Archive for 31 octubre 2026
L’ANIMAL SIMBÒLIC-EL LLENGUATGE
0- L’ANIMAL SIMBÒLIC
Què som? Com hem vist al tema anterior, des d’un punt de vista biològic ens classifiquem seguint les taxonomies de tot el món natural. Així:
| Humà
(Plistocè – recent) |
|||||||||||||||
| Classificació científica | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
| Nom binomial | |||||||||||||||
| Homo sapiens (Home que sap) Linnaeus, 1758 |
|||||||||||||||
| Subespècies | |||||||||||||||
|
Però com també hem vist, podem acceptar altres definicions: l’homo faber, l’homo ludens… la resposta a la pregunta, pregunta que Kant plantejarà com a cimal de la filosofia, és difícil si volem una resposta global i que ens satisfaci a tots.
Què ens fa humans i ens distingeix d’altres animals? Podem dir que el llenguatge, però els animals i fins i tot les plantes tenen sistemes comunicatius, però aquests sistemes de comunicació que tenen una articulació. Poden fer un seguit de sons, i aquests sons tenen un significat, però en quasi tots els casos aquest significat per a un significant concret és transmès via genètica, i no permet anar més enllà de la relació estricta entre el so, o l’olor i el seu significat. En els humans diem que hi ha una doble articulació: hi ha les paraules (1a articulació), però també una segona que esdevé de la combinació vocàlica i consonàntica; aquesta combinació permet una immensa recursivitat, això és creació de paraules noves en qualsevol moment, segons les necessitats i que seran transmeses culturalment.
La capacitat simbòlica ens permet figurar-nos el món i avançar en la comprensió del mateix, conèixer-nos a nosaltres mateixos i pensar. No pensem en símbols, no pensem de forma lingüística ? No és el pensar una conversa amb nosaltres mateixos? Està clar que el llenguatge és més ampli que la llengua, hi ha diferents formes comunicatives i que estableixen lligams diferents entre el que escoltem, oloren, veiem i els diversos significats, conceptes o també emocions, a les què ens remet.
Encetem un nou tema sobre l’home, perquè som els animals simbòlics. Ho som degut a la nostra constitució física – l’aparell fonador, la situació de l’epiglotis – i per la potència del cervell; podríem afegir-hi altres elements que fan més fort el vincle de la característica simbòlica, un d’ells són les mans. Cal recordar que Aristòtil ens anomena com l’animal posseïdor del logos, de la paraula i de la raó (com activitat).
Hi ha altres animals que tenen capacitat de fonació imitant sons que podem pensar humans, però són només sons, no són símbols, ells, els animals, no volen dir res amb la seqüència fònica. El símbol és la representació acceptada per convenció d’un objecte real o d’una idea. Hi ha senyals (indicis), en la natura per exemple, que poden ser interpretats per animals: el fum, el foc i el perill, per exemple; però no hi ha sempre intenció comunicativa (relació emissor – receptor) en tot això; el fum i els crits existeixen independentment que hi hagi algú que els interpreti. Doncs bé, he parlat de símbols i senyals i tots dos són signes.
Un signe és la relació que s’estableix entre un significant i un significat; alguna cosa que representa alguna altra, cosa que ha de tenir un suport, so, dibuix, tacte… ha de poder ser captada mitjançant els sentits i que ens remet a una imatge mental.
Hi ha dos tipus de signes: senyals on la relació significant i significat és natural, i entre tots dos podem establir una relació de causalitat (Causa-efecte). El fum assenyala el foc, un crit perill… però no sempre; i, ja us he dit, pot ser interpretat per diferents animals. És més, hi ha senyals que són captades per animals no humans. I l’altre tipus de senyals són els símbols. Aquí la relació entre significant i significat és convencional, l’hem d’haver decidit un grup de persones i conegut (codi de comunicació) per ells. El símbol no té lligam amb la natura ni relació causal, i, com he dit abans, la seva definició passa per ser un element que representa convencionalment i moltes vegades arbitràriament, alguna realitat o no realitat (idea, somni, esperança…). Hi ha un tipus de símbol que anomenem icona, i aquesta icona pot ser de dues maneres: un símbol convencional però no arbitrari ja que es basa, en la seva confecció, en l’analogia o la semblança. Un exemple seria la falç i el martell o una mà que tanca els llavis. L’altre tipus d’icona ens remet a una realitat (idealitat) que d’altra manera no es coneixeria; podem dir que les icones d’aquest tipus són sonsubstancials a allò que remeten. Com exemples les icones religioses o la música de Bach que ens remeten a aspectes religiosos concrets. Els senyals dirà Cassirer
La relació significant i significat ha de ser coneguda com part del codi de comunicació, de fet ens comuniquem simbòlicament, no sempre verbalment, i els actors de l’acte comunicatiu han de conèixer la simbologia. Hi ha un llenguatge corporal universal que manifesta estats interns, també un llenguatge corporal que forma part de codis comunicatius i pertany a societats determinades. Aprendre és conèixer símbols, saber interpretar-los; al tema 1 feia referència als conceptes, doncs bé, els conceptes són abstraccions mentals que remeten a una gran quantitat de coses. El concepte “taula” és mental i ens porta a les taules que hi ha, ha hi hagut i hi haurà.
Però l’esquema significant-significat s’ha d’ampliar per clarificar-nos les coses, cal afegir-hi el referent.
Concepte (abstracte, convencional, mental) = significat del signe lingüístic, aquest signe seria el signe (símbol) pròpiament, i ens remet al referent que és la cosa.
“taula” = significant imatge mental = concepte = significat referent (cosa),
que és la realitat externa a la ment.
Dins dels símbols lingüístics trobem bàsicament els verbals, però no tots ho són. Són símbols lingüístics però no verbals com la música, les fórmules matemàtiques, el codi morse… utilitzem altres símbols (icones) que no són lingüístics, així les senyals de trànsit, el gestos, les banderes, els ritus socials, polítics, religiosos. Del símbol no ens en podem sortir.
| SIGNES NATURALS O INDICIS | Senyals (naturals), relació de causalitat (indicis), motivació entre senyal i referent. | Febre, petjades, fum |
| SIGNES ARTIFICIALS | LINGÜÍSTICS | FONAMENTALS I AUXILIARS
Les llengües: naturals, morse, signes… Signes de puntuació. |
| NO LINGÜÍSTICS
SENYALS ICONES SÍMBOLS |
Circulació, un tretRetrat
Creu, falç i martell |
http://literauracolombianalol.blogspot.com.es/
Peirce distingue también tres clases de signos y los clasifica según cómo se presente a sí mismo, cómo se relacione con su objeto y cómo se relacione con su interpretante. De esta manera los clasificó en indicios, íconos y símbolos:
- Índices: El signo guarda relación física de causa-efecto o proximidad con el objeto al cual representa, y son espontáneos. Muestran algo sobre las cosas por estar físicamente conectados con ellas. Por ejemplo, el síntoma de una enfermedad.
- Iconos: Se dan cuando el signo se parece al objeto representado. Sirven para transmitir ideas de las cosas que representan simplemente imitándolas. Tiene la naturaleza de una apariencia y, como tal, sólo existe en la conciencia. Las representaciones artísticas (escultura, pintura…) son un ejemplo, pero las onomatopeyas, en el plano oral, también.
- Símbolos: Se dan cuando hay una relación injustificada entre signo y objeto, como resultado de la conveniencia. El símbolo está conectado con su objeto en virtud de la idea de la mente que usa símbolos, sin la cual no existiría tal conexión. Las palabras, números, signos religiosos y banderas, son, entre otros, algunos ejemplos.
Si fem un resum de tot això tenim que la comunicació, sigui la que sigui, es fa mitjançant un sistemes de signes. Els signes són objectes que ens informen d’ altres objectes. La ciència que se n’ocupa és la semiòtica o semiologia:
“ciència que estudia les diferents classes de signes, així com les regles que governen la seva generació i producció, transmissió i intercanvi, recepció i interpretació” Sebastià Serrano
El_lleng_sistema_de_signes_Ling.pdf
Als documents anteriors la classificació és una mica diferent atenent a la relació entre el signe (significant) i el significat. L’important és la divisió entre senyals naturals basades en la causalitat (índex o indicis): febre, petjades, fum… i els senyals no naturals però amb algun vincle significant – significat (icones, senyals de circulació, emoticonos… on hi ha una codificació entre la imatge i el referent: ☺ = content) i finalment els símbols absolutament arbitraris entre significant i significat. Així els llums dels semàfors, les banderes, el logo dels Jocs Olímpics… si ens fixem són signes (senyals, icones i símbols) no lingüístics.
El signe lingüístic és el símbol, on el concepte és el significat i el so o la paraula escrita és el significant.
Llenguatge i metallenguatge.
Quan parlem del llenguatge no podem deixar de fer-ho a través del llenguatge mateix, llavors el llenguatge de comunicació a través del qual pensem sobre el llenguatge l’anomenem metallenguatge, i el llenguatge sobre el que pensem, comuniquem, etc. és el llenguatge objecte. Com exemple: les matemàtiques són un llenguatge, quan se’ns expliquen s’ha d’utilitzar un llenguatge de comunicació, el català, per exemple; llavors el català és el metallenguatge i les matemàtiques el llenguatge objecte.
La paradoxa del mentider és un bon exemple d’això. El mateix concepte paradoxa –contra l’opinió- ens posa sobre la pista. Si dic: aquesta oració és falsa què estic dient?
Solucionar això implica fer ús del metallenguatge, una manera seria: x diu que: “aquesta oració és falsa”. de manera que la V o F serà sobre el dir de X i no sobre el contingut de l’oració. Un altra exemple: Tots els cretencs són uns mentiders. Això ho diu Eubúlides, natural de Creta.
El llenguatge humà és divers i riquíssim perquè ens possibilita pensar-nos i comunicar-nos de formes amplíssimes. El joc que heu de recordar és el de significant alguna cosa que ens remet a imatge mental (concepte que fa el paper de significat) i un referent que seria la cosa mateixa. Els dos elements imprescindibles són el significant i el significat, després trobarem que poden haver-hi significats sense referent, per exemple, rei de França.
Pensament i llenguatge.
Què va aparèixer primer? aquest és un tema no solucionat i que ens porta diferents alternatives. Que pensament i llenguatge estan absolutament relacionats no ho podem dubtar; pensem en símbols, (siguin paraules o no), però per a poder aprendre aquests símbols, són l’eix fonamental de la cultura humana, hem de tenir capacitat racional, hem d’entendre’ls, així podem dir que hem de pensar. Es donen al mateix temps, el llenguatge transmet el pensament, però el pensament mateix ja és llenguatge. Els nostres límits són lingüístics, els límits del llenguatge són els límits del món que digué Wittgenstein. El llenguatge racionalitza el pensament.
Assenyalo tres postures cabdals en marxa:
- El pensament és anterior i més potent que el llenguatge; el llenguatge expressa idees, conceptes a partir de signes, senyal sonors o dibuixos… i a de ser anterior el pensament perquè d’altra forma no es podria fer. Piaget dirà que el llenguatge és la part externa del procés cognitiu més ampli que és el pensament. Ara bé, amb el llenguatge és millora la capacitat de pensar. El pensament previ i el llenguatge depenent; per l’evolució cognitiva el nadó és capaç d’adquirir nous coneixements sense encara parlar. Reconeixement, coordinació de moviments, repeticions, relació causa efecte en fer alguna cosa i esperar-ne una acció…
- El lingüista Sapir dirà que el llenguatge és previ ja que no es pot pensar sense llenguatge. D’aquesta manera defensarà el relativisme lingüístic que diu que el llenguatge determina el pensament, de manera que diferents comunitats humanes és el llenguatge qui organitza la pròpia visió del món. El llenguatge determinarà el pensament i no hi ha estructures universals comunes a tots els llenguatges.
