El debat educatiu es torna a encendre

Experts en educació demanen que abans de fer una llei es faci un diagnòstic de l’estat de les aules

MARCEL BARRERA. Barcelona

Abans de fer una llei d’educació com la que vol aprovar el govern català, cal fer un diagnòstic de la situació amb què es troben les aules. Si no, pot ser que anem a les palpentes. Experts en educació, com ara el catedràtic de la UAB Joan Subirats i el pedagog Jaume Carbonell, van coincidir ahir en una taula rodona organitzada pel sindicat de mestres USTEC-STEs que calen canvis de fons, però que en la reforma catalana s’estan donant remeis per a l’educació abans de fer una radiografia seriosa de l’estat en què es troba. Per Subirats, la definició del problema que fa la llei és «errònia», i s’equivoca el departament quan busca la solució només en una nova organització dels recursos humans dels centres. Ahir es van fer a Barcelona dos debats paral·lels sobre la reforma.

Després del parèntesi electoral, el debat a l’entorn de la reforma educativa que impulsa el conseller Ernest Maragall i que ha d’aprovar el Parlament aquest any 2008 ha tornat a la palestra. Ahir van coincidir a Barcelona dos debats a l’entorn de la llei d’educació (LEC). Per una banda, la Fesoca va demanar més recursos pedagògics per als sords i que la reforma inclogui el coneixement de la seva realitat. A pocs metres, a l’Ateneu de Barcelona, el sindicat de mestres USTEC-STEs, fins ara el principal opositor de la reforma, va organitzar una xerrada del professor anglès Richard Hatcher, membre de la National Union of Teachers, i una taula rodona en què es va criticar que el professorat s’estigui convertint en l’ase dels cops. El pedagog Jaume Carbonell va criticar que no s’hagués fet amb la LEC un diagnòstic de l’estat de l’educació. Carbonell va resumir amb una frase el que sent amb les bases de la LEC: «Sembla que es vulgui fer una mica més privada l’escola pública.»

Santi Silva, director de l’institut Jaume Callís de Vic va demanar a l’administració educativa que s’«ordeni» i creï una única autoritat educativa amb els centres, i que la llei inclogui «mesures de control» cap a l’escola privada concertada. «Les bases de la llei sembla que volen tranquil·litzar la concertada», va dir Callís, que es va mostrar preocupat pel fet que el nou perfil de director que s’està gestant s’«allunya de l’activitat docent i es converteix en el braç executor de l’administració».

Carme Brassó, mestra de l’escola La Sardana de Badia del Vallès, va demanar que la llei faci una aposta per la cohesió social. Els ponents també van coincidir en la necessitat de garantir l’escolarització de 0 a 3 anys.

Durant el torn d’intervencions, un professor es va preguntar per què s’han aturat les mobilitzacions contra la LEC si el Departament d’Educació no ha retirat el document de bases, i una estudiant va qüestionar les crítiques que rep la llei pel fet que es vulgui formar gent per entrar al mercat de treball. Rosa Cañadell, d’USTEC-STEs, va dir que l’«educació ha de servir per al treball, però no exclusivament». La líder sindical es va mostrar a favor de fer canvis en el món educatiu, però no d’una reforma del model: «L’educació és un dret social i no pot estar al servei de l’economia.»

LA INTEGRACIÓ DELS ALUMNES SORDS.

La Federació de Persones Sordes de Catalunya (Fesoca) va organitzar ahir la segona edició de les jornades sobre educació bilingüe a la seu que l’ONCE té a Barcelona. A la dreta de la imatge, la presidenta de Fesoca, Encarna Muñoz, parla amb llenguatge de signes al costat de la directora general d’Atenció a la Comunitat Educativa, Isabel Darder, que tot i que també parla la llengua de signes va dir que no es veia capaç de fer-ho.

«L’ESCOLA PERD PES».

L’escola com a institució està perdent pes, i per això cal que quan es parli d’educació s’inclogui tot l’entorn. El pedagog Jaume Carbonell –a la imatge ahir durant una taula rodona organitzada a l’Ateneu Barcelonès– va subratllar la importància que la reforma educativa tingui el suport dels agents socials, educatius i dels partits polítics, mentre que el catedràtic Joan Subirats va lamentar que s’estigui fent més una llei d’ensenyament que d’educació.

