Guió: J.M. Hernández Ripoll
Agafeu-vos ben fort, que anem de viatge. Imagineu-vos per un moment que podem volar… Que volem i volem al costat del sol i la lluna, fins arribar a l’Amèrica del Nord. A la gran praderia on viuen els sioux, una tribu índia famosa per la seva bravura.
Quan sonen els tambors, tota la tribu dels sioux es reuneix per explicar llegendes sobre l’origen del poble.
N’hi ha una que diu que fa molts i molts anys, en temps dels primers guerrers, el sol i la lluna vivien a la terra i compartien l’immens territori on els sioux havien plantat les tendes.
Però tot va canviar quan el sol i la lluna van adonar-se que eren tan diferents com la nit i el dia.
El sol era una enorme bola de color groc, rodona com una pilota de foc. I de dins en sortien un munt de raigs que feien llum i calor.
La lluna, en canvi, era menudeta i de color blanc, i tenia un caràcter variable: s’anava fent grossa o petita segons els dies. Però al seu voltant sempre hi feia fred i tot era fosc.
Com que eren tan diferents, el sol i la lluna discutien sovint.
Sempre estaven com gat i gos. I es veia a venir que tot plegat acabaria malament.
Fins que un dia, es van barallar.
Són els savis de la tribu els que expliquen la llegenda de: El sol i la lluna
La lluna, que era més escandalosa, cridava i cridava acusant el sol de ser el culpable de la dispersió del poble. Deia que quan el sol arribava, tots els habitants es posaven a fer coses… Els uns anaven a treballar i els altres, a caçar. I que ella, la lluna, tenia una feinada cada nit quan volia tornar a reunir el poble al voltant de la foguera.
Però no us penseu que el sol no badava la boca. No, no… Es defensava dient que ell només volia que el poble creixés i treballés. Que ell era qui portava la llum i l’alegria, mentre que la lluna només servia per deixar tothom a les fosques. Deia que si ell no tornava amb la claror i l’escalfor del matí, la lluna era capaç de matar la gent de gana, de fred i de por.
– Ets un arrogant! -deia la lluna, nerviosa com un flam.
– I tu ets una presumida! -contestava el sol traient foc pels queixals.
I així es passaven hores i hores.
Per fi, un dia, el sol va decidir reunir tota la tribu. Els va comunicar que després de rumiar-s’ho molt, havia pres la decisió de pujar al cel.
– Me’n vaig al cel -va dir-. Per què des d’allà dalt us podré il.luminar tot el dia. D’aquesta manera, podré veure més bé com creixeu i com us feu grans i forts. No patiu, vosaltres sou el meu poble i mentre jo sigui allà dalt, no us faltarà mai llum per veure-us i calor per escalfar-vos.
I sense dir res més, el sol es va enlairar fins que va arribar ben amunt.
Quan la lluna va saber que el sol se n’havia anat cap al cel, es va morir d’enveja.
Va convocar urgentment tota la tribu i els va dir:
– Jo també me’n vaig cap al cel. Quan jo surti, voldrà dir que s’ha acabat el dia. I quan us cobreixi amb la foscor de la nit, us podreu reunir al voltant del foc i xerrar de les vostres coses. Gràcies a mi podreu descansar i dormir. Us faré somiar.I sense dir res més, la lluna també es va enfilar cap al cel.
És per això que el sol surt puntualment cada matí i il.lumina tota la praderia amb la seva llum. Camina i camina damunt dels caps dels seus habitants, fins que desapareix per l’altre costat.
I un cop s’ha amagat, és quan arriba la lluna i ho cobreix tot amb el seu vestit blau. Llavors, tot és fosc i silenciós.
Com ja sabeu, el sol i la lluna no s’han tornat a dirigir mai més la paraula.
Des d’aleshores, la lluna sempre persegueix el sol allà on va. Dia rere dia. I els savis sioux asseguren que així serà fins que el sol s’apagui… o caigui la lluna.