Aquesta hipòtesi, coneguda com hipòtesi Sapir-Whorf, estableix aquest relativisme, i el relativisme l’hem d’entendre com una postura no dogmàtica. Seria la concepció del món que ens aporta el nostre llenguatge, la nostra llengua materna, la concepció de la nostra comunitat de parlants.
El lingüista Boas, en una recerca sobre les llengües ameríndies, trobà grans diferències entre les categories gramaticals, les categories gramaticals són les tipologies de paraules que utilitzem en una llengua, així noms o substantius, adjectius, determinants (delimiten el nom respecte la quantitat, el lloc, l’espai…), pronoms, verbs, adverbis, preposicions, conjuncions), i les formes de vida d’una comunitat de parlants. Aquesta cultura i concepció del món es reflexa en el llenguatge. Sapir (1884-1935), pensa que la naturalesa del llenguatge i la seva coherència interactua amb el pensament i la conducta, de manera que pensament i llenguatge tenen una relació de determinació, de manera que el llenguatge influencia el pensament.
Chomsky pensa també que el pensament depèn del llenguatge i que aconseguim aquest llenguatge perquè tindríem a nivell mental i innat unes estructures (universals lingüístics) que possibilitarien l’adquisició del llenguatge i a partir d’aquí el pensament. Les dificultats de traducció i el pes que té la llengua materna podrien servir de prova, també que totes les llengües del món tenen la mateixa estructura.
- La interdependència pensament-llenguatge que les considera com un mateix procés, una part interna i una externa. No és possible pensar sense llengua, ni tenir llenguatge sense pensament. Hem d’acceptar però, que no són el mateix.
Aquesta és la postura de Vygotski i la podem resumir en pensem en i pel llenguatge, però no són el mateix.
L’aparició del llenguatge
A partir de l’anàlisi dels cranis humans i la posició del seu aparell fonador es pot dir, sense més proves, que el llenguatge articulat era possible fa 200.000 anys; fa uns 40.000 ja es troben mostres culturals que han d’implicar l’ús del llenguatge.
FONAMENTS BIOLÒGICS DEL LLENGUATGE UAB
ELS ORÍGENS DEL LLENGUATGE EN L’EVOLUCIÓ HUMANA
Les hipòtesis sobre l’origen són:
Teoria mítica: Inclou la donació de la capacitat pels déus i altres aspectes que entren de ple en la mitologia. Dins d’aquesta podem afegir l’explicació del grecs que diu que el llenguatge neix a partir de la capacitat de fer onomatopeies (a partir, doncs, de la sonoritat original), d’aquí en sortiria la perfecció d’aquestes per posar nom a les coses. Si que podem pensar en algunes paraules que segueixen el so que farien els objectes, però si això fos real aquestes paraules no variarien gaire d’una llengua a una altra.
Teoria adaptacionista: On el llenguatge dels primats estaria a l’inici i l’humà s’hauria adaptat gràcies a la millora dels òrgans de fonació. És adaptacionista en quant el llenguatge apareixeria a partir de l’augment de les necessitats expressives que haurien estimulat els òrgans de fonació. Però ja hem vist abans les dificultats del lamarckisme.
Teoria evolucionista: seguint els fets de l’evolució biològica i els avenços que s’han fet en els últims anys, podem dir que la capacitat simbòlica apareix com un tret biològic en l’espècia humana. Podria donar-se el cas, fins i tot, que fos anterior a un aparell fonador potent i que es comuniquessin amb, deixant de banda la càrrega instintiva, amb gestos. La capacitat consisteix en els universals lingüístics que ens permetrien construir pensaments a partir d’un nombre limitat d’unitats, la seva herència seria biològica, mentre que l’aprenentatge de les llengües particulars formaria part de la cultura. Cal veure també que si acceptem la interacció de pensament i llenguatge com expressió del pensament, entenem, sempre sense seguretat, la progressivitat en els avenços de l’espècie.
Universos simbòlics.
És gràcies a la capacitat simbòlica i la capacitat de comunicació com podem generar universos simbòlica en els quals habitem més enllà de la realitat quotidiana. Pensar en ciència, religió, filosofia és pensar simbòlicament i viure aquest univers que només té sentit com relació de símbols. La religió no existeix com la taula, o el número 1, o l’amor, o la ciència, o els mites, o l’art… La simbolització és mental i en alguns casos està per la realitat i d’altres no, però no és la realitat i sí ens permet fer ciència, literatura, música, etcètera.
Què són els universos simbòlics? Són representacions mentals, conjunts de conceptes relacionats sobre aspectes de la realitat o de la idealitat.
ANNEXOS
indicio LENG.
Según la clasificación de Ch. S. Peirce, tipo de signo que funciona en virtud de una dependencia real que mantiene con el objeto, de acuerdo con una relación causal que se establece entre dos fenómenos; es un signo que se encuentra en contigüidad con el objeto denotado, por ejemplo, el humo y el fuego, la veleta que indica la dirección del viento. Dado que los indicios son señales físicas que designan hechos físicos, no pueden existir indicios para conceptos abstractos.
signo LENG.
(del latín signum, marca, enseña) En general, cualquier entidad sensible que permite reconocer un hecho que no se percibe. La parte del signo que puede hacerse sensible es el representante, y la parte ausente, el representado. La noción de signo es, no obstante, compleja, (ver texto 1 y texto 2 ) ya que abarca términos como símbolo, señal, síntoma, indicio, representación, imagen, etc., que comparten como característica común el hecho de que, para quien los percibe e identifica, evocan la imagen de otra cosa. Para algunos el signo debe ser convencional y destinado a la comunicación, con lo cual perderían el carácter sígnico el humo que produce el fuego u otros fenómenos naturales, que para otros son signos de comunicación. La definición más sencilla la ofrece F. de Saussure, que presenta el signo como la asociación de un significante y un significado, y denomina «significante» al representante y «significado» al representado. A la concepción diádica de Saussure, se opone la concepción triádica de Peirce, con «representamen», «objeto» e «interpretante» como elementos. El signo es, pues, para Peirce un representamen que envía a un objeto por la mediación de un interpretante. Esta formulación presenta el signo como un proceso, la «semiosis», que implica la cooperación de tres elementos y, a la vez, contempla la existencia del referente, que no aparecía en la concepción saussureana.Peirce distingue entre signos iconos, signos índices y signos símbolos, distinción que se ha generalizado en el ámbito de la semiótica y que está fundamentada en la relación que se establece entre el signo y el objeto. Si la relación es de tipo material, coincidencia en la categoría de la cualidad (categoría primera), el signo es icono: una fotografía, una estatua; si la relación es de contigüidad (categoría segunda, de objeto), el signo es un índice: una huella, el humo; si la relación es convencional (categoría tercera, de la ley), el signo es un símbolo: la palabra «signo». Hay que tener en cuenta que no existen los iconos, índices y símbolos en estado puro, sino que los signos contienen caracteres icónicos, indicativos o simbólicos, y en cada caso se actualiza uno de ellos más que otro.En lingüística, Saussure definió el signo como la relación existente entre una imagen acústica, el significante, que no es el sonido material sino su huella psíquica, y un concepto: el significado. El signo así definido posee dos características principales: su carácter arbitrario y su carácter lineal. Entiende Saussure la arbitrariedad como inmotivación, es decir, entre el significante y el significado no existe ningún vínculo natural (ver texto ). En cuanto a la linealidad, extensión mensurable en una sola dirección, permite diferenciar el significante lingüístico de otros significantes que se presentan en varias dimensiones.
símbolo GEN.
(del griego FL:$V88,4<, juntar, reunir, encontrar un signo de reconocimiento. De ahí Fb:$@8@<, nota, señal de reconocimiento. En sus orígenes, el símbolo era una marca o una partición en un objeto que permitía el posterior ensamblamiento de los dos trozos. Ello permitía el reconocimiento de cada uno de los poseedores de las dos partes divididas de, por ejemplo, una misma moneda. Actualmente este término no tiene un significado unívoco, por ello siempre es preciso delimitar la perspectiva desde la que se habla de los símbolos. De una manera general cabe hablar de ellos desde dos perspectivas completamente diferentes:1) desde el punto de vista de la filosofía del lenguaje, de la lingüística y del formalismo y2) desde la perspectiva que considera los símbolos y lo simbólico como una especie de revelación o de manifestación de una realidad otra, tanto de tipo religioso o sagrado, como de tipo psicológico, y que requiere una hermenéutica específica, como propone Ricoeur, por ejemplo.
1) LENG. Desde la primera perspectiva, y ya a partir de Saussure, el término símbolo se utiliza como una clase especial de signo o de significante. También para Peirce es un tipo de signo cuya relación con lo significado es arbitraria, esto es, entre el signo y el objeto significado no existe ninguna relación, ni de causalidad (lo que daría lugar a los indicios) ni de semejanza (que originarían los iconos). Así, pues, para Charles Sanders Peirce el símbolo es un tipo de signo inmotivado que representa su objeto por convención. Esta convención es explícita y casi absoluta ya que no hay ninguna relación sensible entre el significante y el significado. Los alfabetos, la notación química, lógica o matemática son ejemplos de símbolos ya que toda relación analógica correría el riesgo de alterar el sentido, transfiriendo al significado propiedades del significante (ver texto ). El signo lingüístico pertenece a esta clase de signos.De esta manera, un símbolo es un signo que perdería el carácter que lo hace signo si no hubiera algún intérprete. Por ejemplo, en nuestra cultura el color negro simboliza el luto, aunque entre los hindúes el color de luto es el blanco (lo que refuerza la condición arbitraria y convencional del símbolo). También Dewey, Ogden, Richards y la mayoría de los filósofos del lenguaje, los consideran como meros signos arbitrarios y convencionales de carácter social y colectivo, lo que los opone a los signos naturales. Así, las palabras también son de naturaleza simbólica, puesto que la conexión entre ellas y lo que representan es arbitraria, a excepción de las onomatopeyas, que serían en parte imágenes icónicas, ya que se refieren a un objeto en la medida en que imitan los ruidos de aquello que designan.Los símbolos no son exclusivos de los seres humanos, aunque sólo en el hombre adquieren su mayor complejidad. La danza de las abejas, estudiada por Karl von Frisch, y algunas formas de comunicación entre mamíferos descritas por los etólogos, también son de carácter simbólico.Los símbolos pueden entenderse también como una notación arbitraria, como el simbolismo lógico instaurado ya por Aristóteles, en cuyo caso son signos vacíos (dimensión meramente sintáctica), aunque susceptibles de ser interpretados (en una dimensión semántica). Ernest Nagel, en Simbolismo y ciencia, definió el concepto científico de símbolo como «todo acontecimiento (o tipo de acontecimiento), habitualmente de carácter lingüístico, que se adopta para significar algo más mediante convenciones tácitas o explícitas o de reglas de lenguaje», y S.K. Langer afirma que «todo arbitrio mediante el cual realizamos una abstracción es un elemento simbólico, y toda abstracción implica simbolización».2) GEN. Ahora bien, en cuanto que figuras que designan una realidad distinta de ellos, los símbolos también pueden entenderse -en el caso de las filosofías religiosas y en determinadas teorías psicológicas y estéticas- como expresiones de una realidad directamente inaccesible al lenguaje o al pensamiento conceptual.En las concepciones míticas y religiosas los símbolos se consideran como la manifestación de lo sagrado. Este es el punto de vista que también adoptan algunos filósofos de la religión, como Schleiermacher, por ejemplo. También en este sentido se formuló la teoría romántica del símbolo (todavía representada por Ludwig Klages), aunque en el caso del romanticismo se vincula más al símbolo estético y a una concepción del arte como reveladora de lo absoluto. Para Schelling, como para Goethe, en el símbolo, lo particular (la imagen) es, a la vez, lo universal (el sentido). Por ello, F. Schlegel sostenía que solamente el símbolo permite acceder a lo infinito o a Dios, y el arte, aparece así, como una vía privilegiada de conocimiento.
