La Marisa
Joan | 10/08/2011 | 23:39No se per on començar aquest article. De fet no se ni pq el faig. Però, un cop vaig sentir algú que deia que quan no estas bé, és bo escriure. I he pensat en provar-ho.
Avui no fico, una cançó. Ni una imatge, ni cap enllaç… Només tinc ganes d’escriure. Necessito treure la tristor que porto dins.
La Marisa, la meva germana, m’ha fet de mare, d’amiga, de germana, de padrina, de tieta …. m’ha fet de tot. Sempre li dic que si algun cop torno a néixer, vull ser com ella. És una persona positiva, forta, alegre, generosa … i per sobre de tot molt amiga dels seus amics. Ella sap cuidar la gent, sap fer-se estimar. Els meus fills li tenen una debilitat especial. L’estimen molt, moltiiiiiiiiiiisim. I els infants no enganyen. Ells són clars i detecten la bona gent, la gent que estima de debò, la persona que els estima sense esperar cap cosa a canvi. I la meva germana és aixÃ. M’encanta. L’estimo com he estimat a ben poca gent en la meva vida.
Com tots els germans hem tingut les nostres diferències, però res que no es curi amb una bona abraçada i una bona xerrada psicològica d’aquelles que només ella sap fer i que de vegades li dones la raó per no sentir-la més. Jajajaja ! Espero que mai llegeixi aquest article.
Sempre els dic als meus fills que vull que s’estimin com fem la tieta i jo. Avui mateix li he explicat a la Mariona. La Mariona, sort he tingut d’ella aquests dies. Amb una mirada sap com em sento, i sempre la tinc al meu costat fent-me una carÃcia o donat-me petons. És genial tenir fills. Grà cies Mariona !
Bé, i grà cies tb als altres tres eeeee ! Vosaltres sempre em sabeu treure una rialla i em feu oblidar els mals moments. Sou mà gics ! Grà cies, Joan, Marc i Martina.
Sou un 10 !
Joan, que bonic! 🙂
Carla, quina ilu que miris el meu bloc. Grà cies wapa ! Per això sempre et dic que cuidis molt a la Elena. Tenir germans és lo més gran del mon. Encara que de vegades costa entendre algunes coses que fan. A mi tb em passa eeee !
Un petó ben gran x tu i tota la teva familia !!!
Un article preciós Joan!! Ens ha arribat molt a dins…
Ara esperem que en tornis a escriure un altre, però quan estiguis més “animadillu”, ok?.
Petonets.
Lucia i Lolo