“En una ciutat de Grècia vivia un savi famós per tenir la resposta a totes les preguntes”. Un dia un adolescent, conversant amb un amic, va dir:

            – Crec que sé com enganyar al savi. Li portaré un ocell que sostindré a la mà i li preguntaré si està viu o mort. Si diu que està viu, l’apretaré i un cop mort el deixaré caure al terra. Si diu que està mort obriré la mà i el deixaré volar.

            El jove va arribar fins el savi i li va fer la pregunta:

– Savi, l’ocell que tinc a la mà, està viu o mort?

 El savi va mirar al jove i li va dir:

–         Noi, la resposta està a les teves mans.

Extret de ”Aplícate el cuento”(Relatos d’ecologia emocional) Jaume Soler i M. Mercè Conangla.

“Es conta que un deixeble d’un savi filòsof va arribar a casa i li va dir:

·        Estimat mestre, es diu que un amic teu ha estat parlant malament de tu.

·        Espera!- el va interrompre el filòsof -. Has fet passar pels tres filtres el que ara vas a explicar-me?

·        Els tres filtres? – va dir el deixeble.

·        Si. El primer filtre és la veritat. Estàs segur de que el que vas a dir és absolutament cert?

·        Bé, no ho sé directament. M’ho han dit uns veïns.

·        Al menys –va dir el savi- ho hauràs passat pel segon filtre que és la bondat. A veure, això que vas a dir és bo per algú?

·        No, realment, no. Més bé al contrari

·        Ah,…mirem llavors el darrer filtre. El darrer filtre és la necessitat, creus que és realment necessari fer-me saber això que tant t’inquieta?

·        De fet, no.

·        Llavors –va dir el savi somrient- si no és veritat, ni és bo ni és necessari, millor l’enterrem a l’oblit.

“ Momo tenia un amic, Beppo Escombriaire, que vivia en una caseta que ell mateix s’havia construït amb maons, llaunes de les escombraries i cartrons. Quan a Beppo Escombriaire li preguntaven alguna cosa, es limitava a somriure amablement, i no contestava. Simplement pensava. I quan creia que la resposta era innecessària, es callava. En canvi, quan la creia necessària, la pensava molt. De vegades tardava dues hores en contestar, però d’altres tardava un dia. Mentrestant, l’altra persona havia oblidat la seva pròpia pregunta, pel que la resposta d’en Beppo, els sorprenia gairebé sempre.

Quan en Beppo escombrava els carrers, ho feia a poc a poc, però amb constància. Mentre escombrava, amb el carrer brut davant seu i net al seu darrere, se li anaven ocorrent un munt de pensaments que després explicava a la seva amiga Momo: “Veus Momo, a vegades tens al davant teu un carrer que et sembla tan terriblement llarg que penses que mai podràs acabar d’escombrar-lo. Llavors comences a donar-te pressa, més pressa,……no pares. Cada cop que aixeques la vista, veus que el carrer continua igual de llarg. T’esforces més encara, comences a tenir por i al final t’has quedat sense alè. I el carrer continua estant per endavant.

Així no s’ha de fer.

Mai s’ha de pensar en tot el carrer a la vegada. Entens?

S’ha de pensar en el pas següent, en la inspiració següent, en la següent escombrada.

Llavors és divertit: això és important, perquè, d’aquesta manera es fa bé la feina i així ha de ser. De sobte, pas a pas, s’ha escombrat tot el carrer. Un no s’ha adonat de com ha estat, però no s’ha quedat sense alè. Això és important.

Michael Ende

“Expliquen i conten què, a mitja nit, va haver a la fusteria una estranya assemblea. Les eines s’havien reunit per arreglar les diferències que no les deixaven treballar.

El Martell va pretendre exercir la presidència de la reunió, però de seguida l’assemblea li va notificar que tenia que renunciar:

– No pots presidir, Martell- li va dir el portaveu de l’assemblea -. Fas massa soroll i et passes tot el temps donant cops.

El Martell va acceptar la seva culpa però va proposar:

– Si jo no presideixo, demano que també sigui expulsat el Cargol ja que sempre se li han de donar massa voltes per que serveixi per alguna cosa.

El cargol va dir que acceptava la seva expulsió però va posar una condició:

– Si jo me’n vaig, expulseu també el Paper de Vidre ja que és molt aspre en el seu tracte i sempre té “friccions” amb els altres.

El Paper de Vidre va dir que no se’n aniria a no ser que fos expulsat, també, el Metre. Va dir:

– El metre es passa tot el temps mesurant als altres segons la seva pròpia mida com si fos l’únic perfecte.

