Ella d’Esparta i jo d’Atenes

File:Young Spartans National Gallery NG3860.jpg
Joves espartans fent exercici, Edgar Degas cca. 1860, National Gallery

Aquell dia era el meu aniversari, feia quinze anys, però no tenia gens de ganes de celebrar-ho i com ja havia demanat al pare, no ho faríem; justament tres anys enrere va morir la meva mare d’una malaltia desconeguda, la trobo molt a faltar. Van entrar les esclaves, emocionades pel meu quinzè aniversari.

-Alícia, és hora de llevar-te, et tenim una sorpresa que creiem que et farà il·lusió.- Vaig mirar-les amb dubte. 

-Quina sorpresa?- vaig dir sense gens de ganes.

File:Pyxis Peleus Thetis Louvre L55 by Wedding Painter.jpg
Píxide atenesa, cca 470aC, Museu del Louvre

-Això ens ho va donar la teva mare per tu abans de morir, ens va dir que t’ho donéssim al teu quinzè aniversari.- Em va fer molta il·lusió i vaig aixecar-me del llit d’un salt, elles van riure i van treure una píxide petita; vaig desil·lusionar-me quan vaig veure que només era un píxide amb crema a l’interior.

-Moltes gràcies, em deixeu una estona sola? Quan acabi us crido- Elles van assentir i van marxar ràpidament; vaig seure al llit i vaig obrir el pot, em sembla estrany que la meva mare els donés això, no m’agraden gaire els cosmètics. Vaig deixar la tapa al llit i vaig mirar el que contenia el recipient, però no vaig trobar res estrany; vaig sospirar i vaig tornar a agafar la tapa per tancar el pot, però en alçar-la, va caure alguna cosa a terra. Vaig recollir-ho i un somriure va aparèixer a la meva cara, era un paper doblegat i per tant, suposo que una carta. Ho vaig començar a desdoblar maldestrament i quan ja estava totalment obert, vaig veure la lletra de la meva mare estampada per tot el papir. Desesperadament vaig començar a llegir-ho i deia:

“Estimada Alícia, 

sé que avui és un dia molt especial per tu, que avui fas quinze anys, però també sé que no et fa gens d’il·lusió, ja que d’aquí a no res et casaràs amb un home que no coneixes i que no estimaràs mai. Però per ara oblida’t d’això, ja que vull explicar-te coses sobre la meva vida que m’hagués encantat explicar-te mentre et feia un pentinat d’aquells que no t’agradaven gens. Com sabràs, jo no sóc atenesa, sinó que sóc espartana, però hi ha moltes coses que no saps sobre la meva vida com espartana. Per començar, allà les dones tenen molta més autoritat sobre els nens, els esclaus i els seus esposos, en canvi, a Atenes, com ja saps, la màxima autoritat és l’home de la casa. I el matrimoni!! Això t’encantarà!! Aquí els homes han de raptar les que volen com esposes, però ja a una edat més madura i, per tant, espòs i esposa tenen edats més semblants i no és una animalada com a Atenes, que us caseu amb quinze anys! També ens entrenàvem per poder suportar el dolor del part, fèiem pugilat, cursa, llançament de disc i javelina, a mi m’encantava el pugilat! Era una de les millors, gairebé ningú m’aconseguia vèncer i crec que aquesta tècnica per suportar millor el dolor del part sí funciona, ja que segons les matrones el vaig suportar bastant bé. No t’agradarà molt saber-ho, però a mi em van educar perquè això no m’avergonyís, em van educar en la senzillesa i em van estimular la bellesa i l’autoestima, cosa que t’he intentat inculcar i jo crec que ho he aconseguit. Quan encara vivia allà, les meves amigues i jo (i més dones espartanes) ballàvem nues a certs rituals, davant de tots els homes, però això no era cap cosa per avergonyir-se com ho seria aquí. També arribàvem al matrimoni ja sabent com era tot i com actuar, ho preparàvem practicant l’homosexualisme (ja sé que et semblarà molt estrany, però allà és normal fer-ho així per ja saber com comportar-nos). A mi el que més em va sobtar va ser que aquí a Atenes a les dones el que més els hi importa és la vida domèstica, el matrimoni i la família, allà a Esparta es té molta més llibertat, i el més important no és això, sinó que per elles el més important és viure la seva vida i gaudir-la. Realment a mi m’agradava moltíssim la meva vida allà, però el teu pare va decidir que havíem de venir aquí i vaig haver de aeguir-lo; em va costar molt educar-te d’una manera ben vista pels atenesos, però amb l’ajut de les esclaves i molt d’esforç vaig aconseguir-ho. Encara que també he volgut que part de la teva educació sigui una mica espartana. Això, filla meva, t’ho explico ara, al teu quinzè aniversari perquè aprofitis i intentis anar-te’n a Esparta abans d’haver-te de casar i passar-te la vida tancada a casa, fes el que puguis, filla, jo t’ajudaré amb el que pugui des de l’inframón.

T’estimo molt, gaudeix del teu quinzè aniversari i de tota la vida.”

