Les històries de la meva mare parlaven de fets que no es podien demostrar. Hom els anomenà mites i amb ells s’encetà tota aquesta història. A mi m’agradaven força totes aquelles contalles, el meu pare però, se’n reia quan veia tot de mussols prop la nostra branca xops de llegendes i fets extraordinaris.

Ara, passats tants anys, me n’adono que tot i ser un oïdor de rondalles atent, no ho vaig fer amb el suficient interès. Potser allò que ens interessa va canviant al llarg dels anys, però tot, tot té una importància cabdal en el que acabem esdevenint. En el meu cas una òliba a qui li agrada quedar-se a la branca hores i hores mirant què succeeix tant a dalt com a sota de l’arbre.

Sóc una òliba diferent, diferents a les altres. Però no gaire. Puc pensar i, a més, per una mutació genètica, de fet moltes mutacions, tinc aquesta capacitat que els humans anomenen parlar. Les meves potes també són diferents i em permeten, en contra de la meva habilitat per a caçar, escriure gràcies a un teclat.

Durant molt temps he estat discret. Ningú no s’adonava de les meves particularitats. Feia la meva vida i deixava fer. Què bonic ! fer el que vulguis i deixar que els altres facin el que vulguin ! És clar, s’ha de tenir en compte que, com vivim plegats, s’han de seguir unes normes, s’ha de respectar l’altre com si fossis tu mateix. Amb això, amb això hi prou, vaig viure tranquil i sense conflictes.

__________________________________________________________

17/09/2014

L’òliba grata amb les urpes el terra. Li costa moltíssim alçar el vol i mantenir l’equilibri entre les oliveres on abans ballava amb el vent. El menescal, a partir dels senyals intenta endevinar. No hi ha prou símptomes i es queda en el que es veu. Una inflamació generalitzada i invalidant de les articulacions grans. Ho passo malament però sembla que si és això no deixaré les meves plomes, encara, al mas dels quiets.

Recordo sovint un metge d’humans fictici. El dr. House, el cognom és un avís per a navegants. Ell deia sovint que els malalts menteixen, que els símptomes des dels quals descriuen el seu estat, no es corresponen amb el que expressen. Això passa a tots els metges: a veure, què li falta? Els genolls. Tots dos? sí – només n’hi ha dos, a menys que no en tinguis cap o te’n falte un, si fos un genoll diríem, el genoll, dret o esquerre – I com és el dolor? punxant, greu agut, pressionant, calent, fred… ?

Anar al metge és un exercici de dolor. “El metge distreu el malalt mentre la natura fa el seu curs” Montaigne dixit.

Bé, aguantarem fins que puguem. L’altra opció no la contemplo – també implica dolor – i és el que més em molesta. A més, viure, no deixa de ser una aventura quotidiana. I qui ens diu que no trobarem algun bruixot que ens cure?

18/02/2015

Les coses se’ns escapen de les mans perquè no hi caben, a les mans. Qualsevol ho pot intuir sense necessitat de demostració. El que volem dir és que perdem el control d’uns fets on de vegades som els protagonistes i de vegades no.