier Negrete

General, Novel·la, , , ,

Altre cop, per Sant Jordi, va arribar a les meves mans una novel·la amb referents clàssics, aquesta vegada una de fantàstico-científico-mitològica, pràcticament de ciència ficció. El fet que l’autor, Javier Negrete, fos professor de grec de l’Institut Gabriel y Galán de Plasencia, a part de la seva reconeguda experiència com a traductor de Plutarc i escriptor prolífic, suposa per a mi un al·licient més a l’hora d’emprendre la lectura del text. Pensar que cada dia havia de plantejar-se com explicar el món clàssic a un grup d’alumnes com vosaltres, em sembla garantia suficient que la seva obra de divulgació pot ser atractiva també per a vosaltres.

[Font: Viquipèdia]

Com no podia ser d’altra manera, aquesta novel·la tracta sobre el misteri de la desaparició de l’Atlàntida, esdeveniment que ha fascinat i intrigat gent de totes les èpoques, des dels sacerdots egipcis o filòsofs grecs com Plató. Però no es tracta pas d’una novel·la històrica, sinó d’una interpretació des del present a través de personatges capaços de moure’s en el temps i fins i tot traspassar la frontera del món humà al diví. Déu, homes i herois, us sona d’alguna cosa? Aquesta èpica pràcticament homèrica en ple segle XX s’emmarca en un context científic de molta actualitat com és el de la vulcanologia i els moviments tel·lúrics. Qui no ha sentit parlar recentment d’un volcà islandès de nom impronunciable que impedia les comunicacions aèries i va aturar un continent sencer amb les seves emissions de fum? Aquesta mena de fenòmens reals serveix a l’autor per introduir la hipòtesi de què parteix la novel·la: Què passaria si tots els volcans del món entressisn en erupció al mateix temps?

[Ed. Espasa Col. “Narrativa”. Madrid: març 2010]

I el tràiler incideix en el context geològic en què s’emmarca l’obra.

Ateses les característiques de l’obra, es fa difícil parlar-ne sense córrer el perill de desvetllar el misteri que es desenvolupa al llarg de les peripècies dels protagonistes, de diferents edats, personalitats i nacionalitats, que acaben convergint en una illa grega, la bella Santorini. Ara bé, com he fet en totes les recensions publicades fins ara, he seleccionat alguns fragments que, per alguna raó, crec interessant destacar.

  • Un dels protagonistes és un professor de grec, César Valbuena, que -no podia ser d’altra manera- acaba posant el toc racional a la investigació endegada per antics alumnes seus. Mireu com s’enfronta a un d’ells, l’eixelebrat Herman Gil, quan aquest descriu els atlants com una mena d’extraterrestres amb naus espacials incloses (op. cit. pàg. 191-192).

-Todos esos elementos a los que usted se ha referido son delírios sensacionalistas destinados a vender. Para comprender algo hay que remontarse a su verdadero origen. Veamos: ¿quién es el primer autor documentado que habla de la Atlántida?

-Platón -respondió Herman.

-Al menos, eso no lo ha olvidado.

Valbuena sacó de la estanteria un volumen de Oxford y lo abrió por un pasaje marcado.

-Observen bien lo que dice el divino Platón: “Ákue de, o Sócrates, logu mala men atopu, pantápasi gue men alezús, hos ho ton heptá sofótatos Sólon pot’éfe”.

-Disculpe, profesor, pero hicimos letras mixtas. Nunca dimos griego -dijo Gabriel.

-¿Y cómo pretende escribir sobre la Atlántida sin saber griego? En fin…

No us  sona, aquesta insistència en la importància de les fonts? Penso que aquest fragment i tot el que segueix només ho pot haver escrit algú que ha passat per les aules com a a docent. Llàstima de la transcripció pseudofonètica del text de Plató… Quan haguem fet els graus de l’adjectiu traduirem el text original amb els de segon de Grec. De moment, però, mireu de contextualitzar els personatges esmentats (Plató, Soló, Sòcrates), proveu de descobrir en quin diàleg platònic s’esmenta l’Atlàntida, esbrineu a quina col·lecció de clàssics bilingües (original i traducció) es refereix el professor i, potser és demanar massa, ¿algú pot buscar i escriure el text original grec?

  • I ara una de llatinismes, perquè no sigui dit, protagonitzat altre cop per Valbuena, que a hores d’ara podeu deduir que és un dels meus personatges preferits per la seva ironia, però també per la seva tendresa (op. cit. pàg. 421).

-Sentimos haberle despertado – dijo Gabriel.

-No me han despertado. Sólo duermo cuatro horas al día. Ars longa, vita brevis.

–Perdone, pero no le entiendo -dijo Herman.

-Me habría sorprendido lo contrario, señor Gil. Me refiero a que el conocimiento que merece la pena adquirir es demasiado vasto y la vida humana demasiado breve como para perder el tiempo durmiendo más de lo imprescindible.

-¿Todo eso ha dicho? Sí que resumían esos romanos…

El significat de l’aforisme romà no cal que us el pregunti, evidentment, però digueu-me’n també l’origen i autoria?

Per acabar i, si és possible, incitar-vos a la lectura d’aquesta novel·la, que pot agradar a tota mena de públic, us deixo amb l’enigma que tanca l’epíleg. Qui és Atlas? Per què té tot el temps del món?

