El laberint dels records perduts

Vista general del Laberint d’Horta [Foto: Natalia Corral]

De cop i volta, l’home de cabells negres va aparèixer en una mena de parc. No sabia el perquè, estava confós. Mirava al seu voltant i el que veia eren arbres, plantes i alguna que altra escultura. Aquell lloc era tan estrany… No hi havia estat mai, però de sobte va sentir com una veu molt familiar el cridava. Era la seva esposa, una dona de cabells pèl-roigs i ulls blaus com el mar, però buscava i buscava i la dona no apareixia. Volia veure-la, volia abraçar-la com ho havia fet tants anys enrere. Feia molt de temps que no la veia, i en aquell moment, era l’únic que desitjava, ja que aquells cabells i aquells ulls encara seguien presents en la seva ment. Encara aquella veu el seguia cridant, per tant, va haver de endinsar-se en aquell parc tan desconegut per a ell.

Ara caminava pels diferents camins que el portarien a un lloc que no coneixia. Els camins estaven dividits per uns murs de diverses plantes que aromatitzaven l’aire. Però ell no s’hi fixava, en això, tenia clar el seu objectiu. Només es guiava per la veu que continuava ressonant al seu cap. No sabia on anava, ni tan sols sabia si tot això era real, solament havia de caminar per trobar la seva estimada.

Es va aturar un moment davant d’una font, encara que no s’hauria de desviar del seu objectiu, el soroll de l’aigua el tranquil·litzava. Al damunt de la font era visible un cap del que semblava ser un llop, però del no res, aquell cap es va ensorrar, com arena que queia al terra. En aquest va aparèixer un relleu on es podia veure un símbol: “さ”. L’home sabia perfectament que el símbol formava part de l’alfabet japonès i que es pronunciava “sa”. Malgrat això, ell no vivia en aquell país oriental i no coneixia pas aquella manera d’escriure. Va ser en aquell moment quan es va adonar que tot allò era un somni.

No sabia com sortir, només podia continuar caminant, guiant-se pel seu instint i per la veu que encara el cridava. Va haver de triar diferents camins, diferents recorreguts, però anés per on anés, sentia tota l’estona la presència d’algú que el seguia. Era Hades, déu dels morts i de l’inframón, que constantment veia l’home, que no s’adonava que la divinitat el perseguia. Hades sabia el que passaria més endavant…

La veu de la dona cada vegada se sentia més a prop. Ara l’home s’endinsava en el jardí de les molses, on els camins semblaven un petit laberint. De fons es tornava a escoltar l’aigua que queia, i en aquell moment va parar de caminar. Estava davant del cap del Minotaure i una altra vegada va aparèixer un relleu amb un símbol diferent a l’anterior: “よ”, pronunciat “yo”. Encara s’estranyava davant dels símbols, però havia de seguir caminant per trobar la veu, no podia pensar gaire.

Va caminar durant uns minuts més, observant també la natura que l’envoltava. Uns quants xiprers, un al costat de l’altre i retallats a la mateixa altura, van fer que l’home s’aturés un cop més. Estava a l’entrada del laberint. El relleu de Teseu i Ariadna que podia contemplar davant seu també va desaparèixer, ensorrant-se, i es va deixar veure un tercer símbol: “な”, l’home podia llegir la síl·laba “na” allà. El seu instint va dir-li que havia d’entrar en aquell laberint, que la seva dona estava a prop. I així va fer. Mentre caminava pels passadissos de xiprers a banda i banda, semblava sentir les rialles de dos nens petits, de dos germans, dels seus fills. Va mirar al seu voltant, veient que les criatures corrien, jugant pels camins. L’home els va cridar, però els nens no escoltaven els crits del que era el seu propi pare. L’home, en veure això, va començar a córrer cap als nens, seguint-los. L’adult creia que només donaven voltes i que tornaven a l’inici, es desesperava, però van aconseguir arribar al centre del laberint.

Al bell mig d’aquella plaça central hi havia una escultura del déu Eros, el déu que repartia amor amb les seves fletxes. Els dos nens van anar corrents cap a aquella escultura, l’home els va seguir amb la mirada, veient  la dona que tant estava buscant davant seu. Feia tant de temps que no els veia… L’ambient es va calmar, passant d’aquella desesperació a l’emoció i felicitat de poder veure la seva família un cop més. Va córrer cap a ells per abraçar-los. Però Hades sempre estava allà, perseguint l’home i esperant ansiós aquest moment. El déu va fer desaparèixer l’escultura d’Eros, i en el seu lloc es va deixar veure l’últim símbol: “ら”, llegit “ra”. Tot just en el moment en què l’home va llegir aquella lletra, tot es va tornar fosc. No va tenir l’oportunitat d’abraçar la seva família, i ara, tot havia desaparegut: ell, la dona, els nens, el laberint… Mirava al seu voltant i tot era negre. I de cop i volta, el somni el va fer tornar a aparèixer en una part del parc completament diferent, on la vegetació i el soroll de l’aigua eren més que presents.

“さよなら”, pronunciat “sayonara”, aquesta era la paraula que va acabar formant al llarg del seu recorregut. Sayonara, o el mateix dit en català: “adéu”. En un cementiri fals, l’home es va adonar de la crua veritat: la seva família era morta, i aquesta paraula era la única amb la que se’n podia acomiadar. Hades encara continuava al seu costat, i després de deixar que l’home contemplés les tombes dels familiars, va fer que el mortal pogués despertar d’aquell malson.