Quan vaig acabar de llegir estava confosa, em semblava molt més interessant la vida espartana que l’atenesa, es podien fer moltes més coses, jo volia viure així. Sí que és veritat que alguns aspectes em semblaven excessius, però no importa, preferia no viure sempre fent el mateix i volent fer més. Vaig anar corrents al pare i li vaig explicar tot, demanant-li si us plau que m’hi deixés anar, però ell, emprenyat, em va fer donar-li la carta, la va trencar a petits trossos i em va dir que ell havia decidit que aquesta seria la meva vida i que jo ho respectaria. Plorant vaig anar a la meva habitació i em vaig ficar al llit. Ràpidament van venir les esclaves a fer-me companyia i a animar-me.

-Així que per culpa de l’avi vivim aquí i no a Esparta?- diu la meva filla Irene mentre les esclaves ens fiquen el quitó per anar a una festa que celebra el meu espòs i pare de la meva filla.

-Sí filla, el teu avi va decidir venir a viure a Atenes i no va deixar que me n’anés, però m’has de guardar aquest secret, el teu pare em mataria si sabés que t’ho he explicat.- vaig dir a Irene i ella va negar amb el cap i va venir a abraçar-me. Potser no he viscut la vida que m’hagués agradat, però no està gens malament, podria ser pitjor. I tinc el millor regal que em podria haver fet la vida, la meva filla Irene.

Lídia Silveira (1r de batxillerat)

La desgràcia de les dones

Estàtua romana de Demèter. s. III, Museu del Prado, Madrid [Font: wikimedia]

Avui és el dia. Veig les dones ateneses anant a la Pnix, a l’oest de l’acròpoli atenesa. Després de haver pogut estar aquests últims mesos amb la meva estimada filla, Persèfone, i haver-la vist tornar cap a l’Avern amb el poca vergonya del meu germà petit, Hades, aquest és dels pocs dies que rebo una mínima alegria. Les Tesmofòries ja són aquí.
Veig les dones casades sortir de casa amb felicitat. Per fi són lliures de partir de la llar en la qual estan sotmeses a un home. Els seus marits. Aquests salvatges que no deixen a les dones el dret de propietat o de vot; que es casen amb elles quan només són unes criatures de quinze anys d’edat; que es diverteixen amb ballarines, acròbates i les esclaves al simposi mentre s’emplenen de menjar; que recorren al sagrat matrimoni per tan sols tenir descendència i si per cap cas aquestes no fossin capaces de donar-los un fill, les repudien i es casen amb una altra… Ira és l’únic sentiment que puc expressar quan penso en ells, i tristesa quan penso en elles, igual que com la meva Persèfone. Ai, Zeus! Quin mal han fet les donzelles?
Puc veure-les vestides amb el gruixut peple i un himàncion en cas que les temperatures baixessin en els següents dies. Algunes portaven cintes als cabells i altres diademes precioses al front. Les humanes agafen l’indispensable per poder celebrar aquesta gran festa en el meu honor; prenen les tendes on dormiran tres nits, les ofrenes, les libacions i secretament allò que es necessita per fer els jocs de les dones. Dirigeixo la meva mirada a les que celebren per primer cop, unes impacients i ansioses per saber què es fa en aquesta celebració tant secreta i d’altres recitant l’oració pertinent per tal de no equivocar-se quan s’hagi de pregar. Superviso la marxa cap a la Pnix amb un lleuger somriure al rostre des de l’Olimp, les Tesmofòries són un veritable miracle. Em fixo en una jove d’uns 18 anys perduda entre la mar de gent.
Al cap de dues hores descobreixo que la jove es diu Selena i acaba d’arribar a la ciutat des del camp amb el seu marit i la seva criatura de dos anys. Són les seves primeres Tesmofòries i no coneix molta gent. Primer construeix la tenda on dormirà els pròxims tres dies, després fa les seves pregàries juntament amb altres dones de la seva edat, a la nit balla al voltant d’una foguera amb altres mentre unes toquen música. Ai de quant divertiment poden disposar a la fi! Pobres dones reprimides! És tot un honor poder contribuir a la seva llibertat encara que sigui una mica.
Al dia següent Selena passa tot el dia fent-me ofrenes i oracions a la meva divina persona. Les ofrenes consisteixen en joies i objectes de valor, ja sigui personal o material; també ha ofert un ram de roselles. Les oracions, com cada any, se centren a fer que hi hagi una bona collita  de gra i cereals. Què m’esperava? Al cap i a la fi és el meu poder, i un dels més útils, tot s’ha de dir. A més a més, m’ha agradat el detall de les roselles, sabia que Selena em sorprendria d’alguna forma.
Comença l’últim dia de les Tesmofòries, veig totes i cadascuna de les dones desanimades pel pensament d’haver de tornar a la llar. Amb solemnitat i una mica de tristesa a la cara i l’ànima, comencen a fer les libacions i els sacrificis de porcs i aus. Noto la inseguretat en elles a l’hora de fer les oblacions, al cap i a la fi es una tasca que normalment fan els homes. La libació consisteix en una barreja de vi, aigua i mel que aboquen sobre la terra mentre pronuncien una oració solemnement.
Em fa mal al cor veure com aquests esplèndids dies acaben, però no hi ha res que pugui fer per protegir-les, només desitjar que en un futur elles no hagin de patir un sofriment com aquest. Ja que no puc fer res més per elles, m’hauré de contentar amb donar unes collites pròsperes.