Entre los filósofos e historiadores de la religión que han dedicado una especial atención al estudio de los símbolos destaca el espiritualista Mircea Eliade, para quien el símbolo permite una forma de participación mística en lo sagrado, puesto que es manifestación suya, y aspecto esencial de la hierofanía. Mediante el símbolo, el hombre puede percibir la presencia de lo sagrado. Por ello, ocupa un lugar central en el culto, y en todo ritual, y constituye la base del lenguaje religioso. Existen muchos tipos distintos de símbolos que, en general, pueden agruparse en: cosmológicos, soteriológicos y
antropológicos. Existen símbolos que se refieren al espacio sagrado (cualitativo y anisotrópico, distinto del espacio profano o geométrico, isotrópico y homogéneo) de entre los que, según Eliade, el fundamental es el símbolo del centro del mundo; símbolos que permiten distinguir el tiempo sagrado del profano; símbolos de la naturaleza y su relación con el ser humano que establecen una relación entre el macrocosmos y el microcosmos. De esta manera, concibe el símbolo como un instrumento de conocimiento que forma parte de una esfera pre-lingüística: precede al lenguaje y a la razón discursiva. Los símbolos -según Eliade-, constituyen aperturas hacia un mundo transhistórico: «imágenes, símbolos y mitos no son creaciones irresponsables de la psique, sino que responden a una necesidad: dejar al desnudo las modalidades más secretas del ser. […] Si el espíritu se vale de las imágenes para aprehender la realidad última de las cosas es, precisamente, porque esta realidad se manifiesta de un modo contradictorio y, por consiguiente, no puede expresarse en conceptos».
El psicoanálisis dará también especial importancia a los símbolos pero, en lugar de considerarlos una manifestación de lo sagrado, los considerará como modos de representación indirectos y figurados de los conflictos y deseos inconscientes. De esta manera, para Freud la simbolización es la actividad de representación psíquica de las pulsiones, y se manifestarán tanto en los sueños como en los mitos o en la religión. En cuanto que manifestaciones de un significado oculto de pulsiones inconscientes poseen un significado que el análisis, a modo de hermenéutica, puede desvelar. Pero si, para Freud, los símbolos proceden de una elaboración psíquica enraizada en experiencias infantiles individuales, para Jung son producidos por un inconsciente colectivo y son manifestaciones arquetípicas. Jung distingue entre símbolos naturales, que proceden del contenido de dicho inconsciente colectivo, y símbolos culturales, que son imágenes colectivas que, partiendo de las mismas raíces han estado elaboradas y modeladas por la imaginación de cada pueblo.La hermenéutica de Paul Ricoeur se mueve, en cierta forma, a medio camino entre las interpretaciones psicoanalíticas y las puramente lingüísticas (ver texto ). Para Ricoeur, los símbolos son el «indicio de la situación humana en el corazón del ser, por ello tienen valor ontológico», y manifiestan una doble dependencia: dependen del inconsciente y, a la vez, de lo sagrado. Pero, cada símbolo sagrado es un símbolo infantil o arcaico que está en la base de una estructura profunda que nos relaciona con lo real y, de este orden simbólico, surge el lenguaje. Por ello, no todo el lenguaje es de tipo conceptual.Para Ernst Cassirer, que concibe al hombre como animal simbólico (ver texto ), el mundo no es sustancia, sino forma simbólica, y el símbolo permite abarcar la totalidad de los fenómenos en los que algo sensible se presenta como manifestación de sentido. Es la simbolización la que permite el ordenamiento de nuestro ambiente como un mundo. Cassirer, en su Filosofía de las formas simbólicas, estudia la importancia de la aparición de lo simbólico en la mentalidad infantil, cuando el niño descubre que todas las cosas tienen un nombre (lo que le anticipa al análisis realizado por Lacan de la fase del espejo). A partir de aquí, se manifiestan distintas formas simbólicas. Pero existen formas que permiten sintetizar las distintas apariencias, entre ellas, el mito y la ciencia,
pero también el arte y la religión. No obstante, todas ellas se manifiestan a través del lenguaje que es la forma simbólica que todas las otras presuponen. Por ello, lejos de las concepciones irracionalistas de Eliade o de Jung que conciben lo simbólico como perteneciente a una esfera pre-lingüística, declara que el orden simbólico es el orden mismo del lenguaje, aunque de origen no directamente verbal. Así, el símbolo no lo concibe, como Dewey, Peirce u otros filósofos del lenguaje, como un mero signo usado por consentimiento común para significar un concepto asociado. Para Cassirer una señal, un sonido, un objeto o un acontecimiento podían ser un símbolo para una persona sin que ella pasase conscientemente de él a su significado. Ello le aproximaba a la concepción de Freud, aunque Cassirer rechazaba ésta por considerarla arbitraria y subjetiva.
El hecho de que diversos pensadores, muy alejados entre sí, como el mismo Cassirer, Lacan, Lévi-Strauss, Freud, Peirce, Russell, Ricoeur y otros hayan utilizado amplia y eficazmente la noción de símbolo para avanzar en sus respectivos y alejados campos de investigación (filosofía, semántica, lógica, psicología, etnología, mitología, hermenéutica…) hace decir a S.K. Langer que el estudio de los símbolos constituye la nueva clave en la que debe fundarse la filosofía.
Diccionario de filosofía en CD-ROM. Copyright © 1996-99. Empresa Editorial Herder S.A., Barcelona. Todos los derechos reservados. ISBN 84-254-1991-3. Autores: Jordi Cortés Morató y Antoni Martínez Riu.
Diccionario de filosofía en CD-ROM. Copyright © 1996-99. Empresa Editorial Herder S.A., Barcelona. Todos los derechos reservados. ISBN 84-254-1991-3. Autores: Jordi Cortés Morató y Antoni Martínez Riu.
Diccionario de filosofía en CD-ROM. Copyright © 1996-99. Empresa Editorial Herder S.A., Barcelona. Todos los derechos reservados. ISBN 84-254-1991-3. Autores: Jordi Cortés Morató y Antoni Martínez Riu.
MODEL D’EXAMEN 1
0No és el model que utilitzo ara, però us podeu fer una idea dels textos i d’algunes preguntes.
- Quines característiques posseeix l’ésser humà han possibilitat la seva evolució? (1 punt)
- Explica els tipus de coneixement. (3 punts)
- Quina creus que és la intenció de Xenòfanes a l’escriure això: (1 punt)
“167 “Però els mortals s’imaginen que els déus han nascut i que tenen vestits, veu i figura humana com ells”; 168 Els etíops diuen que els seus déus són xats i negres i els tracis que tenen ulls blaus i el pèl ros”; 169 Si els bous tinguessin, els cavalls o els lleons tinguessin mans i fossin capaços de pintar amb elles i fer figures com els homes, els cavalls dibuixarien les imatges de déus semblants a cavalls…”
- Explica el tema natura i cultura. (2 punts)
- Llegeix el següent fragment i contesta: (3 punts)
«Per a mi, la qüestió decisiva per a l’espècie humana consisteix a saber si la seva evolució cultural aconseguirà de dominar, i fins a quin punt, els trastorns de la convivència provocats pels instints d’agressió i d’autodestrucció dels humans. En aquest sentit, l’època actual és especialment interessant. Els homes han arribat tan lluny en el domini de les forces de la natura, que gràcies a aquestes es poden destruir mútuament fins que no en quedi cap. I com que ells ho saben, d’aquí prové en bona mesura el seu desassossec, la seva desventura i la seva angoixa.»
Sigmund Freud; El malestar en la cultura.
- Idea o idees principals del text i com apareixen relacionades.
- Que vol dir Freud a la primera frase del fragment?
L’HOME-NATURA I CULTURA
0- L’HOME
- La pregunta per l’home.
- Natura i cultura.
- La concepció religiosa. El disseny intel·ligent.
- L’evolucionisme: Lamarck, Darwin i la teoria sintètica de l’evolució.
- Hominització i humanització
- Implicacions filosòfiques de l’evolució.
Conceptes: home, humanitat, physis, nomos, hominització, humanització, etnocentrisme, pluralisme, relativisme cultural, interculturalitat, monisme, dualisme, antropocentrisme, arkhé.
- La pregunta per l’home.
Immanuel Kant (1724-1804) reduirà la recerca filosòfica a la pregunta Què és l’home? En definitiva aquesta qüestió: què som, resposta des de diferents paràmetres com la ciència, la religió i la filosofia ens dóna mida de l’interès que té. Si ens preguntem què som les respostes seran variades. mirem-ne algunes:
Plató que és un bípede implume; Aristòtil dirà que l’home és l’animal que posseeix el logos, que és l’animal racional per naturalesa, en Aristòtil també trobem que l’home és l’animal social per naturalesa ja que requerim obligatòriament dels altres per esdevenir humans, tret, d’altra banda, que trobem en molts altres animals. Per als sofistes en general, l’home és un animal més i a més, segons Protàgores, és la mesura de totes les coses, de les que són en tant que són i de les que no són en tant que no són… Sigui com sigui les respostes aniran incidint en els aspectes de la racionalitat de l’home – la capacitat de pensar i parlar articuladament- diferenciant-lo de la resta d’animals i generant una imatge antropocèntrica on l’home com ésser creat, com ésser elegit, com ésser susceptible de premi i càstig s’haurà d’enfrontar amb descobriments científics que donaran un nou punt de vista a la qüestió.
Com que el fet social apareixerà constantment caldrà establir certes diferències entre el que anomenem natura i cultura, entenent que la cultura pot ser entesa com un fet natural
Mites i religions generen explicacions sobre aquest fet, la filosofia, usant el logos, dóna respostes que, sempre en marxa, intenten conciliar la ciència amb el que podríem anomenar intuïció. Tot i que en l’actualitat, no sabem però amb certesa la resposta, podem dir que l’home és un ésser viu producte d’un procés evolutiu que té una sèrie de característiques com ara la capacitat de fonació articulada, fonamental per a la comunicació, la capacitat racional, el bipedisme, dues mans amb polzes oposables i altres. Trobarem en la filosofia caracteritzacions de l’home com homo faber, homo ludens i homo sapiens, on s’incideix en una o altra característica. Som però un conjunt.