 Laura Horcajada, 1BAT

El destí fatal de les Panatenees

Fris de les Panatenees, Partenó (447 a.C) Acròpolis d’Atenes, Grècia. Font: [Pinterest]

La meva amiga Diana m’ha enviat des d’Atenes una carta esgarrifosa. Ahir van finalitzar les Panatenees -estimat lector, si no saps què són les Panatenees, treuràs les teves pròpies conclusions llegint aquesta carta-. L’escrit data del dia 30, mes de l’hecatombe, quan van finalitzar aquestes festes i m’ha arribat una setmana després que acabessin. La volia compartir amb tots vosaltres perquè és esglaiador.

Χαῖρε Κλέο! 

Aquí a Atenes acaben de finalitzar les Panatenees, les festes religioses en honor a la nostra deessa protectora Atena. Vam estar una setmana de festa i alegres fins ahir a la nit. El nostre benvolgut amic Basil és mort. No t’alarmis de seguida i deixis de llegir aquesta carta que t’estic escrivint amb tota la tristor del món. Continua llegint. 

La nit del 27 del mes de l’hecatombeó, abans de començar les festes al dia següent, Basil i Pancràs es van enfrontar en la carrera de torxes, òbviament competien amb més gent, però aquests dos sempre han mantingut una rivalitat infinita per ser el millor, ja saps que fan honor al seu nom sent els dos molt orgullosos i lluitadors. Jo no vaig veure la prova des del principi, era a casa demanant a les esclaves que podessin les flors del jardí i acabant de fer el sopar als nens, després vam marxar tots plegats. Tornant al nostre amic Basil, l’últim punt d’aquesta prova és l’acròpoli de la ciutat, després que la carrera travessés el cementiri públic i l’àgora. De lluny, tots els atenencs junts en massa vam veure com arribaven com un llampec Basil i Pancràs, que anaven guanyant a la resta de participants per una distància considerable. Als últims metres, Pancràs es va ensopegar amb una pedra i va caure a terra, va aixecar-se ràpidament, però guanyar ja era impossible, es va emprenyar molt amb la victòria de Basil. 

Al dia següent, cap a les dotze del migdia ens dirigirem a l’estadi Panatenaic per presenciar la primera prova d’atletisme, córrer 800 metres llisos. Hi participaven 12 atletes. Resulta que entre Basil i Pancràs no n’hi havia un que ressaltés més que l’altre, la d’atletisme la va guanyar Pancràs, la de lluita lliure Basil, la carrera de quadrigues Basil, la de cant Pancràs… i així constantment.

Àmfora de figures negres amb corredors a les curses Panatenees. 530 aC. [Font: Vikimedia]

L’últim dia de les festes, es realitzava la processó del peple, una túnica de llana, sense mànigues i oberta als costats. Les nenes ergastines, unes noies verges seleccionades durant les Calquees de Pianepsió (unes altres festes), van passar nou mesos teixint-lo per oferir-lo a la nostra deessa Atena. Cap a les sis de la tarda, vam recórrer tota la ciutat fins arribar a la cerimònia, que tenia lloc a l’acròpoli de la ciutat, on hi havia l’estàtua d’Atena. L’espai estava ple de gent; hi havia les sacerdotesses, que portaven els instruments per el sacrifici i altres, ancians amb rames d’olivera, els guanyadors dels jocs, que en aquest cas només eren Basil, Pancràs i algun altre que era sorprenentment millor que algun dels dos en alguna prova, ambaixadors de colònies atenenques… Jo exercia el meu paper com hidròfora, noies nobles portadores d’aigua lustral per els sacrificis. La processó va finalitzar a l’Erectèon, on només les ergastines i arrèfores podien passar, entregaven la túnica a les sacerdotesses de la deessa i aquestes la deixaven doblegada als seus peus. 

Després del sacrifici del peple, es realitzava l’hecatombe, on més de 100 bous i ovelles eren sacrificats en honor a Atena, posteriorment, la seva carn era rostida amb la flama de la torxa del campió de la carrera de les torxes, aquest any Basil, després seria menjada pels atenencs en el gran banquet final, que aquest any m’encarrego jo de preparar. Les dones no podien assistir a aquests sacrificis, el meu marit Darius sí que va poder assistir-hi, es va encarregar de portar-me tota la carn dels animals per preparar-la, vaig estar tot el dia preparant-la juntament amb les esclaves. 

Quan van arribar els convidats, el menjar estava preparat per ser servit. Vaig demanar a les esclaves que ho servissin i vaig seure a taula entre el meu marit i el meu amic Basil. Pancràs no va voler assistir al banquet, estava ressentit amb Basil, l’odiava com el que més. Basil va explicar tot el desgast físic patit aquests dies de proves amb Pancràs, de tant en tant es reia d’ell, a mi això no em semblava bé, esportivitat abans de res. A Selena, gran amiga de Pancràs, tampoc. La mirava enfront meu, molesta. Tampoc feia gràcia a Melissa, Irene o Arcas, altres amics de Pancràs.

Quan ja vam acabar de menjar, les dones ens vam retirar a les nostres habitacions i va començar el simposi en honor al déu del vi, Dionís. Selena i Irene s’hi van quedar perquè elles eren ballarines. Les meves esclaves es van encarregar de servir el vi als homes. 

