Posts tagged FILOSOFIA

1. EL SABER FILOSÒFIC

1. INTRODUCCIÓ. QUÈ ÉS LA FILOSOFIA?
2. MITE, RELIGIÓ, FILOSOFIA I CIÈNCIA.
3. L’ORIGEN DE LA FILOSOFIA. MITE I LOGOS.
4. LES BRANQUES DE LA FILOSOFIA.

1. INTRODUCCIÓ. QUÈ ÉS LA FILOSOFIA?

D’una o altra manera tots hem sentit alguna cosa sobre la filosofia. El terme ens sona i l’usem amb més o menys familiaritat; aquesta familiaritat proporcionada pel temps i la derivació etimològica, passa per les expressions quotidianes poc acurades, però que ja vesteixen la paraula d’actitud vital i de reflexió, o sigui, una forma que entén el fet de pensar la realitat d’una manera crítica encuriosida . No oblidem que el fet de pensar és una constant en l’ésser humà, no podem deixar de fer-ho.

Etimològicament és amor a la saviesa. L’etimologia ens indica el sentit originari de les paraules – i pensem bàsicament en paraules – i ens interessa perquè ens dóna mida de la cosa i les seves interpretacions al llarg del temps. La paraula ens arriba des del llatí philosophĭa i abans des del grec φιλοσοφία. Tracta de l’estudi del que podem anomenar problemes fonamentals: existència, amor, mort, bellesa, ment, pensament, realitat, ésser, veritat… acceptant només argumentacions racionals. Això no significa que el que es digui des de la filosofia hagi de ser veritat per racional, sinó que el seu mètode (camí) utilitza la raó, primordialment a partir d’anàlisis conceptuals on el que s’intenta resoldre no és el com sinó el per què. La filosofia no és ciència tal i com l’entenem en l’actualitat, tot i que Aristòtil (384-322) dirà: “La filosofia és l’estudi de les primeres causes i dels principis. La filosofia és la ciència del ser en quant ser.”

Deixant de banda la definició etimològica en trobem d’altres:

Estudi metòdic i crític de la realitat, el coneixement i l’acció que aspira a donar-se l’explicació darrera i a orientar la vida humana.

En aquesta accepció tenim una part teòrica – la que es refereix al coneixement, i una part pràctica –l’acció, inspirada en trobar “orientació” per a la vida.

De vegades la filosofia no és metòdica. Tots tenim algun tipus de vincle amb l’activitat racional per resoldre els nostres problemes existencials. És una necessitat que contempla el nostre esquema intel·lectual, cal però, acceptar que no sempre ho fem amb mètode i esperit crític sinó d’una manera caòtica, ja sigui per incomprensió ja per avorriment. Necessitem donar sentit a la vida, a la nostra vida per tal de sentir-nos-en partícips. Aquest sentit anirà des del teisme fins l’ateisme, per exemple; o del dogmatisme a l’escepticisme. Amb presència diària o no, la reflexió ocupa una part força important de la nostra vida mental. 

Mentre parlo, vosaltres no pareu de pensar, viviu un monòleg constant on el “jo” es desdobla. El llenguatge és fluid, ràpid per dir-nos coses del tipus: “em pica el peu”, “tinc ganes de menjar”, “quina pallissa”. Esteu emetent judicis constantment, sense parar. Les dades que us aporten els sentits van i vénen en una autèntica tempesta per definir el què podem pensar. Tota la nostra càrrega cultural es posa en joc per tal de poder establir solucions als problemes que ens van sorgint. Pensem en paraules, quantes més en sabem, més lliures som, ja que els judicis poden tenir un abast més gran i estar més prop, si això és possible, de la veritat.

Una altra definició és la de Salvador de Brocà que diu:

Exposició sistemàtica i metòdica de la vida, com una reflexió basada en conceptes purs i en raonaments deductius a partir d’unes premisses generals. Com ciència teòrica que cerca els fonaments del saber humà, com coneixement científic, en un punt de vista universal per a intentar desentranyar la realitat.