Què som? That’s the question.
Per què saber tot això? Heu sentit mai la dita: el saber no ocupa lloc? Segur que sí, i ara sabem que sí que n’ocupa, de lloc, ens podríem permetre però ocupar-ne molt més. Tots voldríem saber moltes coses: saber anglès, saber matemàtiques, saber mitologia, saber el nom de les estrelles… clar que sí. Xavier Zubiri establia una relació entre saber i sabor, nosaltres provem les coses, les tasten per saber si ens agraden o no i així sabem d’elles. És bo saber que la religió judeocristiana diu que Déu va crear el món i el seu contingut en sis dies? Clar que sí, és bo saber que per a la biologia l’home és un organisme pluricel·lular, és clar que sí. No ens referim ara si són sabers certs o no, però saber tot això i moltes altres coses és interessantíssim. Quanta més informació més elaboració en el camí cap a la veritat, ai, la veritat.
“Què és l’home? Aquesta és, segurament, una de les qüestions més importants que s’han de plantejar, i que depèn, en gran mesura, del nostre punt de vista sobre la naturalesa humana. El significat i el propòsit de la vida humana, què hem de fer, i el que podem esperar realitzar, son qüestions que queden fonamentalment afectades pel que pensem que sigui la naturalesa “real” o “vertadera” de l’home. Però existeixen molts punts de vista conflictius respecte al que realment és la naturalesa humana. (…) La Bíblia veu a l’home com creat per un Déu transcendent que té un propòsit definit per la nostra vida. “La naturalesa real de l’home és la totalitat de les relacions socials” va dir Marx (en les seves Tesis sobre Feuerbach 1845), Marx va negar l’existència de Déu i va sostenir que cada individu és un producte de la societat humana en què viu. “L’home està condemnat a ser lliure” va escriure Sartre, a França en els anys 40. Sartre va negar l’existència de Déu, però també va negar que estiguéssim determinats per la nostra societat ni per qualsevol altra cosa….” Leslie Stevenson: Siete teorias de la naturaleza humana, Ed. Catedra.
És l’antropologia com ciència de l’home (anthropos), la disciplina que se n’ocupa; i va des del procés evolutiu fins la consideració de l’home com animal social.
L’antropologia es divideix, d’acord amb on es centra el seu estudi i el mètode que utilitza, en filosòfica i científica. L’antropologia filosòfica cerca una explicació global que enllaci totes les disciplines possibles, cercant la definició essencial de l’ésser humà i procedeix a partir de la reflexió de diferents ciències socials. L’antropologia científica atén a la biologia de l’ésser humà i al seu component cultural, d’aquí en surt una nova divisió en física (l’home com fruit de l’evolució biològica, diferències en l’arbre evolutiu, diferències i semblances entre els diferents grups humans), l’antropologia cultural es centre en la cultura i els seus aspectes: política, creences, tècnica, ciència, donant com a resultat diferents especialitats.
| ANTROPOLOGIA FÍSICA | Anatomia, fisiologia, paleontologia, genètica, biologia molecular, primatologia… |
| ANTROPOLOGIA CULTURAL | Etnografia, arqueologia, lingüística, antropologia física… |
http://www.xtec.cat/~asarsane/filoantropologia/articles.htm
- Natura i cultura. Physis i nomos.
Physis la traduïm per naturalesa i la indagació sobre aquesta naturalesa és el motiu de les primeres indagacions filosòfiques. Recordem que ens situem al segle VI aC quan Tales de Milet cerca l’element primigeni que composa la realitat, l’element originari i constituent d’aquesta realitat. La recerca és d’un objecte, fet físic que pugui ser, d’alguna manera, comprovat i explicitat mitjançant la demostració. Si la natura és el que és, per saber què és caldrà anar-hi a cercar l’element originari i permanent, allò que no canvia en ella i d’on apareix. Això que es busca és l’arkhé i el traduïm com principi originari i explicatiu de la realitat. Amb Tales, a qui coneixeu, s’enceta la reflexió des del logos. No significa que el que ell diu sigui veritat, sinó que ho diu usant la raó i l’experiència. Dirà que aquest arkhé és l’aigua i ho dirà perquè pot assolir els estats líquids, gasosos i sòlids, perquè el semen i la menstruació són líquides i tot, segons ell, està compost d’aquesta aigua en els seus diferents estats. Amb Tales podem dir que s’enceta també la física però recordeu que l’aparició de les ciències (coneixement) particulars és posterior a la filosofia i que serà des d’ella des d’on apareixeran les altres disciplines.
El concepte de naturalesa pot englobar tota la realitat, el cosmos – allò ordenat i bell – fins i tot el caos primigeni és natura. Si fem una reducció podem dir que tot allò que no és artificial és natural, la diferenciació és d’Aristòtil; però només és una reducció. Ens podem preguntar per què un gratacels és artificial i un niu és natural, però si anem més enllà podem distingir entre produccions pròpiament humanes i naturals. El Quixot, per exemple. També podem parlar de naturalesa de les coses de la seva constitució interna; allò essencial en l’ésser, allò que el defineix. El món és un ésser (és, existeix) i és un conjunt d’éssers (són, existeixen), i no pot ser d’altra manera. Vull que us fixeu en la recerca d’allò que roman al canvi, sembla que la ciència s’ha de fer sobre això que no canvia, això que roman i que els antics van anomenar arkhé, ara podríem dir que són les partícules subatòmiques i el conjunt de forces que les relacionen. Què busquem? Lleis necessàries i universals, no contingents, no fruit del caprici sinó obligatòries i elements que donen mida del que tenim. La physis és dinàmica i còsmica (ordenada) i es pot comparar a alguna cosa que creix, que es mou, que es transforma…
Per als primers filòsofs, la cultura forma part de la naturalesa i té les seves mateixes lleis; no hi ha la pretensió de domini sobre la naturalesa, sinó respecte i reverència. La seva concepció entén que ha d’ésser l’home i la seva tècnica la que s’adeqüi a la naturalesa i no al revés, hi ha una imitació d’ella tot entenent i valorant la seva ordenació i comprenent que l’home pertany a ella.
La traducció de nomos refereix a norma i en aquest context podem dir-ne cultura. La definició d’aquesta és complexa. Els homes són éssers naturals i també culturals, i dic això perquè en la transmissió dels aspectes que ens fan no només hi ha elements genètics sinó també culturals – apresos en el context social -. Ens adaptem naturalment i culturalment i l’evolució biològica, que no s’atura, cedeix pes a la cultural. Aquest punt és fonamental per entendre què som. Som animals gregaris, com altres animals, però hem generat una sèrie d’estructures científiques, tecnològiques, de creences en societat que només són capaces de reproduir-se en aquestes societats. Cultura i societat van de la mà, i no seríem el que som sense aquest fet social.
La cultura és el conjunt del que fem en una societat, del que creiem, del que coneixem i que aprenem en contacte amb altres éssers humans. Cada societat i cada temps té les seves pròpies elaboracions culturals, dinàmiques i que acaben constituint una segona naturalesa.
Algunes definicions de cultura:
…tot aquell complex que inclou el coneixement, les creences, l’art, la moral, el dret, els costums, i qualssevol altres hàbits i capacitats adquirits per l’ésser humà. La situació de la cultura en les diverses societats de l’espècie humana, en la mesura que pot ser investigada segons principis generals, és un objecte apte per a l’estudi de les lleis del pensament i l’acció humana.
Tylor, 1995
“La cultura és el conjunt integral constituït pels estris i béns dels consumidors, pel cos de normes que regeix els diversos grups socials, per les idees i les artesanies, les creences i els costums”.
Malinowsky
- L’home com animal social.
Com que ha quedat clara la sociabilitat de l’ésser humà, cal introduir una sèrie de conceptes. Els humans som un producte de l’evolució biològica i cultural, aquesta segona s’ha de transmetre de generació en generació per no perdre’s; té un caràcter acumulatiu i cadascú de nosaltres beu d’una o altra manera de l’herència dels seus avantpassats. El procés de socialització, permanent, té un moment primari i secundari, primari en aquells elements que ens informen de forma més o menys obligada, així els pares, l’escola, els companys; i un moment secundari on ja som nosaltres els que fem la tria. Una civilització, una cultura, si por sobreviure ha de ser capaç de transmetre allò que sap, allò que ha aconseguit, els èxits, els fracassos, els errors (invents, descobriments, art…). Si és incapaç de fer-ho desapareix. Els membres d’una societat han de enculturitzar-se que és precisament el procés pel qual assoleixen els elements fonamentals de la pròpia cultura. Les cultures poden passar per processos com ara l’aculturació que és prendre elements culturals d’una altra cultura per imposició o contacte, per exemple, moltes paraules angleses que s’usen més que les pròpies; o el menjar… L’aculturació pot arribar a menystenir una cultura en favor d’una dominant, pot tenir trets violents. Una variant és la deculturació on, sense violència es van agafant trets d’altres cultures esvaint -se els propis.
Davant de les altres cultures podem tenir diferents punts de vista. Penseu que les cultures neixen amb un objectiu comú, són conjunts de coses que fan i pensen un grup de persones més o menys ample i que conforma una societat; però hi haurà fets bons, de neutres i d’altres no gens bons, entenent que el bo és que voldríem per a nosaltres mateixos. Així, per exemple, l’ablació de clítoris és una pràctica en algunes cultures però en absolut és positiu.
Si pensem que la nostra cultura és millor que les altres sense discussió diem que la nostra postura és etnocèntrica. Tot ho valorem emocionalment des de la nostra pròpia concepció del món, que també és de la nostra cultura. L’etnocentrisme genera prejudicis a l’hora de pensar la diversitat cultural, no és gaire racional i no atén a moments històrics o climàtics… Si ens sembla bé el que fan les altres cultures pel fet de ser elements culturals, abstenint-nos de jutjar des de la moral universalista i la raó. De cap de les maneres podríem acceptar el canibalisme a les zones on es practica per ser un element cultural, o els bous, per exemple. No en hi ha prou en acceptar-les perquè els ho van bé a les persones que les fan. Aquesta postura és el relativisme cultural.
Pluriculturalisme, interculturalisme o multiculturalisme són postures que defensen el contacte i el diàleg cultural motivat per les facilitats de transport i comunicació de la nostra modernitat, on des de la igualtat de les persones poguéssim aprendre i millorar com éssers humans. Des d’on es fa tot això? des de la racionalitat i el coneixement de les necessitats com individus i societats, el marc legal estaria en la Declaració Universal dels Drets Humans i és la millor postura per enfrontar la situació que vivim on apareixen problemes nous que requereixen solucions noves.
Si en el cas dels presocràtics hi ha aquest interès per la naturalesa, amb els sofistes aquest interès es posarà en l’àmbit social. Els sofistes consideren la diferència entre aquesta physis i nomos, nomos com llei, com norma, com convenció que és diferent de la universalitat i la necessitat de la llei de la naturalesa. Les normes de la societat seran fruit de la convenció o de la voluntat dels humans, no hi haurà presència divina. Natura i cultura se separen establint dos àmbits, el de les lleis invariables i el del relativisme moral que ens portarà a la reflexió sobre l’acció humana i els valors. Un acte no serà bo sempre sinó que dependrà de la circumstància. Aquest relativisme sofístic acabarà emplenant moltes més esferes de l’àmbit del pensament.
