A continuació us exposem unes quantes fotografies del centre i del Parc de la Mariona amb el fabulós paissatge de la neu.

Per molts dels nostres alumnes ha estat la primera vegada, almenys que recordin, que ha nevat a la Vila.

Tot i els inconvenients que pot generar aquesta situació, els més petits i no tan petits han gaudit molt.

ÉS    L’HORA     DELS    ADEUS

En més d’una ocasió he tingut ganes de fer un petit resum del meu pas per aquesta escola, una llar que m’ha donat vint anys de plenitud a nivell professional i moltes anècdotes i persones per recordar. He tingut la sort de rodejar-me de gent que realment m’ha fet passar molt bones estones i que en tot moment, m’ha fet sentir-me com si fos a casa.

Me’n vaig com tots i totes sabeu perquè crec que he complert un cicle i a més, perquè em veig en la necessitat de posar més comoditat i qualitat a la meva vida. Tant de bo no hagués de passar per aquest tràngol perquè em deixo moltes vivències i persones enrere, però els diaris viatges a Molins cada cop se’m fan més coll amunt. No creieu que ha sigut una decisió fàcil, tot el contrari, i sinó que li preguntin al meu fill, però més enllà de si serà o no la més encertada, la decisió ja està presa i ara cal seguir endavant amb fermesa pensant que podré seguir comptant amb tots vosaltres.

Tot i que és difícil no deixar caure en un comiat el típic “res no canviarà”, malauradament no serà així i la manca del habitual tracte diari passa factura, fins i tot en les millors famílies. No obstant, espero seguir visitant-vos de tant en tant i poder comentar com van transcorrent les nostres jornades diàries.  

Gràcies pel tracte rebut, pel dia a dia, pels moments, pels riures… per tot! Espero haver aportat alguna cosa a les vostres vides o si més no, al vostre immediat entorn laboral; ni que sigui un somriure, un canvi de perspectiva, una frase divertida, una anècdota… amb això em dono per satisfeta.

Voldria a més, donar les gràcies a tots els nens amb què he compartit aula, de debò que no hi ha satisfacció més gran que veure com un nen creix i progressa, ja no només a nivell acadèmic, sinó com a persona, veure com un dia te’l trobes pel carrer i gaudeixes veient-lo convertit en una personeta ja adulta. I què puc dir dels meus petitons? Doncs que se’m cau la baba cada cop que deixen anar una de les seves o dibuixen una amable rialla en els seus rostres; són aquells moments que no canviaria per res. 

A més, i com no, donar les gràcies als pares i mares per la seva inestimable ajuda i l’afecte i el respecte que en tot moment m’han dispensat, de veritat que  per a la nostra tasca és d’agrair un comportament tan exquisit com el que heu tingut, mil gràcies de debò.  

Amb tot això, m’acomiado de la que ha sigut la meva llar i dels que per uns anys, deu ni do quants, heu format part de la meva família. Em serà difícil no agafar el cotxe cada matí i fer-me els meus divuit quilòmetres diaris rumb a Molins. Han sigut tot un plegat d’emocions i vivències que recordo, que me’n duc amb mi i que espero poder repetir allà on hi vaig.

Us desitjo tota la sort del món.

 Atentament,

Manoli Molina 

30 de juny de 2009