La pregunta que és demana per la filosofia ja és filosofia. Bertrand Russell comença el seu assaig Iniciació a la filosofia: 

Potser espereu que comenci amb una definició de la “filosofia”, però, equivocadament o no, no em proposo pas de fer-ho. la definició de la “filosofia” varia segons la filosofia que adoptem. Tot el que podem dir, per començar, és que hi ha determinats problemes que determinades persones troben interessants i els quals no pertanyen, al menys fins ara, a cap de les ciències especials. Aquests problemes són de tal entitat que provoquen dubtes sobre allò que sol ésser considerat el coneixement. I si aquests dubtes han d’ésser resolts només ho seran per mitjà d’un estudi especial, al qual donem el nom de “filosofia”. El primer pas per a la definició de la filosofia és, doncs, la indicació d’aquests problemes i dubtes, primer pas que ho és també en l’estudi de la filosofia. Entre els problemes tradicionals de la filosofia n’hi ha alguns que al meu parer, no podem considerar-los intel·lectualment perquè van més enllà de les nostres potències cognoscitives. D’aquests problemes, doncs, no penso ocupar-me’n. N’hi ha d’altres, tanmateix, per als quals bé que una solució final no sigui possible actualment, hom pot fer molt per a indicar la direcció en què cal que sigui possible en el temps.

En aquests fulls de filosofia que teniu a les mans diu que la filosofia és una activitat que cerca el saber – aquí afegiríem que busca un saber totalitzador de la realitat – d’una manera racional, sistemàtica i crítica. Russell continua en el primer capítol del seu llibre: 

La filosofia sorgeix d’un intent extremadament obstinat d’arribar al coneixement real. Allò que hom considera coneixement en la vida ordinària pateix de tres defectes: és segur d’ell mateix, vague i contradictori. El primer pas cap a la filosofia consisteix a esdevenir conscients d’aquests tres defectes, no per quedar-nos contents i satisfets en un escepticisme ociós sinó per a substituir aquest coneixement acrític per un altre de temptatiu, precís i consistent en ell mateix. Volem encara una altra qualitat per al nostre coneixement: la comprensivitat, que l’àrea del nostre coneixement sigui el més àmplia possible.

Ja tenim una sèrie de conceptes sobre els quals començar a definir “filosofia”. Ara però, cal anar a veure què és això d’un concepte: “Concepte” és tot allò concebut per la ment. En un sentit ampli equival a “idea general” o “abstracta”. La filosofia tradicional l’entén com el resultat del procés d’abstracció i pel qual el subjecte que coneix aconsegueix una representació mental de l’objecte (conegut) d’un mode general i abstracte. El concepte es diferencia de la imatge en que aquesta posseeix característiques concretes comunes amb algun objecte determinat, mentre que el concepte només conté característiques generals, essencials i definitòries, obtingudes per abstracció. Aquests, els conceptes, no són només el resultat d’un procés cognoscitiu sinó que com a representació mental, són necessaris per a pensar les coses, en el sentit que només el concepte posseeix la suficient determinació que fa possible el reconeixement i comprensió d’allò percebut pels sentits. Pensem en conceptes i això significa que aquests s’han d’adequar a la realitat i de fet han de ser definits des dels mateixos conceptes. Quan definim estem dient el que la cosa és. El fet que parlem d’una disciplina intel·lectual que cerca el saber total s’ha d’entendre com una recerca constant que planteja interrogants que hauran de ser resolts de les ciències especials o bé generar noves branques de saber; però tot i això l’actitud filosòfica no deixa de ser una actitud en marxa; actitud racional perquè treballarà des del rigor argumentatiu lògic. No, com la ciència en dir com, sinó el per què de tal fet observat en l’experiència. Ha de fonamentar-se en demostracions i reflexions lògiques.  La seva pretensió última i la que li dóna sentit és trobar la raó última de tot. La filosofia és un saber sistemàtic perquè exigeix un enllaç lògic i jerarquitzat dels seus enunciats. No es pot entrar en incoherències ni contradiccions dins del mateix sistema. Finalment diem que és crític perquè tot abans de ser acceptat i fins i tot després és examinat de manera racional. Totes les proposicions han de passar pel tamís de la crítica que és el per què.