Oposat a ells en molts elements de la filosofia, Sòcrates i el seu deixeble Plató plantegen l’absolutisme de les lleis, també de les que afecten els afers humans. La tasca del filòsof és cercar la definició absoluta i universal, vàlida tothora i tot temps. Així conceptes com justícia, bé, mal, virtut… serien sempre el mateix. Aquests conceptes els hem de descobrir en el nostre interior, el filòsof en ensenyarà a descobrir-los. La virtut, a diferència dels sofistes, no es pot ensenyar. La portem a sobre. Aquests valors són objectius i immutables, Plató afegeix que tenen existència independent del món que coneixem. El seu món serà el món de les idees. A més tots dos lliguen el fet de fer el bé o el mal al saber o la ignorància. És el que es coneix amb el nom d’intel·lectualisme moral: Si hom coneix el bé el fa (o el deuria de fer). Tenint en compte que aquests conceptes són absoluts totes les normes s’han de basar en ells.
Plató distingirà entre l’especulació sobre la physis que havien encetat els presocràtics i l’especulació metafísica – més enllà de la natura – que és on instal·larà el seu món de les idees, perfecte i sense canvi. Anomenarà primera navegació a la física i segona a la metafísica.
Tota aquesta explicació sobre natura i cultura, sobre physis i nomos és important i ens portarà a especular altres aspectes de la realitat que anirem veient. La natura té unes lleis inexorables, està determinada per aquestes lleis, al menys el món atòmic i molecular, però ens queden preguntes que intenten ser respostes: la física, la química, la religió, la filosofia… han anat donant respostes tot que, segurament, no en tenim prou i hem de continuar aquesta activitat en marxa que és la filosofia. Respecte la cultura i el funcionament de les lleis socials ens posen en els marcs de l’ètica i el dret. Si les lleis són humanes, com es fan? Què procuren? És just complir i fer complir una llei injusta?
Si no hi ha déus només tenim la raó per configurar les nostres societats. Què busquem? Jo penso que, en general, viure i intentar ser feliços, i la societat, la nostra agrupació ens ha de facilitar la tasca. Sabem, però, que això no sempre és així.
- La concepció religiosa. El disseny intel·ligent.
Des de la religió – religare, juntar…- trobem la creença que la natura, inclòs l’home esdevé per voluntat divina. Totes les religions mantenen d’una altra manera aquesta concepció. A més si ho lliguem amb el tema anterior en què us referia a l’aparença i la realitat, veurem com Yahvé, déu de la tradició juevocristiana, és aquell que és, la resta és en virtut de la voluntat de Yahvé, i és canviant. Tot aquest pla és el de la mitologia, recordeu: la pregunta és seriosa, què és això, qui ho ha fet, què i qui som? però la resposta és inventada, la religió ens dirà que per revelació, algú o alguns diuen a homes seleccionats la veritat. Que tot és fruit d’aquest disseny intel·ligent on intervenen déus i forces màgiques pertany al món del mite i la religió. Com a forma de coneixement és una creença i també és un fonament de la nostra cultura.
Tot és resultat d’un acte de creació i misericòrdia divina, coincideixen gran part de les religions monoteistes i des d’aquí podem que l’ésser humà té una posició preeminent – antropocentrisme – i la natura esdevé tal i com va ser creada. Això ens porta al creacionisme i el fixisme, la teoria del disseny intel·ligent apareixerà com a reacció davant les proves de la teoria de l’evolució. Els científics rebutgen aquest fixisme per les evidències de l’evolució, però cal saber que hi ha països on encara s’explica el creacionisme, com aquí no fa tant de temps, i que als EEUU, en alguns estats, s’explicaven les dues teories per a que els alumnes poguessin triar, pràctica que va desaparèixer l’any 2005 en que s’assenyala que el disseny intel·ligent és una creença i que pertany a l’àmbit de la religió, i que, en conseqüència, no havia de ser explicada en les escoles públiques com a contingut científic.
La religió té un paper consolador i explicatiu, però la base està en la creença, no és racional, això no significa però que hagi de ser falsa, no hi ha manera racional de saber-ho, no hi ha manera racional, tampoc, de saber si és veritat.
- L’evolucionisme: Lamarck, Darwin i la teoria sintètica de l’evolució.
La teoria de l’evolució s’enfronta al fixisme que tenia experts defensors com ara Carl von Linné i George Cuvier. Linné el coneixem per la classificació taxonòmica de les espècies, i Cuvier, creador de l’anatomia comparada, i director del museu de ciències naturals de París. El fixisme defensava que les espècies romanien inalterables des de la seva aparició al planeta, creacionisme, en la majoria dels casos tot i les evidències que anaven apareixent. Les proves embriològiques, anatòmiques i funcionals però també les troballes paleontològiques, posaven a prova constantment el fixisme. Va ser Cuvier qui plantejà, per tal de justificar el registre fòssil, una mena de creacions successives per part de Déu.
Ara per ara la teoria de l’evolució – teoria sintètica que recull les aportacions de Darwin amb els diferents treballs sobre genètica i mutacions – és, possiblement, la més clara de les teories. Hi ha antecedents en Anaximandre de Milet, però la història que vull apuntar aquí comença amb Jean-Baptiste Lamarck qui planteja l’anomenat transformisme basat el canvi de les espècies en l’adaptació al medi per ús dels diferents òrgans. El transformisme lamarckià, encara apareix alguna vegada, posa un exemple prou entenedor. La girafa hauria aconseguit el seu coll llarg per insistència ja que les fulles dels arbres, per la competència, estarien cada cop més elevades i així generació rere generació aquell animal amb el coll curt n’aconsegueix un de llarg; també la recessió d’alguns òrgans per no usar-los. La base està en la transmissió dels caràcters adquirits (durant la vida), però això no és així en la evolució biològica.
Serà amb Charles Darwin amb qui apareixerà el concepte evolució com a resultat de la lluita per l’existència i la selecció natural. Els més aptes sobreviurien poden deixar la seva herència a la descendència. Tots els éssers vius, des de les cèl·lules procariotes, provindrien d’un mateix fet; hauríem evolucionat tots a partir d’un inici. A Darwin li mancaven però els mecanismes de transmissió de la informació genètica; seran els treballs de Mendel i De Vries qui posaran l’atenció en el gen i les seves mutacions. En l’actualitat el neodarwinisme o teoria sintètica de l’evolució explica com es produeix aquest canvi en les espècies afegint la genètica de poblacions.
5.1 El darwinisme social.
Ens interessa parlar en aquest punt de Herbert Spencer i el que s’anomenarà darwinisme social. Aquest consisteix en aplicar conceptes de la biologia a l’organització social de la nostra espècie.
El darwinisme social és una ideologia societària que busca aplicar els conceptes biològics del darwinisme (la teoria de l’evolució) a la sociologia i la política, sovint amb el supòsit que la resolució de conflictes entre grups socials condueix al progrés social, posant els grups superiors o més ben preparats per sobre dels inferiors.
El nom de darwinisme social, és un nom modern donat a les diverses teories socials que van sorgir a Anglaterra i els Estats Units en la dècada de 1870, que apliquen els conceptes biològics a la sociologia i la política.[1][2] El terme de darwinisme social va guanyar una acceptació generalitzada quan s’usà el 1944 per oposar-se a aquests mateixos conceptes. Així i avui dia, a causa de les connotacions negatives de la teoria del darwinisme social especialment després de les atrocitats de laSegona Guerra Mundial (incloent l’Holocaust) poques persones es descriuen a si mateixes com a darwinistes socials i el terme és generalment vist com a pejoratiu.[3]
El darwinisme social generalment utilitza els conceptes de lluita per l’existència i la supervivència dels més aptes per a justificar polítiques socials que no fan distinció entre els que són capaços de mantenir-se per si mateixos i els que no ho poden fer. Aquesta manera de veure les coses és sovint acceptada pels partidaris del laissez-faire del capitalisme, però també ha motivat idees com l’eugenèsia, el racisme científic, l’imperialisme,[4] el feixisme, el nazisme i la lluita entre grups nacionals o racials.[5][6]
Els qui s’oposen a la teoria de l’evolució sovint han sostingut que el darwinisme social és una vinculació lògica a la creença en la teoria de l’evolució, mentre que els biòlegs i historiadors sostenen que és més aviat una perversió de les idees de Charles Darwin.[7] Encara que la majoria dels estudiosos reconeixen vincles històrics entre la teoria de Darwin i les formes de darwinisme social, mantenen, però, que el darwinisme social no és una conseqüència necessària dels principis de l’evolució biològica[8] i que l’ús de l’evolució biològica com una justificació de les polítiques de desigualtat és una fal·làcia naturalista.
- Hominització i humanització.
L’hominització és el procés pel qual apareixem els humans a partir de l’evolució, la humanització és el procés pel qual la nostra espècie esdevé cultural i compagina l’evolució biològica amb la cultural. Des del punt de vista homínid les característiques que ens han beneficiat són el bipedisme, les mans alliberades amb un polze oposable, el creixement del crani i del cervell, la pèrdua de l’estre o època de zel, de manera que la sexualitat pot adaptar-se a qualsevol moment; aquestes característiques, entre altres que ja coneixeu, faran aparèixer la neotènia pròpia dels humans: prematuritat, maduració lenta i vida més llarga. Les característiques específiques de l’ésser humà, tot i que discutibles, són: la creació d’eines, el llenguatge articulat, l’autoconsciència, la llibertat i la sociabilitat.
- Implicacions filosòfiques de l’evolució.
El que hem anat veien fins ara ja ho sabíeu, una part important com ara què és l’evolució, com funciona… formen part de les ciències particulars. Descriuen fets, fets que podem demostrar i que ens donen mida de la vàlua de la teoria. Potser estaria bé fer un resum del que sap la ciència sobre l’univers, la Terra, la vida… i des d’aquí enfrontar-nos a reflexions singulars.
Té sentit l’evolució? Sembla que no, la descripció és sobre un procés i l’evolució no és lineal sinó divergent.
L’evolució i la religió. Els mites creacionistes presenten un moment inicial on Déu o alguna altra entitat crea voluntàriament això. Això és indemostrables, forma part de les creences.
Els humans som cos i ànima ? El concepte ànima, des de diferents etimologies, apunta a alguna cosa que perviu, que és immaterial, que serà fruit d’un judici, però també com allò que anima el cos, que li dóna vida sense pretensions de pervivència a la mort…. Ara es prefereix el concepte ment, i és a partir d’aquí que surten les postures monistes i dualistes, i dins d’aquestes una munió de reflexions que formen part de la religió, la filosofia i la ciència.
| Monisme materialista.
Monisme idealista. |
No tenim accés al món mental de forma directa, no podem dir que existeixi realment. Un fantasma que condueix el nostre cos (màquina), com diu Gilbert Ryle. La psicologia conductista diu que només podem observar allò que fem, estímuls i respostes.
El reduccionisme materialista diu que mental és una forma de parlar dels processos fisiològics. Ment i cervell no són separables. Només hi ha ànima. |
| Dualisme. | Seríem un compost de dues realitats.
