Una vegada dues amigues caminaven per la vorera d’un carrer d’una populosa ciutat en una hora punta. Hi havia tota mena de sorolls a la ciutat; bocines de cotxe sonant, gent parlant! I en mig de tot aquest soroll, una de les amigues es girà a l’altre i digué, “he sentit un grill”.
“De cap manera”, respongué la seva amiga. “Com pots sentir un grill amb tot aquest soroll? Tu deus haver imaginat. A més, mai he vist un grill en la ciutat”.
“No, realment he sentit un grill. T’ho mostraré”. Ella conduí la seva amiga a l’altre banda del carrer on hi havia un arbre. Apartant algunes branques i fulles ella trobà un petit grill marró.
“Que interessant!” digué la seva amiga. “Deus tenir una oïda sobrehumana. Quin és el teu secret?”
“No, la meva oïda és igual que la teva. No hi ha cap secret”, replicà la primera dona. “Observa, t’ho mostraré”. Es fica la mà a la butxaca, tragué una moneda i el llançà a la vorera. En mig de tot aquell soroll de la ciutat, tothom que estava a menys de deu metres van girar els caps per veure d’on venia el soroll de la moneda.
“Ho veus”, va dir. “Tot depèn del què estàs escoltant”.
L’historia del grill (Doorways to the soul)

El pedagog italià Fiorenzo Alfieri deia en una xerrada a l’escola d’estiu de Rosa Sensat: “L’escola hauria de ser el lloc de trobada entre l’infant i el món”. Per això citava a Dewey, per a recordar que l’escola ha de preparar per a la vida i l’únic recurs didàctic per fer-ho és la vida mateixa.
D’aquí sorgeixen les idees de la ciutat educadora en que el mestre és un mediador. Els alumnes tenen el contacte directe amb els monitors que treballen en un centre, o amb les persones del carrer
A la corresponsabilitat en l’educació entre la família i l’escola s’hi afegeix ara la societat.
Alfieri també assenyala: “Són les accions diverses, imprevistes, diferents a la programació, les que produeixen la vertadera educació”.

Jo per la meva part proposo com a una de les moltes possibles activitats educadores recollir alguns dels escrits que es troben pintats en espais públics, per després poder ser debatuts a les aules. N’he trobat uns quants:

Al barri de la Barceloneta:
“Uno conserva lo que no amarra”
Al carrer Sant Antoni Abad de Barcelona, al barri del Raval:
“¿És ilegal el ave que migra?”
Al carrer Pau Claris de Barcelona:
“Mientras Palestina sangra, el mundo calla”.
En un vagó dels ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya
“Hurga en tu interior”
A la plaça vella de Terrassa, per les festes de Nadal:
“Consumeixo, llavors existeixo”
A la paret d’una botiga prop de Santa Maria del mar:
“Slow is faster”
i també: “Stories start every day”.
El tatuatge que porta Soulaymane, un dels protagonistes de la pel•licula “La clase”:
“Si lo que tienes que decir no es más importante que el silencio, entonces cállate”.
A l’esglesia de Sant Agustí:
“Si no t’agrada viure en societat coneix els teus veïns i escolta’ls”.
Al portal d’entrada al col•legi de la Sagrada familia del carrer Avinyó:
“Fermesa quan calgui, duresa mai, caritat sempre”.
A la contra de “La vanguargia”, les paraules d’un pastor d’ovelles:
“Cada dia surto amb les ovelles, cada dia és festa”.
Pregunta Barbara Streisand als seus alumnes en “El amor tiene dos caras”
“Perquè ens volem enamorar?”
També el lema dels boys scouts:
“Deixa aquest món una mica millor del que l’has trobat”.
Després hi ha cartells o símbols que també pretenen establir una comunicació amb nosaltres, per exemple quan el vianant troba el semàfor en vermell, o la importància d’un “stop”, d’un “no fumar”…

Eduardo Galeano en els seus viatges també va recol•lectar pintades a les parets:
En Montevideo, en el barri Brazo Oriental:
“Estamos aquí sentados, mirando como nos matan los sueños”.
En la Facultad de Ciencias Económicas:
“La droga produce amnesia y otras cosas que no recuerdo”.
En l’escullera, davant el port del Buceo:
“Mojarra viejo: no se puede vivir con miedo toda la vida”.
En la ciudad uruguayana de Melo:
“Ayude a la policia: Tortúrese”.