9.1 Hume: Les idees i les impressions
“Tothom admetrà de bon grat que hi ha una considerable diferència entre les percepcions de la ment, quan un home sent el mal d’una calor excessiva o el benestar d’una temperatura moderada, i quan després torna a recordar aquesta sensació o l’anticipa per mitjà de la seva imaginació. Aquestes facultats poden imitar o copiar les percepcions dels sentits, però mai poden arribar a assolir del tot la força i la vivor de l’experiència o sentiment original. […]
Per això, podem ara dividir totes les percepcions de la ment en dos tipus o classes, distingibles per llurs diferents graus de força i vivor. Hom anomena comunament pensaments o idees a la menys forta i viva. L’altra espècie necessita un nom en el nostre idioma, i en molts d’altres; suposo perquè no cal per a res sinó per als propòsits filosòfics, classificar-los sota un terme o un vocable generals. Deixem-nos, doncs, una mica de llibertat, i qualifiquem-los d’impressions, emprant aquesta paraula en un sentit un xic diferent a l’usual. Amb el terme impressió, llavors, entenc totes les nostres percepcions més vives, quan oïm, o veiem, o sentim, o estimem, o odiem, o desitgem, o ens delim. I hom distingeix les idees de les impressions, en què aquelles són percepcions menys vives entre les que som conscients, quan reflexionem sobre alguna de les sensacions o moviments esmentats més amunt. ”Hume, D. Investigacions sobre l’enteniment humà. Barcelona. Edicions 62, 1998. Traducció J.M.Sala-Valldaura. Secció II.
Pàgina Hume
9.2 Hume: Associació de les idees
“Des del meu punt de vista, només sembla haver-hi tres principis de connexió entre idees, a saber: semblança, contigüitat en el temps o en l’espai i causa o efecte.
Segons crec, amb prou feines es posarà en dubte que aquests principis serveixen per a connectar idees. Una pintura condueix, naturalment, els nostres pensaments a l’original. L’esment de l’habitació d’un edifici, naturalment introdueix una pregunta o un comentari sobre les altres, i si pensem en una ferida, difícilment ens abstindrem de pensar en el dolor subsegüent.”
Hume, D. Investigacions sobre l’enteniment humà. Barcelona. Edicions 62, 1998. Traducció J.M.Sala-Valldaura. Secció III.
Pàgina Hume
9.3 Tipus de coneixement
” Tots els objectes de la raó o investigació humanes poden ésser dividits naturalment en dues classes, a saber, relacions d’idees i qüestions de fets. Pertanyen a la primera classe les ciències de la Geometria, Àlgebra i Aritmètica i, en resum, qualsevol afirmació que és certa o intuïtivament o demostrativament. Que el quadrat de la hipotenusa és igual a la suma del quadrat dels dos catets és una proposició que expressa una relació entre aquestes figures. Que tres vegades cinc és igual a la meitat de trenta, expressa una relació entre aquests nombres. Hom descobreix proposicions d’aquesta classe per la mera operació del pensament, sense dependència del que existeixi arreu de l’univers. (…) ”
Hume, D. Investigacions sobre l’enteniment humà. Barcelona. Edicions 62, 1998. Traducció J.M.Sala-Valldaura.