Descartes: l’anima és lliure mentre el cos segueix la naturalesa mecànica. El nou dualisme de Popper i Eccles on s’estableixen tres realitats diferents: Món 1: el món físic. Món 2: fenòmens mentals o experiències subjectives. Món 3: productes de la ment humana, la cultura. El cervell, la seva fisiologia, produeix els estats mentals o subjectius. Els tres món tenen realitat perquè poden interactuar entre ells. |
| No són entitats diferents però el mental no s’ha de confondre amb el físic. | Funcionalisme de Putnam i Fodor. Els estats mentals són producte del cervell, són diferents.
L’emergentisme de Searle entén que el món mental és una propietat emergent de les neurones no reduïble a la base fisiològica. El que és materialment real són les propietats fisicoquímiques que les produeixen, però el resultant també és, d’alguna manera, real. |
Tot això és un camp obert on cadascú pot dir la seva, cal tenir en compte però que l’ús de la raó té uns límits i que les creences, com la passió són també elements humans. La solució no la tenim, o no la tenim de forma fefaent. Són els nostres límits i no podem saber tampoc si mai els podrem superar. La ciència ens explica més el com que el per què, que és també el que ens interessa des del punt de vista més humà. Ens morirem i no sabrem, des de la certesa, vull dir, què és tot això.
Les ciències, la física i la química especialment, han anat rebatent molts dels arguments irracionals de la religió; no té, l’explicació científica, el caràcter consolador ni la resposta global de sentit que ens donen les religions, però les explicacions científiques, i recordeu que explicar és treure alguna cosa que estava amagada, o desplegar-la, les podem entendre. Les religioses, però, no les podem entendre, ens les podem creure. Tampoc no significa que la veritat o la mentida estiguin d’un o altre cantó, tampoc, del cert del cert, ho podem saber.
EL SABER FILOSÒFIC
0- EL SABER FILOSÒFIC
- INTRODUCCIÓ. QUÈ ÉS LA FILOSOFIA?
- MITE, RELIGIÓ, FILOSOFIA I CIÈNCIA.
- L’ORIGEN DE LA FILOSOFIA. MITE I LOGOS.
- LES BRANQUES DE LA FILOSOFIA.
- INTRODUCCIÓ. QUÈ ÉS LA FILOSOFIA?
D’una o altra manera tots hem sentit alguna cosa sobre la filosofia. El terme ens sona i l’usem amb més o menys familiaritat; aquesta familiaritat proporcionada pel temps i la derivació etimològica, passa per les expressions quotidianes poc acurades, però que ja vesteixen la paraula d’actitud vital i de reflexió, o sigui, una forma que entén el fet de pensar la realitat d’una manera crítica encuriosida . No oblidem que el fet de pensar és una constant en l’ésser humà, no podem deixar de fer-ho.
Etimològicament és amor a la saviesa. L’etimologia ens indica el sentit originari de les paraules – i pensem bàsicament en paraules – i ens interessa perquè ens dóna mida de la cosa i les seves interpretacions al llarg del temps. La paraula ens arriba des del llatí philosophĭa i abans des del grec φιλοσοφία. Tracta de l’estudi del que podem anomenar problemes fonamentals: existència, amor, mort, bellesa, ment, pensament, realitat, ésser, veritat… acceptant només argumentacions racionals. Això no significa que el que es digui des de la filosofia hagi de ser veritat per racional, sinó que el seu mètode (camí) utilitza la raó, primordialment a partir d’anàlisis conceptuals on el que s’intenta resoldre no és el com sinó el per què. La filosofia no és ciència tal i com l’entenem en l’actualitat, tot i que Aristòtil (384-322) dirà: “La filosofia és l’estudi de les primeres causes i dels principis. La filosofia és la ciència del ser en quant ser.”
Deixant de banda la definició etimològica en trobem d’altres:
Estudi metòdic i crític de la realitat, el coneixement i l’acció que aspira a donar-se l’explicació darrera i a orientar la vida humana.
En aquesta accepció tenim una part teòrica – la que es refereix al coneixement, i una part pràctica –l’acció, inspirada en trobar “orientació” per a la vida.
De vegades la filosofia no és metòdica. Tots tenim algun tipus de vincle amb l’activitat racional per resoldre els nostres problemes existencials. És una necessitat que contempla el nostre esquema intel·lectual, cal però, acceptar que no sempre ho fem amb mètode i esperit crític sinó d’una manera caòtica, ja sigui per incomprensió ja per avorriment. Necessitem donar sentit a la vida, a la nostra vida per tal de sentir-nos-en partícips. Aquest sentit anirà des del teisme fins l’ateisme, per exemple; o del dogmatisme a l’escepticisme. Amb presència diària o no, la reflexió ocupa una part força important de la nostra vida mental.
Mentre parlo, vosaltres no pareu de pensar, viviu un monòleg constant on el “jo” es desdobla. El llenguatge és fluid, ràpid per dir-nos coses del tipus: “em pica el peu”, “tinc ganes de menjar”, “quina pallissa”. Esteu emetent judicis constantment, sense parar. Les dades que us aporten els sentits van i vénen en una autèntica tempesta per definir el què podem pensar. Tota la nostra càrrega cultural es posa en joc per tal de poder establir solucions als problemes que ens van sorgint. Pensem en paraules, quantes més en sabem, més lliures som, ja que els judicis poden tenir un abast més gran i estar més prop, si això és possible, de la veritat.
Una altra definició és la de Salvador de Brocà que diu:
Exposició sistemàtica i metòdica de la vida, com una reflexió basada en conceptes purs i en raonaments deductius a partir d’unes premisses generals. Com ciència teòrica que cerca els fonaments del saber humà, com coneixement científic, en un punt de vista universal per a intentar desentranyar la realitat.
La pregunta que és demana per la filosofia ja és filosofia. Bertrand Russell comença el seu assaig Iniciació a la filosofia:
Potser espereu que comenci amb una definició de la “filosofia”, però, equivocadament o no, no em proposo pas de fer-ho. la definició de la “filosofia” varia segons la filosofia que adoptem. Tot el que podem dir, per començar, és que hi ha determinats problemes que determinades persones troben interessants i els quals no pertanyen, al menys fins ara, a cap de les ciències especials. Aquests problemes són de tal entitat que provoquen dubtes sobre allò que sol ésser considerat el coneixement. I si aquests dubtes han d’ésser resolts només ho seran per mitjà d’un estudi especial, al qual donem el nom de “filosofia”. El primer pas per a la definició de la filosofia és, doncs, la indicació d’aquests problemes i dubtes, primer pas que ho és també en l’estudi de la filosofia. Entre els problemes tradicionals de la filosofia n’hi ha alguns que al meu parer, no podem considerar-los intel·lectualment perquè van més enllà de les nostres potències cognoscitives. D’aquests problemes, doncs, no penso ocupar-me’n. N’hi ha d’altres, tanmateix, per als quals bé que una solució final no sigui possible actualment, hom pot fer molt per a indicar la direcció en què cal que sigui possible en el temps.
En aquests fulls de filosofia que teniu a les mans diu que la filosofia és una activitat que cerca el saber – aquí afegiríem que busca un saber totalitzador de la realitat – d’una manera racional, sistemàtica i crítica. Russell continua en el primer capítol del seu llibre:
La filosofia sorgeix d’un intent extremadament obstinat d’arribar al coneixement real. Allò que hom considera coneixement en la vida ordinària pateix de tres defectes: és segur d’ell mateix, vague i contradictori. El primer pas cap a la filosofia consisteix a esdevenir conscients d’aquests tres defectes, no per quedar-nos contents i satisfets en un escepticisme ociós sinó per a substituir aquest coneixement acrític per un altre de temptatiu, precís i consistent en ell mateix. Volem encara una altra qualitat per al nostre coneixement: la comprensivitat, que l’àrea del nostre coneixement sigui el més àmplia possible.
Ja tenim una sèrie de conceptes sobre els quals començar a definir “filosofia”. Ara però, cal anar a veure què és això d’un concepte: “Concepte” és tot allò concebut per la ment. En un sentit ampli equival a “idea general” o “abstracta”. La filosofia tradicional l’entén com el resultat del procés d’abstracció i pel qual el subjecte que coneix aconsegueix una representació mental de l’objecte (conegut) d’un mode general i abstracte. El concepte es diferencia de la imatge en que aquesta posseeix característiques concretes comunes amb algun objecte determinat, mentre que el concepte només conté característiques generals, essencials i definitòries, obtingudes per abstracció. Aquests, els conceptes, no són només el resultat d’un procés cognoscitiu sinó que com a representació mental, són necessaris per a pensar les coses, en el sentit que només el concepte posseeix la suficient determinació que fa possible el reconeixement i comprensió d’allò percebut pels sentits. Pensem en conceptes i això significa que aquests s’han d’adequar a la realitat i de fet han de ser definits des dels mateixos conceptes. Quan definim estem dient el que la cosa és. El fet que parlem d’una disciplina intel·lectual que cerca el saber total s’ha d’entendre com una recerca constant que planteja interrogants que hauran de ser resolts de les ciències especials o bé generar noves branques de saber; però tot i això l’actitud filosòfica no deixa de ser una actitud en marxa; actitud racional perquè treballarà des del rigor argumentatiu lògic. No, com la ciència en dir com, sinó el per què de tal fet observat en l’experiència. Ha de fonamentar-se en demostracions i reflexions lògiques. La seva pretensió última i la que li dóna sentit és trobar la raó última de tot. La filosofia és un saber sistemàtic perquè exigeix un enllaç lògic i jerarquitzat dels seus enunciats. No es pot entrar en incoherències ni contradiccions dins del mateix sistema. Finalment diem que és crític perquè tot abans de ser acceptat i fins i tot després és examinat de manera racional. Totes les proposicions han de passar pel tamís de la crítica que és el per què.
L’espècie humana és una espècie més de les que habita el planeta. Apareix fruit d’un procés evolutiu que dota l’espècie d’una sèrie d’especificacions naturals. A nivell físic som prou escassos. No tenim gaire força, ni una bona mandíbula, ni podem digerir carn crua, ens hem de protegir del fred i la calor, no podem confiar amb els peus com ho fan altres espècies… en definitiva i utilitzant el títol de Desmond Morris som un autèntic Mico despullat. Sigui com sigui, si el lleó té unes urpes fortes i poderoses i l’humà un cervell més gran cal considerar que tant les urpes com la capacitat del cervell són eines. I que són el que ens ha ajudat a arribar fins aquí.
Amb tot això podem arribar a un punt de reflexió. Tenim un mal cos per a sobreviure en la natura però tenim un cervell privilegiat que amb l’ajut, això sí, d’algunes parts del nostre cos pot anar fent el que anomenen un procés de feedback i millorant cada dia. Per poder sobreviure hem hagut de dominar el nostre ambient, preveure què passarà, construir eines – vestits, talladors… que possibilitessin això d’existir. Diu Aristòtil a la Metafísica “que per naturalesa tots els homes desitgen saber”, i Descartes “el bon sentit és igual en tots els homes”. Per naturalesa – res no podria venir de fora – i el desig de saber formaria part d’aquest intent de sobreviure a què, com a membres d’una espècie, ens hem de dedicar.
Manipulàvem el que teníem al voltant per fer eines, he dit. Després va, adquirir tècniques com ara l’agricultura i la ramaderia, feia mil·lennis que dominàvem el foc i teníem la parla. I tot això era obligatori per a tirar endavant. Ens interessava saber què eren les coses i les preguntes s’anaven succeint i s’intentava donar-los-ho resposta. Des d’aquí sorgirà el mite, la filosofia i la ciència.
