ÉS    L’HORA     DELS    ADEUS

 

En més d’una ocasió he tingut ganes de fer un petit resum del meu pas per aquesta escola, una llar que m’ha donat vint anys de plenitud a nivell professional i moltes anècdotes i persones per recordar. He tingut la sort de rodejar-me de gent que realment m’ha fet passar molt bones estones i que en tot moment, m’ha fet sentir-me com si fos a casa.

 

Me’n vaig com tots i totes sabeu perquè crec que he complert un cicle i a més, perquè em veig en la necessitat de posar més comoditat i qualitat a la meva vida. Tant de bo no hagués de passar per aquest tràngol perquè em deixo moltes vivències i persones enrere, però els diaris viatges a Molins cada cop se’m fan més coll amunt. No creieu que ha sigut una decisió fàcil, tot el contrari, i sinó que li preguntin al meu fill, però més enllà de si serà o no la més encertada, la decisió ja està presa i ara cal seguir endavant amb fermesa pensant que podré seguir comptant amb tots vosaltres.

 

Tot i que és difícil no deixar caure en un comiat el típic “res no canviarà”, malauradament no serà així i la manca del habitual tracte diari passa factura, fins i tot en les millors famílies. No obstant, espero seguir visitant-vos de tant en tant i poder comentar com van transcorrent les nostres jornades diàries.  

 

Gràcies pel tracte rebut, pel dia a dia, pels moments, pels riures… per tot! Espero haver aportat alguna cosa a les vostres vides o si més no, al vostre immediat entorn laboral; ni que sigui un somriure, un canvi de perspectiva, una frase divertida, una anècdota… amb això em dono per satisfeta.

 

Voldria a més, donar les gràcies a tots els nens amb què he compartit aula, de debò que no hi ha satisfacció més gran que veure com un nen creix i progressa, ja no només a nivell acadèmic, sinó com a persona, veure com un dia te’l trobes pel carrer i gaudeixes veient-lo convertit en una personeta ja adulta. I què puc dir dels meus petitons? Doncs que se’m cau la baba cada cop que deixen anar una de les seves o dibuixen una amable rialla en els seus rostres; són aquells moments que no canviaria per res. 

 

A més, i com no, donar les gràcies als pares i mares per la seva inestimable ajuda i l’afecte i el respecte que en tot moment m’han dispensat, de veritat que  per a la nostra tasca és d’agrair un comportament tan exquisit com el que heu tingut, mil gràcies de debò.  

 

Amb tot això, m’acomiado de la que ha sigut la meva llar i dels que per uns anys, deu ni do quants, heu format part de la meva família. Em serà difícil no agafar el cotxe cada matí i fer-me els meus divuit quilòmetres diaris rumb a Molins. Han sigut tot un plegat d’emocions i vivències que recordo, que me’n duc amb mi i que espero poder repetir allà on hi vaig.

Us desitjo tota la sort del món.

 Atentament,

Manoli Molina 

30 de juny de 2009