1. La “traïció catalana” i la revenja feixista: el retorn de Catalunya a Espanya.

 

En començar l’ocupació, la primera població catalana va ser Massalcoreig, el 27 de març. Des d’això el Cos d’Exèrcit Marroquí, el Cos d’Exèrcit de Galícia, el Cos d’Exèrcit d’Aragó i el Cos d’Exèrcit de Galícia van començar a ocupar diverses zones de Catalunya. El territori de la república quedava dividit en dos.

 

Vint-i-dos mesos després del fracàs de l’alçament militar a Catalunya, part del territori passa a formar part de l’anomenada Espanya Nacional.

 

Molts d’aquests militars estaven convençuts de que l’anomenada “qüestió catalana” era un dels grans problemes d’Espanya, una amenaça que posava en perill la pàtria. La premsa espanyolista havia difós un missatge durant dècades, i l’esclat de la guerra només havia servit per confirmar aquestes sospites. El missatge era que Catalunya i els catalans eren els responsables de tot el que estava passant i que calia redreçar aquella situació per poder assolir el que prometia la propaganda falangista. Amb aquest missatge més que alliberar Catalunya del “terror rojo” el que sentien era la necessitat de conquerir un territori rebel que feia massa temps que es resistia al poder estatal. La gent en l’època tenia menyspreu als catalans. Aquest menyspreu va endegar els mecanismes repressius de que disposaven els ocupants: la llei de la força de les armes. Ara el control de la vida el tindrien les autoritats militars i això va fer que s’apliqués el Codi de Justícia Militar sobre tota la població i van desaparèixer les garanties processals del acusat davant de tribunals formats per militars.

 

Amb l’ocupació militar van haver 80 morts. Les causes de les defuncions eren variades: unes assassinades mentre que d’altres eren detingudes i desaparegudes en un trasllat fictici. Les víctimes dones eren violades i assassinades i els seus marits morts per intentar evitar-ho. En aquest clima es van produir robatoris de béns i diners, ocupació de cases i fins i tot hi havia casos d’humiliacions públiques i altres abusos col·lectius.

 

Aquesta violència incontrolada contra la població va ser molt greu, tant com per què, el 12 d’abril, Franco dictés que s’havia de suavitzar l’actitud de les tropes vers la població civil. Per al cabdill del nou règim hi havia 3 preocupacions bàsiques: no enemistar-se gaire amb la població, foragitar qualsevol indici de nacionalisme i mantenir una maquinaria repressiva controlada que perseguís i eliminés els enemics polítics.

 

 

 

2. Els camps de concentració.

 

Els presoners, la majoria nois joves, eren capturats per les tropes franquistes i hagueren de suportar durant mesos maltractaments, gana i unes terribles condicions de vida que moltes acabaven en la pèrdua de la vida. L’allunyament de la guerra es va convertir en un malson per a ells, sent traslladats a un infern.

 

A causa del gran nombre de presoners republicans tingueren que legislar i ordenar el funcionament dels centres d’internament.

 

Un cop un soldat republicà era fet presoner, immediatament era traslladat a un dels camps de concentració, on estava fins al moment de la seva classificació. La classificació era entre afectes o addictes als ideals del revoltats i desafectes o contraris a aquests ideals. Els considerats afectes al Movimiento eren immediatament alliberats i destinats a les tropes franquistes a demostrar la seva adhesió a la causa. Els considerats desafectes quedaven privats de la llibertat en un camp de concentració o presó per ser jutjats en un consell de guerra sumaríssim.

 

Per saber si els presoners eren afectes o desafectes, els ajuntaments, guàrdies civils…, elaboraven un informe detallat sobre els presoners explicant els seus actes durant tota la seva vida.

 

El funcionament d’aquells camps de concentració es perllongà més enllà de la fi del conflicte. Alguns estigueren en funcionament un any després que la guerra hagués acabat.

 

 

 

3. Les presions franquistes a Catalunya.

 

Des del primer moment en què les tropes franquistes posaren un peu sobre terres catalanes, el 27 de març del 1938, s’inicià una terrible repressió sobre centenars de milers de catalans. Aquesta repressió fou especialment important pel que respecta als homes i dones que hagueren de passar per la presó. Les presons es convertiren, d’aquesta manera, en un dels principals indrets de càsti on els defensors de la República i de Catalunya hagueren de purgar les seves culpes.