Al parlar de l’inici de la filosofia ens referim al començament d’una activitat que ens portarà fins a l’actualitat i des de la qual som capaços de tenir o d’intentar tenir una visió totalitzadora de la realitat.
És important entendre que les nostres eines del coneixement són les úniques capaces d’apropar-nos a una realitat que volem conèixer i possiblement, també, dominar. Aquestes eines, els nostres sentits en primer lloc, són autèntiques finestres, i llegiu finestres no metafòricament. Són ells, els sentits dic, vista, oïda, tacte, olfacte i gust el primer contacte i potser el més autèntic amb el que ens envolta. Les altres eines, raó, imaginació i voluntat.
Els sentits funcionen de manera que quan en manca algun, els demés espavilen per a informar del que succeeix al món, món que estic obligat a conèixer, encara que mínimament, per a subsistir. Subsistir és resistir els embats de la vida, viure, en definitiva. És clar, si llegiu atentament aquest discurs entendreu perfectament el que dic. Com a animals, l’atzar evolutiu ens ha dotat de certes particularitats. Ja sabeu, el riure de les hienes es deu a l’haver vist un home nu. Entre singlots i escarafalls d’estupefacció, entre riallades i llàgrimes es preguntaven com un ésser tan mal dotat podia aparèixer a la superfície de la Terra. Pensem i comparem-nos amb, per exemple un lleó, aquest té unes urpes fortíssimes i molt reputades, una força capaç de tombar grans animals en cas de necessitat i altres virtuts que li han valgut l’apel·latiu de rei de la selva. Ara mirem, què tenim els homes i dones? Un cosset despullat de tota protecció, uns ullets minúsculs i pràcticament inoperants quan es fa fosc, una velocitat desvelocidada… Què us he de dir? Mireu-vos a l’espill i compareu-vos. La teoria de Darwin no és només una teoria, és un l’explicació d’un fet que ens obliga a pensar en termes de selecció i evolució. Què ens ha fet sobreviure?, Què ens ha fet escampar els gens d’aquesta manera? Penseu, l’any 1950 hi havia sobre la Terra uns 2.000 milions d’humans i que en l’actualitat, tot i les guerres, només la 2ª Gran Guerra s’endugué 50 milions de persones, tot i les epidèmies, tot i les catàstrofes i la fam, fóssim, a mal comptar, 7000 milions de persones.
- MITE, RELIGIÓ, FILOSOFIA I CIÈNCIA.
“El coneixement és el conjunt de dades, conceptes i pràctiques al voltant d’una matèria o assumpte, un sinònim de saber. També es pot entendre com les informacions i veritats obtingudes a partir de la realitat o de l’ensenyament d’un mestre. El saber és el conjunt de coneixements que produeixen, un pensament continu de records dels coneixements adquirits al llarg del temps”.
Amb aquesta definició de la wikipèdia encetem el segon capítol del tema. Coneixement és també sinònim de saber. Hi ha una reflexió de Xavier Zubiri on relació el saber amb el sabor. Coneixem si tastem.
T’has preguntat mai què passa després de la mort?, Per què morim? Per què l’home és diferent als altres éssers?
Aquestes preguntes, i moltes altres, pertanyen a la filosofia. Possiblement una definició de filosofia seria aquesta: la disciplina de fer-se preguntes. Sobre què és filosofia és filosofia mateix. Diferents autors donen diferents respostes des de la filosofia que s’explica. Podem entendre que la filosofia és un tipus de saber – activitat racional – des de la qual van sorgint totes les disciplines – ciències particulars actuals – i des de la qual, possiblement en sortiran d’altres que hores d’ara no tenen prou bagatge, camp d’estudi etc. com per anar pel seu compte.
Quan neix la filosofia era el saber que replantejava i formulava preguntes que en alguns casos estaven respostes des del mite o religió o des del saber ordinari. En l’actualitat la filosofia la podem considerar com un tipus de saber basat en l’examen de la realitat i de les descobertes científiques amb un marcat caràcter racional, sistemàtic i crític; intentant configurar el saber globalment.
A l’hora de respondre-les es poden seguir diferents camins, puc seguir la imaginació en base a diferents interessos o bé puc intentar raonar (seguint l’esquema causa-efecte), com arribar a la solució. Si segueixo el camí 1estaré fabulant respostes a una pregunta que realment és important, o sigui, estic encuriosit sobre la qüestió, però davant la dificultat de trobar una resposta o davant la necessitat d’inventar-ne una, imagino com van poder anar o no les coses. De fet estic donant respostes que no segueixen una causació C-E, o sigui estic en el terreny del mite. Aquesta construcció literària, bellíssima la podeu trobar en moltíssimes pàgines de les primeries de la cultura, fins i tot a les darreries. Homer i Hesíode en foren sublims representants, fins i tot l’Olimp diví creat per la tradició i escrit per Homer fou acceptat pels romans amb un simple canvi de denominacions.
Doncs bé, aquest model d’explicació complia la funció de satisfer la curiositat ben humana de saber, però, diguem-ho clar, les dificultats que generava l’explicació eren moltes més que la pregunta mateixa. Si el “raig”, un fenomen ben natural fruit del xoc entre núvols, era alguna cosa que jo veia en la natura i en volia saber d’on procedia la resposta que era la fúria de Zeus no em podia deixar gaire satisfet. D’aquesta insatisfacció i de la insistent curiositat en naixeria l’interès pel saber. Aquesta nota, aquest interès ja ens allunya del mite. No respondré les meves preguntes amb elucubracions fantasioses sinó que aniré analitzant (crítica) totes les causes i tots els efectes fins establir-ne una solució. Si aquesta solució és acceptada per tots, si sempre que es donen les causes es produeix l’efecte, llavors podrem parlar de resposta vàlida, de veritat, si voleu. Estar posats aquí ja ens posa al logos. Logos, traduïble com tractat, paraula, raó etc. forma part en l’actualitat de moltíssimes denominacions científiques, és un homenatge a l’Hèl·lade, així biologia, zoologia, arqueologia, filologia…
I estar posats en el logos no suposa tampoc tenir la veritat, sinó, al menys, amb els estris que tinc, intentar arribar-hi. Separar-me de la faula (imaginació), per a forçar la raó és el camí de logos. Les solucions poden ser vàlides o no, l’important és entendre quin ha estat el camí fins arribar-hi.
En aquest punt jo sempre introdueixo dos autors especialment interessants per a mi. Un és Hesíode d’Ascra, poeta al mode homèric que va escriure entre els segles VIII i VII diverses composicions que són joies de l’època arcaica grega. Llegim que escriu a la Teogonia:
“Pastors rústics, oprobiosos sers, només estómacs , sabem dir moltes mentides semblants a veritats, però sabem, quan volem, cantar veritats.”
El text no té rebuig, ell mateix és conscient de la separació entre la veritat i la mentida, i inclús de la mentida semblant a veritat.
D’altra banda, Parmènides d’Elea (-515), parla en un poema filosòfic, de la diferència entre la veritat –aletheya- i l’opinió –doxa-. Cal veure, doncs, com la recerca comença per la mateixa crítica del mite.
El mite, al poc, anirà cedint terreny i transformant-se, en alguns casos, en religió. Penseu que per les mateixes dates, – VI, apareix Ezequiel que serà uns dels pares del judaisme i a qui devem la nostra pròpia cultura. El logos, aprofundirà i apareixerà la filosofia com activitat pròpia, el filòsof com subjecte agent d’aquesta activitat i les ciències –episteme- particulars que coneixem en l’actualitat. De fet tota pregunta neix del dubte, anar responent les preguntes va fent camí fins a la totalitat. Si he parlat de ciències particulars, la física, la química etc. és perquè cadascuna d’elles respon des del seu àmbit, li pertoca a la filosofia la feina d’agrupar respostes i oferir concepcions del món que satisfacin la curiositat més morbosa.
Un saber globalitzador i totalitzador, una feina difícil que mai no sap quan prop o lluny està de la veritat, això és –aletheya-.
Cal recordar que mite, religió, filosofia i ciència responen a la curiositat de l’ésser humà, curiositat necessària i que ha produït els grans avenços humans. Cal diferenciar entre els sabers. Si mite i religió responen les seves preguntes, preguntes absolutament lícites, amb respostes inventades, la filosofia intenta respondre-les des de la vessant racional justificant les seves respostes. La ciència, utilitza la racionalitat des de el mètode hipotètico-deductiu i el que ella diu requereix ser demostrat. Algunes preguntes de la filosofia, tot i que surten d’ella, no poden ser respostes per la ciència, ni les de la ciència per la filosofia. Mite i religió necessiten de la creença, i filosofia i ciència de la justificació racional i/o empírica.
Tot i que la filosofia és un saber racional i rigorós, la filosofia no és una ciència. Saber i ciència no s’identifiquen: hi ha formes de saber que no són ciència. Hi ha que dir que el concepte ciència ha anat canviant al llarg del temps. En un principi era coneixement, i Aristòtil, quan defineix filosofia ho fa des del paràmetre “ciència”.
DIFERÈNCIES ENTRE FILOSOFIA I CIÈNCIA
Són sabers racionals i la seva pretensió és conèixer la realitat; tenen però, dues actituds diferents ja que els seus interessos i els seus mètodes són diferents.
- Actitud. Al científic li preocupen els fenòmens que es poden observar i mesurar; al filòsof li interessa conèixer la totalitat del que hi ha, el que són en realitat el món i l’ésser humà.
- Interès. El científic pretén sobretot conèixer la realitat per predir esdeveniments futurs i poder-hi intervenir; al filòsof el mou el desig de saber i de trobar la felicitat.
- Objecte. La ciència estudia objectes ja donats en l’àmbit físic, químic, biològic, etc. La filosofia, en canvi, ha de determinar des de quina perspectiva s’ocuparà de la realitat, ja que el seu objecte és la totalitat del que hi ha. En què consisteix aquesta perspectiva no és quelcom en que hi hagi acord entre les diferents posicions filosòfiques. Segons Aristòtil, si qualsevol ciència considera les coses tal com són, la filosofia les considera en tant com són. I com que l’ésser és allò en què coincideix tot el que és, anomenem aquesta perspectiva transcendental, perquè transcendeix qualsevol ésser concret.
- Mètode. Els científics utilitzen els mètodes adequats a la naturalesa dels seus objectes respectius. Els filòsof segons la perspectiva que adoptin davant la realitat optaran per un o altre mètode. Matematització, experimentació…
La finalitat de la filosofia és la clarificació lògica dels pensaments. Una filosofia no és cap doctrina, sinó una activitat. Una obra filosòfica consta especialment de dilucidacions. El resultat de la filosofia no són “proposicions filosòfiques”, sinó l’aclariment de les proposicions. La filosofia ha de clarificar i ha de delimitar rigorosament els pensaments que, si no, són, per dir-ho així, tèrbols i borrosos.
Ludwing Wittgenstein
- L’ORIGEN DE LA FILOSOFIA. MITE I LOGOS.
Podríem dir que el pensament arcaic interpreta l’univers de forma empàtica, o sigui es posa en lloc de, utilitza les pròpies experiències psicològiques i físiques per a establir un model d’explicació.