Aquí comença allò terrible. Cap a les tres de la matinada, quan ja se n’havia anat tothom i les esclaves recollien el saló, des de la meva habitació escolto un fort cop a les escales d’algú pujant a la planta superior. M’aixeco ràpidament i vaig a veure què ha passat. Miles i Basil es dirigieixen a una habitació. “Què ha passat?” Vaig preguntar preocupada. “Basil no es troba bé, potser ha sigut el menjar o el vi. Deixem que descansi aquí aquesta nit i, si no millora l’endemà, farem venir un metge. Pots tornar a la teva habitació”. Em va contestar Miles, amb gest seriós. Vaig tornar a la meva habitació, preocupada.

L’endemà Basil jeia mort. Vam fer venir els metges, que van determinar que la causa de la seva mort va ser intoxicació verinosa. Algú havia mort Basil la nit anterior. Els guàrdies van passar dies interrogant sospitosos la nit del banquet que posava fi a les Panatenees. Es van quedar amb dues opcions: Selena o Melissa, amigues de Pancràs que van estar presents durant el simposi. Les dues entraven en una mena d’estat nerviós que els impedia parlar quan la guàrdia les interrogava.

Tres dies després del fatídic assassinat del meu estimat amic i valent guerrer Basil, Selena va presentar-se a casa meva mentre els nens i jo (Miles havia anat a l’àgora per comprar) preníem l’ἀκρατισμός, pa sucat amb vi. Estava molt nerviosa. Vaig trobar-me amb ella al jardí.

-Si us plau, no ho diguis a ningú. T’estic explicant això perquè confio en tu. La nit del simposi, tothom havia pres molt vi excepte jo. En un moment de la nit que estava parlant amb Basil sobre pintura, filosofia, política… No em recordo exactament de què conversàvem… Vam dialogar de moltes coses, sempre m’havia agradat Basil, era un home molt interessant a part de gaudir d’una complexió física extraordinària. – Mai havia sabut de l’afecte de Selena per Basil, em vaig quedar de pedra -. Tornant a aquell moment, un home molt estrany va entrar al saló, ningú se’n va adonar excepte jo. No anava vestit com qualsevol home grec, portava dos himàcions, un que li queia per l’espatlla i l’altre li cobria el cap, se’l va posar a propòsit perquè també li cobrís la cara, mostrant només els ulls. No vaig trigar gens en identificar-lo, portava el seu anell característic color maragda, era Pancràs. Va venir directament a parlar amb mi, em va amenaçar dient-me que m’estimava molt, però que si explicava a algú el que havia passat aquella nit estava morta. No sabia a què es referia a part de la seva entrada misteriosa, així que el vaig observar tota la nit. No va fer res estrany a part de prendre vi amb Basil i oferir-n’hi un que va comprar ell mateix a l’àgora l’altre dia, després se’n va anar. Quan aquest matí he sentit a dir que la causa de la mort de Basil era intoxicació verinosa… El vi de l’ampolla de Pancàs era verinós. Ell ha matat Basil.

-Pancràs no va venir al banquet perquè si no, la policia sospitaria d’ell i es va esperar fins al simposi perquè sabia que tothom bevia prou, prou com per no adonar-se de res, de manera que Pancras tenia via lliure per assassinar Basil… 

-El va matar perquè estava gelós, tota aquesta estúpida rivalitat d’aquests últims quatre anys és per mi, perquè m’agradava Basil i no ell. No volia competir per ser el millor de tota Atenes, volia competir per mi.

-Què faràs amb aquest testimoni?

-No ho sé… em matarà. No tinc tapadora.

La pilota de pell del meu fill Nerites va arribar al jardí on érem Selena i jo. 

-Pancràs li ha donat molt fort! – El nen va venir corrents rient. Selena i jo ens vam estremir. Aviat es va presentar al jardí Pancràs.

-Hola, Selena. 

En aquest punt va acabar la carta de la meva amiga Diana. No em puc creure que acabés així!

Per què no va continuar escrivint? Li ha passat alguna cosa? Està bé? Ha enviat realment ella aquesta carta? Què va passar amb Pancràs i Selena? Espero sincerament rebre més cartes.

De moment, σε αποχαιρετώ, Diana!

Almudena Mata

Grec 1r de batxillerat

Ella d’Esparta i jo d’Atenes

File:Young Spartans National Gallery NG3860.jpg
Joves espartans fent exercici, Edgar Degas cca. 1860, National Gallery

Aquell dia era el meu aniversari, feia quinze anys, però no tenia gens de ganes de celebrar-ho i com ja havia demanat al pare, no ho faríem; justament tres anys enrere va morir la meva mare d’una malaltia desconeguda, la trobo molt a faltar. Van entrar les esclaves, emocionades pel meu quinzè aniversari.

-Alícia, és hora de llevar-te, et tenim una sorpresa que creiem que et farà il·lusió.- Vaig mirar-les amb dubte. 

-Quina sorpresa?- vaig dir sense gens de ganes.

File:Pyxis Peleus Thetis Louvre L55 by Wedding Painter.jpg
Píxide atenesa, cca 470aC, Museu del Louvre

-Això ens ho va donar la teva mare per tu abans de morir, ens va dir que t’ho donéssim al teu quinzè aniversari.- Em va fer molta il·lusió i vaig aixecar-me del llit d’un salt, elles van riure i van treure una píxide petita; vaig desil·lusionar-me quan vaig veure que només era un píxide amb crema a l’interior.

