Com ser professor a Noruega
L’escola és similar a una empresa privada, un model que voldri en a Catalunya, però que no s’aconseguirà, i no només per l’arrelament de la tradició funcionarial.
Fa poc un amic gironí es lamentava de la seva feina d’enginyer, especialment una jornada laboral molt extensa que li deixa poques hores per dedicar-se a la família. Per sort, em va explicar, feia uns anys que “s’havia apuntat a llistes”, havia trobat un sistema per “mantenir el torn” sense que el cridessin, i esperava que un dia sortissin les “opos”. Em va costar una mica, però al final vaig entendre que parlava de convertir-se professor d’institut. La mateixa feina que jo faig, però que a Noruega vaig aconseguir d’una altra forma.
Quan un institut noruec té lliure una plaça de professor, aquesta es publica a la premsa i a Internet. La selecció és similar a una empresa privada: cal enviar el currículum i fer una entrevista amb la direcció del centre. Es valora la qualificació pedagògica i la formació universitària de l’aspirant, així com la seva trajectòria professional, i per això és habitual trucar als anteriors llocs de treball per saber si es va fer una bona feina. La plaça pot ser temporal o fixa i no necessàriament ha de ser a jornada completa, i habitualment hi ha un període de prova de sis mesos. Per tenir un contracte indefinit és necessari haver cursat un màster en pedagogia de 60 crèdits europeus, i a partir d’aquell moment el govern regional garanteix una plaça en algun dels instituts de l’àrea. Ara bé, en cas de mala praxi el professor pot ser acomiadat com qualsevol altre treballador.
Davant d’aquest sistema alguns s’escandalitzaran i mencionaran la paraula “privatització”, però de fet el model d’ensenyament noruec és gairebé totalment públic, i el govern restringeix moltíssim l’obertura de centres privats. Les escoles de primària i de secundària obligatòria depenen dels ajuntaments, i per tant els mestres són treballadors municipals. En canvi els instituts de batxillerat pertanyen als governs regionals.
Una clau d’aquest sistema són els directors dels instituts, que tenen un gran poder. Són nomenats directament per l’administració regional en un procés similar a la contractació dels professors, i no necessàriament han de procedir del mateix centre educatiu. És el director qui a continuació designa els altres càrrecs prèvia deliberació amb tota la plantilla, incloent el sotsdirector i els caps d’àrea. Els directors estan alliberats de la feina docent, i tenen com a altres grans responsabilitats la gestió del pressupost i la participació en la presa de decisions dins la mateixa administració.
El model noruec crea uns centres amb una direcció forta i una plantilla molt estable, i això permet engegar projectes a llarg termini i fins i tot especialitzar-se. Ara bé, no cal entendre que totes les decisions vénen imposades per la direcció, sinó que la majoria es prenen per consens de tot el professorat o dels diferents departaments. Com és tradició al país, s’intenta que l’ambient laboral sigui el millor possible (sempre amb l’ajuda dels tradicionals cafès i pastissos).
Intueixo que aquest és el model que voldrien aplicar els actuals responsables del Departament d’Educació. Però no ho aconseguiran, i no només per l’arrelament de la tradició funcionarial. Quan una feina és tan complexa i té tan poc recolzament social com la de professor a Catalunya, el manteniment dels privilegis laborals sembla ser l’únic consol per a molts.
PERFIL DE JOSEP SALA
Professió: mestre. Visc a… Trondheim (Noruega) des de… juny de 2006
El millor de Noruega: el paisatge i la tranquil·litat amb què viu tothom
El pitjor de Noruega: la foscor de novembre a gener
(LECTORS CORRESPONSALS. La Vanguardia. 01.03.10)