2 comentaris a “Fins on és capaç d’arribar el coneixement humà?”
El coneixement humà no té limits, perquè els humans tendim cap el perfecionament i això fa que cada vegada el nostre coneixament s’expandi més i més, a mida que ens perfeccionem el nostre coneixement també ho fa, pertant mai posarem limits al nostre coneixament.
El coneixement humà esta basat en la realitat que l’envolta, llavors si defensèssim que la realitat és canviant no es el coneixement una cosa cadúca? És a dir, que si nosaltres tenim una serie de coneixements sobre la realitat que ens envolta, al ser aquesta canviant no cambiaria també l’essència d’aquesta? I per tant el significat? Aquesta teoria esta relacionada amb la teoria d’Heràclit que defensa l’estat canviant de la realitat.
Però si ens acostessim a la teoria contrària, de Parmènides, que defensa la condició estàtica de la realitat, és a dir, que el moviment és una il·lusió i no és real, tant com els canvis que nosaltres veiem a la realitat que també diu que són fruit d’un engany dels nostres sentits, llavors el simple fet de tenir coneixença sobre alguna cosa seria impossible ja que si tota la realitat canviant és en realitat (valgui la redundància) un engany sensorial nosaltres tindriem coneixements sobre una realitat falsa, per tant el coneixement seria fals. I no existiria com a tal.
El coneixement humà no té limits, perquè els humans tendim cap el perfecionament i això fa que cada vegada el nostre coneixament s’expandi més i més, a mida que ens perfeccionem el nostre coneixement també ho fa, pertant mai posarem limits al nostre coneixament.
El coneixement humà esta basat en la realitat que l’envolta, llavors si defensèssim que la realitat és canviant no es el coneixement una cosa cadúca? És a dir, que si nosaltres tenim una serie de coneixements sobre la realitat que ens envolta, al ser aquesta canviant no cambiaria també l’essència d’aquesta? I per tant el significat? Aquesta teoria esta relacionada amb la teoria d’Heràclit que defensa l’estat canviant de la realitat.
Però si ens acostessim a la teoria contrària, de Parmènides, que defensa la condició estàtica de la realitat, és a dir, que el moviment és una il·lusió i no és real, tant com els canvis que nosaltres veiem a la realitat que també diu que són fruit d’un engany dels nostres sentits, llavors el simple fet de tenir coneixença sobre alguna cosa seria impossible ja que si tota la realitat canviant és en realitat (valgui la redundància) un engany sensorial nosaltres tindriem coneixements sobre una realitat falsa, per tant el coneixement seria fals. I no existiria com a tal.