Les persones, gràcies a la nostra capacitat simbòlica, no només som capaços de representar-nos la realitat de moltes maneres. També ens n’allunyem d’ella.
Amb allò que anomenem “realitat”, podem tenir una relació immediata: podem tocar-la, olorar-la, veure-la, sentir-la…, però un cop ens referim a ella col·locant-la sota i ordenant-la segons les nostres categories simbòliques (lingüístiques o plàstiques), la humanitzem i, en fer-ho, la manipulem i la distorsionem a favor nostre, o a favor d’interessos convenients, políticament correctes, socialment educats.
Llenguatge, pensament i realitat, formen una tríada que el racionalisme de les nostres categories troba interessant mantenir relligada. Almenys, d’això ens van convèncer Parmènides i els que el seguiren.
N’hi ha que discrepen, és clar.
Les paraules que diuen o desdiuen, els conceptes que pensen o despensen i les coses a les que ens volem referir, semblen mantenir una relació tan íntima i inevitable que, sovint, passem per alt que les representacions no són la realitat i, a voltes, ni la toquen.
Si, a més, volem especular sobre què resulta o no ser veritat, podríem acabar per qüestionar-nos-ho tot.
Però no cal que ens ho qüestionem tot. Potser.
Només accedir a la perplexitat que fa repensables moltes coses. Com diu Teddy, el protagonista del conte de Salinger, cal vomitar tot el rotllo intel·lectual amb el que ens van equipar des que van néixer.
Provem-ho.
Observa la imatge que tens tot seguit:
Es tracta d’un muntatge de Joseph Kosuth del 1965 que duu per títol “Una i tres cadires”.
¿Quantes cadires hi ha? Una, és clar. Sembla obvi: aquella que anomenem “real” perquè és l’única en la que t’hi pots asseure. Però això no és més que una ingenuïtat. El cas és que n’hi ha més: la imaginada, la reproduïda, la pensada, la definida, la dita…
És un muntatge molt simple però sorprenent i ens fa ballar una mica el cap.
Aquí hi és tot: el concepte, el significat, la realitat, la paraula… L’espai del dir o la impossibilitat d’expressar-se; la retòrica del discurs enfrontada a la paradoxa de la dada immediata, per definició, inefable.
Passarà una mica el mateix en les imatges que se t’ofereixen a continuació.
Són reproduccions d’obres de Magritte, representant del que es va anomenar Realisme Màgic. Busca una mica d’informació sobre aquest artista i sobre aquest moviment. Després, escolleix una imatge, la que vulguis. Primer, intenta esbrinar-ne el títol i, tot seguit, comenta-la tan bé com puguis relacionant aquest títol amb allò que s’hi mostra i amb el que tu creus que significa.