Me llaman Atlas.

Soy inmortal.

No sé por qué.

Pero sé que un dia lo averiguaré.

Tengo todo el tiempo del mundo.

TERESA

Lectures d’estiu VI: Pompeia de Robert Harris

General, Novel·la, , , , , , ,

Sense deixar el tema dels volcans que ja he tractat en la ressenya d’Atlàntida, però en el context de la novel·la històrica en estat pur, és a dir, una recreació del passat en què la trama és fictícia però el context pretén ser fidel a la realitat històrica, us recomano la lectura de Pompeia.

En aquesta ocasió, moguda potser per la mandra estival, no he llegit l’original anglès, com vaig fer amb Lustrum, sinó que he recorregut a la traducció catalana de Mar Albacar i Luís Delgado publicada per Edicions 62 el setembre del 2004, just després de la publicació de l’original.

Portada de la versió en català.

Amb el teló de fons d’un final anunciat que el lector coneix perfectament, Marc Atili Primus, l’enginyer encarregat de l’Aqua Augusta, l’ingent aqüeducte que feia arribar l’aigua al sud d’Itàlia, haurà d’afrontar el repte de descobrir el motiu de la contaminació de l’aigua potable. A mida que avança, el lector es trobarà amb nous misteris que li faran oblidar el coneixement de la imminent erupció del Vesubi i acompanyarà el protagonista en la recerca d’un personage desparegut misteriosament, la reparació de les entranyes de l’aqüeducte, l’oposició a l’enveja i l’ambició i, com no, la redescoberta de l’amor. Però sobretot serem conscients de la insignificància de l’ésser humà enfront del poder de la natura, en adonar-nos que la distribució de l’aigua va ser un dels puntals de l’Imperi romà i que les misèries humanes poden ser esborrades en un moment per la força d’un volcà. Només qui observa els seus senyals i la respecta podrà sobreviure!

El llibre en general no té pèrdua i està ple també de referències interessants a la cultura, política i societat romana. Ara bé, com sempre faig, us proposo uns punts de reflexió:

  • Què en sabeu, dels aquaeducti romans?
  • On es troba Pompeia i a quin fenomen natural fa referència el llibre? Com va acabar la ciutat?
  • Numeri Popidi Ampliat és un esclau alliberat que ha esdevingut milionari gràcies a l’especulació immobiliaria posterior al primer terratrèmol de Pompeia, i que exerceix control polític i econòmic a través de patricis arruinats com el seu antic amo. Podeu situar aquest estament dintre del marc de l’estructura social romana?
  • Al capítol HORA SEPTA (pàg. 140-142), Ampliat celebra un banquet, durant el qual els convidats patricis es mofen d’amagat del seu amfitrió anomenant-lo Trimalció. Això porta Luci Popidi, l’antic amo del ric llibert, a plànyer-se per la desaparició de l’elegant Petroni:

“I com s’hauria rigut de mi [Petroni]“, va pensar Popidi amargament, “si hagués vist que jo, un Popidi que havia tocat i cantat amb el Senyor del Món, he arribat a aquesta situació i, als quaranta-cinc anys, m’he de veure presoner de Trimalchio!”.

Investigueu sobre aquests dos noms, Trimalció i Petroni, i quina és la relació entre ells, per després interpretar el significat d’aquest fragment.

  • Un dels personatges principals de l’obra és l’almirall Plini, un apassionat naturalista que observa i pren nota de tots els fenòmens naturals que li és donat observar. Conegut per la posteritat com a Plini el Vell, quina va ser l’obra que va deixar escrita i en què consisteix la seva importància?
  • I per últim, una referència mitològica que no us ha de ser difícil interpretar. En la seva investigació sobre la desaparició d’Exomni, l’anterior aquari, Atili es troba en un burdell ple de passadissos i escales, on a la vista del perill, fa la reflexió següent:

“Sóc com Teseu”, va pensar, “i ara sóc dins el laberint però sense el cabdell de fil d’Ariadna per poder tornar a un lloc segur”

En l’article referent a Lustrum, enllaçat més amunt, una altra lectura del mateix autor, ja vaig fer esment d’aquesta obra i el fallit intent de portar-la a la pantalla de la mà de Roman Polansky com a director i Orlando Bloom i Scarlett Johansson d’intèrprets. Ara, després d’haver-lo llegit, encara estic més convençuda que és una llàstima no poder-ho veure materialitzat. A part que podria ser una trepidant història d’aventures immersa en una temàtica de rabiosa actualitat com és la inestabilitat de l’escorça terrestre i les conseqüències de les erupcions volcàniques, m’hauria agradat veure com reproduïen amb efectes especials la monumental Aqua Augusta. Amor, intriga, aventures, maldat, ambició… què més pot desitjar una pel·lícula americana? Sigui com sigui, en cap cas seria un nou Quo vadis?, amb el seu missatge religiós-moral transmès a través dels herois cristians, màrtirs de la fe, al cap i a la fi. Vaja, suposo, perquè amb el cinema, mai se sap.  Tanmateix, sempre ens quedarà l’original literari…

TERESA

Lectures d’estiu X: Trilogia d’Estocolm de Niklas Natt och Dag

General, Novel·la, , , , , ,

1793, 1794, 1795 conformen la Trilogia d’Estocolm de l’escriptor suec Niklas Natt och Dag.  Es tracta d’una saga de novel·la negra ambientada al segle XVIII, en el convuls estat d’inestabilitat política arran de la mort del rei Gustau III de Suècia i els aires de revolta de la Revolució Francesa bufant de lluny.