L’espècie humana és una espècie més de les que habita el planeta. Apareix fruit d’un procés evolutiu que dota l’espècie d’una sèrie d’especificacions naturals. A nivell físic som prou escassos. No tenim gaire força, ni una bona mandíbula, ni podem digerir carn crua, ens hem de protegir del fred i la calor, no podem confiar amb els peus com ho fan altres espècies… en definitiva i utilitzant el títol de Desmond Morris som un autèntic Mico despullat. Sigui com sigui, si el lleó té unes urpes fortes i poderoses i l’humà un cervell més gran cal considerar que tant les urpes com la capacitat del cervell són eines. I que són el que ens ha ajudat a arribar fins aquí. 

Amb tot això podem arribar a un punt de reflexió. Tenim un mal cos per a sobreviure en la natura però tenim un cervell privilegiat que amb l’ajut, això sí, d’algunes parts del nostre cos pot anar fent el que anomenen un procés de feedback i millorant cada dia. Per poder sobreviure hem hagut de dominar el nostre ambient, preveure què passarà, construir eines – vestits, talladors… que possibilitessin això d’existir. Diu Aristòtil a la Metafísica “que per naturalesa tots els homes desitgen saber”, i Descartes “el bon sentit és igual en tots els homes”. Per naturalesa – res no podria venir de fora – i el desig de saber formaria part d’aquest intent de sobreviure a què, com a membres d’una espècie, ens hem de dedicar.

Manipulàvem el que teníem al voltant per fer eines, he dit. Després va, adquirir tècniques com ara l’agricultura i la ramaderia, feia mil·lennis que dominàvem el foc i teníem la parla. I tot això era obligatori per a tirar endavant. Ens interessava saber què eren les coses i les preguntes s’anaven succeint i s’intentava donar-los-ho resposta. Des d’aquí sorgirà el mite, la filosofia i la ciència.

Al parlar de l’inici de la filosofia ens referim al començament d’una activitat que ens portarà fins a l’actualitat i des de la qual som capaços de tenir o d’intentar tenir una visió totalitzadora de la realitat.

És important entendre que les nostres eines del coneixement són les úniques capaces d’apropar-nos a una realitat que volem conèixer i possiblement, també, dominar. Aquestes eines, els nostres sentits en primer lloc, són autèntiques finestres, i llegiu finestres no metafòricament. Són ells, els sentits dic, vista, oïda, tacte, olfacte i gust el primer contacte i potser el més autèntic amb el que ens envolta. Les altres eines, raó, imaginació i voluntat. 

Els sentits funcionen de manera que quan en manca algun, els demés espavilen per a informar  del que succeeix al món, món que estic obligat a conèixer, encara que mínimament, per a subsistir. Subsistir és resistir els embats de la vida, viure, en definitiva. És clar, si llegiu atentament aquest discurs entendreu perfectament el que dic. Com a animals, l’atzar evolutiu ens ha dotat de certes particularitats. Ja sabeu, el riure de les hienes es deu a l’haver vist un home nu. Entre singlots i escarafalls d’estupefacció, entre riallades i llàgrimes es preguntaven com un ésser tan mal dotat podia aparèixer a la superfície de la Terra. Pensem i comparem-nos amb, per exemple un lleó, aquest té unes urpes fortíssimes i molt reputades, una força capaç de tombar grans animals en cas de necessitat i altres virtuts que li han valgut l’apel·latiu de rei de la selva. Ara mirem, què tenim els homes i dones? Un cosset despullat de tota protecció, uns ullets minúsculs i pràcticament inoperants quan es fa fosc, una velocitat desvelocidada… Què us he de dir? Mireu-vos a l’espill i compareu-vos. La teoria de Darwin no és només una teoria, és un l’explicació d’un fet que ens obliga a pensar en termes de selecció i evolució. Què ens ha fet sobreviure?, Què ens ha fet escampar els gens d’aquesta manera? Penseu, l’any 1950 hi havia sobre la Terra uns 2.000 milions d’humans i que en l’actualitat, tot i les guerres, només la 2ª Gran Guerra s’endugué 50 milions de persones, tot i les epidèmies, tot i les catàstrofes i la fam, fóssim, a mal comptar, 7000 milions de persones. 