Pàgina Hume
9.4 L’exemple de les boles de billar
“Heus aquí una bola de billar quieta sobre la taula, i una altra que es mou ràpidament cap a la primera bola. Ambdues topen i la bola que anteriorment estava en repòs es posa ara en moviment . Aquest és un exemple tan perfecte de la relació de causa i efecte com qualsevol altre que puguem conèixer, sigui per la sensació, sigui per la reflexió. Però examinem-lo: és obvi que totes dues boles van entrar en contacte abans que fos comunicat el moviment i que no hi ha hagut cap interval entre la topada i el moviment. La contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant, una circumstància per a l’operació de totes les causes. També és evident que el moviment que en fou la causa és anterior al moviment que en fou l’efecte. La prioritat en el temps és, per tant, una altra circumstància exigible a tota causa. Però això no ho és tot. Provem amb altres boles del mateix material i que estiguin en una situació semblant: hi trobem sempre que l’impuls d’una bola produeix indefectiblement el moviment d’una altra. Heus aquí, per tant, una tercera circumstància: una conjunció constant entre la causa i l’efecte. Tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte similar a l’efecte. Més enllà d’aquestes circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no puc descobrir en aquesta causa. La primera bola en moviment toca la segona, i immediatament la segona es posa en moviment; i quan provo l’experiment amb boles iguals o semblants, en circumstàncies iguals o semblants, trobo que el moviment i el contacte d’una bola segueix sempre el moviment de l’altra. Per més voltes que hi faci, a aquesta qüestió, i per més que l’examini, no puc trobar-hi res més. […]
Si un home, per exemple Adam, hagués estat creat amb l’enteniment vigorós, però sense gens ni mica d’experiència, mai no hauria pogut inferir el moviment de la segona bola a partir del moviment i de l’impuls de la primera. No hi ha res que la raó vegi en la causa que sigui capaç de fer-ne inferir l’efecte. .[…]Hume, D. Resum del tractat. Barcelona. La Busca Edicions, 2006. Traducció Miquel Costa.
Pàgina Hume
9.5 La relació causal es basa en l’hàbit i el costum
“Estem determinats, només pel costum, a suposar el futur d’acord amb el passat. Quan veig una bola de billar que es mou cap a l’altra, la meva ment és moguda de manera immediata per l’hàbit vers l’efecte acostumat i anticipa la meva visió en concebre la segona bola en moviment. […]
Així, doncs, no és la raó la guia de la vida, sinó el costum. Només ell determina la ment, en tots els casos, a suposar que el futur estarà d’acord amb el passat. Per més fàcil que pugui semblar aquest pas, la raó no podria dur-lo a terme ni per tota l’eternitat.”Hume, D. Resum del tractat. Barcelona. La Busca Edicions, 2006. Traducció Miquel Costa.
Pàgina Hume
9.6 Moltes de les qüestions de fet estan basades en una relació causal
“Tots els raonaments sobre la qüestió de fet semblen basar-se en la relació de causa-efecte. Solament mitjançant aquesta relació podem ultrapassar l’evidència de la nostra memòria i els nostres sentits. Si tu vas a preguntar-li a un home per què creu en una qüestió de fet que no és present, per exemple, si el meu amic és a casa seva o a França, et donarà una raó; i aquesta raó representarà algun altre fet, com una carta seva rebuda o el coneixement dels seus antics propòsits i promeses. Un home que trobés un rellotge o qualsevol altra cosa a una illa deserta, conclouria que alguna vegada hi havia hagut homes. Tots els nostres raonaments sobre els fets són de la mateixa natura. I vet aquí com constantment hom suposa que hi ha una connexió entre el fet present i allò que n’inferim. Si no hi hagués res que els entrelligués tots dos conjuntament, la inferència seria absolutament precària. El fet de sentir a les fosques una veu articulada i un discurs racional ens fa palesa la presència d’alguna persona. ¿Per què?, perquè això és l’efecte de la condició i la textura humanes i perquè hi està en una ben estreta connexió. Si analitzem tots els altres raonaments de la natura, ens adonarem que es basen en la relació de causa a efecte, i que aquesta relació és propera o remota, directa o col·lateral. La calor i la llum són efectes col·laterals del foc, i hom pot inferir correctament un efecte de l’altre.”
Hume, D. Investigacions sobre l’enteniment humà. Barcelona. Edicions 62, 1998. Traducció J.M.Sala-Valldaura. Secció IV, 22
Pàgina Hume
9.7 La inducció no ens dona seguretat absoluta
“Un altre espècie d’escepticisme mitigat que pot ser de profit per al gènere humà i que pot ser resultat natural dels dubtes i escrúpols pirrònics, és la limitació de les nostres investigacions als temes més ben adaptats a la poca capacitat de l’enteniment humà. (…) Mentre no puguem donar una raó satisfactòria de per què creiem, després de mil experiments, que un pedra caurà o el foc cremarà, ¿podrem mai restar satisfets d’alguna determinació nostra que prenguem respecte a l’origen dels móns i a la situació de la natura, des de l’eternitat i fins a ella?”