-Moltes gràcies, em deixeu una estona sola? Quan acabi us crido- Elles van assentir i van marxar ràpidament; vaig seure al llit i vaig obrir el pot, em sembla estrany que la meva mare els donés això, no m’agraden gaire els cosmètics. Vaig deixar la tapa al llit i vaig mirar el que contenia el recipient, però no vaig trobar res estrany; vaig sospirar i vaig tornar a agafar la tapa per tancar el pot, però en alçar-la, va caure alguna cosa a terra. Vaig recollir-ho i un somriure va aparèixer a la meva cara, era un paper doblegat i per tant, suposo que una carta. Ho vaig començar a desdoblar maldestrament i quan ja estava totalment obert, vaig veure la lletra de la meva mare estampada per tot el papir. Desesperadament vaig començar a llegir-ho i deia:

“Estimada Alícia, 

sé que avui és un dia molt especial per tu, que avui fas quinze anys, però també sé que no et fa gens d’il·lusió, ja que d’aquí a no res et casaràs amb un home que no coneixes i que no estimaràs mai. Però per ara oblida’t d’això, ja que vull explicar-te coses sobre la meva vida que m’hagués encantat explicar-te mentre et feia un pentinat d’aquells que no t’agradaven gens. Com sabràs, jo no sóc atenesa, sinó que sóc espartana, però hi ha moltes coses que no saps sobre la meva vida com espartana. Per començar, allà les dones tenen molta més autoritat sobre els nens, els esclaus i els seus esposos, en canvi, a Atenes, com ja saps, la màxima autoritat és l’home de la casa. I el matrimoni!! Això t’encantarà!! Aquí els homes han de raptar les que volen com esposes, però ja a una edat més madura i, per tant, espòs i esposa tenen edats més semblants i no és una animalada com a Atenes, que us caseu amb quinze anys! També ens entrenàvem per poder suportar el dolor del part, fèiem pugilat, cursa, llançament de disc i javelina, a mi m’encantava el pugilat! Era una de les millors, gairebé ningú m’aconseguia vèncer i crec que aquesta tècnica per suportar millor el dolor del part sí funciona, ja que segons les matrones el vaig suportar bastant bé. No t’agradarà molt saber-ho, però a mi em van educar perquè això no m’avergonyís, em van educar en la senzillesa i em van estimular la bellesa i l’autoestima, cosa que t’he intentat inculcar i jo crec que ho he aconseguit. Quan encara vivia allà, les meves amigues i jo (i més dones espartanes) ballàvem nues a certs rituals, davant de tots els homes, però això no era cap cosa per avergonyir-se com ho seria aquí. També arribàvem al matrimoni ja sabent com era tot i com actuar, ho preparàvem practicant l’homosexualisme (ja sé que et semblarà molt estrany, però allà és normal fer-ho així per ja saber com comportar-nos). A mi el que més em va sobtar va ser que aquí a Atenes a les dones el que més els hi importa és la vida domèstica, el matrimoni i la família, allà a Esparta es té molta més llibertat, i el més important no és això, sinó que per elles el més important és viure la seva vida i gaudir-la. Realment a mi m’agradava moltíssim la meva vida allà, però el teu pare va decidir que havíem de venir aquí i vaig haver de aeguir-lo; em va costar molt educar-te d’una manera ben vista pels atenesos, però amb l’ajut de les esclaves i molt d’esforç vaig aconseguir-ho. Encara que també he volgut que part de la teva educació sigui una mica espartana. Això, filla meva, t’ho explico ara, al teu quinzè aniversari perquè aprofitis i intentis anar-te’n a Esparta abans d’haver-te de casar i passar-te la vida tancada a casa, fes el que puguis, filla, jo t’ajudaré amb el que pugui des de l’inframón.

T’estimo molt, gaudeix del teu quinzè aniversari i de tota la vida.”

Quan vaig acabar de llegir estava confosa, em semblava molt més interessant la vida espartana que l’atenesa, es podien fer moltes més coses, jo volia viure així. Sí que és veritat que alguns aspectes em semblaven excessius, però no importa, preferia no viure sempre fent el mateix i volent fer més. Vaig anar corrents al pare i li vaig explicar tot, demanant-li si us plau que m’hi deixés anar, però ell, emprenyat, em va fer donar-li la carta, la va trencar a petits trossos i em va dir que ell havia decidit que aquesta seria la meva vida i que jo ho respectaria. Plorant vaig anar a la meva habitació i em vaig ficar al llit. Ràpidament van venir les esclaves a fer-me companyia i a animar-me.

-Així que per culpa de l’avi vivim aquí i no a Esparta?- diu la meva filla Irene mentre les esclaves ens fiquen el quitó per anar a una festa que celebra el meu espòs i pare de la meva filla.

-Sí filla, el teu avi va decidir venir a viure a Atenes i no va deixar que me n’anés, però m’has de guardar aquest secret, el teu pare em mataria si sabés que t’ho he explicat.- vaig dir a Irene i ella va negar amb el cap i va venir a abraçar-me. Potser no he viscut la vida que m’hagués agradat, però no està gens malament, podria ser pitjor. I tinc el millor regal que em podria haver fet la vida, la meva filla Irene.