Niklas Natt och Dag, al Hay Festival Segovia 2021. © Kiefer Lee [Font: Vanity Fair]

En una Estocolm bruta, pobre, desesperançada, Natt och Dag situa uns pesonatges també foscos, assimilats amb l’aire d’una ciutat que obre la porta a la violència, l’alcoholisme, la prostitució, la infància maltractada… Mickell Cardell, un veterà de guerra sense cap al·licient a la vida i l’Anna Stina Knapp, supervivent de mil destrets malgrat la seva curta edat, són els protagonistes de les tres entregues, perfectament complementats amb els germans Winge, Cecil a 1793 i Emil a 1794 i 1795, que són en realitat dues cares d’una mateixa entitat. Cardell amb la seva força i els Winge amb la seva intel·ligència formen un tàndem difícil d’oblidar, que contrasta amb la feminitat empoderada de Stina.

Vist aquest entorn degradat i pervertit, és difícil trobar confiança, innocència o bondat, en tot cas petites pinzellades d’humanitat en alguns individus, però els malvats són capaços d’una perversitat inimaginable, inconcebible per injustificada i mancada de penediment i remordiment. En podríem citar noms propis com Petter Pettersson, el sàdic alcaid de la presó femenina; Tycho Ceton, disposat a preparar els espectacles i entreteniments més criminals; o Magnus Ullholm, el canalla cap de la policia, però els representants del la maldat més descarnada té un nom col·lectiu: els Eumènides.

1795. Portada de la traducció catalana de Jordi Boixadós. Ed Proa

Al primer volum de la trilogia se’ns explica l’origen mitològic d’aquesta germandat d’homes poderosos i degenerats que cerquen diversió, plaer i luxúria en accions i espectacles cada vegada més cruents i perversos. Feu una recerca i expliqueu qui són aquestes divinitats menors femenines, per intentar relacionar-ho amb amb aquest col·lectiu de degenerats que porta el seu nom. I posats a fer, com que al darrer volum es canvien el nom per els Bacants, feu el mateix amb aquests altres personatges de la mitologia grega i digueu quina d’aquestes divinitats està representada en la portada que teniu a continuació.

 

1794. Portada de la traducció catalana de Jordi Boixadós. Ed Proa

El segon lliurament de la sèrie té un referent mitològic encara més rellevant, el joc del Minotaure a què els germans Winge, dos nois i una noia, eren sotmesos petits. Aquesta mena de fet i amagar,  que tant els capficava, acaba esdevenint el fil conductor de la peripècia vital de l’Emil, perdut en el Laberint de la seva ment malalta poblat dels fantasmes familiars. Analitzeu també aquesta referència mitològica en relació amb l’element argumental que us he descrit i identifiqueu la il·lustració de la portada.

A part d’aquestes referències clàssiques substancials, en els tres llibres se n’hi poden trobar moltes més, d’àmbits diferents. Vet aquí aquí algunes. 

  • En Ceton presenta el seu assistent dient: “Us presento en Louis Jarrick, el meu capatàs i factòtum.” (1794. I cap. 11). Sobre el mateix Ceton un personatge n’explica el següent: “No va trigar gaire a fer que el consideressin persona non grata a tot arreu.” (1794. I cap. 13). Analitzeu els llatinismes i interpreteu les frases.
  • Magdalena Rudenschöld explica els seus secrets de seducció a l’Anna Stina, entre ells aquest: “De primer espígol, canyella, bergamota, i al fons la nota del noble ambre. En diuen acqua mirabilis. Aquest perfum feia embogir el meu Gustav.” (1794. III cap. 21)  En aquest cas, més que un llatinisme és un terme directament en llatí, traduïu el nom del perfum i relacioneu-lo amb les propietats descrites.
  • L’Hedvig Winge reconeix els greuges comesos contra el seu germà Emil i li demana perdó. Així segueix la conversa (1794. IV cap. 11). Identifiqueu l’expressió llatina, autor i obra, i interpreteu-la en el context.

-Només volies el meu bé.

–Facilis descensus Avernis.

-Virgili?

-Et vaig fer mal. Ara et demano perdó.

  • L’Ullholm excusa l’Edman, a qui una tos empipadora impedeix de parlar (1795. Pròleg II). Aquí una altra referència mitològica que cal desenvolupar, igual que les dues següents.

-El senyor secretari, malauradament, s’ha quedat sense veu aquests dies. La salut ha estat sempre el seu taló d’Aquil·les. […]

  • En Bolin, estremit de plaer per la previsió d’un nou espectacle cruel i salvatge preparat pel Tycho, li diu (1795. II cap. 2):

-Esperarem que les muses se t’apareguin.