• MITE, RELIGIÓ, FILOSOFIA I CIÈNCIA. 

“El coneixement és el conjunt de dades, conceptes i pràctiques al voltant d’una matèria o assumpte, un sinònim de saber. També es pot entendre com les informacions i veritats obtingudes a partir de la realitat o de l’ensenyament d’un mestre. El saber és el conjunt de coneixements que produeixen, un pensament continu de records dels coneixements adquirits al llarg del temps”. 

Amb aquesta definició de la wikipèdia encetem el segon capítol del tema. Coneixement és també sinònim de saber. Hi ha una reflexió de Xavier Zubiri on relació el saber amb el sabor. Coneixem si tastem.

T’has preguntat mai què passa després de la mort?, Per què morim? Per què l’home és diferent als altres éssers?

Aquestes preguntes, i moltes altres, pertanyen a la filosofia. Possiblement una definició de filosofia seria aquesta: la disciplina de fer-se preguntes. Sobre què és filosofia és filosofia mateix. Diferents autors donen diferents respostes des de la filosofia que s’explica. Podem entendre que la filosofia és un tipus de saber – activitat racional – des de la qual van sorgint totes les disciplines – ciències particulars actuals – i des de la qual, possiblement en sortiran d’altres que hores d’ara no tenen prou bagatge, camp d’estudi etc. com per anar pel seu compte. 

Quan neix la filosofia era el saber que replantejava i formulava preguntes que en alguns casos estaven respostes des del mite o religió o des del saber ordinari. En l’actualitat la filosofia la podem considerar com un tipus de saber basat en l’examen de la realitat i de les descobertes científiques amb un marcat caràcter racional, sistemàtic i crític; intentant configurar el saber globalment.

A l’hora de respondre-les es poden seguir diferents camins, puc seguir la imaginació en base a diferents interessos o bé puc intentar raonar (seguint l’esquema causa-efecte), com arribar a la solució. Si segueixo el camí 1estaré fabulant respostes a una pregunta que realment és important, o sigui, estic encuriosit sobre la qüestió, però davant la dificultat de trobar una resposta o davant la necessitat d’inventar-ne una, imagino com van poder anar o no les coses. De fet estic donant respostes que no segueixen una causació C-E, o sigui estic en el terreny del mite. Aquesta construcció literària, bellíssima la podeu trobar en moltíssimes pàgines de les primeries de la cultura, fins i tot a les darreries. Homer i Hesíode en foren sublims representants, fins i tot l’Olimp diví creat per la tradició i escrit per Homer fou acceptat pels romans amb un simple canvi de denominacions.

Doncs bé, aquest model d’explicació complia la funció de satisfer la curiositat ben humana de saber, però, diguem-ho clar, les dificultats que generava l’explicació eren moltes més que la pregunta mateixa. Si el “raig”, un fenomen ben natural fruit del xoc entre núvols, era alguna cosa que jo veia en la natura i en volia saber d’on procedia la resposta que era la fúria de Zeus no em podia deixar gaire satisfet. D’aquesta insatisfacció i de la insistent curiositat en naixeria l’interès pel saber. Aquesta nota, aquest interès ja ens allunya del mite. No respondré les meves preguntes amb elucubracions fantasioses sinó que aniré analitzant (crítica) totes les causes i tots els efectes fins establir-ne una solució. Si aquesta solució és acceptada per tots, si sempre que es donen les causes es produeix l’efecte, llavors podrem parlar de resposta vàlida, de veritat, si voleu. Estar posats aquí ja ens posa al logos. Logos, traduïble com tractat, paraula, raó etc. forma part en l’actualitat de moltíssimes denominacions científiques, és un homenatge a l’Hèl·lade, així biologia, zoologia, arqueologia, filologia…