Lídia Silveira (1r de batxillerat)

La desgràcia de les dones

Estàtua romana de Demèter. s. III, Museu del Prado, Madrid [Font: wikimedia]

Avui és el dia. Veig les dones ateneses anant a la Pnix, a l’oest de l’acròpoli atenesa. Després de haver pogut estar aquests últims mesos amb la meva estimada filla, Persèfone, i haver-la vist tornar cap a l’Avern amb el poca vergonya del meu germà petit, Hades, aquest és dels pocs dies que rebo una mínima alegria. Les Tesmofòries ja són aquí.
Veig les dones casades sortir de casa amb felicitat. Per fi són lliures de partir de la llar en la qual estan sotmeses a un home. Els seus marits. Aquests salvatges que no deixen a les dones el dret de propietat o de vot; que es casen amb elles quan només són unes criatures de quinze anys d’edat; que es diverteixen amb ballarines, acròbates i les esclaves al simposi mentre s’emplenen de menjar; que recorren al sagrat matrimoni per tan sols tenir descendència i si per cap cas aquestes no fossin capaces de donar-los un fill, les repudien i es casen amb una altra… Ira és l’únic sentiment que puc expressar quan penso en ells, i tristesa quan penso en elles, igual que com la meva Persèfone. Ai, Zeus! Quin mal han fet les donzelles?
Puc veure-les vestides amb el gruixut peple i un himàncion en cas que les temperatures baixessin en els següents dies. Algunes portaven cintes als cabells i altres diademes precioses al front. Les humanes agafen l’indispensable per poder celebrar aquesta gran festa en el meu honor; prenen les tendes on dormiran tres nits, les ofrenes, les libacions i secretament allò que es necessita per fer els jocs de les dones. Dirigeixo la meva mirada a les que celebren per primer cop, unes impacients i ansioses per saber què es fa en aquesta celebració tant secreta i d’altres recitant l’oració pertinent per tal de no equivocar-se quan s’hagi de pregar. Superviso la marxa cap a la Pnix amb un lleuger somriure al rostre des de l’Olimp, les Tesmofòries són un veritable miracle. Em fixo en una jove d’uns 18 anys perduda entre la mar de gent.
Al cap de dues hores descobreixo que la jove es diu Selena i acaba d’arribar a la ciutat des del camp amb el seu marit i la seva criatura de dos anys. Són les seves primeres Tesmofòries i no coneix molta gent. Primer construeix la tenda on dormirà els pròxims tres dies, després fa les seves pregàries juntament amb altres dones de la seva edat, a la nit balla al voltant d’una foguera amb altres mentre unes toquen música. Ai de quant divertiment poden disposar a la fi! Pobres dones reprimides! És tot un honor poder contribuir a la seva llibertat encara que sigui una mica.
Al dia següent Selena passa tot el dia fent-me ofrenes i oracions a la meva divina persona. Les ofrenes consisteixen en joies i objectes de valor, ja sigui personal o material; també ha ofert un ram de roselles. Les oracions, com cada any, se centren a fer que hi hagi una bona collita  de gra i cereals. Què m’esperava? Al cap i a la fi és el meu poder, i un dels més útils, tot s’ha de dir. A més a més, m’ha agradat el detall de les roselles, sabia que Selena em sorprendria d’alguna forma.
Comença l’últim dia de les Tesmofòries, veig totes i cadascuna de les dones desanimades pel pensament d’haver de tornar a la llar. Amb solemnitat i una mica de tristesa a la cara i l’ànima, comencen a fer les libacions i els sacrificis de porcs i aus. Noto la inseguretat en elles a l’hora de fer les oblacions, al cap i a la fi es una tasca que normalment fan els homes. La libació consisteix en una barreja de vi, aigua i mel que aboquen sobre la terra mentre pronuncien una oració solemnement.
Em fa mal al cor veure com aquests esplèndids dies acaben, però no hi ha res que pugui fer per protegir-les, només desitjar que en un futur elles no hagin de patir un sofriment com aquest. Ja que no puc fer res més per elles, m’hauré de contentar amb donar unes collites pròsperes.

Thesmophoria per Francis Davis Millet, 1894-1897, pintura a l’oli, Brigham Young University Museum of Art

Noah Gómez. (1BAT)

Antígona, escoltem els protagonistes

Salvete!

En aquesta ocasió us portem un article una mica peculiar, on us explicarem la realització dels vídeos que vam fer després d’haver llegit el llibre sobre la tràgica història d’Antígona. Per portar a terme aquest treball vam tenir l’ajuda de les matèries de Literatura Universal-Llatí-Grec, en el marc del projecte anomenat Clàssics universals dut a terme entre  el departament de Català i Clàssiques.

Es tractava de fer una entrevista als personatges que apareixien en aquesta tragèdia per poder saber com havia canviat la seva vida després dels tràgics esdeveniments i què n’opinaven. Durant aquesta entrevista, en qualsevol moment podien aprofitar per fer una mena de debat entre alguns dels personatges on es deien un a l’altre el que pensaven, o mantenien una breu discussió.

Fragment d'”Antigone donnant la sépulture à Polynice” (1825) de Sébastien Norblin. “Ecole Nationale Supérieure des Beaux-Arts”, París [Font: La descontadora]

En primer lloc, a l’assignatura de Literatura Universal vam començar a llegir el llibre amb la finalitat de poder entendre bé la història i posar-nos a la pell dels personatges, ja que és un llibre que intenta arribar bastant als sentiments del lector. Encara que ens va portar unes quantes setmanes de lectura, quan la vam finalitzar ens vam posar ipso facto a fer els guions del diàleg i a repartir entre nosaltres els personatges. Com que som en total 16 alumnes els que formem part d’aquesta matèria, vam fer finalment 4 grups amb diferent distribucions, per exemple: el grup 1 i el grup 2 estaven constituïts per 3 alumnes cadascun, en canvi al grup 3 hi havia 4 alumnes i al grup 4 n’hi havia 6.

