DOCENTS
Fa dos mesos Miguel de la Guardia, en un article per a Levante-EMV (Tres estilos docentes), feia una anàlisi sobre la importància dels professionals de l’ensenyament en un context marcat per l’espai comú europeu. L’autor invocava, molt encertadament, el paper dels mestres i professors en l’àrdua tasca d’ensenyar i, alhora, educar a les noves generacions d’estudiants acostumades a la bona vida i escassament familiaritzades amb la cultura de l’esforç i del mèrit.
L’articulista insistia, a continuació, en tres tipus de docents que, al seu parer, resumien d’alguna manera el conjunt de treballadors de l’ensenyança. És a dir, el padrecito, hiperprotector de l’alumnat i «tan negativo como el desinterés del profesor sin motivación»; l’impassible, aparentment catatònic «que naufraga por las aulas entre el hastío y la desídia»; i el seu preferit: l’entrenador, aquell que «no carga sobre sus hombros todo el esfuerzo de un imposible enseñar, sino que se compromete a estimular a sus estudiantes para que sean ellos los que asuman el protagonismo de su propio aprendizaje».
Certament, De la Guardia només pretenia proposar un estat de la qüestió directe i fàcil de digerir pel lector en què es condensaven molts altres tipus de docents. El seu argument era perfectament vàlid, tanmateix quan el vaig llegir em sentí descol·locat, com a col·lega seu. Personalment, em sentia una mica d’algun d’ells i no necessàriament un d’ells, com és el cas del segon. Ho referisc perquè qualsevol docent, com és el nostre cas (el de Miquel i el meu, per exemple), mínimament perspicaç se n’adona amb meridiana claredat que conviu en les aules dels instituts i de les universitats amb companys d’allò més singulars i que difícilment poden encasellar-se: és a dir, el demagog, que fa més mal que una pedregada en sec; el cec-sord-mut, que sembla una mena d’alienígena transvestit d’humà; el displicent, acomodat a un títol obtés en la seua prehistòria vital i que no sent curiositat per aprendre ni renovar-se; el progre, que sembla estar a l’última en tot però que naufraga en la seua pròpia modernitat buida; el que nada en la mentida, l’embolic i les mitges veritats per allò que assumeix quotes de poder organitzatiu; o el mort-vivent, a qui no fa falta descriure més…
En fi, estem convençuts, com ho està De la Guardia, que les solucions -com els problemes- estan en les persones, que no tot són només instal·lacions, ni més o menys assignatures, ni la incorporació progressiva de la tecnologia a les aules, ni… Però és tan complex poder definir en tres o més tipus la gran varietat de docents (i de persones) que pul·lulen per les aules espanyoles que és impossible abordar-ho perquè el lector (pare, mare, tutor) es puga fer una idea cabal d’en quines mans estan els alumnes.
Al remat, la vocació (encara que alguns, sarcàstics ells, refereixen que això cal deixar-ho als religiosos), la curiositat i la competència són els tres pilars que defineixen un bon professional del ram; qualitats que posseïxen un bon nombre de docents que, des de l’anonimat, fan un treball encomiable i de la necessitat virtut. La resta són, si es vol, catalogacions que serveixen -al meu parer- més per a inquietar que per a tranquil·litzar, encara que existeixen i es pateixen amb resignació.
ALBERT FERRER ORTS
(Avui, 30.09.10)