Thesmophoria per Francis Davis Millet, 1894-1897, pintura a l’oli, Brigham Young University Museum of Art

Noah Gómez. (1BAT)

Antígona, escoltem els protagonistes

Salvete!

En aquesta ocasió us portem un article una mica peculiar, on us explicarem la realització dels vídeos que vam fer després d’haver llegit el llibre sobre la tràgica història d’Antígona. Per portar a terme aquest treball vam tenir l’ajuda de les matèries de Literatura Universal-Llatí-Grec, en el marc del projecte anomenat Clàssics universals dut a terme entre  el departament de Català i Clàssiques.

Es tractava de fer una entrevista als personatges que apareixien en aquesta tragèdia per poder saber com havia canviat la seva vida després dels tràgics esdeveniments i què n’opinaven. Durant aquesta entrevista, en qualsevol moment podien aprofitar per fer una mena de debat entre alguns dels personatges on es deien un a l’altre el que pensaven, o mantenien una breu discussió.

Fragment d'”Antigone donnant la sépulture à Polynice” (1825) de Sébastien Norblin. “Ecole Nationale Supérieure des Beaux-Arts”, París [Font: La descontadora]

En primer lloc, a l’assignatura de Literatura Universal vam començar a llegir el llibre amb la finalitat de poder entendre bé la història i posar-nos a la pell dels personatges, ja que és un llibre que intenta arribar bastant als sentiments del lector. Encara que ens va portar unes quantes setmanes de lectura, quan la vam finalitzar ens vam posar ipso facto a fer els guions del diàleg i a repartir entre nosaltres els personatges. Com que som en total 16 alumnes els que formem part d’aquesta matèria, vam fer finalment 4 grups amb diferent distribucions, per exemple: el grup 1 i el grup 2 estaven constituïts per 3 alumnes cadascun, en canvi al grup 3 hi havia 4 alumnes i al grup 4 n’hi havia 6.

Després els papers que ens van distribuir van ser: entrevistador, càmera/tècnic, i després els personatges segons la quantitat de gent que hi hagués dintre del grup.

Ens vam repartir la feina entre tots els alumnes, i cada grup tenia un personatge diferent que havia d’interpretar, els 3 primers grups van fer unes entrevistes normals, però com que el grup 4 tenia molts personatges perquè hi havia molta gent dintre del grup, van decidir fer una tertúlia.

Un cop ja va estar acabat el treball vam dedicar una sessió de Literatura universal per veure, entre tots, els vídeos dels altres, i per comentar què es podia millorar i què estava ben elaborat.

Aquí us deixem la recopilació dels nostres vídeos.

I algunes propostes de treball.

  • Havíeu escoltat alguna vegada alguna cosa sobre la tragèdia Antígona? I n’heu llegit el llibre?
  • Mireu els títols dels programes televisius? Quin conté un llatinisme? Quin termes estan repetits en alguns d’ells? Per què?
  • Trieu-ne un, que no sigui el vostre, i comenteu com està tractat el personatge o personatges. I des del punt de vista tècnic quines estratègies de muntatge, d’interpretació… destacaríeu?
  • Posem en comú les conclusions de la sessió que esmentem de valoració i millora que vam fer a Literatura universal.

Pablo Chinchilla i Brenda Morilla

1r de batxillerat

Una proposta monstruosa… amb premi

[Font: Redacción médica]

Reconeixeu aquesta imatge? Segur que sí…. I us fa por? Us crea incertesa? Mentre la humanitat manté la lluita amb aquest invasor invisible, però omnipresent i poderós, us proposem una reflexió sobre el paper dels éssers fantàstics i monstruosos -impossibles- en la mitologia clàssica. Quan la raó dorm, efectivament, neixen els monstres, que no són més que les nostres pors, el temor de no poder explicar, interpretar, quantificar, racionalitzar… tot el que ens envolta. El desconegut, l’inexplicable, l’incontrolable, l’inabastable, en definitiva, pren forma, en el pensament anterior al “logos” que la mitologia representa, d’aquests éssers inclassificables i excessius. És clar que, per contrarestar aquests perills que assetgen els humans, va néixer la figura de l’heroi, l’humà sovint semidiví, l’actuació superlativa del qual proporciona serenor i esperança a la raça mortal.

Quin és l’objectiu d’aquesta introducció, us preguntareu? Doncs dona peu a la proposta de Sant Jordi d’enguany, on ens inspirarem en el mostres mitològics. No és tan romàntic com l’any que vau escriure sobre l’amor, o el que vam buscar noves visions de les llegendes fundacionals romanes, però creiem que el d’enguany és un tema molt suggeridor, que pot donar peu a creacions diverses i originals.

