LA GAVINA

COM LES MADUIXES

Menja maduixes l’àvia d’abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d’un infant.
Per’xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s’encanta davant d’una claror
i va creixent tranquil·la i en ‘admiració i a voltes,
cluca d’ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits.

Cada matí l’asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l’airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,
i creu que el cel s’acaba darrera del jardí.
En va la maduixera ‘son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s ‘enrojola, treballa, s’extasia:
si n’ha trobat més d’una, aixeca els ulls i riu.

Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d’ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.

1. SITUACIÓ DEL POEMA DINS DEL POEMARI.
2. ANÀLISI DE LA SIMBOLOGIA DEL TÍTOL AMB EL CONTINGUT/TEMA DEL POEMA.
3. ANÀLISI DELS ELEMENTS NOUCENTISTES DEL POEMA.
4. ANÀLISI MÈTRICA DEL POEMA.
5. ANÀLISI DE LES FIGURES RETÒRIQUES.

La poma escollida
Alidé s’ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s’estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.
-Oh petita Alidé, com és que plores tant? 5
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.
I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre’t l’enyorança dels dies que s’escolen, 10
i tu vols que t’abrigui i els braços em tremolen
i em parles d’unes coses on m’ha caigut oblit.
Lamon fa un gran sospir i li diu:
-Oh ma vida, mos peus són balbs
i sento que se me’n va la llum, 15
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfurn.
Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb ‘aspresa. 20
Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?
Autor: Josep Carner, “Els fruits saborosos”.

1. SITUACIÓ DEL POEMA DINS DEL POEMARI.
2. ANÀLISI DE LA SIMBOLOGIA DEL TÍTOL AMB EL CONTINGUT/TEMA DEL POEMA.
3. ANÀLISI DELS ELEMENTS NOUCENTISTES DEL POEMA.
4. ANÀLISI MÈTRICA DEL POEMA.
5. ANÀLISI DE LES FIGURES RETÒRIQUES.