Després els papers que ens van distribuir van ser: entrevistador, càmera/tècnic, i després els personatges segons la quantitat de gent que hi hagués dintre del grup.

Ens vam repartir la feina entre tots els alumnes, i cada grup tenia un personatge diferent que havia d’interpretar, els 3 primers grups van fer unes entrevistes normals, però com que el grup 4 tenia molts personatges perquè hi havia molta gent dintre del grup, van decidir fer una tertúlia.

Un cop ja va estar acabat el treball vam dedicar una sessió de Literatura universal per veure, entre tots, els vídeos dels altres, i per comentar què es podia millorar i què estava ben elaborat.

Aquí us deixem la recopilació dels nostres vídeos.

I algunes propostes de treball.

  • Havíeu escoltat alguna vegada alguna cosa sobre la tragèdia Antígona? I n’heu llegit el llibre?
  • Mireu els títols dels programes televisius? Quin conté un llatinisme? Quin termes estan repetits en alguns d’ells? Per què?
  • Trieu-ne un, que no sigui el vostre, i comenteu com està tractat el personatge o personatges. I des del punt de vista tècnic quines estratègies de muntatge, d’interpretació… destacaríeu?
  • Posem en comú les conclusions de la sessió que esmentem de valoració i millora que vam fer a Literatura universal.

Pablo Chinchilla i Brenda Morilla

1r de batxillerat

Una proposta monstruosa… amb premi

[Font: Redacción médica]

Reconeixeu aquesta imatge? Segur que sí…. I us fa por? Us crea incertesa? Mentre la humanitat manté la lluita amb aquest invasor invisible, però omnipresent i poderós, us proposem una reflexió sobre el paper dels éssers fantàstics i monstruosos -impossibles- en la mitologia clàssica. Quan la raó dorm, efectivament, neixen els monstres, que no són més que les nostres pors, el temor de no poder explicar, interpretar, quantificar, racionalitzar… tot el que ens envolta. El desconegut, l’inexplicable, l’incontrolable, l’inabastable, en definitiva, pren forma, en el pensament anterior al “logos” que la mitologia representa, d’aquests éssers inclassificables i excessius. És clar que, per contrarestar aquests perills que assetgen els humans, va néixer la figura de l’heroi, l’humà sovint semidiví, l’actuació superlativa del qual proporciona serenor i esperança a la raça mortal.

Quin és l’objectiu d’aquesta introducció, us preguntareu? Doncs dona peu a la proposta de Sant Jordi d’enguany, on ens inspirarem en el mostres mitològics. No és tan romàntic com l’any que vau escriure sobre l’amor, o el que vam buscar noves visions de les llegendes fundacionals romanes, però creiem que el d’enguany és un tema molt suggeridor, que pot donar peu a creacions diverses i originals.

En aquest context, a l’alumnat de 4t volem demanar-vos dues tasques:

  • La primera, que confeccioneu un document amb informació sobre un monstre de la mitologia clàssica, que contingui:
    1. Il·lustració del monstre original i, de manera opcional, també de la versió que en feu en la segona tasca.
    2. Dades de la figura mitològica: genealogia, descripció, fonts que la citen, referència d’algun episodi mític destacat en què participi… Aquest apartat no ha de ser gaire extens, cal fer un esforç de síntesi per deixar clares les dades més importants, però és important establir clarament el punt de partida clàssic de la vostra versió, si l’acabeu fent.
  • En segon lloc, i de manera opcional, volem demanar-vos que confeccioneu una composició escrita sobre un monstre de la mitologia clàssica. El text pot tenir el format, gènere i estil que desitgeu. Podeu actualitzar-lo o ubicar-lo en qualsevol moment de la història, canviar-ne el principi o el final, afegir protagonistes o modificar-ne el nom, assimilar-los a un personatge real o fictici… Per inspirar-vos podeu fer un cop d’ull a exercicis anteriors del mateix caire, com el que vam realitzar fa uns anys amb les Metamorfosis, o els inicis i finals alternatius per al cicle troià, o el gènere epistolar de la sèrie Cartes divines per als aràcnids, i un poema, ¿per què no? N’hi ha molts més, remeneu i agafeu idees, si voleu.
Quimera d’Arezzo Bronze etrusc 400 aC Museu Arqueològic Nacional de Florència [Font: Wikimedia]

De monstres, n’hi ha un munt i de tota mena i, per ajudar-vos a moureu’s en aquest món extraordinari, aquí en teniu un llistat que us pot fer de guia. Com és corrent en l’univers mitològic, de cadascun d’aquests personatges en parlen diferents fonts clàssiques i, per tant, en algun moment podreu trobar informacions contradictòries amb el que jo us exposo. M’he limitat a presentar la versió que em sembla més fonamentada.

