PISA 2006.
SANT TORNEM-HI
El passat mes desembre es conegueren dos estudis: l’Anuari de la Fundació Bofill, sobre Educació, i l’informe Pisa del 2006, que mesurava especialment els coneixements científics. Els resultats no són bons, és cert. Estem, però, a la meitat de la taula (molt a prop de França, Estats Units, i Noruega, països per cert, que inverteixen més en educació que no pas nosaltres, i al davant d’Itàlia). S’ha produït, però, una davallada en la comprensió. Tots els mitjans de comunicació, com passa sempre que apareixen resultats educatius que no són bons, n’han parlat a tor i a dret. El problema ,es, tanmateix, d’una gran complexitat. En primer lloc, el sistema educatiu català, també el valencià i el de les illes (les zones de l’Estat amb més immigració), ha hagut d’escolaritzar, sobretot a la xarxa pública i en molt poc temps, una taxa d’immigració que depassa el 15%. S’ha fet un gran esforç pressupostari i humà; les aules d’acollida en serien un exemple. En segon lloc, recordar que les proves del Pisa es fan a escolars de 15 anys, i no s’hi compten els incorporats al sistema educatiu els dos anys anteriors. L’any 2003 els immigrants no arriben a un 5%, en canvi, en aquest darrer informe ja sumaven més del 9%. Atenció, doncs amb el Pisa 2009, que comptarà ja la població immigrant actual. Això explica, en part, la davallada respecte dels resultats anteriors. La majoria dels nouvinguts arriben amb força dèficits d’escolarització, han d’aprendre català. I els que no vénen de Sudamèrica, menys de la meitat, el castellà. Amb tot, les proves es fan en català i treuen més bona nota de comprensió que la mitjana estatal. En tercer lloc, bona part de l’alumnat continua estant concentrat al centre de la taula. Hi ha poca exce·lència i, cada cop més, una franja ampla de resultats educatius baixos. Això és corroborat per diferents estudis. No ens ha d’estranyar, són els qui després no obtindran el certificat de l’ESO (més d’un 30%) i s’incorporaran al món laboral amb molt poca formació, sense dominar les competències bàsiques, que és allò que ens permet anar per la vida sense ser un analfabet funcional.
Com ens ho hem de fer, doncs?. L’estudi dels models educatius que treuen millors resultats ha permès de deduir uns factors de qualitat comuns. El primer, la importància que donen a la formació lectora de l’alumnat; en qualsevol matèria: ciències, matemàtiques o llengua. Des d’ “Escola Catalana” hem dit sempre que el que havia d’ensenyar l’escola, en primer lloc, era a llegir i escriure, una obvietat, per altra banda. Segon, el paper de la família. Tots els estudis coincideixen que, en general, l’alumnat provinent d’entorns socioeconòmics i culturals baixos és el que surt més mal parat. La nostra és una societat illetrada i que, a més, no aposta per la conciliació familiar, sense la qual es fa difícil que les famílies es puguin ocupar prou de l’educació dels fills; a més, en pocs anys hem esdevingut consumistes i acostumem els fills a la gratificació urgent; el plaer pel coneixement comporta un esforç previ i una espera. El tercer factor de qualitat. Un professorat ben format i il·lusionat. Imprescindible. N’hi ha dos més que no són tanmateix comuns: la inversió (millor a la base, que és quan es resolen els problemes; i ben feta) i l’altre l’autonomia de centres (hi ha països amb models centralitzats i amb bons resultats educatius)-. El que sí que és cert, però, és que amb burocràcia i rigidesa, a la francesa (el nostre model, especialment l’ensenyament públic, s’hi assembla), és difícil la qualitat. També és cert que l’autonomia, però, demana un professorat i uns equips directius molt ben formats. I si s’engega una política del campi qui pugui es pot contribuir més a la segregació del sistema educatiu. En tornarem a parlar.

Portada Escola Catalana
Gener 2008