I estar posats en el logos no suposa tampoc tenir la veritat, sinó, al menys, amb els estris que tinc, intentar arribar-hi. Separar-me de la faula (imaginació), per a forçar la raó és el camí de logos. Les solucions poden ser vàlides o no, l’important és entendre quin ha estat el camí fins arribar-hi.

En aquest punt jo sempre introdueixo dos autors especialment interessants per a mi. Un és Hesíode d’Ascra, poeta al mode homèric que va escriure entre els segles VIII i VII diverses composicions que són joies de l’època arcaica grega. Llegim que escriu a la Teogonia:

“Pastors rústics, oprobiosos sers, només estómacs , sabem dir moltes mentides semblants a veritats, però sabem, quan volem, cantar veritats.”

El text no té rebuig, ell mateix és conscient de la separació entre la veritat i la mentida, i inclús de la mentida semblant a veritat.

D’altra banda, Parmènides d’Elea (-515), parla en un poema filosòfic, de la diferència entre la veritat –aletheya- i l’opinió –doxa-. Cal veure, doncs, com la recerca comença per la mateixa crítica del mite.

El mite, al poc, anirà cedint terreny i transformant-se, en alguns casos, en religió. Penseu que per les mateixes dates, – VI, apareix Ezequiel que serà uns dels pares del judaisme i a qui devem la nostra pròpia cultura. El logos, aprofundirà i apareixerà la filosofia com activitat pròpia, el filòsof com subjecte agent d’aquesta activitat i les ciències –episteme- particulars que coneixem en l’actualitat. De fet tota pregunta neix del dubte, anar responent les preguntes va fent camí fins a la totalitat. Si he parlat de ciències particulars, la física, la química etc. és perquè cadascuna d’elles respon des del seu àmbit, li pertoca a la filosofia la feina d’agrupar respostes i oferir concepcions del món que satisfacin la curiositat més morbosa. 

Un saber globalitzador i totalitzador, una feina difícil que mai no sap quan prop o lluny està de la veritat, això és –aletheya-.

Cal recordar que mite, religió, filosofia i ciència responen a la curiositat de l’ésser humà, curiositat necessària i que ha produït els grans avenços humans. Cal diferenciar entre els sabers. Si mite i religió responen les seves preguntes, preguntes absolutament lícites, amb respostes inventades, la filosofia intenta respondre-les des de la vessant racional justificant les seves respostes. La ciència, utilitza la racionalitat des de el mètode hipotètico-deductiu i el que ella diu requereix ser demostrat. Algunes preguntes de la filosofia, tot i que surten d’ella, no poden ser respostes per la ciència, ni les de la ciència per la filosofia. Mite i religió necessiten de la creença, i filosofia i ciència de la justificació racional i/o empírica.

Tot i que la filosofia és un saber racional i rigorós, la filosofia no és una ciència. Saber i ciència no s’identifiquen: hi ha formes de saber que no són ciència. Hi ha que dir que el concepte ciència ha anat canviant al llarg del temps. En un principi era coneixement, i Aristòtil, quan defineix filosofia ho fa des del paràmetre “ciència”. 

DIFERÈNCIES ENTRE FILOSOFIA I CIÈNCIA

Són sabers racionals i la seva pretensió és conèixer la realitat; tenen però, dues actituds diferents ja que els seus interessos i els seus mètodes són diferents.

