La raó teòrica:  tracta sobre el fets, sobre la possibilitat d’explicar el món. La raó teòrica utilitza judicis. La copula dels judicis és “és”. Fa possible la ciència. 

La raó practica:  tracta sobre com ens hem de comportar (com haurien de ser els fets). La raó practica utilitza imperatius o mandats.  La cópula dels imperatius és “ha de ser”. Fa possible la moral. 

Ètiques autònomes: L’ètica formal de Kant és autònoma. L’individu s’autolegisla, sense sotmetre’s a normes externes. La llei moral és autònoma, imposada per la pròpia raó. Els éssers humans han d’emancipar-se de la tutela heterònoma, sigui moral, doctrinal o religiosa.  L’ètica autònoma té un caràcter formal, no pot establir cap bé o finalitat de conducta (com buscar la felicitat) més enllà del compliment del deure 

Ètiques heterònomes: Les ètica materials son heterònomes, la Llei, la norma, l’ imperatiu se li imposa des de fora de la seva pròpia raó, l’individu no decideix des de la seva pròpia voluntat el seu comportament. Els humans reben la llei moral des de fora de la raó i, per tant, perden la capacitat d’autodeterminació de la seva conducta, no estan actuant lliurement, sinó de forma condicionada.

Deure moral: principi pel qual ens veiem obligats a actuar moralment. No busca una finalitat, s’actua per reverència a la llei moral. 

Imperatiu a priori: Sorgeix de la raó pura, sense necessitat d’experiència prèvia.

Imperatiu categòric: És la fórmula de la llei moral objectiva. És un imperatiu incondicional, no depenen de fins particulars. Per a Kant, només les accions motivades pel deure tenen valor moral

La bona voluntat:  La bona voluntat és valuosa per si mateixa, sent bona simplement pel desig de complir el deure, independentment dels resultats que s’assoleixin. La bona voluntat es manifesta quan els incentius racionals prevalen sobre les inclinacions personals.

La llibertat de la consciència: És condició indispensable per a la moralitat, ja que només podem parlar de bé i de mal allà on hi ha elecció lliure. L’autonomia de la moralitat exigeix una voluntat lliure.

Bé moral: El bé moral és el seguiment  de la bona voluntat, pura, autònoma i única cosa que és bona sense restricció. És moralment bo el que actua en obediència a la seva raó, sense buscar  satisfer els interessos o plaers subjectius.

Dignitat: Valor intrínsec absolut, incondicionat i incommensurable pel qual les persones mai no pot ser utilitzades com un mitjans, sinó tan sols com una finalitat. Les persones tenen dignitat i no tenen preu, les coses no tenen dignitat i poden tenir preu.

Imperatiu: Proposició que enuncia la necessitat d’una acció per aconseguir com hauria de ser el món. 

Postulat: Idees que no es poden provar mitjançant la raó teòrica perquè van més enllà de l’experiència sensible. Però són suposicions morals necessàries per la vida pràctica. La llibertat de consciència, l’existència de l’ànima i l’existència de Déu son postulats de la raó practica.