En aquest context, a l’alumnat de 4t volem demanar-vos dues tasques:

  • La primera, que confeccioneu un document amb informació sobre un monstre de la mitologia clàssica, que contingui:
    1. Il·lustració del monstre original i, de manera opcional, també de la versió que en feu en la segona tasca.
    2. Dades de la figura mitològica: genealogia, descripció, fonts que la citen, referència d’algun episodi mític destacat en què participi… Aquest apartat no ha de ser gaire extens, cal fer un esforç de síntesi per deixar clares les dades més importants, però és important establir clarament el punt de partida clàssic de la vostra versió, si l’acabeu fent.
  • En segon lloc, i de manera opcional, volem demanar-vos que confeccioneu una composició escrita sobre un monstre de la mitologia clàssica. El text pot tenir el format, gènere i estil que desitgeu. Podeu actualitzar-lo o ubicar-lo en qualsevol moment de la història, canviar-ne el principi o el final, afegir protagonistes o modificar-ne el nom, assimilar-los a un personatge real o fictici… Per inspirar-vos podeu fer un cop d’ull a exercicis anteriors del mateix caire, com el que vam realitzar fa uns anys amb les Metamorfosis, o els inicis i finals alternatius per al cicle troià, o el gènere epistolar de la sèrie Cartes divines per als aràcnids, i un poema, ¿per què no? N’hi ha molts més, remeneu i agafeu idees, si voleu.
Quimera d’Arezzo Bronze etrusc 400 aC Museu Arqueològic Nacional de Florència [Font: Wikimedia]

De monstres, n’hi ha un munt i de tota mena i, per ajudar-vos a moureu’s en aquest món extraordinari, aquí en teniu un llistat que us pot fer de guia. Com és corrent en l’univers mitològic, de cadascun d’aquests personatges en parlen diferents fonts clàssiques i, per tant, en algun moment podreu trobar informacions contradictòries amb el que jo us exposo. M’he limitat a presentar la versió que em sembla més fonamentada.

  • En el marc dels mites cosmogònics, la monstruositat d’alguns fills de Gea, la mare terra, radica en la seva magnitud. Al principi, doncs, tot era gran, excessiu…
  1. Amb Úran engendra els Ciclops primigenis (Polifemque va ser enganyat per Odisseu, és posterior) i els Hecatonquirs.
  2. Dels genitals castrats d’Úran van sorgir les tres Erínies i els Gegants, a qui es va enfrontar Hèracles juntament amb els déus olímpics.
  3. Amb Tàrtar va tenir Tifó i Equidna
  • Els descendents de Tifó i Equidna, anomenada sovint “la mare de tots els monstres”, semblen fets expressament per al lluiment dels herois més coneguts, especialment Hèracles.
  1. La Quimera va ser vençuda per Bel·lerofontes, que també va domar Pegas, nascut de la sang de Medusa.
  2. L’Esfinx es va suicidar per obra d’Èdip.
  3. Hèracles, però, és l’heroi per excel·lència, que ha de plantar cara a molts ésser per ordre d’Hera: CèrberOrtre (el gos de Gerió), Ladó (el drac de les Hespèrides), el lleó de Nèmea, l’hidra de Lerna. Si repasseu els seus treballs, encara en trobareu més…
  • De Forcis i Zetos, també fills de Gea, en sorgeixen tríades, com en el cas de les Erínies.
  1. Les Gorgones, l’única mortal de les quals, Medusa, és aniquilada per Perseu
  2. Les Grees, que amb l’ull que comparteixen ajuden Perseu a trobar les seves germanes abans esmentades
  3. Les Moires, que filen el destí dels mortals
  • Per acabar l’inventari de monstres, tot i que no completar-la, perquè no acabaríem mai, podríem destacar:
  1. Alguns de femenins, individuals i col·lectius: la Làmia, les Harpies (consultades també per Perseu), les Sirenes (enginyosament evitades per Odisseu)
  2. Híbrids d’humà i animal com els Centaures (un d’ells, Quiró, mestre d’herois) i el Minotaure
  3. Animals fabulosos de l’estil de l’au Fènix, el Griu o l’Hipogriu, evocat a les Èglogues de Virgili; les serps marines (Andròmeda, Laocont…); els dracs terrestres (fundació de Tebes, Jàson i el velló d’or…)
  • La llista és només orientativa, si en coneixeu algun altre, molt millor!

Com cada any per Sant Jordi, a l’Albèniz estan previstos dos guardons  de Clàssiques de 30€ en val de l’FNAC, un per a 4ESO i un per a Batxillerat. Enguany farem la selecció entre les recreacions que feu dels monstres clàssics. Teniu fins a divendres 17 d’abril per compartir-ho amb el vostre professor/a. Conjurem les nostres pors més pregones amb el vostre talent! Ara mateix el nostre monstre és diminut i ja sabeu quin nom té, però si és veritat que “qui canta els seus mals espanta”, qui escriu segur que els monstres esvaeix!