• Actitud. Al científic li preocupen els fenòmens que es poden observar i mesurar; al filòsof li interessa conèixer la totalitat del que hi ha, el que són en realitat el món i l’ésser humà.
• Interès. El científic pretén sobretot conèixer la realitat per predir esdeveniments futurs i poder-hi intervenir; al filòsof el mou el desig de saber i de trobar la felicitat.
• Objecte. La ciència estudia objectes ja donats en l’àmbit físic, químic, biològic, etc. La filosofia, en canvi, ha de determinar des de quina perspectiva s’ocuparà de la realitat, ja que el seu objecte és la totalitat del que hi ha. En què consisteix aquesta perspectiva no és quelcom en que hi hagi acord entre les diferents posicions filosòfiques. Segons Aristòtil, si qualsevol ciència considera les coses tal com són, la filosofia les considera en tant com són. I com que l’ésser és allò en què coincideix tot el que és, anomenem aquesta perspectiva transcendental, perquè transcendeix qualsevol ésser concret.
• Mètode. Els científics utilitzen els mètodes adequats a la naturalesa dels seus objectes respectius. Els filòsof segons la perspectiva que adoptin davant la realitat optaran per un o altre mètode. Matematització, experimentació…

La finalitat de la filosofia és la clarificació lògica dels pensaments. Una filosofia no és cap doctrina, sinó una activitat. Una obra filosòfica consta especialment de dilucidacions. El resultat de la filosofia no són “proposicions filosòfiques”, sinó l’aclariment de les proposicions. La filosofia ha de clarificar i ha de delimitar rigorosament els pensaments que, si no, són, per dir-ho així, tèrbols i borrosos.

Ludwing Wittgenstein

3. L’ORIGEN DE LA FILOSOFIA. MITE I LOGOS.

Podríem dir que el pensament arcaic interpreta l’univers de forma empàtica, o sigui es posa en lloc de, utilitza les pròpies experiències psicològiques i físiques per a establir un model d’explicació. 

Els pensadors milesis (-VI) es fan les mateixes preguntes però no responen des d’un mateix o des de la religiositat. Aquests nous pensadors intenten trobar explicacions des de les causes naturals i les lleis generals. La diferenciació entre uns (els creadors de mites –theologoi-) i altres, els pensadors (physiologoi-) és d’Aristòtil, i és ell mateix qui veu en Tales en seu avantpassat intel·lectual.

La situació de l’Hèl·lade abans del naixement de la filosofia es caracteritza per dues circumstàncies principals:

Es tracta d’una societat aristocràtica, guerrera i agrícola. Això comporta la necessitat de crear una determinada estructura social. Els nobles són els dipositaris de la virtut, essent el llinatge, l’èxit i la fama els valors suprems. D’ aquesta manera podem entendre que en una societat així es pot entendre que no hi hagi gaire justícia i dret que implicarien igualtat entre les diferents classes. 

La societat grega no té llibres sagrats ni sistema educatiu organitzat, aquesta funció la fan els poetes (Homer i Hesíode) i els aedes. El fet de no tenir per escrit el contingut cultural i que no hi hagués una classe dirigent de l’educació possibilita enormement la crítica.

Tampoc un sistema de sacerdoci imposat i encarregat de vetllar per l’ortodòxia. Hem de pensar que Homer era l’autèntic educador, la seva obra venia a ser el llibre d’on aprenien les diferents generacions: a) la moral de la noblesa, b) la teologia, l’organització social dels déus, amb Zeus al seu cap, d’acord amb l’organització social de l’Hèl·lade. Antropomorfisme total que serà criticat per la filosofia per l’arbitrarietat, i per la mateixa immoralitat dels comportaments, c) la resta de la reproducció cultural. Aquesta crítica serà el punt de sortida de la filosofia.

A partir del segle VII aC, tingué lloc una profunda transformació a la societat grega. Cobra una importància definitiva el comerç. Apareix la moneda. Els viatges porten nous coneixements tècnics i geogràfics, el contacte amb noves civilitzacions i formes noves de vida, nous coneixements d’etnologia. 

Les noves relacions comercials exigeixen un nou tipus de justícia i dret com a base i garantia dels intercanvis. 

