Com? Existeix algú a qui no li agradi el futbol? Evidentment que sí.

Hi ha nens i nenes a qui no els agrada el futbol? La resposta segueix sent sí. 

Vet aquí una altra fixació que tenen molts adults cap als més petits, que no és altra que voler-los fer grans abans d’hora, fet que sotmet els petits esportistes a una gran pressió. En aquest cas, però, no em refereixo precisament al creixement físic, sinó que més aviat parlo del terme maduració. Organitzar els equips i ajuntar els infants per edats o bé pel seu nivell competitiu ens fa tendir a creure homogeneïtzar-los i a posar-los tots al mateix sac. Aquí, al meu parer, és on cometem l’error.

D’entrada, separar-los per edats o per nivell competitiu no té per què ser perjudicial. Però els nens no són iguals, de manera que els treballs i rendiments entre uns i altres difereixen per bé que s’organitzin els equips. I el que és nociu no són aquestes diferències, naturals i comprensibles, sinó que aquestes diferències provoquin moltes vegades tractes diferents cap a uns i altres. Generalment, s’exigeix moltíssim als “més bons”, més del que els pertoca per edat. Per altra banda, amb els “no tan bons”, solen haver-hi bàsicament dues reaccions: o bé se’ls exigeix molt perquè es considera que han d’arribar a un nivell establert, o bé se’ls exigeix poc perquè se’ls dóna per perduts. 

Com moltes vegades, la solució està en un terme mig, o sigui, en procurar exigir en funció de cada nen/a i de cada circumstància en la qual ens trobem i, sobretot, es troba ell/a. En definitiva, entendre els nens/es com el que són, nens/es, i treballar més l’empatia cap a ells, identificant els seus sentiments, desitjos i frustracions, i a partir d’aquí, llavors, establir el grau d’exigència i comprensió que se’ls pot donar.

Aquesta paraula m’ha fet venir a la memòria una de les situacions absurdes que es poden veure en molts camps de futbol.

Per una banda, ens trobem amb uns camps de dimensions reduïdes, moltes vegades sense grades o amb unes tanques molt minses que separen el terreny de joc de la graderia. Això provoca que la munió de pares/mares, que volen veure els seus fills/es jugar a futbol, s’apropin d’una manera desmesurada damunt del terreny de joc. Fins aquí, tot és molt legítim, fins i tot recomanable, ja que els nens/es valoren de manera molt positiva la presència dels seus pares/mares, especialment si és per animar-los autènticament i de manera constructiva. Normalment, es crea un guirigall d’ànims i crits, també fins a cert punt comprensible, però que genera certa pressió i nervis als petits protagonistes. A tot aquest conjunt d’ones sonores que es projecten cap al camp, s’hi uneixen les dels pares/mares que fan d’entrenadors, amb instruccions i judicis de valors, de l’estil: “Passa-la! Xuta! A l’esquerra! Però què fas! No! Mira que n’ets de sapastre!” (He posat comentaris moderats per no ferir sensibilitats.)

Per altra banda, tenim la moda de posar dos entrenadors per equip, un primer i un segon entrenador, cosa també molt legítima. El problema apareix quan es col·loquen un a cada costat del camp i, juntament amb els de l’equip contrari, tenim un total de quatre entrenadors cridant, i moltes vegades donant instruccions oposades i contradictòries als seus jugadors (la telepatia encara no s’ha posat tant de moda), fet que encara desconcerta més els petits individus, que només intenten practicar l’esport que més els agrada.

I no és estrany, amb tot aquest fragor de pares/mares i entrenadors, que encara hi hagi algun graciós a qui se li acudeixi dir: “Tranquil! Para la pilota!”

Sobre els pares/mares que fan d’entrenadors, no fa falta dir, o potser sí, que els nens/es volen que els seus pares/mares facin de pares/mares, i no pas d’entrenadors/es. A més, els nens/nenes mai arribaran al nivell d’exigència dels pares/mares, ja que aquests no en tenen mai prou. Per tant, el fet de pressionar-los i jutjar-los només fa que afegir-los més pressió i frustració, perquè tot i voler complaure els pares/mares, els nens/es mai podran arribar a fer-ho.

Quant a la mania de posar un entrenador a cada banda del camp, des del meu punt de vista, això no té cap justificació pedagògica, més enllà de voler anticipar-se a les accions del rival i així poder guanyar el partit. En primer lloc, l’entrenador (i el pare/mare) acostuma a fer una lectura de les jugades en clau competitiva, més que no pas formativa. Sumant-hi el fet que, al ser adult, té una capacitat de raonament superior que el nen/a, l’entrenador (i el pare/mare) sol acabar prenent la decisió pel jugador/a (fill/a), donant-li una instrucció, creient així evitar errades, per arribar amb més facilitat al gol. Quan tenim dos entrenadors (i varis pares/mares) amb aquest comportament i, a més, veient opcions de jugada diferents, el guirigall i el caos al camp són evidents.

Malauradament, molts d’aquests comportaments de pares/mares i entrenadors van en detriment de la formació i l’educació dels jugadors/es. El futbol és un joc d’errades i l’aprenentatge s’hauria de basar en els errors i en la gestió d’aquests. Si els adults decidim per ells, estem creant jugadors/es dependents i amb poca capacitat de decisió. A més, els fem poc propensos a acceptar els errors, tant els propis com els dels companys, quan tots aquests errors formen part d’una manera inexcusable de l’aprenentatge de la pràctica del futbol.

Crec que seria bo posar més tranquil·litat i menys soroll durant els partits dels més menuts i deixar-los posar en pràctica tot el que han treballat durant la setmana d’una manera serena i tranquil·la. D’aquesta manera, podran cometre errades, com és natural, però sobretot, aprendre’n, ja sigui amb l’ajuda de l’entrenador o bé per la pròpia assimilació del nen/a. Mentrestant, entre el que uns criden i els altres no veuen, i el que uns veuen però els altres no escolten, hi trobem els nens/es, al mig d’un guirigall que no els permet posar els cinc sentits en viure, practicar i aprendre de l’esport que més els agrada.