TERESA

O Fortuna a l’institut

Salvete! 

Avui portem un nou article una mica diferent dels altres, ja que us explicarem el procés que vam realitzar en el marc del projecte interdisciplinari Literatura universal-Llatí-Grec anomenat Clàssics universals, fins a arribar a cantar per Nadal el poema O Fortuna dels Carmina Burana a la Sala d’actes de l’institut.

Primer a l’assignatura de Llatí vam estudiar els Carmina Burana, en el marc del tema d’Història de la llengua, després a Literatura universal vam tractar-lo més profundament. A les mestres se’ls va ocórrer la idea de cantar un poema d’aquests en el seu idioma original, és a dir, en llatí medieval. Al principi ens va sobtar i ens semblava molt difícil arribar a cantar una cançó en un idioma que no era el nostre, però al final ens en vam sortir i ens va acabar agradant aquesta idea. 

Assajant intensament ( o no…) a la Sala d’actes [Foto: Claudia Romero]

Per poder arribar a fer-ho bé, vam dedicar moltes hores d’assaig, ens vam quedar molts patis a la sala d’actes i a l’aula de música assajant. Vam parlar amb els professors i els vam preguntar si volien participar i alguns van acceptar la nostra proposta, d’aquesta manera vam augmentar el nostre grup,  ja que érem pocs alumnes.

Quan s’apropava el dia de l’actuació vam dedicar una sessió d’informàtica de Llatí per confeccionar un guió per la presentació de l’actuació i uns díptics on estava la lletra de la cançó per poder seguir-la aquell dia.

Díptic amb portada i imatge (de cara al públic) i text (de cara als cantaires) amb indicacions sobre la interpretació

Per confeccionar el guió vam posar informació com: Què és el que cantem? En quina llengua està? Qui ha fet la versió musical? Ens vam repartir la feina entre tots els alumnes, cadascú havia de buscar una cosa i així vam acabar més ràpid. 

Paral·lelament, dues alumnes es van encarregar de confeccionar un díptic, on van introduir la lletra de la cançó i una fotografia amb una funció pràctica i a la vegada estètica. Així el dia de l’actuació vam poder guiar-nos si ens perdíem o se’ns oblidava alguna part del poema.

Aquí us deixem el vídeo de la nostra actuació.

Ve’t aquí alguns suggeriments de comentari que podeu seguir:

  • Recordeu què són els Carmina Burana? I el Llatí medieval, en què consisteix aquesta etapa de la llengua llatina?
  • Quina és la temàtica i l’estructura del carmen O Fortuna?
  • Comenteu l’experiència: Vista a posteriori, canviaríeu o afegiríeu alguna cosa? Creieu que us ha ajudat a entendre millor el text?

María Espino i Clàudia Romero

1r batxillerat

Beatus ille qui Horatium legit.

Salvete! Avui us portem un article en què us explicarem com vam dur a terme la presentació del poeta Horaci, en el marc del projecte interdisciplinari Literatura universal-Llatí-Grec anomenat Clàssics universals. Vam començar l’elaboració d’aquesta presentació el 4 d’octubre i l’equip de treball era format pels alumnes de Llatí que no cursem Grec.

Primer vam haver d’escollir un/a coordinador/a perquè mantingues la coherència de la presentació i després vam repartir les diferents diapositives entre la resta del grup. A la primera sessió de treball la nostra presentació constava només de cinc apartats, però a partir de la segona van ser més, ja que les nostres companyes que sí que cursen Grec van afegir-n’hi de noves. Per tant, la presentació definitiva constava d’aquests apartats:

  1. Portada de la presentació
  2. Horaci (la seva vida)
  3. Ubicació geogràfica
  4. Epodes (breu explicació)
  5. Epode II d’Horaci
  6. Beatus Ille, tòpic literari de l’epode
  7. Altres obres on podem trobar el tòpic beatus ille
  8. Altres tòpics literaris d’Horaci
  9. Contraportada

Com podeu veure, van ser molts apartats que vam acabar confeccionant. Al principi ens va ser fàcil perquè només n’hi havia cinc. Després, en veure que serien més, vam haver de treballar i esforçar-nos més entre tots; ens va semblar difícil, ja que coordinar-se amb tantes persones era complicat. I per això el paper de coordinador/a és essencial per tal d’aconseguir una bona presentació.

Realització del treball
Temps de treball per confeccionar la presentació

Quan va arribar el dia de la prèvia (pràctica per al dia de l’exposició) encara no ho teniem tot llest i faltaven alguns detalls per corregir, per tant, vam aprofitar l’ocasió per decidir qui parlaria a cada diapositiva, i quins eren els temes que havíem de destacar de cada apartat. Després d’això, va arribar el dia de l’exposició en què sí que ho vam tenir tot llest i preparat. Vam exposar la presentació als nostres companys de Literatura universal.

Aquí us deixem la presentació definitiva amb què vam exposar.

Us deixem alguns suggeriments de comentari que podeu seguir.