El contacte amb altres cultures fa que hom pensi que cadascú figura el món d’acord amb el seu entorn i les seves necessitats; com a mostra observeu aquest fragment de Xenòfans de Col·lòfon criticant la teodicea popular: “167 “Però els mortals s’imaginen que els déus han nascut i que tenen vestits, veu i figura humana com ells”; 168 Els etíops diuen que els seus déus són xats i negres i els tracis que tenen ulls blaus i el pèl ros”; 169 Si els bous tinguessin, els cavalls o els lleons tinguessin mans i fossin capaços de pintar amb elles i fer figures com els homes, els cavalls dibuixarien les imatges de déus semblants a cavalls…”

Amb tots aquests precedents s’arriba a la conclusió que la interpretació de l’univers i de la convivència humana s’ha d’assentar sobre noves bases, oblidant la fantasia i postulant el logos. Aquesta crítica de la saviesa popular es fa des de tots els fronts, moral, sociologia, teologia, astronomia. El que es cerca és una nova visió de la realitat, una visió que s’esforça en eliminar els suposats irracionals del mite.

“En general, s’ha d’entendre per mite el conjunt de narracions i doctrines tradicionals dels poetes (especialment Homer i Hesíode) sobre el món, els homes i els déus.”

Les seves característiques venen donades per la pretensió de donar una explicació total que dóna resposta als problemes i enigmes més importants sobre l’origen  i naturalesa de l’univers, de l’home, de la civilització i la tècnica, de l’organització social, etc. La filosofia també pretén una explicació total, una resposta última sobre tot.

El mite també és una actitud intel·lectual, alguna cosa així com un esquema mental que rau a les explicacions. En el mite les forces naturals (el foc, el vent, etc.) són personificades i divinitzades. Els fenòmens naturals tenen que veure, en conseqüència de la voluntat dels déus. Hi ha una cosa a observar, i és l’arbitrarietat dels fets puix si depenen d’algú doncs…

Des d’això podem dir que no és possible fer ciència (episteme). No pot haver regularitats en l’univers, tampoc té sentit posar-se a buscar-les perquè ja se les nega de bona sortida. El pensament mític inclou una solució dins el procés d’antropomorfització i voluntat divina, aquesta solució està representada pel destí (moira), que és una força que té una caràcter còsmic. Encara anem més enllà, doncs si les forces divines podien ser personals, ara seran abstractes, del tot impersonals. La inclusió de la moira en el joc diví suposa establir una certa regularitat en els fets. L’inici del filosofar ridiculitzarà l’arbitrarietat i agafarà la idea de necessitat despullant-la del seu caràcter irracional.

El més important és entendre no tan la importància de les solucions donades pels diferents presocràtics, sinó la contundència de la pregunta i del marc des d’on es fa la pregunta; cercarem aquest principi comú i constitutiu utilitzant la raó i els sentits però en absolut la fabulació que sortia de mite.

Abans d’entrar de ple en la filosofia presocràtica cal establir quin és el seu punt de sortida, la physis, traduïble per natura però entesa aquesta com el conjunt de sers que poblen l’univers, exceptuant-ne d’aquest conjunt les coses fetes per l’home, aquesta definició ens portaria al debat entre natura i cultura que ja coneixereu a filosofia; l’altra accepció fa referència a la totalitat de l’univers. Des d’una altra òptica també usem naturalesa per a referir-nos per classes o conjunts de coses, la natura humana, la natura del llenguatge etc. des d’aquí ve a significar el que les coses són o sigui l’ essència de les coses. 

Això potser et portarà a recordar que filosofia també tenia una evolució com a concepte, fins i tot forma part de llenguatge quotidià, la filosofia de l’empresa, la filosofia de Reixach, etc.