  • En el marc dels mites cosmogònics, la monstruositat d’alguns fills de Gea, la mare terra, radica en la seva magnitud. Al principi, doncs, tot era gran, excessiu…
  1. Amb Úran engendra els Ciclops primigenis (Polifemque va ser enganyat per Odisseu, és posterior) i els Hecatonquirs.
  2. Dels genitals castrats d’Úran van sorgir les tres Erínies i els Gegants, a qui es va enfrontar Hèracles juntament amb els déus olímpics.
  3. Amb Tàrtar va tenir Tifó i Equidna
  • Els descendents de Tifó i Equidna, anomenada sovint “la mare de tots els monstres”, semblen fets expressament per al lluiment dels herois més coneguts, especialment Hèracles.
  1. La Quimera va ser vençuda per Bel·lerofontes, que també va domar Pegas, nascut de la sang de Medusa.
  2. L’Esfinx es va suicidar per obra d’Èdip.
  3. Hèracles, però, és l’heroi per excel·lència, que ha de plantar cara a molts ésser per ordre d’Hera: CèrberOrtre (el gos de Gerió), Ladó (el drac de les Hespèrides), el lleó de Nèmea, l’hidra de Lerna. Si repasseu els seus treballs, encara en trobareu més…
  • De Forcis i Zetos, també fills de Gea, en sorgeixen tríades, com en el cas de les Erínies.
  1. Les Gorgones, l’única mortal de les quals, Medusa, és aniquilada per Perseu
  2. Les Grees, que amb l’ull que comparteixen ajuden Perseu a trobar les seves germanes abans esmentades
  3. Les Moires, que filen el destí dels mortals
  • Per acabar l’inventari de monstres, tot i que no completar-la, perquè no acabaríem mai, podríem destacar:
  1. Alguns de femenins, individuals i col·lectius: la Làmia, les Harpies (consultades també per Perseu), les Sirenes (enginyosament evitades per Odisseu)
  2. Híbrids d’humà i animal com els Centaures (un d’ells, Quiró, mestre d’herois) i el Minotaure
  3. Animals fabulosos de l’estil de l’au Fènix, el Griu o l’Hipogriu, evocat a les Èglogues de Virgili; les serps marines (Andròmeda, Laocont…); els dracs terrestres (fundació de Tebes, Jàson i el velló d’or…)
  • La llista és només orientativa, si en coneixeu algun altre, molt millor!

Com cada any per Sant Jordi, a l’Albèniz estan previstos dos guardons  de Clàssiques de 30€ en val de l’FNAC, un per a 4ESO i un per a Batxillerat. Enguany farem la selecció entre les recreacions que feu dels monstres clàssics. Teniu fins a divendres 17 d’abril per compartir-ho amb el vostre professor/a. Conjurem les nostres pors més pregones amb el vostre talent! Ara mateix el nostre monstre és diminut i ja sabeu quin nom té, però si és veritat que “qui canta els seus mals espanta”, qui escriu segur que els monstres esvaeix!

TERESA

O Fortuna a l’institut

Salvete! 

Avui portem un nou article una mica diferent dels altres, ja que us explicarem el procés que vam realitzar en el marc del projecte interdisciplinari Literatura universal-Llatí-Grec anomenat Clàssics universals, fins a arribar a cantar per Nadal el poema O Fortuna dels Carmina Burana a la Sala d’actes de l’institut.

Primer a l’assignatura de Llatí vam estudiar els Carmina Burana, en el marc del tema d’Història de la llengua, després a Literatura universal vam tractar-lo més profundament. A les mestres se’ls va ocórrer la idea de cantar un poema d’aquests en el seu idioma original, és a dir, en llatí medieval. Al principi ens va sobtar i ens semblava molt difícil arribar a cantar una cançó en un idioma que no era el nostre, però al final ens en vam sortir i ens va acabar agradant aquesta idea. 

Assajant intensament ( o no…) a la Sala d’actes [Foto: Claudia Romero]

Per poder arribar a fer-ho bé, vam dedicar moltes hores d’assaig, ens vam quedar molts patis a la sala d’actes i a l’aula de música assajant. Vam parlar amb els professors i els vam preguntar si volien participar i alguns van acceptar la nostra proposta, d’aquesta manera vam augmentar el nostre grup,  ja que érem pocs alumnes.

Quan s’apropava el dia de l’actuació vam dedicar una sessió d’informàtica de Llatí per confeccionar un guió per la presentació de l’actuació i uns díptics on estava la lletra de la cançó per poder seguir-la aquell dia.

Díptic amb portada i imatge (de cara al públic) i text (de cara als cantaires) amb indicacions sobre la interpretació

Per confeccionar el guió vam posar informació com: Què és el que cantem? En quina llengua està? Qui ha fet la versió musical? Ens vam repartir la feina entre tots els alumnes, cadascú havia de buscar una cosa i així vam acabar més ràpid. 

Paral·lelament, dues alumnes es van encarregar de confeccionar un díptic, on van introduir la lletra de la cançó i una fotografia amb una funció pràctica i a la vegada estètica. Així el dia de l’actuació vam poder guiar-nos si ens perdíem o se’ns oblidava alguna part del poema.

Aquí us deixem el vídeo de la nostra actuació.

Ve’t aquí alguns suggeriments de comentari que podeu seguir:

  • Recordeu què són els Carmina Burana? I el Llatí medieval, en què consisteix aquesta etapa de la llengua llatina?
  • Quina és la temàtica i l’estructura del carmen O Fortuna?
  • Comenteu l’experiència: Vista a posteriori, canviaríeu o afegiríeu alguna cosa? Creieu que us ha ajudat a entendre millor el text?

María Espino i Clàudia Romero

1r batxillerat

Beatus ille qui Horatium legit.

Salvete! Avui us portem un article en què us explicarem com vam dur a terme la presentació del poeta Horaci, en el marc del projecte interdisciplinari Literatura universal-Llatí-Grec anomenat Clàssics universals. Vam començar l’elaboració d’aquesta presentació el 4 d’octubre i l’equip de treball era format pels alumnes de Llatí que no cursem Grec.