  • Quin tòpic literari destacaríeu de la presentació?
  • Què us ha agradat de la presentació i què canviaríeu?
  • Busqueu un tòpic literari i feu-ne l’anàlisi.

Valete!

Text i fotos: Júlia Ramos i Helena Ortiz

Alumnes de 1r de batxillerat de Llatí

Himne a Ἀφροδίτη de Safo de Lesbos

El passat dimarts 8 d’Octubre les alumnes de Grec 1, en activitat conjunta amb Literatura universal, vam fer una presentació de la poetessa Safo de Lesbos.

Al principi ens vam distribuir per grups per veure de què s’encarregaria cadascuna i ens vam repartir les diapositives. Les diapositives de la presentació incloïen:

  • Portada i contraportada
  • Safo de Lesbos (biografia)
  • Context sociocultural de Safo
  • Ubicació geogràfica
  • Himne a Afrodita
  • Versió clàssica
  • Versió actual

Abans de començar a confeccionar la presentació ens vam informar totes sobre els aspectes generals de la vida de Safo per conèixer millor el tema que tractaríem i, a continuació, cadascuna es va centrar en el tema de la seva diapositiva.

Hi havia una companya amb la tasca de coordinadora estilística, que s’encarregava de vetllar pel format de conjunt. Fer una presentació entre tantes persones és un treball una mica difícil, ja que cadascú s’encarrega individualment de la seva feina, però després ha de quedar tot com un conjunt. Per això ens va ajudar molt tenir una persona que s’encarregués de coordinar-ho tot. 

Un cop vam tenir-ho tot ben elaborat, vam dedicar una classe per practicar la presentació i comprovar que no es repetís informació, veure els errors i les coses a millorar per fer una bona presentació i que als nostres companys de literatura universal els fos útil per entendre el tema que estem tractant.

Vet aquí el resultat:

Gratias plurimas. Valete!

Aida Gilbert i Clàudia Romero

1r Batxillerat

Nous valors per a la poma…

De tant en tant us demanem exercicis de creació literària inspirats en algun aspecte de la cultura clàssica. Valguin com a exemple els monstres que ens van terroritzar un curs o els monòlegs llegendaris que ens van fer posar en la pell dels protagonistes de orígens de Roma.

Esfinx, Carla Asensio St Jordi 2011

Enguany els professors us hem demanat partir d’algun moment de la narració El valor de una simple manzana per fer una proposta diferent: una littera escrita per un dels personatges o un final diferent, entre d’altres propostes que no han tingut tant d’èxit. Per tal de deixar-ne constància al nostre bloc, hem fet un recull d’algunes d’aquestes narracions sota el títol Nous valors per a la poma.

Veureu que estan repartides en dos apartats, Litterae Alius finis, segons el tema tractat, i que són força variades pel que fa al punt de vista i també a la forma. En algun cas són força fidels a l’original, però en altres, us heu permès transgressions temporals o fins i tot heu optat per la ciència ficció. Feu-hi un cop d’ull, trieu-ne dues (que no siguin la vostra), una de cada apartat, i després de llegir-les amb atenció:

  • Expliqueu detalladament el tractament que fa de l’original: si és hi és fidel, si ha canviat moltes coses…
  • Analitzeu si els personatges tenen el mateix esperit que l’original o han canviat.
  • Valoreu l’estil i el tractament del tema de cada text, coses que us sorprenguin, o qualsevol cosa que vulgueu destacar.
  • Compareu-lo amb el vostre text, si és que el vau arribar a fer.

A continuació, trieu un relat de cadascun dels reculls d’anys anteriors enllaçats al principi d’aquest article i expliqueu en què consisteix i per què l’heu triat.

La literatura és a les nostres mans, discipuli discipulaeque, no la deixem passar i llancem-nos-hi de cap, que bé s’ho mereix!

TERESA

Un simposi agredolç

Kílix àtic decorat amb l’escena d’un simposi: un noi servint vi en un banquet (460-450 a. C.). Autor: Pintor d’Eualion. [Font: Wikimedia]

Amb el ulls com taronges, observo el cos immòbil de Basileus, estès al terra en una postura gens còmoda ni natural. Tot i que no crec que els morts es preocupin per coses així.

Després d’un silenci asfixiant i etern, tot es va posar en moviment de cop; uns inicials crits de sorpresa sacsejaren tot el menjador,  els homes s’aixecaren dels seus respectius triclinis d’un salt, les músiques i els esclaus que ens servien van fugir, alguns fent una pregària de salvació a Zeus o fins i tot a Hades.

Cosme, l’home més gran de tots els convidats a casa de Basileus, va ser el primer a reaccionar amb racionalitat. Sense ni tan sols preocupar-se per recol·locar el seu himàcion, va córrer cap a Basileus, esquivant petites taules individuals, algunes de les quals van bolcar, i trepitjant la sang d’algunes fruites oblidades, pintant el blanc terra. Es va agenollar al costat de Basileus per comprovar si encara respirava. El dolor i la incredulitat del seu rostre ens va confirmar a tots que ja no podríem fer res per salvar l’amfitrió.