Vist això podem dir que el concepte de naturalesa (physis) està estretament lligat al concepte de necessitat, els grecs odiaven l’arbitrarietat divina i per això s’inventen un destí causal còsmic. D’altra banda al veure-la com a totalitat, la “necessitat es transforma en un tot ordenat, o sigui cosmos (un tot ordenat i bell), i no un caos (tu  mateix). A partir d’aquí la deducció és fàcil, no podríem tenir una physis, una totalitat ordenada a menys que tots els éssers que la formen no estiguen en el seu lloc i es comportin del mode com s’han de  comportar i, i aquí tenim un salt qualitatiu, és aquesta natura-essència dels sers la que determina el seu lloc al món i la seva forma de comportar-se.

La naturalesa no és una cosa estàtica. L’univers mostra un ordre dinàmic de manera que els moviments, dels astres, les estacions, les collites… es succeeix ordenadament. Negar el canvi és, per als milesis, negar la naturalesa. Aristòtil anomena Aphysikós a Parmènides perquè nega el canvi.

L’activitat i el canvi ho són intrínsecs al propi ésser natural. Aquest tret natural separa de manera definitiva els ésser naturals i els artificials.

De tot això podem extreure que no podem entendre l’univers com una màquina, concepció que impregnarà tota la modernitat, sinó com un organisme vivent.

L’altre aspecte fa referència a la relació que la physis guarda amb el conjunt de conceptes vistos. La natura, en quant mode de ser  propi i permanent de les coses s’identifica realment amb el que anomenem essència, cal remarcar, però, una cosa. Si la natura és dinàmica com s’entén el caràcter d’essència que fa referència a allò que roman. L’essència és la manera de ser permanent de les coses per oposició als seus aspectes variables i canviants; la naturalesa és aquell mateix mode de ser permanent, però en quant que determina un cert tipus d’activitats o operacions pròpies. Mentre l’essència prescindeix dels aspectes variables i canviants de les coses, la naturalesa explica precisament aquelles variacions i canvis. El concepte de naturalesa tendeix, per tant a un pont entre els membres de les distintes oposicions (sentits-raó); la natura és allò permanent però en quant explica els canvis; és allò que les coses són realment però en quant  fonament d’allò que intenten ser, és el principi d’unitat capaç de generar la pluralitat. Preguntar per la naturalesa és preguntar per allò que les coses són, a partir d’això, explicar els seus moviments i processos.

La pregunta dels filòsofs grecs és una pregunta per la naturalesa de la physis. El principi o principis últims són la naturalesa de les coses perquè:

1. 1. són allò a partir del què es generen els éssers de l’univers. El principi així concebut és l’origen.
   2. Són allò en que consisteixen els éssers de l’univers (en la hipòtesi de Tales les coses no tan sols procedeixen de l’aigua sinó que són, en últim terme aigua). El principi així concebut és allò permanent, el substrat últim.

• Són allò que és capaç d’explicar les últimes transformacions de l’univers. El principi així concebut és causa. 

D’aquests tres punts podem arribar a la definició d’arkhé: el principi originari i constitutiu de la realitat.

Els grecs distingien entre el saber pràctic i el saber teòric. El saber com a pràctic + teòric era el que anomenaven saviesa, i era propi de l’home savi.

• LES BRANQUES DE LA FILOSOFIA

Ens dedicarem a elles al llarg del curs. La divisió tradicional és: metafísica, ètica, epistemologia, lògica, estètica, política i ètica. Aquestes últimes són les que conformen el que anomenem racionalitat pràctica i l’ètica la vam veure el curs passat. Tot i aquesta divisió trobem filosofia del llenguatge, filosofia de les matemàtiques, filosofia del dret, filosofia de la tecnologia…

Aquesta divisió es pot reduir en dos grans blocs: la racionalitat teòrica i la racionalitat pràctica. Aquesta última inclou ètica i política perquè ens mouen a l’acció, les altres són contemplatives (teoria).  D’altra banda, quan reflexionem sobre  qualsevol disciplina sense estar en la disciplina mateix estem fent filosofia de (del llenguatge, de les matemàtiques, de la cultura…) perquè el que se cerca és pensar sobre la seva validesa, els seus límits… Per exemple, pensar sobre el concepte justícia forma part de la filosofia política, no és política pròpiament.