Els pensadors milesis (-VI) es fan les mateixes preguntes però no responen des d’un mateix o des de la religiositat. Aquests nous pensadors intenten trobar explicacions des de les causes naturals i les lleis generals. La diferenciació entre uns (els creadors de mites –theologoi-) i altres, els pensadors (physiologoi-) és d’Aristòtil, i és ell mateix qui veu en Tales en seu avantpassat intel·lectual.
La situació de l’Hèl·lade abans del naixement de la filosofia es caracteritza per dues circumstàncies principals:
Es tracta d’una societat aristocràtica, guerrera i agrícola. Això comporta la necessitat de crear una determinada estructura social. Els nobles són els dipositaris de la virtut, essent el llinatge, l’èxit i la fama els valors suprems. D’ aquesta manera podem entendre que en una societat així es pot entendre que no hi hagi gaire justícia i dret que implicarien igualtat entre les diferents classes.
La societat grega no té llibres sagrats ni sistema educatiu organitzat, aquesta funció la fan els poetes (Homer i Hesíode) i els aedes. El fet de no tenir per escrit el contingut cultural i que no hi hagués una classe dirigent de l’educació possibilita enormement la crítica.
Tampoc un sistema de sacerdoci imposat i encarregat de vetllar per l’ortodòxia. Hem de pensar que Homer era l’autèntic educador, la seva obra venia a ser el llibre d’on aprenien les diferents generacions: a) la moral de la noblesa, b) la teologia, l’organització social dels déus, amb Zeus al seu cap, d’acord amb l’organització social de l’Hèl·lade. Antropomorfisme total que serà criticat per la filosofia per l’arbitrarietat, i per la mateixa immoralitat dels comportaments, c) la resta de la reproducció cultural. Aquesta crítica serà el punt de sortida de la filosofia.
A partir del segle VII aC, tingué lloc una profunda transformació a la societat grega. Cobra una importància definitiva el comerç. Apareix la moneda. Els viatges porten nous coneixements tècnics i geogràfics, el contacte amb noves civilitzacions i formes noves de vida, nous coneixements d’etnologia.
Les noves relacions comercials exigeixen un nou tipus de justícia i dret com a base i garantia dels intercanvis.
El contacte amb altres cultures fa que hom pensi que cadascú figura el món d’acord amb el seu entorn i les seves necessitats; com a mostra observeu aquest fragment de Xenòfans de Col·lòfon criticant la teodicea popular: “167 “Però els mortals s’imaginen que els déus han nascut i que tenen vestits, veu i figura humana com ells”; 168 Els etíops diuen que els seus déus són xats i negres i els tracis que tenen ulls blaus i el pèl ros”; 169 Si els bous tinguessin, els cavalls o els lleons tinguessin mans i fossin capaços de pintar amb elles i fer figures com els homes, els cavalls dibuixarien les imatges de déus semblants a cavalls…”
Amb tots aquests precedents s’arriba a la conclusió que la interpretació de l’univers i de la convivència humana s’ha d’assentar sobre noves bases, oblidant la fantasia i postulant el logos. Aquesta crítica de la saviesa popular es fa des de tots els fronts, moral, sociologia, teologia, astronomia. El que es cerca és una nova visió de la realitat, una visió que s’esforça en eliminar els suposats irracionals del mite.
“En general, s’ha d’entendre per mite el conjunt de narracions i doctrines tradicionals dels poetes (especialment Homer i Hesíode) sobre el món, els homes i els déus.”
Les seves característiques venen donades per la pretensió de donar una explicació total que dóna resposta als problemes i enigmes més importants sobre l’origen i naturalesa de l’univers, de l’home, de la civilització i la tècnica, de l’organització social, etc. La filosofia també pretén una explicació total, una resposta última sobre tot.
El mite també és una actitud intel·lectual, alguna cosa així com un esquema mental que rau a les explicacions. En el mite les forces naturals (el foc, el vent, etc.) són personificades i divinitzades. Els fenòmens naturals tenen que veure, en conseqüència de la voluntat dels déus. Hi ha una cosa a observar, i és l’arbitrarietat dels fets puix si depenen d’algú doncs…
Des d’això podem dir que no és possible fer ciència (episteme). No pot haver regularitats en l’univers, tampoc té sentit posar-se a buscar-les perquè ja se les nega de bona sortida. El pensament mític inclou una solució dins el procés d’antropomorfització i voluntat divina, aquesta solució està representada pel destí (moira), que és una força que té una caràcter còsmic. Encara anem més enllà, doncs si les forces divines podien ser personals, ara seran abstractes, del tot impersonals. La inclusió de la moira en el joc diví suposa establir una certa regularitat en els fets. L’inici del filosofar ridiculitzarà l’arbitrarietat i agafarà la idea de necessitat despullant-la del seu caràcter irracional.
El més important és entendre no tan la importància de les solucions donades pels diferents presocràtics, sinó la contundència de la pregunta i del marc des d’on es fa la pregunta; cercarem aquest principi comú i constitutiu utilitzant la raó i els sentits però en absolut la fabulació que sortia de mite.
Abans d’entrar de ple en la filosofia presocràtica cal establir quin és el seu punt de sortida, la physis, traduïble per natura però entesa aquesta com el conjunt de sers que poblen l’univers, exceptuant-ne d’aquest conjunt les coses fetes per l’home, aquesta definició ens portaria al debat entre natura i cultura que ja coneixereu a filosofia; l’altra accepció fa referència a la totalitat de l’univers. Des d’una altra òptica també usem naturalesa per a referir-nos per classes o conjunts de coses, la natura humana, la natura del llenguatge etc. des d’aquí ve a significar el que les coses són o sigui l’ essència de les coses.
Això potser et portarà a recordar que filosofia també tenia una evolució com a concepte, fins i tot forma part de llenguatge quotidià, la filosofia de l’empresa, la filosofia de Reixach, etc.
Vist això podem dir que el concepte de naturalesa (physis) està estretament lligat al concepte de necessitat, els grecs odiaven l’arbitrarietat divina i per això s’inventen un destí causal còsmic. D’altra banda al veure-la com a totalitat, la “necessitat es transforma en un tot ordenat, o sigui cosmos (un tot ordenat i bell), i no un caos (tu mateix). A partir d’aquí la deducció és fàcil, no podríem tenir una physis, una totalitat ordenada a menys que tots els éssers que la formen no estiguen en el seu lloc i es comportin del mode com s’han de comportar i, i aquí tenim un salt qualitatiu, és aquesta natura-essència dels sers la que determina el seu lloc al món i la seva forma de comportar-se.
La naturalesa no és una cosa estàtica. L’univers mostra un ordre dinàmic de manera que els moviments, dels astres, les estacions, les collites… es succeeix ordenadament. Negar el canvi és, per als milesis, negar la naturalesa. Aristòtil anomena Aphysikós a Parmènides perquè nega el canvi.
L’activitat i el canvi ho són intrínsecs al propi ésser natural. Aquest tret natural separa de manera definitiva els ésser naturals i els artificials.
De tot això podem extreure que no podem entendre l’univers com una màquina, concepció que impregnarà tota la modernitat, sinó com un organisme vivent.
L’altre aspecte fa referència a la relació que la physis guarda amb el conjunt de conceptes vistos. La natura, en quant mode de ser propi i permanent de les coses s’identifica realment amb el que anomenem essència, cal remarcar, però, una cosa. Si la natura és dinàmica com s’entén el caràcter d’essència que fa referència a allò que roman. L’essència és la manera de ser permanent de les coses per oposició als seus aspectes variables i canviants; la naturalesa és aquell mateix mode de ser permanent, però en quant que determina un cert tipus d’activitats o operacions pròpies. Mentre l’essència prescindeix dels aspectes variables i canviants de les coses, la naturalesa explica precisament aquelles variacions i canvis. El concepte de naturalesa tendeix, per tant a un pont entre els membres de les distintes oposicions (sentits-raó); la natura és allò permanent però en quant explica els canvis; és allò que les coses són realment però en quant fonament d’allò que intenten ser, és el principi d’unitat capaç de generar la pluralitat. Preguntar per la naturalesa és preguntar per allò que les coses són, a partir d’això, explicar els seus moviments i processos.
La pregunta dels filòsofs grecs és una pregunta per la naturalesa de la physis. El principi o principis últims són la naturalesa de les coses perquè:
-
- són allò a partir del què es generen els éssers de l’univers. El principi així concebut és l’origen.
- Són allò en que consisteixen els éssers de l’univers (en la hipòtesi de Tales les coses no tan sols procedeixen de l’aigua sinó que són, en últim terme aigua). El principi així concebut és allò permanent, el substrat últim.
- Són allò que és capaç d’explicar les últimes transformacions de l’univers. El principi així concebut és causa.
D’aquests tres punts podem arribar a la definició d’arkhé: el principi originari i constitutiu de la realitat.
Els grecs distingien entre el saber pràctic i el saber teòric. El saber com a pràctic + teòric era el que anomenaven saviesa, i era propi de l’home savi.
- LES BRANQUES DE LA FILOSOFIA
Ens dedicarem a elles al llarg del curs. La divisió tradicional és: metafísica, ètica, epistemologia, lògica, estètica, política i ètica. Aquestes últimes són les que conformen el que anomenem racionalitat pràctica i l’ètica la vam veure el curs passat. Tot i aquesta divisió trobem filosofia del llenguatge, filosofia de les matemàtiques, filosofia del dret, filosofia de la tecnologia…
| LES BRANQUES DE LA FILOSOFIA | ||||
| METAFÍSICA | EPISTEMOLOGIA | ÈTICA | LÒGICA | ESTÈTICA |
| Diu la tradició que Andrònic de Rodes va col·locar els llibres d’Aristòtil ordenats per temes i que en arribar al temes relatius a l’ésser els va posar al costat de la física, donant lloc a la paraula. Més enllà de la física. Des d’aquí analitzarem molts temes, des de la mateixa existència de l’ésser, l’existència de l’absolut, etcètera. | És la teoria del coneixement, també gnoseologia. La seva preocupació és el coneixement, la seva possibilitat, les formes, els límits. En molts casos apareixerà també com filosofia de la ciència i temes com ara la veritat són cabdals en la epistemologia.
Episteme=coneixement, ciència. |
La moral és el que estudia, cercant allò universalitzable en la norma humana. La fonamentació –racional-, la seva validesa.
Pertany a la racionalitat pràctica. Els valors, per exemple, són motiu de la seva reflexió. |
La forma dels enunciats lingüístics, estructura, correcció. És l’eina de la filosofia.
Que a=a i és impossible que a=noa (principi de no contradicció) és una regla bàsica en qualsevol tipus de reflexió. |
L’anàlisi de la bellesa i l’art, la reflexió sobre tot allò que considerem artístic, creació humana.
“La natura és muda i estúpida”. Groce |
Aquesta divisió es pot reduir en dos grans blocs: la racionalitat teòrica i la racionalitat pràctica. Aquesta última inclou ètica i política perquè ens mouen a l’acció, les altres són contemplatives (teoria). D’altra banda, quan reflexionem sobre qualsevol disciplina sense estar en la disciplina mateix estem fent filosofia de (del llenguatge, de les matemàtiques, de la cultura…) perquè el que se cerca és pensar sobre la seva validesa, els seus límits… Per exemple, pensar sobre el concepte justícia forma part de la filosofia política, no és política pròpiament.
Comentaris recents