Educació prepara un pla d’acció per a l’escola inclusiva

La directora general d’Atenció a la Comunitat Educativa, Isabel Darder, va dir ahir que el Departament d’Educació treballa en l’elaboració d’un pla d’acció fins al 2010 que es presentarà d’aquí a un mes i que va adreçat a millorar la integració dels alumnes discapacitats. El pla inclourà mesures per millorar la coordinació entre els departaments de la Generalitat i també per evitar que molts dels alumnes amb discapacitat s’hagin de desplaçar com a norma a la ciutat de Barcelona, on té la majoria dels recursos. Darder va dir que cal estendre més equitativament els recursos que hi ha per atendre els alumnes amb problemes d’aprenentatge. L’alt càrrec va fer aquest anunci durant les segones jornades d’educació bilingüe organitzades per la Federació de Persones Sordes (Fesoca). Els assistents a la trobada van demanar a Darder que en els currículums de les escoles on hi ha alumnes sords s’hagi d’estudiar la seva realitat, que s’editin materials pedagògics i que es reformin els Creda, els serveis de suport que tenen els professors per atendre alumnes amb dificultats greus d’audició.

El Punt, Diumenge 6 d’abril de 2008

Fotodenuncia: Es hora de actuar

Cuando vamos a trabajar, de viaje o de paseo, vemos pequeños o grandes desastres. Todos somos testigos de las constantes violaciones medioambientales que se producen, a diario, a nuestro alrededor.

Y en ese momento siempre nos hacemos las mismas preguntas: ¿Qué hacer?, ¿a quién se lo digo?.

Con Fotodenuncia, cualquier ciudadano puede informar de las agresiones al medio ambiente que se producen a su alrededor. Con una cámara o un móvil cualquiera puede fotografiar situaciones como la contaminación de mares y ríos, construcciones en espacios protegidos, incendios provocados o vertidos.

Coge tu camara de fotos y actúa

El objetivo es configurar, con la colaboración de los ciudadanos, un mapa de las agresiones ambientales en nuestro país. Así, con sólo mover el ratón del ordenador, se podrá obtener un panorama de la degradación del entorno en nuestro país, panorama que irá aumentando con las aportaciones de los fotógrafos-internautas. Este será el primer paso, para dar un toque de atención a los responsables (empresas, ayuntamientos, autoridades,…) y buscar soluciones.

Envía YA tu Fotodenuncia en sólo 5 pasos:
1.- Entra en http://fotodenuncia.greenpeace.es/
2.- Haz clic en la opción: ¿Quieres enviar tu fotodenuncia?
3.- Lee y Acepta las condiciones de participación.
4.- Introduce tus datos personales y de la fotodenuncia.
5.- Envía la foto.

Fotodenuncia tiene su origen en la gran cantidad de gente que se dirige a la organización para denunciar alguna agresión ambiental concreta. Somos conscientes de que la presión pública es uno de los mecanismos más efectivos para producir los cambios necesarios en la protección de la Tierra.

Miedo a la escuela

A diario miles de niñas de todo el mundo son agredidas de camino a la escuela o cuando están en ella. Algunas sufren amenazas de agresión sexual de otros estudiantes, hay profesores que ofrecen notas más altas a cambio de favores sexuales, e incluso son violadas en la escuela.

En Estados Unidos, el 83 por ciento de las estudiantes de 12 a 16 años han sufrido acoso sexual. En Sudáfrica, una tercera parte de las violaciones de niñas ha sido cometida por profesores. En Tanzania, 14.000 niñas fueron expulsadas en los últimos años por quedarse embarazadas. En Jamaica, Togo, Nicaragua, Haití o México, el acoso sexual está generalizado en la escuela.

El resultado es que innumerables niñas no llegan a ir a la escuela o abandonan sus estudios.

Amnistía Internacional hace un llamamiento mundial para poner fin a la violencia contra las niñas en las escuelas. ¡Actúa!

De todo corazón, gracias por no permitirlo,

Esteban Beltrán
Director – Amnistía Internacional Sección Española

L’engany al savi

“En una ciutat de Grècia vivia un savi famós per tenir la resposta a totes les preguntes”. Un dia un adolescent, conversant amb un amic, va dir:

            – Crec que sé com enganyar al savi. Li portaré un ocell que sostindré a la mà i li preguntaré si està viu o mort. Si diu que està viu, l’apretaré i un cop mort el deixaré caure al terra. Si diu que està mort obriré la mà i el deixaré volar.

