Les erupcions Plinianes es produeixen amb magmes silicis d’alta viscositat. Aquestes, estan caracteritzades per columnes de fum i cendra que s’estenen fins a l’estratosfera. El tret característic és que aquestes erupcions són riques en gasos, que al dissoldre’s en el magma provoquen la seva fragmentació amb l’expulsió de gran quantitat de pedra tosca i explosions de gas contínues molt fortes. Els esdeveniments més llargs poden durar d’uns dies fins a mesos, formen grans columnes de fum i cendra en forma de xampinyó, al caure la cendra fina pot dipositar-se sobre grans àrees, en gruixudes capes. Tenen un gran risc, ja que són molt violentes i destrueixen sovint la part superior del cràter que col·lapsa i forma calderes de grans dimensions. Les erupcions Plinianes estan sovint acompanyades de sorolls molt potents.

FASES DE L’ERUPCIÓ

Primer de tot quan explota el volcà surt una columna de fum i de cendra que s’enlaira a molta alçada.

Columna de fum d’un volcà

Aquests gasos es refreden i es solidifiquen i d’aquests gasos cau pedra tosca com si plogués.

Pedra tosca

A més de caure pedra tosca, aquests gasos estan contaminats de sofre i altres materials mortals, això produeix l’ asfixiament de la gent i que morís.

Gasos tòxics

El cràter del volcà està a punt d’expulsar la lava, i comença a disparar roques de foc a gran velocitat i força que arriba a grans distancies.

Roques de foc

L’ultima fase es l’expulsió de la lava, la qual aconsegueix sortir del volcà originant una gran explosió i cau pel vessant de la muntanya originant la mort de tot el que hi ha davant seu.

Lava sortint del volcà

Alguns dels exemples d’aquest tipus d’erupcions, per nosaltres el més important i el prototip de erupcions plinianes és a Itàlia, a la badia de Nàpols. El Vesuvi que va esclatar l’any 79 aC va enterrar la ciutat de Pompeia i Herculà. Altres exemples d’erupcions plinianes conegudes han estat l’erupció de Krakatoa al 1883 a Indonèsia, l’erupció al 1980 del mont Saint Helens a la costa oest dels Estats Units.