Primer vam haver d’escollir un/a coordinador/a perquè mantingues la coherència de la presentació i després vam repartir les diferents diapositives entre la resta del grup. A la primera sessió de treball la nostra presentació constava només de cinc apartats, però a partir de la segona van ser més, ja que les nostres companyes que sí que cursen Grec van afegir-n’hi de noves. Per tant, la presentació definitiva constava d’aquests apartats:

  1. Portada de la presentació
  2. Horaci (la seva vida)
  3. Ubicació geogràfica
  4. Epodes (breu explicació)
  5. Epode II d’Horaci
  6. Beatus Ille, tòpic literari de l’epode
  7. Altres obres on podem trobar el tòpic beatus ille
  8. Altres tòpics literaris d’Horaci
  9. Contraportada

Com podeu veure, van ser molts apartats que vam acabar confeccionant. Al principi ens va ser fàcil perquè només n’hi havia cinc. Després, en veure que serien més, vam haver de treballar i esforçar-nos més entre tots; ens va semblar difícil, ja que coordinar-se amb tantes persones era complicat. I per això el paper de coordinador/a és essencial per tal d’aconseguir una bona presentació.

Realització del treball
Temps de treball per confeccionar la presentació

Quan va arribar el dia de la prèvia (pràctica per al dia de l’exposició) encara no ho teniem tot llest i faltaven alguns detalls per corregir, per tant, vam aprofitar l’ocasió per decidir qui parlaria a cada diapositiva, i quins eren els temes que havíem de destacar de cada apartat. Després d’això, va arribar el dia de l’exposició en què sí que ho vam tenir tot llest i preparat. Vam exposar la presentació als nostres companys de Literatura universal.

Aquí us deixem la presentació definitiva amb què vam exposar.

Us deixem alguns suggeriments de comentari que podeu seguir.

  • Quin tòpic literari destacaríeu de la presentació?
  • Què us ha agradat de la presentació i què canviaríeu?
  • Busqueu un tòpic literari i feu-ne l’anàlisi.

Valete!

Text i fotos: Júlia Ramos i Helena Ortiz

Alumnes de 1r de batxillerat de Llatí

Himne a Ἀφροδίτη de Safo de Lesbos

El passat dimarts 8 d’Octubre les alumnes de Grec 1, en activitat conjunta amb Literatura universal, vam fer una presentació de la poetessa Safo de Lesbos.

Al principi ens vam distribuir per grups per veure de què s’encarregaria cadascuna i ens vam repartir les diapositives. Les diapositives de la presentació incloïen:

  • Portada i contraportada
  • Safo de Lesbos (biografia)
  • Context sociocultural de Safo
  • Ubicació geogràfica
  • Himne a Afrodita
  • Versió clàssica
  • Versió actual

Abans de començar a confeccionar la presentació ens vam informar totes sobre els aspectes generals de la vida de Safo per conèixer millor el tema que tractaríem i, a continuació, cadascuna es va centrar en el tema de la seva diapositiva.

Hi havia una companya amb la tasca de coordinadora estilística, que s’encarregava de vetllar pel format de conjunt. Fer una presentació entre tantes persones és un treball una mica difícil, ja que cadascú s’encarrega individualment de la seva feina, però després ha de quedar tot com un conjunt. Per això ens va ajudar molt tenir una persona que s’encarregués de coordinar-ho tot. 

Un cop vam tenir-ho tot ben elaborat, vam dedicar una classe per practicar la presentació i comprovar que no es repetís informació, veure els errors i les coses a millorar per fer una bona presentació i que als nostres companys de literatura universal els fos útil per entendre el tema que estem tractant.

Vet aquí el resultat:

Gratias plurimas. Valete!

Aida Gilbert i Clàudia Romero

1r Batxillerat

Nous valors per a la poma…

De tant en tant us demanem exercicis de creació literària inspirats en algun aspecte de la cultura clàssica. Valguin com a exemple els monstres que ens van terroritzar un curs o els monòlegs llegendaris que ens van fer posar en la pell dels protagonistes de orígens de Roma.

Esfinx, Carla Asensio St Jordi 2011

Enguany els professors us hem demanat partir d’algun moment de la narració El valor de una simple manzana per fer una proposta diferent: una littera escrita per un dels personatges o un final diferent, entre d’altres propostes que no han tingut tant d’èxit. Per tal de deixar-ne constància al nostre bloc, hem fet un recull d’algunes d’aquestes narracions sota el títol Nous valors per a la poma.

Veureu que estan repartides en dos apartats, Litterae Alius finis, segons el tema tractat, i que són força variades pel que fa al punt de vista i també a la forma. En algun cas són força fidels a l’original, però en altres, us heu permès transgressions temporals o fins i tot heu optat per la ciència ficció. Feu-hi un cop d’ull, trieu-ne dues (que no siguin la vostra), una de cada apartat, i després de llegir-les amb atenció:

  • Expliqueu detalladament el tractament que fa de l’original: si és hi és fidel, si ha canviat moltes coses…
  • Analitzeu si els personatges tenen el mateix esperit que l’original o han canviat.
  • Valoreu l’estil i el tractament del tema de cada text, coses que us sorprenguin, o qualsevol cosa que vulgueu destacar.
  • Compareu-lo amb el vostre text, si és que el vau arribar a fer.

A continuació, trieu un relat de cadascun dels reculls d’anys anteriors enllaçats al principi d’aquest article i expliqueu en què consisteix i per què l’heu triat.

La literatura és a les nostres mans, discipuli discipulaeque, no la deixem passar i llancem-nos-hi de cap, que bé s’ho mereix!

TERESA