            El jove va arribar fins el savi i li va fer la pregunta:

– Savi, l’ocell que tinc a la mà, està viu o mort?

 El savi va mirar al jove i li va dir:

–         Noi, la resposta està a les teves mans.

 

Extret de ”Aplícate el cuento”(Relatos d’ecologia emocional) Jaume Soler i M. Mercè Conangla.

Els tres filtres

“Es conta que un deixeble d’un savi filòsof va arribar a casa i li va dir:

·        Estimat mestre, es diu que un amic teu ha estat parlant malament de tu.

·        Espera!- el va interrompre el filòsof -. Has fet passar pels tres filtres el que ara vas a explicar-me?

·        Els tres filtres? – va dir el deixeble.

·        Si. El primer filtre és la veritat. Estàs segur de que el que vas a dir és absolutament cert?

·        Bé, no ho sé directament. M’ho han dit uns veïns.

·        Al menys –va dir el savi- ho hauràs passat pel segon filtre que és la bondat. A veure, això que vas a dir és bo per algú?

·        No, realment, no. Més bé al contrari

·        Ah,…mirem llavors el darrer filtre. El darrer filtre és la necessitat, creus que és realment necessari fer-me saber això que tant t’inquieta?

·        De fet, no.

·        Llavors –va dir el savi somrient- si no és veritat, ni és bo ni és necessari, millor l’enterrem a l’oblit.

 

BEPPO ESCOMBRIAIRE

 

“ Momo tenia un amic, Beppo Escombriaire, que vivia en una caseta que ell mateix s’havia construït amb maons, llaunes de les escombraries i cartrons. Quan a Beppo Escombriaire li preguntaven alguna cosa, es limitava a somriure amablement, i no contestava. Simplement pensava. I quan creia que la resposta era innecessària, es callava. En canvi, quan la creia necessària, la pensava molt. De vegades tardava dues hores en contestar, però d’altres tardava un dia. Mentrestant, l’altra persona havia oblidat la seva pròpia pregunta, pel que la resposta d’en Beppo, els sorprenia gairebé sempre.

Quan en Beppo escombrava els carrers, ho feia a poc a poc, però amb constància. Mentre escombrava, amb el carrer brut davant seu i net al seu darrere, se li anaven ocorrent un munt de pensaments que després explicava a la seva amiga Momo: “Veus Momo, a vegades tens al davant teu un carrer que et sembla tan terriblement llarg que penses que mai podràs acabar d’escombrar-lo. Llavors comences a donar-te pressa, més pressa,……no pares. Cada cop que aixeques la vista, veus que el carrer continua igual de llarg. T’esforces més encara, comences a tenir por i al final t’has quedat sense alè. I el carrer continua estant per endavant.

Així no s’ha de fer.

Mai s’ha de pensar en tot el carrer a la vegada. Entens?

S’ha de pensar en el pas següent, en la inspiració següent, en la següent escombrada.

Llavors és divertit: això és important, perquè, d’aquesta manera es fa bé la feina i així ha de ser. De sobte, pas a pas, s’ha escombrat tot el carrer. Un no s’ha adonat de com ha estat, però no s’ha quedat sense alè. Això és important.

Michael Ende

A la fusteria

 

“Expliquen i conten què, a mitja nit, va haver a la fusteria una estranya assemblea. Les eines s’havien reunit per arreglar les diferències que no les deixaven treballar.

El Martell va pretendre exercir la presidència de la reunió, però de seguida l’assemblea li va notificar que tenia que renunciar:

– No pots presidir, Martell- li va dir el portaveu de l’assemblea -. Fas massa soroll i et passes tot el temps donant cops.

El Martell va acceptar la seva culpa però va proposar:

– Si jo no presideixo, demano que també sigui expulsat el Cargol ja que sempre se li han de donar massa voltes per que serveixi per alguna cosa.

El cargol va dir que acceptava la seva expulsió però va posar una condició:

– Si jo me’n vaig, expulseu també el Paper de Vidre ja que és molt aspre en el seu tracte i sempre té “friccions” amb els altres.

El Paper de Vidre va dir que no se’n aniria a no ser que fos expulsat, també, el Metre. Va dir:

– El metre es passa tot el temps mesurant als altres segons la seva pròpia mida com si fos l’únic perfecte.