  • En Tycho intenta provocar en l’Anna aversió envers en Mickel, que n’està enamorat a la seva manera: És massa vell per a tu, i ell mateix ho sap, però si algú pot pertorbar la ment d’un home és Cupido, que dispara les fletxes amb els ulls embenats. (1795. IV cap. 10)
  • Cap al final de la trilogia, les forces de l’ordre fan una batuda pels barris més degradats de la ciutat, que irònicament tenen noms mitològics. Definiu cadascun d’aquests personatges mítics, però en aquest cas no val la pena buscar-hi la relació, simplement en aquests carrers bruts i tristos és un joc introduir-hi aquests ressons clàssics. […] per l’amuntegament de cases i portals dels blocs de Faetó, Pigmalió, Cefeu i Cassiopea, […] (1795. III cap. 15)
  • Igual que al segon volum, cap al final del tercer també hi trobem una locució llatina, aquesta vegada no literària, sinó de ressons matemàtics. Identifiqueu-la i interpreteu-la en el context. En Bolin especula amb un altre membre dels Eumènides sobre els motius d’en Tycho Ceron per imaginar i crear terribles i inhumans espectacles, i n’exposa la conclusió: El que la majoria de nosaltres busquem és el plaer de la vida, però per a en Tycho el que és interessant és la mort. Quod erat demonstrandum. (1795. IV cap. 26)

En fi, no sé dir-vos exactament si és novel·la històrica negra o una novel·la negra històrica, però la veritat és que la prosa de Natt och Dag, amb els misteris, la violència, l’extrema crueltat i el transfons d’una Suècia en crisi, manté ben enganxat el lector, com a mínim amb mi ho ha aconseguit.

TERESA

El laberint dels records perduts

Creació, General, , , ,
Vista general del Laberint d’Horta [Foto: Natalia Corral]

De cop i volta, l’home de cabells negres va aparèixer en una mena de parc. No sabia el perquè, estava confós. Mirava al seu voltant i el que veia eren arbres, plantes i alguna que altra escultura. Aquell lloc era tan estrany… No hi havia estat mai, però de sobte va sentir com una veu molt familiar el cridava. Era la seva esposa, una dona de cabells pèl-roigs i ulls blaus com el mar, però buscava i buscava i la dona no apareixia. Volia veure-la, volia abraçar-la com ho havia fet tants anys enrere. Feia molt de temps que no la veia, i en aquell moment, era l’únic que desitjava, ja que aquells cabells i aquells ulls encara seguien presents en la seva ment. Encara aquella veu el seguia cridant, per tant, va haver de endinsar-se en aquell parc tan desconegut per a ell.

Ara caminava pels diferents camins que el portarien a un lloc que no coneixia. Els camins estaven dividits per uns murs de diverses plantes que aromatitzaven l’aire. Però ell no s’hi fixava, en això, tenia clar el seu objectiu. Només es guiava per la veu que continuava ressonant al seu cap. No sabia on anava, ni tan sols sabia si tot això era real, solament havia de caminar per trobar la seva estimada.

Es va aturar un moment davant d’una font, encara que no s’hauria de desviar del seu objectiu, el soroll de l’aigua el tranquil·litzava. Al damunt de la font era visible un cap del que semblava ser un llop, però del no res, aquell cap es va ensorrar, com arena que queia al terra. En aquest va aparèixer un relleu on es podia veure un símbol: “さ”. L’home sabia perfectament que el símbol formava part de l’alfabet japonès i que es pronunciava “sa”. Malgrat això, ell no vivia en aquell país oriental i no coneixia pas aquella manera d’escriure. Va ser en aquell moment quan es va adonar que tot allò era un somni.

No sabia com sortir, només podia continuar caminant, guiant-se pel seu instint i per la veu que encara el cridava. Va haver de triar diferents camins, diferents recorreguts, però anés per on anés, sentia tota l’estona la presència d’algú que el seguia. Era Hades, déu dels morts i de l’inframón, que constantment veia l’home, que no s’adonava que la divinitat el perseguia. Hades sabia el que passaria més endavant…

La veu de la dona cada vegada se sentia més a prop. Ara l’home s’endinsava en el jardí de les molses, on els camins semblaven un petit laberint. De fons es tornava a escoltar l’aigua que queia, i en aquell moment va parar de caminar. Estava davant del cap del Minotaure i una altra vegada va aparèixer un relleu amb un símbol diferent a l’anterior: “よ”, pronunciat “yo”. Encara s’estranyava davant dels símbols, però havia de seguir caminant per trobar la veu, no podia pensar gaire.

Va caminar durant uns minuts més, observant també la natura que l’envoltava. Uns quants xiprers, un al costat de l’altre i retallats a la mateixa altura, van fer que l’home s’aturés un cop més. Estava a l’entrada del laberint. El relleu de Teseu i Ariadna que podia contemplar davant seu també va desaparèixer, ensorrant-se, i es va deixar veure un tercer símbol: “な”, l’home podia llegir la síl·laba “na” allà. El seu instint va dir-li que havia d’entrar en aquell laberint, que la seva dona estava a prop. I així va fer. Mentre caminava pels passadissos de xiprers a banda i banda, semblava sentir les rialles de dos nens petits, de dos germans, dels seus fills. Va mirar al seu voltant, veient que les criatures corrien, jugant pels camins. L’home els va cridar, però els nens no escoltaven els crits del que era el seu propi pare. L’home, en veure això, va començar a córrer cap als nens, seguint-los. L’adult creia que només donaven voltes i que tornaven a l’inici, es desesperava, però van aconseguir arribar al centre del laberint.