Hume, D. Investigacions sobre l’enteniment humà. Barcelona. Edicions 62, 1998. Traducció J.M.Sala-Valldaura. Secció XII, 130
Pàgina Hume
9.8 No podem demostrar l’existència del món
“…dado que nada hay presente en la mente sino las percepciones, y que todas las ideas se derivan de algo que con anterioridad se hallaba ya ante la mente, se sigue que nos es imposible concebir o formar una idea de algo que sea específicamente distinto a las ideas e impresiones. Dirijamos nuestra atención fuera de nosotros cuanto nos sea posible, llevemos nuestra imaginación a los cielos, o a los extremos límites del Universo: nunca daremos realmente un paso fuera de nosotros mismos, ni podremos concebir otra clase de existencia que la de las percepciones manifiestas dentro de esos estrechos límites. Éste es el Universo de la imaginación, y no tenemos más ideas que las allí presentes”
HUME, David: Tratado de la naturaleza humana. Editora Nacional. Madrid, 1977. Pàgs. 169-170.
Pàgina Hume
9.9 Estem obligats a imaginar un món independent de la nostra ment
“Sembla evident que un instint o predisposició naturals porten els homes a confiar en llurs sentits, i que, sense cap raonament o, àdhuc, gairebé abans de l’ús de raó, sempre creiem en un univers extern que no depèn de la nostra percepció, sinó que existiria, baldament nosaltres i tota criatura sensible estiguéssim absents o haguéssim estat exterminats. Fins i tot una opinió semblant regeix els animals, i manté aquesta creença en els objectes externes, en tots llurs pensaments, designis i accions.”
Hume, D. Investigacions sobre l’enteniment humà. Barcelona. Edicions 62, 1998. Traducció J.M.Sala-Valldaura. Secció XII.
Pàgina Hume
9.10 La idea de “jo” no té significat
“Hi ha d’haver una impressió que doni origen a cada idea real. El jo, però, o la identitat personal no és cap impressió sinó allò a que se suposa que les nostres distintes impressions i idees fan referència. Si hi ha alguna impressió que origini la idea de jo, aquesta impressió haurà de seguir invariablement idèntica durant tota la nostra vida, ja que se suposa que el jo existeix d’aquesta manera. No existeix però, cap impressió que sigui constant i invariable. Dolor i plaer, tristesa i alegria, passions i sensacions es succeeixen uns rera els altres, i mai existeixen tots alhora. Per tant la idea del jo no pot derivar-se de cap d’aquestes impressions, ni tampoc de cap altra. En conseqüència, aquesta idea no existeix.”
Hume. Tractat de la naturalesa humana
Pàgina Hume
9.11 Crítica a la demostració de Déu
“Vosaltres, doncs, que sou els meus acusadors, heu reconegut que l’argument principal o únic en pro d’una existència divina (la qual mai he posat en dubte) deriva de l’ordre de la natura, on apareixen tantes senyals d’intel·ligència i designi que veieu com a forassenyat d’atribuir en qualitat de causa seva, qualsevol atzar o la força cega o sense dirigir de la matèria. Admeteu que es tracta d’un argument que va dels efectes vers les causes. A partir de l’ordre de l’obra, inferiu que cal que hagi estat projectada i pensada abans en l’obrer. Si no podeu demostrar aquest punt, admeteu que la vostra conclusió falla; i preteneu, en canvi, que no establiu la conclusió més enllà del que ho justifiquen els fenòmens de la natura. Vet aquí les vostres concessions.”
Hume, D. Investigacions sobre l’enteniment humà. Barcelona. Edicions 62, 1998. Traducció J.M.Sala-Valldaura. Secció XI.
Pàgina Hume