 

3. Les primeres presons franquistes.

 

Des del primer moment, milers de persones, tant homes com dones, foren detinguts i empresonats en diversos organismes oficials de detenció, és a dir, en presons, mentre esperaven ser jutjats en consell de guerra. En molts casos, patiren un judici sumaríssim que els portà a ser afusellats o a ser condemnats a diverses penes de reclusió.

 

En el cas de la Presó Provincial de Lleida no hi havia un control exhaustiu de la identitat dels empresonats. Aquest aspecte, sense cap mena de dubte, facilità les entrades i sortides incontrolades de presos dins del centre i la realització de saques per part d’elements exaltats favorables a les tropes franquistes per afusellar diverses persones que es trobaven recloses

 

En el cas de Vinaròs, els testimonis que ens han arribat narren com els presos i malvivien en unes condicions infrahumanes. A Gandesa, a partir del maig de 1938, es comenaren a executar els presoners que s’anaven amuntegant a la presó.

 

4. El final de la guerra.

 

Amb el final de l’ocupació franquista de Catalunya, les noves autoritats del règim decidiren consolidar la seva victòria sobre els catalans mitjançant l’ús de mètodes repressius. Per poder imposar el seu triomf iniciaven la detenció i l’empresonament de persones considerades contràries al nou règim i sospitoses d’haver protagonitzat actes violents i revolucionares durant els mesos de guerra.

 

Les persones que foren retingudes al final de la guerra a Catalunya, entre gener i febrer del 1939, procedien d’una primera onada de detencions que continuà al final de la guerra a tot el territori de l’Estat, quan la repressió ideològica i politica del nou règim s’estabilitzà els qui ompliren les presons provenien de sectors molt diferents, i van ser detinguts a causa d’una denúncia directa o com a conseqüència de l’avanç militar. Persones significades amb la vida cívica del país i que havien estat compromeses amb la defensa de la República i de Catalunya. Més endavant soldats i oficials de l’Exercit republicà que es trobaven internats en camps de concentració i homes i dones que decidiren tornar de França després d’haver fugit amb la retirada republicana, foren també immediatament detinguts i empresonats en els casos en què rebessin una denúncia.

 

Per poder tancar els milers de persones que foren detinguts a partir d’aquell moment, els responsables franquistes decidiren habilitar presons per tot el territori català. Aquestes presons tant foren provisionals, edificis que es feren servir com a llocs d’empresonament amb la finalitat de poder encabir el gran volum de presos que s’anaven produint, com estables, és a dir, edificis que sempre havien funcionat com a centre d’empresonament.

 

En el cas dels edificis que s’utilitzaven com a presons provisionals, habitualment foren centres religiosos o locals grans per les possibilitats d’espai i seguretat que oferien.

 

A cada poble, per petit que fos, hi va haver un dipòsit municipal que s’utilitzà com a presó per tancar un veí de la localitat que havia estat detingut per les forces de seguretat. En aquells indrets es duia a terme el primer interrogatori, per després ser traslladats a la presó de partit judicial.

 

En alguns casos, aquells dipòsits tot i no ser cap del partit judicial, van allotjar molta gent.

 

5. Les foses.

 

A l’estat espanyol n’hi ha centenars, segurament milers. Segons les xifres recollides 115 fosses i d’aquestes a Catalunya n’hi han tres: Olesa de Montserrat, Can Maçana i Puigvistòs.

 

Un exemple seria el cas d’ Olesa de Montserrat on es buscava la presumpta fossa de veïns de la població que foren morts per la Guàrdia Civil. A aquest veïns els anaren a buscar a casa els tancaren uns quants dies a l’ajuntament i, quan tot indicava que eren traslladats a Barcelona per ser jutjats, foren conduïts fins al cementiri d’ Abrera, no al d’ Olesa, on els van afusellar.

 

6. Altres tipus de repressions.

 

Hi han altres tipus de repressions emprades en aquells temps, i aquests no empraven la violència física.

 

Es tractava de ridículitzar a les persones afectades i que es posaven de manifest contra aquell régim.

 

Les fórmules més comunes serien rapar al zero i fer beure oli de ricí a les persones. La majoria de la gent afectada per aquests mètodes eren dones.

 

En molts casos després de ser rapades les dones eren abligades a passejar-se pels carrers, o a fer treballs denigrants.

 

També es conèixen casos de dones que han estat obligades a donar el pit als fills de viudes abans que als propis fills.

 

En l’inici de la postguerra, algunes famílies que es consideraven desafectes eren obligades a acollir a casa a la tropa d’ocupació i a cedir menjar i llit(en molts casos acompanyada de la requisa de mobles, llits i estris per a ús de la tropa.