Al bell mig d’aquella plaça central hi havia una escultura del déu Eros, el déu que repartia amor amb les seves fletxes. Els dos nens van anar corrents cap a aquella escultura, l’home els va seguir amb la mirada, veient  la dona que tant estava buscant davant seu. Feia tant de temps que no els veia… L’ambient es va calmar, passant d’aquella desesperació a l’emoció i felicitat de poder veure la seva família un cop més. Va córrer cap a ells per abraçar-los. Però Hades sempre estava allà, perseguint l’home i esperant ansiós aquest moment. El déu va fer desaparèixer l’escultura d’Eros, i en el seu lloc es va deixar veure l’últim símbol: “ら”, llegit “ra”. Tot just en el moment en què l’home va llegir aquella lletra, tot es va tornar fosc. No va tenir l’oportunitat d’abraçar la seva família, i ara, tot havia desaparegut: ell, la dona, els nens, el laberint… Mirava al seu voltant i tot era negre. I de cop i volta, el somni el va fer tornar a aparèixer en una part del parc completament diferent, on la vegetació i el soroll de l’aigua eren més que presents.

“さよなら”, pronunciat “sayonara”, aquesta era la paraula que va acabar formant al llarg del seu recorregut. Sayonara, o el mateix dit en català: “adéu”. En un cementiri fals, l’home es va adonar de la crua veritat: la seva família era morta, i aquesta paraula era la única amb la que se’n podia acomiadar. Hades encara continuava al seu costat, i després de deixar que l’home contemplés les tombes dels familiars, va fer que el mortal pogués despertar d’aquell malson.

 Laura Horcajada, 1BAT

La desgràcia de les dones

Creació, , , , , , , , , ,
Estàtua romana de Demèter. s. III, Museu del Prado, Madrid [Font: wikimedia]

Avui és el dia. Veig les dones ateneses anant a la Pnix, a l’oest de l’acròpoli atenesa. Després de haver pogut estar aquests últims mesos amb la meva estimada filla, Persèfone, i haver-la vist tornar cap a l’Avern amb el poca vergonya del meu germà petit, Hades, aquest és dels pocs dies que rebo una mínima alegria. Les Tesmofòries ja són aquí.
Veig les dones casades sortir de casa amb felicitat. Per fi són lliures de partir de la llar en la qual estan sotmeses a un home. Els seus marits. Aquests salvatges que no deixen a les dones el dret de propietat o de vot; que es casen amb elles quan només són unes criatures de quinze anys d’edat; que es diverteixen amb ballarines, acròbates i les esclaves al simposi mentre s’emplenen de menjar; que recorren al sagrat matrimoni per tan sols tenir descendència i si per cap cas aquestes no fossin capaces de donar-los un fill, les repudien i es casen amb una altra… Ira és l’únic sentiment que puc expressar quan penso en ells, i tristesa quan penso en elles, igual que com la meva Persèfone. Ai, Zeus! Quin mal han fet les donzelles?
Puc veure-les vestides amb el gruixut peple i un himàncion en cas que les temperatures baixessin en els següents dies. Algunes portaven cintes als cabells i altres diademes precioses al front. Les humanes agafen l’indispensable per poder celebrar aquesta gran festa en el meu honor; prenen les tendes on dormiran tres nits, les ofrenes, les libacions i secretament allò que es necessita per fer els jocs de les dones. Dirigeixo la meva mirada a les que celebren per primer cop, unes impacients i ansioses per saber què es fa en aquesta celebració tant secreta i d’altres recitant l’oració pertinent per tal de no equivocar-se quan s’hagi de pregar. Superviso la marxa cap a la Pnix amb un lleuger somriure al rostre des de l’Olimp, les Tesmofòries són un veritable miracle. Em fixo en una jove d’uns 18 anys perduda entre la mar de gent.
Al cap de dues hores descobreixo que la jove es diu Selena i acaba d’arribar a la ciutat des del camp amb el seu marit i la seva criatura de dos anys. Són les seves primeres Tesmofòries i no coneix molta gent. Primer construeix la tenda on dormirà els pròxims tres dies, després fa les seves pregàries juntament amb altres dones de la seva edat, a la nit balla al voltant d’una foguera amb altres mentre unes toquen música. Ai de quant divertiment poden disposar a la fi! Pobres dones reprimides! És tot un honor poder contribuir a la seva llibertat encara que sigui una mica.
Al dia següent Selena passa tot el dia fent-me ofrenes i oracions a la meva divina persona. Les ofrenes consisteixen en joies i objectes de valor, ja sigui personal o material; també ha ofert un ram de roselles. Les oracions, com cada any, se centren a fer que hi hagi una bona collita  de gra i cereals. Què m’esperava? Al cap i a la fi és el meu poder, i un dels més útils, tot s’ha de dir. A més a més, m’ha agradat el detall de les roselles, sabia que Selena em sorprendria d’alguna forma.
Comença l’últim dia de les Tesmofòries, veig totes i cadascuna de les dones desanimades pel pensament d’haver de tornar a la llar. Amb solemnitat i una mica de tristesa a la cara i l’ànima, comencen a fer les libacions i els sacrificis de porcs i aus. Noto la inseguretat en elles a l’hora de fer les oblacions, al cap i a la fi es una tasca que normalment fan els homes. La libació consisteix en una barreja de vi, aigua i mel que aboquen sobre la terra mentre pronuncien una oració solemnement.
Em fa mal al cor veure com aquests esplèndids dies acaben, però no hi ha res que pugui fer per protegir-les, només desitjar que en un futur elles no hagin de patir un sofriment com aquest. Ja que no puc fer res més per elles, m’hauré de contentar amb donar unes collites pròsperes.

