Vet aquí una altra fixació que tenen molts adults cap als més petits, que no és altra que voler-los fer grans abans d’hora, fet que sotmet els petits esportistes a una gran pressió. En aquest cas, però, no em refereixo precisament al creixement físic, sinó que més aviat parlo del terme maduració. Organitzar els equips i ajuntar els infants per edats o bé pel seu nivell competitiu ens fa tendir a creure homogeneïtzar-los i a posar-los tots al mateix sac. Aquí, al meu parer, és on cometem l’error.

D’entrada, separar-los per edats o per nivell competitiu no té per què ser perjudicial. Però els nens no són iguals, de manera que els treballs i rendiments entre uns i altres difereixen per bé que s’organitzin els equips. I el que és nociu no són aquestes diferències, naturals i comprensibles, sinó que aquestes diferències provoquin moltes vegades tractes diferents cap a uns i altres. Generalment, s’exigeix moltíssim als “més bons”, més del que els pertoca per edat. Per altra banda, amb els “no tan bons”, solen haver-hi bàsicament dues reaccions: o bé se’ls exigeix molt perquè es considera que han d’arribar a un nivell establert, o bé se’ls exigeix poc perquè se’ls dóna per perduts. 

Com moltes vegades, la solució està en un terme mig, o sigui, en procurar exigir en funció de cada nen/a i de cada circumstància en la qual ens trobem i, sobretot, es troba ell/a. En definitiva, entendre els nens/es com el que són, nens/es, i treballar més l’empatia cap a ells, identificant els seus sentiments, desitjos i frustracions, i a partir d’aquí, llavors, establir el grau d’exigència i comprensió que se’ls pot donar.