El Ripollès
Ramon Alabau
Evocació sense nostàlgia. Plou blanament sobre els teulats. La tardor ha arribat puntual al Ripollès i és hora de mirar enrere, de fer balanç de l’estiu. Des de fa temps es vol fer coincidir assenyadament turisme i cultura. Cal trobar la contrapartida a la concorreguda irradiació solar de les comarques costaneres que els estiuejants sofreixen estoicament, delerosos d’exhibir-se a la tornada. Ample és el
ventall de l’oferta. En un país caracteritzat per una paupèrrima educació de l’oïda, es programen -lloat propòsit- notables festivals de música clàssica. En un país sense gaire consciència històrica, on el passat sovint ens rellisca i on les tradicions solen perviure en una mena de folklore anacrònic, s’ha trobat -lloable proposta- la formula de terra de comtes i abats: ressuscitem el mite del comte Arnau, o del seu cavall, o escenifiquen una edat mitjana, que el cinema ha ajudat a imaginar, amb el Mercadal del comte Guifré. Davant els oficis extingits, oblidem momentàniament la realitat globalitzada i ens fem la il·lusió de recuperar velles arrels o senyals de la nostra identitat. En una societat que dóna al cos un culte i un rol predominant, la comarca disposa – lloable intenció – de tot un reguitzell de reptes esportius: des de caminades nocturnes o biològiques, rutes de ferro o BTT, fins a esports més minoritaris, com el barraquisme o l’escalada. És en moments de crisi quan cal esmolar la imaginació, i per això han sorgit – lloable solució – projectes coma ara la trobada internacional d’ortigaires. Hem incorporat, satisfactòriament i transitòria, la cultura al nostre lleure, de la mateixa manera que, quan arriba la tardor, davant la perspectiva de nits llargues i buides, optem per encetar alguna activitat de formació que, massa sovint, acabem negligint. Són els inconvenients de la cultura portàtil.
Xàfecs i gresca. Amb l’arribada de la tardor acomiadem les festes majors, la morfologia de les quals s’han anat modificant al llarg del temps. Abans el dinar n’era el punt àlgid: es posava l’olla gran dins la petita, la taula aplegava els familiars vinguts de lluny ….Ara ho és la nit, en haver-se apropiat la joventut de la franja nocturna. Hi perviuen, amb major o menor incidència, la missa solemne, la veu d ela tenora, o la desfilada dels gegants i cap-grossos. Intentem encara organitzar arrossades col·lectives, jocs de cucanya o partits entre solters i casats. Tampoc no han canviat la climatologia estival: el cel assolellat s’enterboleix cap a migdia i provoca sobtats xàfecs que ens fan la guitza, però ens permeten somniar amb un cistell ple de bolets.
Revista de Girona. Diputació de Girona. Núm. 263