Thesmophoria per Francis Davis Millet, 1894-1897, pintura a l’oli, Brigham Young University Museum of Art

Noah Gómez. (1BAT)

Antígona, escoltem els protagonistes

General, Gènere dramàtic, Literatura universal, Tragèdia, , , , ,

Salvete!

En aquesta ocasió us portem un article una mica peculiar, on us explicarem la realització dels vídeos que vam fer després d’haver llegit el llibre sobre la tràgica història d’Antígona. Per portar a terme aquest treball vam tenir l’ajuda de les matèries de Literatura Universal-Llatí-Grec, en el marc del projecte anomenat Clàssics universals dut a terme entre  el departament de Català i Clàssiques.

Es tractava de fer una entrevista als personatges que apareixien en aquesta tragèdia per poder saber com havia canviat la seva vida després dels tràgics esdeveniments i què n’opinaven. Durant aquesta entrevista, en qualsevol moment podien aprofitar per fer una mena de debat entre alguns dels personatges on es deien un a l’altre el que pensaven, o mantenien una breu discussió.

Fragment d'”Antigone donnant la sépulture à Polynice” (1825) de Sébastien Norblin. “Ecole Nationale Supérieure des Beaux-Arts”, París [Font: La descontadora]

En primer lloc, a l’assignatura de Literatura Universal vam començar a llegir el llibre amb la finalitat de poder entendre bé la història i posar-nos a la pell dels personatges, ja que és un llibre que intenta arribar bastant als sentiments del lector. Encara que ens va portar unes quantes setmanes de lectura, quan la vam finalitzar ens vam posar ipso facto a fer els guions del diàleg i a repartir entre nosaltres els personatges. Com que som en total 16 alumnes els que formem part d’aquesta matèria, vam fer finalment 4 grups amb diferent distribucions, per exemple: el grup 1 i el grup 2 estaven constituïts per 3 alumnes cadascun, en canvi al grup 3 hi havia 4 alumnes i al grup 4 n’hi havia 6.

Després els papers que ens van distribuir van ser: entrevistador, càmera/tècnic, i després els personatges segons la quantitat de gent que hi hagués dintre del grup.

Ens vam repartir la feina entre tots els alumnes, i cada grup tenia un personatge diferent que havia d’interpretar, els 3 primers grups van fer unes entrevistes normals, però com que el grup 4 tenia molts personatges perquè hi havia molta gent dintre del grup, van decidir fer una tertúlia.

Un cop ja va estar acabat el treball vam dedicar una sessió de Literatura universal per veure, entre tots, els vídeos dels altres, i per comentar què es podia millorar i què estava ben elaborat.

Aquí us deixem la recopilació dels nostres vídeos.

I algunes propostes de treball.

  • Havíeu escoltat alguna vegada alguna cosa sobre la tragèdia Antígona? I n’heu llegit el llibre?
  • Mireu els títols dels programes televisius? Quin conté un llatinisme? Quin termes estan repetits en alguns d’ells? Per què?
  • Trieu-ne un, que no sigui el vostre, i comenteu com està tractat el personatge o personatges. I des del punt de vista tècnic quines estratègies de muntatge, d’interpretació… destacaríeu?
  • Posem en comú les conclusions de la sessió que esmentem de valoració i millora que vam fer a Literatura universal.

Pablo Chinchilla i Brenda Morilla

1r de batxillerat

Una proposta monstruosa… amb premi

Creació, General, ,
[Font: Redacción médica]

Reconeixeu aquesta imatge? Segur que sí…. I us fa por? Us crea incertesa? Mentre la humanitat manté la lluita amb aquest invasor invisible, però omnipresent i poderós, us proposem una reflexió sobre el paper dels éssers fantàstics i monstruosos -impossibles- en la mitologia clàssica. Quan la raó dorm, efectivament, neixen els monstres, que no són més que les nostres pors, el temor de no poder explicar, interpretar, quantificar, racionalitzar… tot el que ens envolta. El desconegut, l’inexplicable, l’incontrolable, l’inabastable, en definitiva, pren forma, en el pensament anterior al “logos” que la mitologia representa, d’aquests éssers inclassificables i excessius. És clar que, per contrarestar aquests perills que assetgen els humans, va néixer la figura de l’heroi, l’humà sovint semidiví, l’actuació superlativa del qual proporciona serenor i esperança a la raça mortal.

Quin és l’objectiu d’aquesta introducció, us preguntareu? Doncs dona peu a la proposta de Sant Jordi d’enguany, on ens inspirarem en el mostres mitològics. No és tan romàntic com l’any que vau escriure sobre l’amor, o el que vam buscar noves visions de les llegendes fundacionals romanes, però creiem que el d’enguany és un tema molt suggeridor, que pot donar peu a creacions diverses i originals.