Un silenci encara més dens i fred es va imposar sobre el gran i luxós menjador. Ningú hauria predit tal esdeveniment en aquesta nit tan esperada per tothom. Els riures que ballaven minuts abans s’han convertit en mirades fugisseres i amargues. Les galtes enrojolades pel vi han esdevingut expressions demacrades que s’ompliren de tota una gamma d’ombres: d’angoixa, de desconsol, de patiment, de por. Cap dels amics de Basileus -ni ell mateix- s’hauria esperat aquesta vergonyosa punyalada per l’esquena. Ni molt menys, en una nit de pau i de reconciliació, per primera vegada en molts anys entre els homes més savis i benestants de tota la ciutat. El poder i l’orgull és un regal que només es pot gaudir plenament en solitud. Pocs sabien els efectes secundaris que provocaven: hostilitat, guerres, traïcions… i, fins i tot, la mort.

Però inclús als homes més savis els va costar un temps i moltes pèrdues adonar-se d’una vegada del valor de la pau. Per això aquest simposi era una reunió que no es presenciava des de feia molt de temps… i que, pel que sembla, no es tornarà a presenciar.

Va ser Andreu, conegut per la seva temeritat, qui va trencar agressivament l’abstreta quietud:

 -De qui ha sigut tal covardia?! Qui és capaç de condemnar no tan sols un dels homes més grans que he conegut, sinó també de condemnar-se ell mateix, perquè sigui qui sigui, juro, senyors meus, que aquest criminal pagarà molt car el dolor que ha portat!

 -Calma’t Andreu -va intervenir el relaxat Macari, que mai havia estat tan tens com en aquest moment-. Així no el trobarem mai.

 -No em calmaré fins que buidi tota la sang del cos d’aquest miserable! D’aquell qui ha traït no tan sols el meu bon amic Basileus, sinó que també ha ferit irreparablement els cors de tothom qui li tenia una estima com la meva. D’aquell qui ha condemnat a la solitud la seva família: la seva pobra esposa, Sofia, i el seu fill Acaci, que ha hagut de presenciar aquesta catàstrofe amb els seus propis i joves ulls -tots els presents es van girar per mirar-me, com si haguessin recordat de cop que jo era amb ells.

 Vaig notar com la ràbia s’obria pas entre la por i la tristor, i aquesta barreja en els homes -igual que en un camp de batalla- donaria lloc a unes conseqüències fatals. La situació realment començava a divertir-me.

 -Déus! -exclamà Arseni- Està consternat, no el veieu? A penes té expressió a la cara. Ara el jove Acaci s’haurà de convertir en l’home de la casa i carregar l’àrdua tasca de fer tirar endavant una família sense pare.

Que haurà d’encarregar-se de l’àrdua tasca d’heretar totes les riqueses i el poder del meu pare, vaig pensar.

La veu serena de Cosme va interrompre els meus cobdiciosos pensaments, i va acallar la nova remor d’indignació que estava creixent al menjador. L’home, que era metge, havia fet una ràpida anàlisi superficial del cos de Basileus i va declarar:

 -Ha mort a causa d’un verí, com sospitava. Si no m’equivoco, diria que es tracta de la planta Helleborus orientalis: l’ha matat a l’instant.

 -Qui podria haver sigut?- preguntà Macari, trasbalsat.

 -Si ha mort per enverinament no queda cap dubte que ha sigut un assassinat -va declarar Heliodor. En silenci, va passejar la mirada per tot el menjador, analitzant cadascun dels presents-. En realitat el culpable pot ser qualsevol de nosaltres -la seva mirada ni tan sols es va aturar una mica en mi. Vaig sospirar alleujat-. Conec a més d’un individu capaç de guardar tant de rencor a un germà nostre, fins i tot després d’establir una digna pau.

 -Com goses! -va cridar Andreu, tot tirant al terra la taula prop del seu triclini, llençant pels aires els menjar de la seva safata de plata-. Insinues que no conec el significat de lleialtat? Que sóc un gos que es tacaria les mans amb la vida d’un germà per quatre monedes d’or?

 -Bé, tampoc ets l’home més serè de tots, Andreu- va dir en veu baixa Evarist-. De vegades les emocions et poden… -es va aturar quan va veure com Andreu començava a avançar a gambades en direcció cap a ell i cap a Heliodor, esquivant les àmfores i la ceràmica trencada per terra. Els altres el van aturar i van aconseguir calmar-ho. La seva reacció em va semblar ximple, ja que aquesta actitud no faria més que augmentar les sospites generals dirigides a ell. Però això ja m’estava bé. La situació no podria anar millor.

 -Mantinguem la serenitat tothom, si us plau! -per primera vegada, va ser Cosme qui va alçar la veu- És evident que tots estem trastocats per aquesta tràgica pèrdua, però ja tindrem moments més favorables per plorar i per clamar venjança en nom del nostre company Basileus. Però ara no ens podem ensorrar, ni molt menys ensorrar-nos entre nosaltres.

