POEMA 1: LA VACA CEGA
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça, e
l vailet va buidar-li un ull,
i en l’altre se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquello
t mentre pasturen l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada…
Però torna, i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set.
Després aixeca al cel, enorme,
l’embanyada testa amb un gran gesto tràgic;
parpelleja damunt les mortes nines,
i se’n torna orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables, brandant llànguidament la llarga cua.
(Poesies, 1895)
POEMA 2: EL GALL
—M’he guanyat cada lloança,
cada crit d’admiració!
Sóc el símbol de la França!
I al corral, quan ve pitança,
jo l’estreno, gall que só.
Ja qui em guaita ho endevina:
em pertoca de manar.
El meu bec no és de joguina
ni suI si el sol, per la galvana
que sa jaça li encomana,
veu la boira i no la fon,
—Què fas? —crido— tarambana!
Treu el nas i alegra el món
porta cap gallina.