En aquest context, a l’alumnat de 4t volem demanar-vos dues tasques:

  • La primera, que confeccioneu un document amb informació sobre un monstre de la mitologia clàssica, que contingui:
    1. Il·lustració del monstre original i, de manera opcional, també de la versió que en feu en la segona tasca.
    2. Dades de la figura mitològica: genealogia, descripció, fonts que la citen, referència d’algun episodi mític destacat en què participi… Aquest apartat no ha de ser gaire extens, cal fer un esforç de síntesi per deixar clares les dades més importants, però és important establir clarament el punt de partida clàssic de la vostra versió, si l’acabeu fent.
  • En segon lloc, i de manera opcional, volem demanar-vos que confeccioneu una composició escrita sobre un monstre de la mitologia clàssica. El text pot tenir el format, gènere i estil que desitgeu. Podeu actualitzar-lo o ubicar-lo en qualsevol moment de la història, canviar-ne el principi o el final, afegir protagonistes o modificar-ne el nom, assimilar-los a un personatge real o fictici… Per inspirar-vos podeu fer un cop d’ull a exercicis anteriors del mateix caire, com el que vam realitzar fa uns anys amb les Metamorfosis, o els inicis i finals alternatius per al cicle troià, o el gènere epistolar de la sèrie Cartes divines per als aràcnids, i un poema, ¿per què no? N’hi ha molts més, remeneu i agafeu idees, si voleu.
Quimera d’Arezzo Bronze etrusc 400 aC Museu Arqueològic Nacional de Florència [Font: Wikimedia]

De monstres, n’hi ha un munt i de tota mena i, per ajudar-vos a moureu’s en aquest món extraordinari, aquí en teniu un llistat que us pot fer de guia. Com és corrent en l’univers mitològic, de cadascun d’aquests personatges en parlen diferents fonts clàssiques i, per tant, en algun moment podreu trobar informacions contradictòries amb el que jo us exposo. M’he limitat a presentar la versió que em sembla més fonamentada.

  • En el marc dels mites cosmogònics, la monstruositat d’alguns fills de Gea, la mare terra, radica en la seva magnitud. Al principi, doncs, tot era gran, excessiu…
  1. Amb Úran engendra els Ciclops primigenis (Polifem, que va ser enganyat per Odisseu, és posterior) i els Hecatonquirs.
  2. Dels genitals castrats d’Úran van sorgir les tres Erínies i els Gegants, a qui es va enfrontar Hèracles juntament amb els déus olímpics.
  3. Amb Tàrtar va tenir Tifó i Equidna
  • Els descendents de Tifó i Equidna, anomenada sovint “la mare de tots els monstres”, semblen fets expressament per al lluiment dels herois més coneguts, especialment Hèracles.
  1. La Quimera va ser vençuda per Bel·lerofontes, que també va domar Pegas, nascut de la sang de Medusa.
  2. L’Esfinx es va suicidar per obra d’Èdip.
  3. Hèracles, però, és l’heroi per excel·lència, que ha de plantar cara a molts ésser per ordre d’Hera: Cèrber, Ortre (el gos de Gerió), Ladó (el drac de les Hespèrides), el lleó de Nèmea, l’hidra de Lerna. Si repasseu els seus treballs, encara en trobareu més…
  • De Forcis i Zetos, també fills de Gea, en sorgeixen tríades, com en el cas de les Erínies.
  1. Les Gorgones, l’única mortal de les quals, Medusa, és aniquilada per Perseu
  2. Les Grees, que amb l’ull que comparteixen ajuden Perseu a trobar les seves germanes abans esmentades
  3. Les Moires, que filen el destí dels mortals
  • Per acabar l’inventari de monstres, tot i que no completar-la, perquè no acabaríem mai, podríem destacar:
  1. Alguns de femenins, individuals i col·lectius: la Làmia, les Harpies (consultades també per Perseu), les Sirenes (enginyosament evitades per Odisseu)…
  2. Híbrids d’humà i animal com els Centaures (un d’ells, Quiró, mestre d’herois) i el Minotaure
  3. Animals fabulosos de l’estil de l’au Fènix, el Griu o l’Hipogriu, evocat a les Èglogues de Virgili; les serps marines (Andròmeda, Laocont…); els dracs terrestres (fundació de Tebes, Jàson i el velló d’or…)
  • La llista és només orientativa, si en coneixeu algun altre, molt millor!

Com cada any per Sant Jordi, a l’Albèniz estan previstos dos guardons  de Clàssiques de 30€ en val de l’FNAC, un per a 4ESO i un per a Batxillerat. Enguany farem la selecció entre les recreacions que feu dels monstres clàssics. Teniu fins a divendres 17 d’abril per compartir-ho amb el vostre professor/a. Conjurem les nostres pors més pregones amb el vostre talent! Ara mateix el nostre monstre és diminut i ja sabeu quin nom té, però si és veritat que “qui canta els seus mals espanta”, qui escriu segur que els monstres esvaeix!

TERESA

Mitos griegos, de Maria Angelidou

General, Literatura grega, , , , ,

En aquest article es ressenya el llibre Mitos griegos (Mites grecs, Ελληνικοί μύθοι, o GREEK MYTHS) de Maria Angelidou (Nauplion, 1940 – Atenes, 2004); amb il·lustracions de Svetlin i traducció del grec al castellà de Miguel Tristán, editat per Cucaña i Vicens Vives a l’any 2008, tracta sobre els mites grecs de l’antiguitat. Està organitzat en 14 contes breus que funcionen com capítols independents en què s’explica un mite grec. L’extensió dels contes varia entre les 5 i 10 pàgines, i vénen amb  una il·lustració per mite.