Estant la reunió en tan delicat moment, va aparèixer el Fuster que es va posar el davantal i va iniciar la seva feina. Va fer servir el Martell, el Paper de Vidre, el Metre i el Cargol. Va treballar la fusta fins acabar el moble. A l’acabar el treball, se’n va anar.

Quan la fusteria va quedar novament buida, l’assemblea va reprendre la deliberació. Va ser llavors quan la Serra, que encara no havia pres la paraula,va dir:

– Senyors, ha quedat demostrat que tenim defectes però el fuster treballa amb les nostres qualitats, són elles les que ens fan valuosos. Així que proposo que no ens centrem tant en els nostres punts febles i ens concentrem en la utilitat dels nostres punts forts.

L’assemblea va valorar llavors que el Martell era fort, el Cargol unia i donava força, el Paper de Vidre era especial per afinar i llimar asprors i van observar que el metre era precís i exacte. Es van sentir un equip capaç de produir mobles de qualitat. Es van sentir cofois de les seves fortaleses i de treballar plegats”.

(Adaptació del recull de metàfores de “Aplicate el cuento” Relatos de ecologia emocional) M. Conangla.

Bona sort o mala sort?

 


“Un camperol xinès tenia un cavall negre que era l’admiració dels seus veïns. Els veïns li deien: “Quina bona sort tenir un cavall com aquest”. I el camperol contestava: “Bona sort o mala sort? Qui ho sap!. I conten que un bon dia el cavall es va escapar i se’n va anar al bosc. Quan els veïns es van assabentar, van anar a consolar al camperol i li van dir: “Quina mala sort que hagis perdut el cavall” i el camperol, amb molta pau, va contestar:” Mala sort o bona sort?”. Després d’alguns dies el cavall va retornar del bosc i amb ell van venir dos poltres salvatges. De forma que ara tenia tres cavalls. Els veïns van venir a felicitar el camperol: “Quina bona sort. Ara tens tres cavalls” i el camperol va contestar: Bona sort o mala sort?. Expliquen que el fill del camperol va voler domar els poltres salvatges, però va caure d’un d’ells i es va trencar una cama. Els veïns van anar a donar-li consol i li van dir: “quina mala sort que el teu fill s’hagi fracturat una cama”. El camperol, com sempre, va contestar: “Mala sort o bona sort?”. Diuen que havia una guerra per aquelles contrades i els militars anaven de poble en poble per reclutar joves hàbils per l’exercit; van anar a aquell poble i es van endur a alguns joves però al que tenia la cama enguixada el van deixar. Els veïns van anar al camperol per donar-li la enhorabona: “Quina bona sort que el teu fill s’hagi trencat una cama”. Una vegada més el camperol va contestar: “Bona sort o mala sort? Qui ho sap!”

Adaptació d’un conte d’en Oriol Pujol “Nada por obligación. Todo con ilusión”

Conte àrab sobre la riquesa

 


Un conte àrab descriu la història de dos somnis. En el primer, un home somia amb una ciutat, un carrer, una casa, un hort, un pou i un tresor en el seu interior. És tan real el paisatge, tan nítida la imatge, que abandona casa seva i marxa a la seva recerca.

El conte descriu les alegries i infortunis d’aquest home per trobar aquesta ciutat, aquest carrer i la casa.

Al final, i en contra de tota lògica, les troba però dins del pou no hi ha cap tresor. Pitjor encara, allà s’havien reunit uns lladres i quan entren els soldats a prendre’ls, se l’emporten a ell també, creient que era un d’ells.

Finalment, quan és interrogat pel capità que comandava els soldats, li explica que ell no te res a veure amb aquests delinqüents i li explica, amargament, el seu somni.

El capità el mira compadit i li recrimina la seva credulitat, malgrat li confessa que l’entén perfectament: ell va tenir un somni igual fa molts anys i a punt va estar de sortir a la recerca del tresor que se li prometia, però, gràcies a Alà -sol Ell és Misericordiós-, va ser prudent, es va quedar a la seva ciutat i ara gaudeix de ser, ni més ni menys, que capità de la guàrdia.

El va deixar marxar, però abans li va explicar els nítids detalls del seu propi somni. El primer home, a mida que anava escoltant el relat va anar reconeixent en el paisatge descrit, la seva pròpia ciutat, el seu carrer, la seva casa, el seu hort i el seu pou. Així que va tornar a casa va comprovar, finalment, que allà estava el tan apreciat i anhelat tresor.

(Adaptat d’internet)