 -El culpable podria ser algun esclau -va suggerir Arseni-, o algun dels artistes.

 -I per què haurien fet una cosa així? -contestà Hipòlit- Mossegar la mà que els dona el menjar? No té sentit.

 -Probablement Basili tenia molt enemics. Tal vegada algun d’ells s’ha infiltrat, o ha obligat un esclau a fer la feina bruta- va aventurar fredament Evarist.

I així continuaren els necis amics del meu pare, donant voltes a les mateixes possibilitats que mai han ocorregut. L’agressivitat va tornar a florir entre ells, la desesperació dominava les seves ments, i la moral ni tan sols els va deixar apropar-se a l’home que estaven buscant.

En un punt de la nit, quan una nova disputa començava a enfrontar-los de nou, vaig sortir del menjador, impassible, aprofitant que ningú se n’adonaria. Em vaig assegurar que entre els plecs del meu himàcion no sobresortís un petit flascó amb algunes gotes verdes. Però mai ningú sabrà que portava l’Helleborus orientalis.

  • Què me’n dieu? Us ha sorprès el desenllaç o bé ja us pensàveu qui era el culpable? Com definiríeu el personatge del narrador?
  • En tractar-se d’un relat situat en un temps passat, segurament hi ha alguns termes referits a elements de l’època clàssica que no coneixeu. Feu-ne una llista i busqueu-ne le significat.
  • D’altres potser ja els coneixeu pel que heu après a classe. Apunteu-los i definiu-los també, amb el nom original, si el sabeu.

Marta Verkholyak

1r de batxillerat

Bones intencions de Maria Mercè Roca

Esgotats tos els llibres que corren per casa, incloses les darreres adquisicions, i amb poc temps per anar en persona a la biblioteca del poble, les meves darreres lectures són fruit de la recerca aleatòria per eBiblio,  el servei de préstec electrònic de les biblioteques públiques de Catalunya. Us el recomano, si us trobeu en el mateix cas.

De vegades, vaig sobre segur i busco obres d’autors que conec d’altres ocasions i en busco alguna que no hagi llegit encara. És el cas de Maria Mercè Roca, de qui em venia de gust llegir alguna altra creació. Per què no Bones intencions, del 2011, la seva penúltima novel·la? I l’última durant set anys, perquè fins al 2018, amb Nosaltes les donesno havia publicat res, potser per la intensa vida política, que l’absorvia.

L’autora amb el seu llibre. [Font: somvalles.cat]

L’obra ens presenta un personatge femení, la Valèria, que és capaç d’evolucionar molt al llarg de la trama, a la recerca d’una nova vida, després de l’ensorrament de la que tenia fins aleshores. Pare, fills, exmarit, antics companys d’institut, cadascun amb els seus propis fantasmes, configuren l’univers que envolta la protagonista i que l’ajuda -la força, en realitat- a transformar la seva existència. Així és com ens ho explica la pròpia autora. De què es tracta la vida segons Maria Mercè Roca?

[Font: grup62]

I com sempre, en un bloc clàssic com aquest, no em puc està de deixar constància d’alguns llatinismes que hi he trobat.

  • Al Capítol 1 (Una setmana qualsevol), el Valeri, pare de la protagonista, explica a la seva filla que vol anar a l’enterrament d’un amic a qui agradava fer jocs de mans per entretenir la gent.

-Ui si en sabia! Tenia uns dits! La seva dona va morir fa temps. Atropellada. Una harpia. L’hi va prendre tot i ell anar fent jocs de mans, “in albis“.

  • Al 3 (Al cap de nou mesos), la Farners, la millor amiga de la Valèria, explica que en David, un antic company d’institut, era alcohòlic rehabilitat.

Era un gran venedor. Ho venia tot, parcel·les o iots o assegurances. Va cremar la casa en un delírium trèmens.

  • Al 6 (Això aquí i això allà), vénen a la Casa rural Can Valeri els representants d’una ONG d’exmarginats a recollir els objectes llençats en la reforma.

Han vingut dos homes, molt educats, un és alt i prim, amb rostre d’ecce homo“, solcat per moltes arrugues…

  • Al següent capítol (Temporada alta), ve un topògraf, l’Abat, a mesurar si un mur molt antic de la finca de la casa es troba en sol públic, i per tant s’ha d’enderrocar, o dintre de la propietat. Al final del seu anàlisi sobre el terreny, l’expert dóna el seu dictamen.

-Ja està! -crida. I afegeix, solemne-: “alea jacta est“.

Com sempre, us animo a plantejar-vos la lectura de l’obra, però sobretot a explicar què signifiquen els llatinismes o expressions llatines en el context i també una referència mitològica que s’ha colat en un dels fragments. Mireu si ja els tenim a Llatinismes “in situ” i en aquest cals deixeu-ne l’enllaç. Podeu utilitzar-los, si voleu i escau, per a l’entrada que hi heu de fer cada trimestre, sempre que indiqueu que els heu tret d’aquest article i també l’enllaceu.

TERESA