Resultat d'imatges de maria angelidou
Portada del llibre. [Font: amazon.es]
Resultat d'imatges de mariA ANGELIDOU
Imatge de l’autora, Maria Angelidou. [Font: www.flickr.com ]

Aquestes narracions son de mitologia clàssica grega, i al mateix moment que entretenen, ens ensenyen didàcticament les antigues creences del lloc. Els grecs s’explicaven així el sentit dels fets, és a dir, donaven una raó a les seves desgràcies o símptomes de la mateixa natura, ja que els déus anaven relacionats amb la naturalesa i els sentiments de les persones. Presenten comportaments molts humans com la passió, l’egoisme, l’ambició, l’avarícia o l’egocentrisme. L’explicació dels mites deixa molt clara la història i la idea del mite que se està llegint. Són aquelles velles històries que els pares dels nostres avis, els nostres avis i ara pares ens expliquen en forma de contes abans d’anar a dormir; històries que han anat des de les èpoques més passades, fins al dia d’avui. Dins d’aquest llibre podrem trobar un extens repertori dels déus més poderosos, herois històrics, deesses i criatures mitològiques, com les nimfes.

El llibre consta de 14 mites diferents. A mi, personalment m’han interessat mites com:

Podeu seguir els links si voleu veure o llegir els mites online, sense necessitat del llibre.

La caja de Pandora

Resultado de imagen de la caja de pandora mito
Pandora obrint la caixa. Marta Dahlig. [Font: Maihem and Music]

El mite de la caixa de Pandora tracta sobre Pandora, que segons la mitologia grega, va ser la primera dona creada per Zeus. Era perfecta. Tenia totes les virtuts que podia tenir una dona: cosia, cantava, era bonica… Però Zeus també va posar-li el pitjor dels defectes: LA CURIOSITAT. Tot seguit, va entregar-li una caixa, que contenia tots el mals per acabar amb la humanitat, però Pandora no sabia què hi havia dins de la caixa, i quan Zeus li va entregar, va dir-li que no l’obrís mai per res del món. Amb el temps la curiositat es va apoderar d’ella, llavors va acabant obrint la caixa i tots el mals que eren tancats dins van sortir al món dels humans. 

Apolo y Dafne  

Resultado de imagen de apolo y dafne
Dafne, transformant-se en llorer. [Font: Pinterest]

Apol·lo era el déu de la poesia i la música, que va conèixer Dafne, una nimfa filla del riu Peneu.

Quan Apol·lo, amb el seu gran arc i les seves fletxes acabava de matar la serp Pitó, es va trobar amb Eros, el déu de l’amor (potser heu sentit parlar-ne com a Cupido), que era d’una aparença jove, un nen amb un arc i fletxes de les quals Apol·lo es va mofar, i aquest va llançar-n’hi una, de manera que es va enamorar boja i profundament de Dafne. Ella intentava evitar-lo i escapar d’Apol·lo, perquè no volia casar-se mai ni tenir fills. Dafne va demanar ajut al seu pare, el riu Peneu, el qual la va convertir en un arbre del llorer. Per aquest motiu, Dafne significa llorer en grec.

Ulises y el caballo de Troya.

Resultado de imagen de hercules i el caballo de troya
“L’entrada del cavall a Troia”. Tiepolo (1773). National Gallery de Londres [Font: wikimedia commons]

Els grecs van fer la guerra amb Troia, durant 10 anys, fora de casa, a les portes de la ciutat de Troia sense conseguir entrar-hi. En tot exèrcit, hi ha un soldats enginyosos i aquest era Ulisses, el rei de la petita illa d’Ítaca, i com tot rei, tenia els seus defectes, era llest i mentider, però també valent i tenaç.

Ulisses buscava una estratègia per entrar, fins que la deessa Atena, amb un cop d’aire va proposar-li la idea per conquistar, per fi, Troia.

Havia de fer creure als Troians que els grecs havien marxat; cap dels troians sabia el motiu, però tots i cadascun d’ells ho celebraven. Llavors, entre les tendes buides, es veia una gran figura, a la qual el rei de Troia, Príam, es va apropar quan va veure que era un simple cavall de fusta enorme pintat de color groc brillant i certes parts de color vermell encès, amb maragdes com a ulls, marbre a les cadenes i bronze. Sota el cavall, hi havia un cartell que deia: “Aquest regal dels grecs és una ofrena dedicada a Atena, per tornar sans a casa.”

Els troians pensaven que estava malament deixar fora de la ciutat una ofrena a una dea, i van decidir portar l’escultura dins de la ciutat, al temple d’Atena, tot i que la filla del rei, Cassandra, tenia males vibracions i sospitava que era una trampa però ningú no va fer-ne cas , i de sobte, es va escoltar la veu d’Ulisses, que donava l’ordre de baixar del cavall i atacar.

La destrucció predominava a Troia. Els grecs van cremar portes de temples, cases, i mataven tothom, fins i tot el rei Príam.

Els grecs eren feliços, per fi podrien anar-se’n a casa i estar amb les seves famílies.

Espero que us hagi agradat aquesta mini-presentació del llibre, i si voleu saber-ne més, us deixo una pàgina web on podreu comprar-lo. Us animo també a explicar algun altre mite clàssic que conegueu, a veure si entre els meus tres i els dels vostres comentaris en fem un bon recull.

Gratias plurimas. Valete!

Marta Bonilla 4t ESO