Estant la reunió en tan delicat moment, va aparèixer el Fuster que es va posar el davantal i va iniciar la seva feina. Va fer servir el Martell, el Paper de Vidre, el Metre i el Cargol. Va treballar la fusta fins acabar el moble. A l’acabar el treball, se’n va anar.

Quan la fusteria va quedar novament buida, l’assemblea va reprendre la deliberació. Va ser llavors quan la Serra, que encara no havia pres la paraula,va dir:

– Senyors, ha quedat demostrat que tenim defectes però el fuster treballa amb les nostres qualitats, són elles les que ens fan valuosos. Així que proposo que no ens centrem tant en els nostres punts febles i ens concentrem en la utilitat dels nostres punts forts.

L’assemblea va valorar llavors que el Martell era fort, el Cargol unia i donava força, el Paper de Vidre era especial per afinar i llimar asprors i van observar que el metre era precís i exacte. Es van sentir un equip capaç de produir mobles de qualitat. Es van sentir cofois de les seves fortaleses i de treballar plegats”.

(Adaptació del recull de metàfores de “Aplicate el cuento” Relatos de ecologia emocional) M. Conangla.

“Un camperol xinès tenia un cavall negre que era l’admiració dels seus veïns. Els veïns li deien: “Quina bona sort tenir un cavall com aquest”. I el camperol contestava: “Bona sort o mala sort? Qui ho sap!. I conten que un bon dia el cavall es va escapar i se’n va anar al bosc. Quan els veïns es van assabentar, van anar a consolar al camperol i li van dir: “Quina mala sort que hagis perdut el cavall” i el camperol, amb molta pau, va contestar:” Mala sort o bona sort?”. Després d’alguns dies el cavall va retornar del bosc i amb ell van venir dos poltres salvatges. De forma que ara tenia tres cavalls. Els veïns van venir a felicitar el camperol: “Quina bona sort. Ara tens tres cavalls” i el camperol va contestar: Bona sort o mala sort?. Expliquen que el fill del camperol va voler domar els poltres salvatges, però va caure d’un d’ells i es va trencar una cama. Els veïns van anar a donar-li consol i li van dir: “quina mala sort que el teu fill s’hagi fracturat una cama”. El camperol, com sempre, va contestar: “Mala sort o bona sort?”. Diuen que havia una guerra per aquelles contrades i els militars anaven de poble en poble per reclutar joves hàbils per l’exercit; van anar a aquell poble i es van endur a alguns joves però al que tenia la cama enguixada el van deixar. Els veïns van anar al camperol per donar-li la enhorabona: “Quina bona sort que el teu fill s’hagi trencat una cama”. Una vegada més el camperol va contestar: “Bona sort o mala sort? Qui ho sap!”

Adaptació d’un conte d’en Oriol Pujol “Nada por obligación. Todo con ilusión”

Un conte àrab descriu la història de dos somnis. En el primer, un home somia amb una ciutat, un carrer, una casa, un hort, un pou i un tresor en el seu interior. És tan real el paisatge, tan nítida la imatge, que abandona casa seva i marxa a la seva recerca.

El conte descriu les alegries i infortunis d’aquest home per trobar aquesta ciutat, aquest carrer i la casa.

Al final, i en contra de tota lògica, les troba però dins del pou no hi ha cap tresor. Pitjor encara, allà s’havien reunit uns lladres i quan entren els soldats a prendre’ls, se l’emporten a ell també, creient que era un d’ells.

Finalment, quan és interrogat pel capità que comandava els soldats, li explica que ell no te res a veure amb aquests delinqüents i li explica, amargament, el seu somni.

El capità el mira compadit i li recrimina la seva credulitat, malgrat li confessa que l’entén perfectament: ell va tenir un somni igual fa molts anys i a punt va estar de sortir a la recerca del tresor que se li prometia, però, gràcies a Alà -sol Ell és Misericordiós-, va ser prudent, es va quedar a la seva ciutat i ara gaudeix de ser, ni més ni menys, que capità de la guàrdia.

El va deixar marxar, però abans li va explicar els nítids detalls del seu propi somni. El primer home, a mida que anava escoltant el relat va anar reconeixent en el paisatge descrit, la seva pròpia ciutat, el seu carrer, la seva casa, el seu hort i el seu pou. Així que va tornar a casa va comprovar, finalment, que allà estava el tan apreciat i anhelat tresor.

(Adaptat d’internet)